Avui, 25 de juliol, s'acompleixen exactament 25 anys de la inauguració de Olimpíades de Barcelona. Els Jocs varen comportar, sens dubte, un dels
episodis més decisius de transformació de la ciutat al llarg de la seva
història. Tanmateix, des del punt de vista institucional l’efemèride està
passant prou desapercebuda. Això potser no hauria de resultar sorprenent en el
cas de la Generalitat, on governen forces polítiques hereues d’aquelles que
veieren amb desconfiança i reticència l’organització de l’esdeveniment per part
de la ciutat i les forces polítiques d’esquerra que la governaven.
No sembla però que des de l’Ajuntament de
Barcelona, que en el seu moment va encapçalar la iniciativa, hi hagi tampoc un
entusiasme excessiu per commemorar l’aniversari. Potser això es deu a la
voluntat de assenyalar distàncies amb el passat. O potser s’expliqui pel fet que
algunes interpretacions han vist en la iniciativa olímpica l’origen de bona
part dels mals que avui afligeixen la capital catalana: de l’especulació
immobiliària a la gentrificació, de la massificació turística a la
financiarització de l’economia. Tant si es degués a una raó com a l’altra, es
tractaria d’un error. No hi ha manera de superar críticament les experiències
del passat sense debatre-les. I no es pot atribuir en exclusiva a un
esdeveniment –per important que sigui- la presència a la ciutat de fenòmens que
són dissortadament comuns a bona part de les ciutats del món. La realitat, com
sol passar, resulta força més complexa i més rica.
A partir de 1979, empeses pel moviment veïnal i el
canvi polític, les polítiques urbanes havien perseguit a Barcelona,
essencialment, tres objectius: en primer lloc, posar remei als dèficits i les
fractures resultants de la manca de polítiques urbanístiques i del creixement
brutal dels anys seixanta i setanta; en segon lloc, expandir els espais
públics, equipaments i serveis per tal de conferir qualitat i dignitat urbana a
tots els barris; finalment, equipar l’àmbit metropolità de les infraestructures
necessàries per a la funcionalitat interior i les comunicacions exteriors. Es
tracta d’allò que l’alcalde Maragall anomenà “l’urbanisme de sargidora”, per
oposició a la “brutalitat creativa” del desarrollismo.
Es tracta del “sanejament del centre i la dignificació de la perifèria” que
propugnà Oriol Bohigas.
L’organització dels Jocs va permetre, entre 1986 i
1992, insuflar una força extraordinària a aquest projecte de renovació urbana.
Va permetre escurçar-ne el temps i ampliar-ne l’escala, i en certa mesura, en
va condicionar també els resultats posteriors. Potser una primera peculiaritat dels
Jocs de Barcelona que caldria remarcar és precisament aquesta: la voluntat de
subordinar-los a un projecte de transformació urbana llargament madurat. Així,
els projectes reclamats durant dècades es varen veure concretats en un període
extraordinàriament breu: la recuperació del litoral, la transformació de la
part alta de Montjuic, la construcció de la Vila Olímpica, la urbanització de
la Vall d’Hebron, la reestructuració de la xarxa ferroviària, l’execució de les
Rondes,... D’altra banda, l’èxit indiscutible dels Jocs des del punt de vista
organitzatiu suposà un salt indubtable en la projecció internacional de la
ciutat. Tot això, cal recordar-ho, s’esdevingué, a més, envoltat d’un molt alt
consens ciutadà.
Un quart de segle més tard de la realització de
les Olimpíades, els elements per a un balanç d’allò que representaren per a la
ciutat estan ben clarament sobre la taula. Des del punt de vista de la
transformació urbana, els canvis que Barcelona experimentà en aquell període
han pogut ser entesos com l’exemple d’una ciutat que veu capgirar la seva base
econòmica –de la indústria als serveis- i renovar la seva estructura física al
mateix temps que, com ha mostrat Marina Subirats, aconseguia reduir de manera consistent les desigualtats socials. S’ha assenyalat també, que aquestes
transformacions incidiren sobre el conjunt del país, no només degut la
disseminació dels esdeveniments olímpics (de Badalona a Terrassa, de Banyoles a
la Seu d’Urgell), sinó també per l’afermament de la capacitat tractora de
Barcelona respecte el conjunt de Catalunya. Finalment, pel què fa al govern i
les polítiques públiques, s’ha destacat la voluntat del lideratge públic en la
direcció de les transformacions urbanes, justament en un moment en el que arreu
del món s’estaven obrint pas de manera decidida plantejament antagònics de caràcter neoliberal.
No hi ha dubte que avui, amb el coneixement d’allò
que ha succeït després, hi ha aspectes de la transformació d’aquells anys que
criden poderosament l’atenció. Entre aquests destaca l’atenció relativament
escassa donada a les polítiques d’habitatge assequible. Bé és veritat que en
aquell període, Barcelona perdia població de manera accelerada -250.000
persones entre 1975 i 1996- i que el boom immobiliari no començaria fins quatre
o cinc anys més tard de la realització dels Jocs, però es podria mantenir que
pel que fa a l’habitatge social, els Jocs foren, en certa mesura, una ocasió
perduda. Un altre aspecte que caldria debatre són les raons de la manca de
protagonisme en el període olímpic de les associacions i el moviment veïnal,
tan vigoroses tot just deu anys enrere; una absència que contrasta amb la
importància de la mobilització ciutadana vehiculada a través del voluntariat
olímpic. Seria, així mateix, de gran utilitat analitzar en detall –més enllà de
generalitzacions i apriorismes- la relació entre les transformacions físiques
d’aquells anys i les posteriors dinàmiques econòmiques i socials.
En tot cas, el debat sobre el balanç dels Jocs
Olímpics de Barcelona i les seves conseqüències és una necessitat ineludible
per a tots aquells interessants en la transformació de la ciutat (de les
ciutats) en un horitzó d’equitat i democràcia. És un debat del que se’n poden
extreure elements de gran importància sobre les potencialitats i els límits del
lideratge públic, sobre el paper dels agents socials i dels moviments
ciutadans, sobre el marge d’acció de les polítiques locals en un món cada
vegada més interdependent: en definitiva, sobre la possibilitat de governar les
transformacions urbanes en societats com la nostra.
La utilitat d’aquesta reflexió no és pas només
intel·lectual, sinó, sobretot, política. Renunciar a repensar la història
comporta deixar el camp lliure a d’altres per tal que construeixin i facin
prevaldre les seves versions del passat, no sempre acurades i gairebé mai
lliures de prejudicis i interessos. Renunciar a repensar la història comporta
també la impossibilitat d’establir la pròpia posició en l’evolució de la ciutat
i de la societat. Deia Brecht: “tant de
bo cadascú fos el propi historiador: llavors tothom viuria amb més mirament i
exigència”.
[Article publicat a Treball, 25.07.2017]
