Els Jocs Olímpics de Barcelona: un balanç imprescindible

Avui, 25 de juliol, s'acompleixen exactament 25 anys de la inauguració de Olimpíades de Barcelona. Els Jocs varen comportar, sens dubte, un dels episodis més decisius de transformació de la ciutat al llarg de la seva història. Tanmateix, des del punt de vista institucional l’efemèride està passant prou desapercebuda. Això potser no hauria de resultar sorprenent en el cas de la Generalitat, on governen forces polítiques hereues d’aquelles que veieren amb desconfiança i reticència l’organització de l’esdeveniment per part de la ciutat i les forces polítiques d’esquerra que la governaven.

No sembla però que des de l’Ajuntament de Barcelona, que en el seu moment va encapçalar la iniciativa, hi hagi tampoc un entusiasme excessiu per commemorar l’aniversari. Potser això es deu a la voluntat de assenyalar distàncies amb el passat. O potser s’expliqui pel fet que algunes interpretacions han vist en la iniciativa olímpica l’origen de bona part dels mals que avui afligeixen la capital catalana: de l’especulació immobiliària a la gentrificació, de la massificació turística a la financiarització de l’economia. Tant si es degués a una raó com a l’altra, es tractaria d’un error. No hi ha manera de superar críticament les experiències del passat sense debatre-les. I no es pot atribuir en exclusiva a un esdeveniment –per important que sigui- la presència a la ciutat de fenòmens que són dissortadament comuns a bona part de les ciutats del món. La realitat, com sol passar, resulta força més complexa i més rica. 

A partir de 1979, empeses pel moviment veïnal i el canvi polític, les polítiques urbanes havien perseguit a Barcelona, essencialment, tres objectius: en primer lloc, posar remei als dèficits i les fractures resultants de la manca de polítiques urbanístiques i del creixement brutal dels anys seixanta i setanta; en segon lloc, expandir els espais públics, equipaments i serveis per tal de conferir qualitat i dignitat urbana a tots els barris; finalment, equipar l’àmbit metropolità de les infraestructures necessàries per a la funcionalitat interior i les comunicacions exteriors. Es tracta d’allò que l’alcalde Maragall anomenà “l’urbanisme de sargidora”, per oposició a la “brutalitat creativa” del desarrollismo. Es tracta del “sanejament del centre i la dignificació de la perifèria” que propugnà Oriol Bohigas.

L’organització dels Jocs va permetre, entre 1986 i 1992, insuflar una força extraordinària a aquest projecte de renovació urbana. Va permetre escurçar-ne el temps i ampliar-ne l’escala, i en certa mesura, en va condicionar també els resultats posteriors. Potser una primera peculiaritat dels Jocs de Barcelona que caldria remarcar és precisament aquesta: la voluntat de subordinar-los a un projecte de transformació urbana llargament madurat. Així, els projectes reclamats durant dècades es varen veure concretats en un període extraordinàriament breu: la recuperació del litoral, la transformació de la part alta de Montjuic, la construcció de la Vila Olímpica, la urbanització de la Vall d’Hebron, la reestructuració de la xarxa ferroviària, l’execució de les Rondes,... D’altra banda, l’èxit indiscutible dels Jocs des del punt de vista organitzatiu suposà un salt indubtable en la projecció internacional de la ciutat. Tot això, cal recordar-ho, s’esdevingué, a més, envoltat d’un molt alt consens ciutadà.

Un quart de segle més tard de la realització de les Olimpíades, els elements per a un balanç d’allò que representaren per a la ciutat estan ben clarament sobre la taula. Des del punt de vista de la transformació urbana, els canvis que Barcelona experimentà en aquell període han pogut ser entesos com l’exemple d’una ciutat que veu capgirar la seva base econòmica –de la indústria als serveis- i renovar la seva estructura física al mateix temps que, com ha mostrat Marina Subirats, aconseguia reduir de manera consistent les desigualtats socials. S’ha assenyalat també, que aquestes transformacions incidiren sobre el conjunt del país, no només degut la disseminació dels esdeveniments olímpics (de Badalona a Terrassa, de Banyoles a la Seu d’Urgell), sinó també per l’afermament de la capacitat tractora de Barcelona respecte el conjunt de Catalunya. Finalment, pel què fa al govern i les polítiques públiques, s’ha destacat la voluntat del lideratge públic en la direcció de les transformacions urbanes, justament en un moment en el que arreu del món s’estaven obrint pas de manera decidida plantejament antagònics de caràcter neoliberal.  

No hi ha dubte que avui, amb el coneixement d’allò que ha succeït després, hi ha aspectes de la transformació d’aquells anys que criden poderosament l’atenció. Entre aquests destaca l’atenció relativament escassa donada a les polítiques d’habitatge assequible. Bé és veritat que en aquell període, Barcelona perdia població de manera accelerada -250.000 persones entre 1975 i 1996- i que el boom immobiliari no començaria fins quatre o cinc anys més tard de la realització dels Jocs, però es podria mantenir que pel que fa a l’habitatge social, els Jocs foren, en certa mesura, una ocasió perduda. Un altre aspecte que caldria debatre són les raons de la manca de protagonisme en el període olímpic de les associacions i el moviment veïnal, tan vigoroses tot just deu anys enrere; una absència que contrasta amb la importància de la mobilització ciutadana vehiculada a través del voluntariat olímpic. Seria, així mateix, de gran utilitat analitzar en detall –més enllà de generalitzacions i apriorismes- la relació entre les transformacions físiques d’aquells anys i les posteriors dinàmiques econòmiques i socials.

En tot cas, el debat sobre el balanç dels Jocs Olímpics de Barcelona i les seves conseqüències és una necessitat ineludible per a tots aquells interessants en la transformació de la ciutat (de les ciutats) en un horitzó d’equitat i democràcia. És un debat del que se’n poden extreure elements de gran importància sobre les potencialitats i els límits del lideratge públic, sobre el paper dels agents socials i dels moviments ciutadans, sobre el marge d’acció de les polítiques locals en un món cada vegada més interdependent: en definitiva, sobre la possibilitat de governar les transformacions urbanes en societats com la nostra.

La utilitat d’aquesta reflexió no és pas només intel·lectual, sinó, sobretot, política. Renunciar a repensar la història comporta deixar el camp lliure a d’altres per tal que construeixin i facin prevaldre les seves versions del passat, no sempre acurades i gairebé mai lliures de prejudicis i interessos. Renunciar a repensar la història comporta també la impossibilitat d’establir la pròpia posició en l’evolució de la ciutat i de la societat. Deia Brecht:  “tant de bo cadascú fos el propi historiador: llavors tothom viuria amb més mirament i exigència”.

[Article publicat a Treball, 25.07.2017]

Barcelona i Catalunya, de nou

Diuen que la Història es repeteix. A vegades, potser més aviat el què ocorre és que tendim a repetir els nostres judicis sobre fets històrics diversos. Els canvis recents en el govern de Barcelona, per exemple, han posat de nou d’actualitat debats que recorden, com en un joc de miralls, els que tingueren lloc en un altre moment de canvi: els primers mandats de Pasqual Maragall a l’alcaldia de Barcelona.

Així, arran la imminència de les eleccions catalanes han començat a escoltar-se  veus sobre els riscos de que els designis polítics de la capital i els de la resta de Catalunya divergeixin. En particular, s’alerta sobre els perills de que el sentiment nacional a la ciutat resulti menys intens que a la resta del país.

De fet, es tracta d’un tema recurrent en la política catalana dels darrers cent anys. El catalanisme contemporani nasqué en paral·lel a l’esclat del creixement de Barcelona. I val a dir que en aquelles primeres dècades la seva visió de la ciutat va ser més aviat positiva. Fou a partir de la Setmana Tràgica quan començaren a congriar-se els temors envers l’evidència de que el desenvolupament urbà podia produir importants beneficis, però comportava també el risc d’una revolució social.

Així, va anar prenent carta de naturalesa  la noció que Barcelona esdevenia, per Catalunya, “un veritable perill”, com diria Gaziel, o un cap monstruós respecte el cos que l’aguanta, o “el gran gresol on es van fonent les nostres virtuts racials”, com diria Josep Anton Vandellós. Aquesta desconfiança envers el fet urbà, metàfora d’altres temors socials i culturals, fou ben vigent en el catalanisme conservador al llarg de tot el segle i, com ara veiem, no ha arribat a desaparèixer mai del tot.

És ben cert que, enfront d’aquestes visions pessimistes, d’altres autors reivindicaren el paper imprescindible de la ciutat en la modernització i la transformació del país: de Gabriel Alomar a Antoni Rovira i Virgili, de Jaume Vicens Vives a Oriol Bohigas. Precisament, davant les desconfiances d’aquests dies, potser seria bo recordar la ironia amarga d’Antoni Rovira i Virgili davant d’aquells que veien Barcelona com “la ciutat proterva i satànica que encén la flama de les rebeldies i aixeca la bandera contra els vells Déus”.

Avui, els termes d’aquest debat han quedat irremissiblement antiquats. En els 30 anys que separen la mort del dictador de l’inici de la crisi econòmica, la societat barcelonina i catalana passaren “de la necessitat a la llibertat”, per dir-ho en la feliç expressió de Marina Subirats. En la darrera dècada, les necessitat i les privacions han reaparegut amb gran força per a una part substantiva de la població. Però, pel camí, la societat ha evolucionat de tal manera que avui les expectatives, els temors i, sobretot, els actors socials són, en bona mesura, nous.

La transformació del territori ha acompanyat, causa i efecte alhora, els canvis socials. L’extensió de la xarxa urbana, la difusió de la urbanització, els desenvolupament de les infraestructures han integrat el territori i han fet cada vegada més de tot Catalunya, ciutat. Avui, ni el territori català presenta les fractures entre l’espai rural i l’espai urbà que l’havien pogut caracteritzar, ni Barcelona creix demogràficament a costa de la resta del país. Les formes de vida, les relacions socials, els nivells de renda, les mateixes activitats econòmiques han tendit a convergir, i en tot cas apareixen noves desigualtats que no es corresponen amb les  del passat. En aquestes circumstàncies, atiar la vella oposició entre la capital i la resta del país té menys sentit que mai.

L’arribada al govern de Barcelona de forces polítiques i representants directament vinculats a moviments ciutadans ha portat a uns l’esperança i a d’altres el neguit respecte l’eventualitat de que es produeixi una ruptura radical en les polítiques de l’ajuntament. Només el temps dirà fins a quin punt les expectatives i les preocupacions d’uns i altres estaven justificades.

En tot cas, allò que ben segur no contribueix a la comprensió dels canvis a la ciutat, ni a concebre la forma com poden contribuir a l’avenç del país és la recuperació d’estereotips territorials, que ja eren antics fa trenta anys i que han servit, tostemps, per expressar la por davant la transformació social i l’avenç envers una major equitat. Debatem els projectes polítics per allò que proposen i no pas a través d’imatges caduques. Val més, segurament, tractar d’aprendre de la Història que entestar-se a repetir-la.

[Article publicat al diari Ara, 8.08.2015. Fotografia: O. Nel·lo] 

El debat sobre l'espai públic: la plaça Lesseps com a exemple

Oriol Bohigas ha escrit que “la ciutat no són ni les seves àrees residencials, ni els seus ferrocarrils, ni les seves autopistes, ni els seus carrers funcionals, ni els seus edificis, ni els seus monuments en particular, sinó el conjunt de tot el seu espai públic. A les ciutats l’espai públic és el lloc de la identitat col·lectiva”. És precisament aquest caràcter el que fa dels usos i el disseny de l’espai públic un tema intrínsecament conflictiu. Diversos són els interessos que conviuen a la ciutat, diverses són els “identitats col·lectives” que es voldrien fer prevaldre i diverses són, necessàriament les aspiracions de cada grup social respecte l’espai públic.

No és doncs d’estranyar que el debat sobre l’espai públic sigui una constant en les nostres ciutats. Es tracta d’una expressió de les tensions permanents entre l’ús lliure de l’espai col·lectiu o la seva apropiació per determinats interessos o grups, entre els diversos usos (el trànsit, el lleure, el comerç, el descans,...) que hi han de conviure, entre els diversos comportaments que hom voldria veure afavorits pel seu disseny. Aquestes tensions i conflictes conflueixen amb tanta força en alguns espais urbans que la seva configuració acaba esdevenint un problema aparentment irresoluble, una nafra permanentment oberta en el cos de la ciutat: les Halles a París, la plaça de Martim Moniz de Lisboa, la plaça de Lesseps a Barcelona, en són bons exemples.

Precisament sobre aquest darrer cas el geògraf Brais Estévez acaba de presentar una tesi doctoral a la Universitat Autònoma de Barcelona. Es tracta de l’estudi El procés de producció de la Plaça Lesseps (Barcelona). Una oportunitat per a repensar la condició dels espais públics urbans, que ha estat dirigit per la professora Maria Dolors Garcia Ramon, i a la que el tribunal, integrat pels professors Rubén Lois, Antoni Luna i Anna Ortiz, assignà la màxima qualificació.

L’aproximació d’Estévez al tema resulta particularment interessant: per un costat, combina una varietat de mètodes, del treball arxiu a l’observació etnològica, de l’entrevista en profunditat als qüestionaris anònims, de les sessions de debat en grup a la percepció personal; per l’altre, l’autor rebutja la interpretació apriorística, formal o representacional de l’espai públic, i tracta d’explicar-lo com un objecte sense cap identitat ontològica, sinó com un lloc configurat per les múltiples inter-relacions entre entitats heterogènies de tota mena, humanes i no humanes.

Així, el treball conté, en primer lloc una visió històrica de l’evolució del lloc al llarg del darrer mig segle (“La guerra de Lesseps. Una controvèrsia urbanística en dos actes”), en els que repassa els antecedents de la polèmica configuració de la plaça, el debat públic encès que suscità en els anys 60 i 70, la insatisfacció generalitzada respecte la solució assolida llavors, els nous projectes de reforma arribats amb el tombat de segle, les propostes de l’arquitecte Albert Viaplana (projectista d’altres notables places barcelonines, com la dels Països Catalans, a Sants, o la d’Europa, a l’Hospitalet), l’assaig de participació ciutadana en el que, com és sabut, tingué una importància cabdal la intervenció de l’arquitecta Itziar González, i la construcció, després de múltiples polèmiques i tensions, de la configuració actual.

Oferta aquesta visió històrica, el treball s’endinsa en l’estudi dels usos de la plaça  i explora les raons per les quals ha acabat prevalent la noció de que es tracta un espai públic no massa reeixit, integrat per espais monofuncionals poc proclius a generar convivència, la diversitat i la complexitat d’usos, més un lloc de pas i distribuïdor de trànsit que cap altra cosa. Així, l’autor contrasta el comportament dels diversos col·lectius d’usuaris (vells, mares amb canalla, skaters, grups d’adolescents, persones sense sostre,...) i la dificultat de molts d’ells d’empatitzar amb la lògica simbòlica i narrativa de la proposta arquitectònica. 

Aquesta aproximació als usos i a la percepció de la plaça té el seu contrast amb l’estudi del funcionament d’allò que n’és el principal equipament: la biblioteca “Jaume Fuster”, obra de l’arquitecte Josep Antoni Llinàs. L’autor mostra com, en la percepció social majoritària, el disseny i els usos d’aquesta són percebuts com un revers positiu de la plaça. Una realitat reïxida que crida, acull i alberga de manera enraonadament harmònica col·lectius amb necessitats i interessos molt diversos.

L’estudi presenta la virtut de no descansar en apriorismes i de partir de la voluntat d’oferir una lectura de l’espai basada en l’observació i el coneixement directe dels usos que se’n fan, així com de les percepcions diverses que hom en té. Això li permet matisar, sense confutar-les plenament, aquelles interpretacions maniquees i reduccionistes que, per un costat, veurien en el disseny de la plaça un exemple d’arquitectura representacional, formalista, icònica i (fins i tot) patriarcal i etnocèntrica; i, per l’altra, la biblioteca com un exemple d’arquitectura no representacional, que fugint de l’eloqüència, cerca de crear un espai capaç d’acollir i incloure col·lectius i usos diversos.

El tema, certament, resulta polèmic. Precisament per això és tan convenient disposar d’estudis, com el de Brais Estévez, que proposen capgirar la tradició i estudiar l’espai públic des de noves premisses.

[Fotografia: O. Nel·lo]