Vint anys del Pla Territorial de l'Alt Pirineu i l'Aran

El dia 25 de juliol de l’any 2006, el Govern de la Generalitat de Catalunya va aprovar definitivament el Pla Territorial de l’Alt Pirineu i l’Aran (PTAPiA), el primer instrument d’ordenació del territori propi del que han disposat aquestes terres. Es tracta, a més, d’una eina que havia estat llargament reclamada des de la societat pirinenca. Ara, quan estan a punt d’acomplir-se vint anys de la seva vigència, resulta del tot convenient fer un balanç de la seva aplicació, a la llum del canvis que les valls pirinenques han conegut en les dues darreres dècades i els reptes que caldrà afrontar en el futur.

Una eina llargament esperada

El territori de l’Alt Pirineu i l’Aran (APiA) va conèixer transformacions decisives al llarg del segle XX, que arribaren al seu punt més crític entre finals dels anys cinquanta i mitjans dels setanta. En aquesta període, l’agricultura i la ramaderia -que tradicionalment havien estat les activitats econòmiques principals- varen conèixer un retrocés decisiu i l’ocupació vinculada a la producció d’energia, una vegada realitzades les grans obres hidroelèctriques, va començar a declinar. D’aquesta manera, l’any 1975 la població de l’Alt Pirineu català va quedar reduïda a poc més de 60.000 habitants, prop de la meitat de la que hi vivia a mitjans del segle XIX. El despoblament tingué com a conseqüència l’afebliment de les estructures socials, així com l’abandonament de moltes terres de conreu, l’avenç del forest i la pèrdua de patrimoni construït. És cert que, en les dècades posteriors, l’aparició de noves activitats econòmiques, va permetre aturar el drenatge demogràfic. Però aquesta represa, en estar basada de manera gairebé exclusiva en l’expansió poc ordenada del turisme i la construcció, provocà el sorgiment de noves problemàtiques socials i territorials.

En aquest context, des de l’APiA s’havia reclamat, en reiterades ocasions, la necessitat de disposar d’instruments d’ordenació del territori específics. Així, ja a inicis dels anys setanta, varen sorgir el Grups de l’Alt Pirineu, que reclamaven polítiques i planificació que fessin possible la millora de les comunicacions, el sorgiment de noves activitats econòmiques, la dotació de serveis, l’accés a l’habitatge, la conservació del patrimoni i la gestió del medi natural. El moviment va fer sentir la seva veu en les sessions del Congrés de Cultura Catalana celebrades, precisament, a la Seu d’Urgell, l’any 1976, i varen aconseguir alguns èxits, com l’aprovació de la Llei d’Alta Muntanya pel Parlament de Catalunya, l’any 1983. Corrent el anys, el 1999, es va impulsar també l’elaboració d’unes Bases per al Pla Estratègic de l’Alt Pirineu.

Tanmateix, el desplegament de la llei de Muntanya a través dels anomenats Plans Comarcals de Muntanya tingué un èxit escàs i les propostes per al Pla Estratègic quedaren sense resposta per part de l’administració de la Generalitat. Les dificultats també s’acumulaven pel costat dels instruments d’ordenació del territori, essencials per a la gestió de les infraestructures, l’urbanisme i el medi ambient al Pirineu (i arreu). El Parlament de Catalunya havia aprovat l’any 1983 la Llei de Política Territorial, que preveia l’elaboració d’un Pla Territorial General i d’un Pla Territorial Parcial per a cada una de les grans àrees que integren Catalunya. Va caldre, però, esperar dotze anys, fins el 1995, per tal de veure aprovat el Pla Territorial General de Catalunya, i, a més, aquest, a l’hora establir els àmbits per als futurs Plans Territorials Parcials, negava un àmbit propi per l’APiA: n’adscrivia cinc comarques a l’àmbit de Ponent (juntament amb les Terres de Lleida) i la Cerdanya a la Catalunya central.

L’avenç cap a l’adopció d’un instrument específic d’ordenació per a l’APiA no va començar a redreçar-se fins l’any 2001, quan el Parlament de Catalunya, a instàncies de l’oposició, va rectificar la llei del Pla Territorial General i va reconèixer les sis comarques de l’APiA -Alt Urgell, Alta Ribagorça, Aran, Cerdanya, Pallars Jussà i Pallars Sobirà- com a àmbit funcional específic per a la planificació territorial. Així, quan l’any 2004, el govern de la Generalitat presidit per Pasqual Maragall creà el Programa de Planejament Territorial amb l’objectiu d’elaborar tots els plans territorials pendents, no només es va incloure el Pla de l’APiA, sinó que aquest fou en primer en aprovar-se.

Les propostes del Pla: protegir els espais oberts, enfortir la xarxa urbana i millorar les comunicacions

El propòsit principal del PTAPiA consisteix en ordenar els tres sistemes que constitueixen el canemàs bàsic per a la funcionalitat i la sostenibilitat del territori: els assentaments humans, els espais oberts i les infraestructures de comunicació. Per això estableix normes d’aplicació directa i directrius per al planejament urbanístic que han de ser seguides obligatòriament a l’hora de redactar els plans d’ordenació de cada municipi. Convé recordar breument els objectius del Pla ja que, tot i la seva importància, resulten en molts casos poc coneguts per la societat pirinenca.

El primer gran objectiu del PTAPiA consisteix en enfortir la xarxa urbana, tradicionalment massa feble en un territori que, tot i cobrir gairebé una cinquena part de la superfície de Catalunya, n’aplega encara no l’1% de la població. A aquests efectes, el Pla proposa enfortir les localitats amb major capacitat d’absorbir creixements i irradiar serveis sobre el conjunt del territori: Puigcerdà, Bellver, la Seu d’Urgell, Organyà, Oliana, Tremp, la Pobla de Segur, Pont de Suert, Sort, Esterri d’Àneu, Vielha, Bossòst i Les. De la mateixa manera, es proposa regular els usos del sòl, preservar el patrimoni construït i fomentar la construcció d’habitatge protegit. A més, el PTAPiA aposta, de manera decidida, per limitar la dispersió de la urbanització sobre el territori i la proliferació de segona residència. Amb aquestes finalitats, el Pla estableix directrius de desenvolupament urbanístic per a cada un dels prop de sis-cents nuclis de població existents en el nostre àmbit. El Pla també defineix 13 agrupacions de municipis en les que considera convenient coordinar el planejament urbanístic municipal.

Pel que fa als espais oberts, el Pla parteix de la noció de que aquests constitueixen un factor de competitivitat territorial de primer ordre per a l’APiA, ja que li permeten de disposar d’un seguit de valors patrimonials, de recursos ambientals i d’atractius turístics fonamentals per al seu desenvolupament i la qualitat de vida dels seus habitants. Per això, es proposa de protegir aquests espais de la fragmentació, la degradació i la dispersió de la urbanització, amb la finalitat de preservar la biodiversitat del medi, els sòls agrícoles i els valors del paisatge pirinenc. A aquests efectes, el PTAPiA no només ratifica la protecció dels espais naturals ja classificats, sinó que els integra a través d’una xarxa de connectors. Així, estableix que el 72,1% del territori de l’àmbit ha de ser considerat de protecció especial a efectes urbanístics: 36,2% per ser ja espais naturals protegits, 34,6% pels seus valors naturals i com a connectors i 1,2% per ser sòls d’especial valor agrícola.

En tercer lloc, el PTAPiA es proposa ordenar un sistema que tradicionalment ha acumulat mancances molt negatives per a les condicions de vida i el desenvolupament econòmic d’aquestes terres: les infraestructures de comunicació terrestre,. Així, el Pla prescriu la necessitat de millorar els cinc eixos viaris de comunicació amb la plana, és a dir, els que segueixen els cursos de la Noguera Ribagorçana, la Noguera Pallaresa, el Segre, el Llobregat i el Ter. A més, considera necessari enfortir la comunicació transversal transpirinenca, històricament desatesa. Finalment, el PTAPiA indica la necessitat d’estudiar la millora i extensió de les connexions ferroviàries, tant pel que fa a la línia Lleida-la Pobla, com Barcelona-Puigcerdà-la Tor de Querol, caracteritzades per la seva precarietat.

Necessitat d’un balanç després de 20 anys de transformacions intenses

Transcorregudes gairebé dues dècades des de l’aprovació del PTAPiA resulta del tot convenient elaborar un balanç sobre quins han estat la seva utilitat i els seus efectes, així com debatre la necessitat, si s’escau, d’adaptar-lo a les noves exigències de la societat pirinenca i els reptes ambientals. Per això, és imprescindible que tant la Generalitat, com els governs locals i els moviments cívics pirinencs realitzin una avaluació del rendiment del PTAPiA durant aquestes darreres dècades i la seva incidència en la transformació del territori pirinenc. Vegem, breument, alguns del elements que, al nostre entendre, hauria de contenir aquest balanç.

La primera qüestió a considerar és, òbviament, l’evolució del poblament i la seva relació amb el desenvolupament urbanístic. Com és sabut, la població pirinenca ha passat de 70.986 habitants l’any 2006 a 76.643 el 2024. Es confirma, doncs, l’existència d’una certa represa demogràfica que ha permès que -tot i el gran creixement de la població catalana en aquestes dues dècades- l’APiA pràcticament no hagi perdut pes relatiu sobre el conjunt del país. Aquesta evolució encara resulta més positiva si es té en compte que, segons l’Institut d’Estadística de Catalunya, la població que realment utilitza el territori pirinenc és força més elevada, fins al punt que en alguna comarca, com el Pallars Sobirà, la població real durant el tercer trimestre de cada any pràcticament dobla la que hi està empadronada.

En aquest context, el PTAPiA ha demostrat ser un instrument de notable utilitat a l’hora d’orientar i enfortir el planejament urbanístic municipal. En primer lloc, l’existència del Pla Territorial va permetre que, l’any 2009, la Generalitat aprovés directament el planejament dels 25 municipis pirinencs que, tot i els anys transcorreguts des del restabliment de la democràcia, no disposaven encara de cap figura de planejament urbanístic general. Així mateix, el govern de la Generalitat va aprovar Plans Directors Urbanístics per coordinar el planejament en les comarques del Pallars Sobirà (2008), la Cerdanya (2008) i l’Aran (2010). Finalment, les directrius establertes en el PTAPiA van ser la base per a la revisió dels planejaments municipals desmesurats aprovats en períodes anteriors i extingir el desenvolupament de 345 ha de sòl urbanitzable, que resultava clarament insostenible (Pla Director Urbanístic de sòls no sostenibles de l’AP, 2020).  

Ara bé, per dur a terme el balanç complert de l’eficàcia del PTAPiA  en aquest camp, caldrà disposar de dades sobre l’evolució del conjunt del planejament urbanístic de l’àmbit i la seva subjecció a les directrius establertes en cada cas per al Pla. Caldrà també conèixer l’evolució real dels usos del sòl i, en particular, l’increment de la superfície de sòl artificialitzat. Serà necessari, així mateix, realitzar una anàlisi aprofundida de l’evolució del mercat de l’habitatge en les dues darreres dècades, que ha esdeviongut un dels principals problemes per a la població de l’APiA, així com del conjunt de Catalunya.

El segon tema que una avaluació del PTAPiA haurà d’abordar és l’evolució dels espais oberts. Si bé és cert que bona part dels espais naturals de l’àmbit gaudien de protecció amb anterioritat a l’aprovació del Pla (Parc Nacional d’Aigües Tortes, 1955; Parc Cadí-Moixeró, 1983; Parc de l’Alt Pirineu, 2003; etc.), no hi ha dubte que la seva vigència ha contribuït a consolidar la preservació d’una xarxa de connectors essencials per a la seva biodiversitat i per a la qualitat ambiental del conjunt de l’àmbit. De tota manera, un balanç aprofundit de la utilitat del PTAiP haurà d’incloure l’estudi de l’evolució de les cobertes de sòl en aquests espais. Només així es podrà mesurar fins a quin punt s’estan mantenint els usos agrícoles i ramaders, establir la dimensió de l’avenç del forest, valorar la preservació del mosaic territorial i del paisatge, així com avaluar l’impacte d’usos antròpics com les instal·lacions per a la producció d’energia.

El sistema de comunicacions terrestres és tercer i darrer tema que el balanç del PTAPiA ha d’abordar de manera peremptòria. En les dues darreres dècades s’han dut a terme algunes de les actuacions viàries previstes en el Pla, com les millores del accessos al coll de Comiols, el condicionament de diversos trams de la C-14 o la variant d’Esterri d’Àneu. S’ha millorat així mateix de manera molt notable el servei ferroviari entre Lleida i la Pobla de Segur, mentre persisteixen problemes gravíssims, tot i les inversions realitzades, en la línia de Puigcerdà i la Tor de Querol. Una avaluació completa de la situació de les infraestructures de comunicació a l’APiA haurà de tenir en compte quina ha estat l’evolució de la accessibilitat de l’àmbit pirinenc respecte el seu entorn, al sud i al nord de la Serralada, la seva connectivitat interna (en especial pel que fa a les comunicacions transversals) i el desplegament de les comunicacions digitals sobre el conjunt del territori.

A finals del primer quart del segle XXI, l’Alt Pirineu i l’Aran es troben davant de noves oportunitats (l’extensió de les xarxes digitals, l’increment de la mobilitat de la població) i nous reptes (l’acceleració del procés de canvi climàtic, la problemàtica de l’habitatge). Per tal d’aprofitar les primeres i fer front als segons, la gestió del territori pren una importància de crucial. El PTAPiA ha mostrat, al llarg de vint anys de vigència, la seva utilitat en aquesta comesa. Per això, cal ara fer un balanç acurat de les seves potencialitats i, a la llum de les transformacions i les necessitats actuals del territori pirinenc, projectar-lo cap al futur.

[Article publicat a la revista Nabius, XII.2026] 

L’organització territorial: visions geogràfiques i jurídiques

Mapa dels Corregiments.
Relació copiada d'un manuscrit del segle XVIII 
[Pau Vila], Arxiu de la Ponència d'Estudi sobre la 
Divisió Territorial de Catalunya, 1931-1933

 

 El proper mes de maig es celebraran les eleccions municipals, que comportaran també la renovació dels òrgans de govern dels ens locals de segon nivell (comarques, diputacions, àrea metropolitana de Barcelona). Es clourà així un nou mandat institucional sense que la reforma profunda de l’administració local catalana, tantes vegades assajada i fracassada, hagi pogut acomplir-se.

En efecte, portada a l’atzucac per la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya de 2006, la implantació de les vegueries com a ens locals destinats a substituir les diputacions sobre unes noves demarcacions territorials ha quedat ajornada sine die com, de fet, ha reconegut el Parlament de Catalunya a través de la Llei 4/2011, de 8 de juny, de modificació de la Llei 30/2010 de vegueries. D’altra banda, tampoc ha prosperat fins ara el projecte de Llei de Governs Locals, aprovat pel Govern de la Generalitat i tramès al Parlament el mes de juliol de 2013.

En aquest context, les principals innovacions que s’hauran produït en la present legislatura hauran estat la lenta consolidació de l’Àrea Metropolitana de Barcelona i l’aprovació de la nova llei del règim especial de l’Aran, el mes de gener de 2015. Allò que, en canvi, s’ha aprovat amb contundència ha estat la modificació de la legislació estatal, a través de la Ley 27/2013, de 27 de diciembre, de racionalización y sostenibilidad de la Administración Local, que obre notables incògnites sobre el manteniment de les competències municipals i autonòmiques, enforteix el paper de les diputacions i planteja dubtes fundats sobre la possibilitat de conservar del caràcter públic de bona part dels serveis locals.

Sobre aquest conjunt de temes acaba d’aparèixer un número de la revista Treballs de la Societat Catalana de Geografia. Es tracta de la publicació de les ponències presentades en la Jornada L’organització territorial dels ens locals,  organitzada per la Societat i la Diputació de Barcelona el dia 28 de gener de 2014.

El principal interès de la publicació és la voluntat de conjugar visions geogràfiques i jurídiques sobre l’organització territorial. Així, cada un dels aspectes de la qüestió és tracta, de manera separada i complementària, per un geògraf i un jurista: EnricMendizàbal i Joaquim Ferret sobre el mapa municipal; Robert Casadevall i Enric Argullol, sobre vegeuries i províncies; Jaume Font i Josep Ramon Fuentes, sobre les comarques; i Oriol Nel·lo i Jaume Renyer, sobre les realitats metropolitanes. Unes conclusions de Jesús Burgueño, editor de la revista, i els parlaments de Xavier Forcadell, coordinador de la Diputació, i Josep Oliveras, president de la Societat, completen el dossier, que serà llegit amb profit per tots aquells interessats en les realitats i les incerteses de l’organització territorial de Catalunya.

Cicle electoral: segregació urbana i participació política

Relació entre la intensitat de segregació urbana i la participació electoral.
Eleccions al Parlament de Catalunya, 2010. Mitjana de participació total = 100.
Font: Barris i Crisi.

Davant l’intens cicle electoral de l’any 2015, resulta segurament d’interès recordar la relació entre la segregació urbana i el comportament electoral. En efecte, com ja hem tingut ocasió de comentar aquí, la separació dels grups socials sobre el territori en funció de la seva renda té un reflex clar tant en la participació com en l’expressió de les preferències electorals. Així, per citar només un dels trets més visibles d'aquesta relació, s’ha demostrat reiteradament que les seccions censals i municipis on es concentren els grups amb menor nivell de renda solen presentar unes taxes de d’abstenció més altes que la resta.

Si, com han evidenciat diversos estudis recents, a Barcelona, Catalunya i a Espanya la situació econòmica dels darrers anys ha fomentat  la tendència a la segregació urbana, sembla que les forces polítiques que en resulten més afectades haurien de parar especial atenció a aquesta dinàmica, tant per pal·liar-ne els efectes polítics a curt termini com per fer front a les seves causes econòmiques, socials i urbanístiques a mitjà i a llarg terme.

La qüestió té una rellevància molt acusada tant des del punt de vista electoral com de l’organització ciutadana i afecta de manera decisiva tant els resultats electorals com les polítiques que se’n deriven. L’estudi Barris i Crisi, elaborat a la Universitat Autònoma de Barcelona amb el suport del programa Recercaixa, ofereix clarícies interessants per tal d’aproximar-se a la mesura i la reflexió sobre el fenomen.

Com es recordarà, una de les aportacions de l’estudi –coordinat pels politòlegs Ismael Blanco i Joaquim Brugué, l’economista Eduard Jiménez i el geògraf Oriol Nel·lo- és la identificació de les àrees urbanes on es concentren les situacions més extremes de segregació urbana, és a dir, aquelles més especialitzades en la residència de la població amb rendes molt altes o molt baixes. Doncs bé, si es classifiquen les seccions censals de Catalunya en tres categories d’acord amb la seva relació amb la segregació (de manera que hom agrupi separadament les que apleguen de manera prioritària els grups més benestants, el menys benestants i les intermèdies) i es creua aquesta classificació amb el comportament electoral s’obtenen resultats ben reveladors.

Així, si, per exemple, hom pren la taxa de participació de les eleccions al Parlament de Catalunya de l’any 2010 i la posa en relació amb les 5.000 seccions censals aplegades segons les característiques de segregació urbana s’obtenen els resultats que s’evidencien en el gràfic adjunt:

a) Hi ha una notable correlació entre la intensitat de segregació i la participació electoral.

b) La pràctica totalitat de les seccions censals on predomina la població amb el menor nivell de renda tenen una elevada taxa d’abstenció, de manera que gairebé en tots els casos la seva participació electoral es troba per sota de la mitjana catalana.  

c) Per contra, les taxes de participació més altes se situen en les seccions afectades per segregació superior, és a dir, aquelles que concentren de manera molt homogènia la població amb alts nivells de renda.

c) Finalment, les seccions menys especialitzades socialment i amb nivells intermedis de renda mitjana tenen comportaments electorals més propers a la mitjana.

Les diferències de participació electoral són doncs una expressió de la segregació urbana. Però, a més, la segregació urbana influencia i condiciona els resultats dels processos electorals. Aquest darrer aspecte és particularment decisiu i preocupant per aquells que voldrien una democràcia més plena. Fer front a les causes i els efectes de la segregació no és només una exigència social peremptòria sinó també un repte democràtic essencial.

Josep M. Vallès: la política com a voluntat crítica i compromís cívic

El dia 11 de maig s'ha celebrat a la Universitat Autònoma de Barcelona un acte d'homenatge al professor Josep Maria Vallès, en motiu de la seva jubilació. A la UAB, Vallès ha estat fundador de la Facultat de Ciències Polítiques i Sociologia i Rector, en el període 1990-1994.
L'acte, en el que Joan Botella, Quim Brugué, Itziar González, Oriol Nel·lo, Josep Oliver i Juan Luis Paniagua han glossat diversos aspectes de la trajectòria de Vallès, ha estat presidit pel rector Dr. Ferran Sancho. Així mateix, s'ha publicat l'opuscle Josep Maria Vallès. Des de l'amistat i el reconeixement, en el que s'apleguen testimonis de més d'una cinquantena de persones que dins i fora de la universitat sobre l'homenatjat.
Reproduïm a continuació el contingut de la intervenció a l'acte d'Oriol Nel·lo, "Josep Maria Vallès: la política com a voluntat crítica i compromís cívic".

JOSEP MARIA VALLÈS:

LA POLÍTICA COM A VOLUNTAT CRÍTICA I COMPROMÍS CÍVIC

 per Oriol Nel·lo

 Intervenció a l'Acte d'Homentatge a Josep Maria Vallès

Rectorat de la UAB, 11 de maig 2011 

I.

Deixeu-me, abans que res, agrair molt cordialment l'amable invitació a participar en aquest acte. És un goig de ser aquí i poder contribuir a aquest homenatge a Josep Maria Vallès, amic, ex-rector d'aquesta universitat, fundador de la facultat de Ciència Política, amb qui compartim des de fa anys esperances i desencisos, alegries i problemes en tants de projectes comuns. D'allò que us voldria parlar té relació precisament amb alguns d'aquest projectes: he tingut l'oportunitat, i, si ho voleu, la fortuna, de poder seguir de ben a prop el pas de Josep Maria Vallès per la política activa. I aquest és el tema al que em vull referir.    

De política, Josep Maria Vallès n’ha fet, segurament, durant bona part de la seva vida, perquè política és certament la docència: de la mateixa manera que s’ha afirmat que “la política és pedagogia”, podríem dir que “pedagogia és, també, política”. Com política són certament la gestió acadèmica i la formació dels servidors públics (una política estanya i d’extraordinària complexitat, que a alguns ens resulta encara més difícil de comprendre que l’altra). Amb més coneixements, d’altres glossaran aquests episodis en aquest mateix acte. Pel nostre costat, volem referir-nos al període en que Josep Maria Vallès es compromet de manera directa en l’impuls de moviments polítics i en la política institucional, implicació que el va portar, primer, a la direcció de Ciutadans pel Canvi (1999-2003) i, més tard, després d’una trajectòria parlamentària que es perllongà entre 1999 i 2006, al Govern del President Pasqual Maragall com a Conseller de Justícia (2003-2006).

II.

En recapitular sobre la seva experiència en la política institucional i en el govern de la Generalitat, Josep Maria Vallès ha escrit en algun lloc que hi va voler prendre part no pas com un “observador-participant”, sinó com un “participant-observador”. És una fórmula reveladora que he evocat més d’una vegada, ja que, al meu entendre, aquesta voluntat d’estrafer, tot invertint-los, el termes del cèlebre mètode antropològic de Bronisław Malinowski compendia tota una actitud envers l’activitat política. Una actitud en la que es troben les claus principals de la trajectòria de Josep Maria Vallès en la política activa.

En efecte, Vallès, com a politòleg, com a intel·lectual que es compromet en política, és, per orígens, formació, capacitat i voluntat, un observador agut i informat. És a dir, algú que al costat del projecte col·lectiu que vol contribuir a impulsar, i de la trajectòria personal que vol recórrer, no renuncia a observar atentament el procés en el què participa per tal d’entendre’l i fer-lo entenedor als altres.

A Ciutadans pel Canvi, per exemple, solia iniciar les reunions de les plataformes que integraven l’associació, el dissabtes al matí, en aquell pis de la Rambla, sobre el cafè de l’Òpera, amb una llarga anàlisi de la situació política. Aquestes intervencions, plenes de matisos i absolutament desproveïdes de sectarisme (les reiterades referències a “nosaltres” i als “altres”, tan pròpies de qualsevol retòrica política que vulgui suscitar l’esperit de grup), tenien  un caràcter insòlit i atractiu. A vegades, abans o després de la reunió, ens n’enviava una transcripció, escrita, segons deia, més per a “aclarir-se les idees” que per cap altra cosa. La recopilació d’aquests position papers, si és que són en algun lloc, constituiria una crònica lúcida i interessantíssima d’aquells anys esperançats i convulsos.

La seva tasca d’observador, d’analista, no s’aturà pas, tanmateix, a la redacció de notes i documents circumstancials. A través de la premsa, Vallès va anar acompanyant, celebrant i, en la mesura del possible, influint en el desenvolupament d’aquell projecte de canvi polític. Un projecte que ell mateix, per combatre l’oblit en el què ha caigut o se l’ha volgut fer caure, ha definit en aquests termes:

“Recordaré tres objectius bàsics del programa de Maragall. Es plantejava corregir polítiques socials i econòmiques inadequades per a satisfer exigències irrenunciables d'igualtat, justícia i sostenibilitat en un món en el qual les regles de joc pactades després de la Segona Guerra Mundial estaven sent vulnerades per un rampant neoliberalisme. Es proposava a més sanejar les formes degradades de fer política per contrarestar la creixent desconfiança ciutadana cap a les institucions i en primer terme cap als partits. Finalment, es comprometia a remodelar les relacions entre Catalunya, Espanya i Europa, en constatar que el seu format no responia ja a la complexitat de nous desafiaments econòmics, socials i simbòlics.” (“Aniversario de una extravagància”, El País, 10 de gener 2014).

Aquest és el projecte -necessari, ambiciós i frustrat- en el que Josep Maria Vallès va voler participar i va voler contribuir a fer comprendre i a divulgar.

El compendi d’aquesta voluntat d’anàlisi i explicació és, sens dubte, l’assaig Una Agenda imperfecta: amb Maragall i el projecte de canvi. Algú ha definit aquest llibre, publicat l’any 2008, com el més important que s’ha escrit fins a la data sobre el projecte i la presidència de Pasqual Maragall. Vallès hi fuig de l’anècdota i del memorialisme, de l’autojustificació i dels llistats de peripècies que afeixuguen sovint aquest gènere difícil. Hi analitza, amb distància i compromís alhora, les potencialitats i les limitacions del període. I acaba oferint allò que constitueix, segurament, la sistematització més diàfana dels paràmetres del projecte Maragall, expressada de manera força més entenedora que no pas en la prosa, sovint inspirada, però també fragmentària, al·lusiva i plena de comprensibles condicionants tàctics de qui en fou el protagonista i l’inspirador principal.

III.

Ara bé, Vallès, excel·lent observador de la política, quan fa política no vol fer només, ni tan sols en primer lloc, d’observador. Vol fer canviar les coses, vol fer política. No concep doncs la seva dedicació com una “experiència personal”, no vol fer recerca, no s’empara, com d’altres hem fet, darrera del dietari en el que anotar, amb precisió d’entomòleg, les observacions del dia. Aquell dietari que, per dir-ho en l’afortunada expressió de Xavier Rubert de Ventós, ha constituït sovint la coartada de l’intel·lectual quan fa política, l’objecte que li confereix la distància justa, la prova fefaent que ell no és “d’eixe món”.

Vallès, sense perdre la voluntat crítica, s’implica profundament en la política. Primerament, en la iniciativa de Catalunya Segle XXI, que coordinarà en la seva fase final, la més decisiva i productiva, la que acabarà amb la publicació de La democràcia dels ciutadans, apareguda a inicis de 1999: un llibret confegit amb aportacions molt diverses i que, acompanyada d’un prefaci de Llorenç Gomis i un epíleg de Pasqual Maragall, conté ja la llavor d’un programa. Ciutadans pel Canvi fou, en part, la continuació i la superació d’aquella experiència: el moviment que, tot aplegant persones procedents de cercles catòlics progressistes, de l’antic PSUC, de les associacions veïnals, de les ONG i de la universitat hauria d’ajudar a ampliar la base social dels partits d’esquerra, fer-los més propers a la societat i escurçar la distància creixent entre la ciutadania i la política.

El moviment va contribuir, segurament, de manera assenyalada al gran èxit de Pasqual Maragall en les eleccions de 1999, a la dinamització de la vida parlamentària en la subsegüent legislatura i a la confecció del programa de govern que es tractaria de desenvolupar a partir de 2003, però no va obtenir els fruits esperats: en part, sens dubte, per les mancances dels que ens hi vàrem voler implicar, en part perquè els objectius eren potser massa ambiciosos, en part per les oscil·lacions de qui en fou l’impulsor estimat i, finalment, però de cap manera menys important, per la desconfiança –i a vegades per l’adversió- que la iniciativa suscità en les mateixes forces d’esquerra a les que es volia ajudar.

Vallès va tenir un paper clau en la creació i el desenvolupament de Ciutadans pel Canvi. En fou, des de l’inici, el principal referent i hi va exercir un lideratge peculiar, escrupolosament democràtic, més basat en l’autoritat intel·lectual que en cap altra consideració. Alguna vegada, quan els companys l’empenyíem a que acceptés les responsabilitats de govern que el President li oferia, ens va respondre que, en realitat, el que més li interessava era, precisament, el moviment. “És el que te major recorregut i potencial d’innovació”, ens venia a dir. Ara, això no vol dir que la seva dedicació a la política institucional fos feta a mig gas o amb desinterès, ans al contrari.

En el Parlament de Catalunya, del qual en fou candidat a la Presidència l’any 1999, Vallès va ser un diputat dedicat, lleial i díscol alhora, una rara avis doncs en els nostres usos parlamentaris. Com a adjunt a la presidència del Grup Parlamentari Socialistes-Ciutadans pel Canvi va intentar una petita revolució en les formes de treballar dels diputats, tot establint un “contracte-programa” de cada un d’ells amb el Grup. L’intent, tot i els esforços de Tere Serra i del mateix Josep Maria Vallès, va fracassar. Una altra iniciativa a la que es va contribuir de manera decisiva fou la constitució i funcionament del Govern Alternatiu de Pasqual Maragall, una empresa que en el seu moment fou motiu d’irrisió i d’escarni, i que, en canvi, va donar fruits d’extraordinària importància. En efecte, coordinat per Vallès i amb la secretaria eficient d’Andreu Morillas, el Govern alternatiu va posar les bases del què haurien pogut ser, en unes altres circumstàncies, les bases del programa de govern de Pasqual Maragall. De fet, bona part de les realitzacions més conegudes i reïxides de les que efectivament es van desenvolupar sota la seva presidència tenen origen en els seus treballs.

Una vegada en el Govern de la Generalitat, a partir de desembre de 2003, Josep Maria Vallès s’abocà en la gestió d’una conselleria com la de Justícia, sovint considerada ingrata. Hi aconseguí alguns èxits destacats, entre els quals s’ha assenyalat justament l’adopció de forma consensuada del nou mapa de serveis penitenciaris a Catalunya. Joaquim Brugué ha considerat l’assoliment del consens en aquesta matèria –tan propensa a generar el síndrome del NIMBY- com un exemple paradigmàtic d’una forma de fer política que permet passar dels “Aquí, no!” als “Així, sí!”. Tinc la impressió, tanmateix, que Vallès no es va fer mai gaires il·lusions respecte la seva capacitat de maniobra en el govern de Pasqual Maragall. Diverses vegades ens havia dit que, en un govern de coalició amb fortes tensions partidàries de tota mena, “l’independent és la baula més feble”. I és una llàstima que així fos: molts cops he pensat com hauria estat el procés de revisió de l’Estatut si s’haguessin seguit més de prop els continguts i el mètode adoptat durant la sisena legislatura del Parlament català a l’hora de formular la proposta de reforma estatutària dels partits d’esquerra. Una proposta que convé rellegir ara i que fou fruit d’una comissió integrada per Joaquim Nadal, Miquel Iceta, Joan Ridao, Rafael Ribó i Josep Maria Vallès, que hi tingué un paper clau.

IV.

Compromís i distància crítica, entusiasme i un punt d’escepticisme, capacitat tècnica i autoritat intel·lectual. Aquests són, segurament, els trets principals del pas de Josep Maria Vallès per la política institucional. N’hi ha tanmateix un altre que cal esmentar: la reluctància d’aquest participant-observador a destacar, a figurar, a protagonitzar allò que Aldo Moro, en circumstàncies dramàtiques, va anomenar “le ore liete” del poder.  Els qui han conegut la seva resistència sincera a entrar al Govern, els qui van conèixer la seva voluntat de que Ciutadans pel Canvi no tingués de manera formal lideratges unipersonals, els qui l’han vist, en fi, canviar el seu lloc de primera fila en un acte polític –allà on tot són cops de colze per estar- per tal d’asseure’s en un lloc més discret, en seran testimonis. Una discreció, la de Josep Maria Vallès, que es fruit, precisament, del compromís i d’una determinada concepció de la vida pública: aquella que entén la política , abans que res, com un projecte col·lectiu, i el compromís polític com un acte de servei.  

Ciutat i territori en l'Acord per la X Legislatura del Parlament de Catalunya

El dia 19 de desembre de 2012, Convergència i Unió i Esquerra Republicana de Catalunya han arribat a un Acord per a la transició nacional i per garantir l'estabilitat parlamentària del govern de Catalunya, durant la X Legislatura del Parlament de Catalunya. L'acord, signat entre les dues forces a les que els resultats de les eleccions del proppassat dia 25 de novembre varen atorgar major representació parlamentària, consta d'una sèrie de determinacions pel què fa a la celebració d'una consulta sobre el futur institucional de Catalunya i d'un seguit d'acords per garantir l'estabilitat del suport parlamentari al govern en un conjunt de camps. 

Així, l'Apèndix II de l'acord conté un document sobre les Prioritats del govern de transició nacional durant la legislatura que ara comença, en el que s'enuncien aquestes prioritats, s'esbossa l'orientació de l'acció del govern al respecte i s'expressa el compromís d'ambdues forces de donar-li conjuntament suport al Parlament. És sobre aquest darrera part del document, més concreta i aparentment més prosaica que el debat sobre el dret a decidir, que volem centrar-nos ara. En particular, resulta de molt d'interès constatar la forma com els temes relatius a la ciutat i el territori hi són tractats. 

Com hem tingut ocasió de comentar, les polítiques territorials han estat, en bona mesura, absents del debat entre les forces polítiques que es presentaren a les darreres eleccions. Això, resulta, al nostre entendre, paradoxal, si es te en compte l'impacte que la crisi econòmica i les polítiques aplicades per fer-hi front estan tenint sobre el territori, ja sigui en concentrar les persones amb majors necessitats socials en determinats barris i àrees urbanes, en dificultar el manteniment dels equipaments i els espais públics, en reduir la inversió en infraestructures i el finançament dels espais públics, en fer encara més inaccessible l'habitatge per a sectors molt extensos de la població i en encarir el cost dels serveis urbans bàsics, com l'aigua i l'electricitat.  

Dissortadament, l'acord de govern signat ahir sembla anar en la mateixa direcció, de manera que les qüestions territorials i urbanes hi tenen una presència molt escassa. Vegem-ho. 

El tema al que es fan referències més reiterades és el de les infraestructures. Així, les mesures per a la recuperació econòmica 26 i 27 proposen literalment "Crear  un  observatori  de  la  xarxa  viària  de  Catalunya  que  centralitzi  tota  la informació relativa a la xarxa viària d’alta capacitat i a la xarxa en règim de concessió,  analitzant  la  gestió  econòmica  dels  trams  concessionats  amb l’objectiu d’intentar abaratir o congelar les tarifes sense contraprestació a canvi" i "Consolidar el sistema de descomptes a comportaments eficients dels usuaris de la  xarxa  d’autopistes  i  introduir  les  noves  polítiques  europees  sobre l’Eurovinyeta, com també treballar per corregir la situació de greuge històric amb  relació  amb  la  resta  de  l’Estat,  reclamant-li  la  creació  del  fons  per  a l’homogeneïtzació, el rescat selectiu i les bonificacions dels peatges". Així mateix, l'acord 56, situat en l'apartat de mesures relatives a la sostenibilitat, diu: "Aprovar i desplegar el Pla de Transports de Viatgers per Carretera (2013-2018), el Pla Director d’Infraestructures (2011-2020) i els plans de mobilitat territorials pendents,  avançant  en  la  integració  tarifària  i  introduint  bonificacions  als territoris menys poblats i implantant de la T-mobilitat [sic] com a mecanisme que permeti avançar en la qualitat del transport públic". Peatges i plans d'infraestructures, doncs, són els temes principals en aquest camp. S'acompanyen, tanmateix, d'una destacada absència a tota referència sobre el finançament del transport públic i a la reducció del cost el per a l'usuari (perquè reduir les bonificacions només als "territoris menys poblats", quan els qui viuen en les principals àrees urbanes i amb tarifació integrada han conegut en els darrers anys increments notabilíssims?). 

En l'àmbit de l'habitatge, que està plantejant-se darrerament amb un dramatisme inusitat, les mesures són d'una notable vaguetat. Així es proposa (mesura 34): "Potenciar un fons i un servei de rescat de famílies, potenciar la mediació entre entitat financeres i famílies en els processos de desnonaments i la disposició d'una xarxa de pisos d'emergència. Potenciar el servei de l'Ofideute". Res de nou per aquest costat, doncs a excepció d'aquest inconcret "fons de rescat de famílies": es tracta d'un fons financer? amb quins recursos? amb quins objectius? També es manté a un nivell d'indefinició molt alt la mobilització de l'habitatge vacant:"Estudiar l’aplicació de mesures impositives o mesures d'altra índole per incentivar l’entrada al mercat de lloguer dels habitatges desocupats, propietat de societats mercantils" . Aquestes "mesures d'altra índole" no haurien de consistir en l'obligació, simple i plana, de que les entitats financeres rescatades amb fons públics, a part d'aturar els desnonaments, posessin de manera immediata una part del parc immobiliari del què disposen (i pel que, d'altra banda, no troben comprador) al mercat de lloguer assequible? I mentrestant, què es proposa de fer amb les reserves de sòl per habitatge protegit acumulades en els darrers anys? I en el camp de la rehabilitació, que podria tenir el doble efecte de posar habitatge al mercat i donar feina? 

Finalment, en l'àmbit de la sostenibilitat es proposa elaborar un Pacte Nacional sobre polítiques de sostenibilitat, mantenir i renovar "el compromís del Govern en defensa dels cabals ambientals de l'Ebre" així com per la "recuperació dels cabals del riu Ter", "impulsar una Llei del bosc" i "impulsar una Llei de seguretat civil i emergències". El tractament del canvi climàtic queda reduït a l'anunci de l'elaboració d'una llei sobre la matèria, lluny per tant dels compromisos concrets sobre les emissions que estan adoptant tants països europeus. Resulta també destacada l'absència de referències a la "protecció estructural dels espais lliures i de connexió ecològica" que reclamava el programa electoral d'Esquerra Republicana. Costen d'entendre, així mateix, els esments parcials a la problemàtica de l'aigua, si hom te en compte la situació a la que ha de fer front l'Agència Catalana de l'Aigua, i si hom considera que just en aquest moment s'estan produint privatitzacions que afecten de manera directa la seva gestió d'aquest recurs bàsic i les tarifes que els ciutadans en paguen.

Fora ja de l'àmbit estricte de la gestió del territori i en relació amb l'organització territorial de l'administració, poden trobar-se en el document dos darrers extrems que pot resultar convenient de notar. El primer sembla apuntar a reobrir el debat sobre l'organització territorial (mesura 10): "Impulsar la Llei dels governs locals (racionalitzar i simplificar l'administració local), la llei de finançament local i la Llei de l'Aran. Assumir un model propi d'organització territorial (municipis, comarques i vegueries)". Així mateix s'inclou la menció a "impulsar la Llei electoral catalana". Tenint en compte l'evolució d'aquesta darrera qüestió en les darreres legislatures i l'atzucac en el que es troba la Llei de Vegueries després de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut, costa de veure, més enllà de la menció ritual, com aquests extrems podran concretar-se.
No és qüestió, en aquesta nota d'urgència, d'assajar un comentari de conjunt al document. De tota manera crida molt notablement aquesta escassa atenció prestada als temes territorials a l'hora de definir les prioritats de govern. Esmentem només dues absències, una relativa al conjunt del territori català, l'altra a les seves ciutats.
Pel que fa a la primera, la gestió territorial, no caldria aprofitar, precisament, la conjuntura de la crisi per repensar de forma estratègica l'ordenació del territori català? No és necessari replantejar-se la dotació i la gestió de les infraestructures més enllà dels peatges i dels plans de servei? No hauríem de tractar d'incrementar l'eficiència dels nostres sistemes urbans? I per tot això, no caldria incorporar entre les prioritats bàsiques del govern l'elaboració del Pla Territorial General de Catalunya que vingués a culminar l'esforç de planificació territorial realitzat en els darrers anys, tal com Esquerra Republicana proposava en el seu programa? No seria aquesta legislatura, en la que es pretenen abordar tants de projectes decisius per al futur, la més oportuna per fer-ho, vinculant-ho al debat  sobre els recursos econòmics, al model productiu, a la gestió dels serveis públics, al canvi climàtic?
Pel que fa a la segona absència, la de les àrees urbanes, com s'explica la manca d'esment als efectes urbans de la crisi econòmica? Com és que no s'inclou una referència a les dificultats dels ajuntaments de fer front al manteniment dels equipaments, dels espais públics, dels serveis? Com s'entén que no s'indiqui què es pensa fer respecte els barris on la problemàtica social està concentrant la població més necessitada? El proppassat mes de març, el Parlament va votar per unanimitat (amb els vots de CiU i ERC, doncs) reactivar la Llei de Barris, com és que ara no figura en l'acord de govern el compromís de fer-ho? No són les ciutats el lloc on es reben els impactes més greus de la crisi? No és aquí on s'hauria de intervenir per tal de tractar de mitigar-los? No són les polítiques urbanes essencials per gestar la represa econòmica i social? De fet els mots ajuntament, urbà, barri i ciutat no són esmentats ni un sòl cop en el document de l'Acord signat ahir. La transició nacional que se'ns proposa no compta amb les ciutats catalanes entre les seves prioritats?

Les polítiques territorials en els programes de les eleccions al Parlament de Catalunya

Com dèiem fa uns dies, el tema de les polítiques territorials ha estat gairebé del tot absent del debat de la campanya electoral que avui es clou. Això és tant més sorprenent si es tenen en compte els efectes que la crisi econòmica està tenint sobre el territori –en l’agreujament de les desigualtats urbanes, les dificultats per mantenir serveis, en les incògnites en matèria d’infraestructures- i la importància que les polítiques territorials i urbanístiques podrien revestir tant a l’hora de pal·liar els perjudicis que la crisi ocasiona als ciutadans, com de trobar una sortida del marasme econòmic i social.

Tanmateix, de la lectura dels programes electorals de les diverses forces que concorren a les eleccions al Parlament de Catalunya se’n desprenen diferents posicionaments que resulten il·lustratius dels propòsits de capteniment de cada una d’elles envers les polítiques territorials. Vegem a continuació com es tracta en el programes de les forces polítiques que en la darrera legislatura han tingut grup parlamentari els temes del planejament territorial i de les polítiques urbanes. Ens centrarem en aquests dos temes, prou rellevants, sense entrar, per mor de la brevetat, en les qüestions de les infraestructures i l’habitatge, que requeririen per ells mateixos d’una nota específica.

En el programa de Convèrgencia i Unió el tema de fons en matèria territorial és el de la competitivitat: “tenim el repte de dissenyar un país que sigui més competitiu i socialment rendible en tots els àmbits”, comença dient. Per això proposa elaborar una “nova Llei del territori, que ordeni i simplifiqui la legislació sobre ordenació territorial, gestió urbanística, costes, muntanya i paisatge”. Així mateix, afirmen que impulsaran  “la transformació del Plans territorials parcials en instruments que defineixin estratègies territorials orientades a la millora de la qualitat de vida i a la generació d’activitat econòmica” i es simplificarà el procediment de l’avaluació ambiental. La coalició no renuncia a l’elaboració de Plans directors urbanístics “d’àmbits territorials especialment complexos i vinculats a activitats econòmiques estratègiques” i afirma que crearà “nous instruments jurídics i de gestió integrada que agiliti la implantació territorials i el desenvolupament de projectes estratègics de forma ràpida i adequada, facilitant la inversió estrangera que aporti valor”. Pel que fa a les polítiques urbanes, el programa de CiU no fa cap referència a les Lleis de Barris ni a la d’Urbanitzacions, les convocatòries de les quals han quedat interrompudes de l’any 2011 ençà, tot i els reiterats pronunciaments del Parlament de Catalunya a la seva reactivació, pronunciaments que en ocasions han comptat amb el vot del mateix grup de CiU. Sense voler-ne fer una simplificació o caracterització, veiem doncs, com en el programa de la coalició nacionalista s’escolta el ressò d’algun dels corrents de fons dels debats europeus sobre les polítiques territorials: la presumpció de que la normativa urbanística, territorial i ambiental pot ser un impediment a la “competitivitat” (allò que a Anglaterra n’han dit el “planning burden”), el convenciment de que ha de ser “ordenada” i “simplificada” per facilitar l’activitat econòmica, la noció que els instruments de planejament territorial han de ser revisats per tenir un caràcter més “estratègic” (vol dir això que han de perdre el seu valor normatiu?), l’afirmació que per a la implantació de determinats “projectes estratègics” –en especial els d’”inversió estrangera que aporti valor”- calen expedients nous i especials que en facilitin la implantació de forma ràpida i adequada (de nou, aquí sembla anar-se pel camí de les Enterprise Zones o del Business Improvement Districts, que es varen implantar al Regne Unit ja fa anys i que han tingut un gran desenvolupament en d’altres països, de França a la Xina). I, al costat d’això, cap esment a les polítiques actives de l’administració per tal de pal·liar de manera directa els efectes de la crisi en les àrees urbanes.

Al seu torn, el programa del Partit dels Socialistes de Catalunya inicia el seu apartat relatiu a les polítiques territorials amb una condemna de conjunt a la trajectòria del govern en la darrera legislatura: “La legislatura que tanquem ha estat la pitjor, en matèria territorial, des de la restauració de la Generalitat. Pràcticament es pot parlar d’una no-legislatura. En termes comparatius amb les dues darreres, on la gran producció de normativa, de planificació i d’obra pública quedarà com una referencia de futur, en aquesta novena legislatura tant l’ordenació territorial, la creació d’infraestructures, la mobilitat o la cura del medi ambient o s’han estancat o han anat enrere”. Així mateix critica que “En matèria de territori el govern ha alterat el ritme de producció de PDU que volien deixar pactats els desenvolupaments d’alguns dels espais amb major pressió del país”, la manca de reacció sobre la proposta de reforma de la Llei de costes i la modificació de la Llei d’Urbanisme i la Llei del dret a l’Habitatge “en la línia de la desregulació”.  Davant d’això, reclamen que es “reprengui polítiques que s’han demostrat importants per a la cohesió a escala local, com són el Pla de barris i el programa d’ajut als a municipis que compten amb urbanitzacions amb dèficits urbanístics” que CiU hauria deixat “en un calaix” i que els socialistes han proposat de reprendre en reiterades ocasions en el Parlament. En canvi, el programa del PSC no concreta quins haurien de ser els nous passos a donar en matèria de planejament territorial i urbanístic, la qual cosa no deixa de ser sorprenent atesa les posicions tan rellevants que el partit detenta en l’àmbit local.  

Pel seu costat, el programa del Partit Popular de Catalunya se centra sobretot en l’àmbit de les infraestructures, tant les que són de titularitat autonòmica com estatal, i no conté tampoc propostes o precisions respecte el planejament territorial o urbanístic, que ni tant sols s’esmenta en el document. Pel què fa a les polítiques urbanes afirmen que apostaran “per la rehabilitació per la rehabilitació com a mesura per a promoure la reincorporació en el  mercat d’habitatges en desús i de dinamització del sector de la construcció”.  Així mateix, indiquen que “tornarem a convocar els ajuts de la llei de barris, que fomenten la rehabilitació urbana d’espais degradats, i de les d’urbanitzacions”.

Per contrast, el programa d’Esquerra Republicana de Catalunya en l’àmbit del planejament i les polítiques territorials resulta molt detallat. S’inicia també amb un judici positiu respecte “la generació d’instruments que permetran que la intervenció sobre el territori sigui en el futur més racional, ordenada i respectuosa amb el patrimoni natural, cultural i paisatgístic” adoptats ara fa uns anys i una crítica al fet que “el país no es pot permetre –malgrat la crisi- la paràlisi en matèria de planificació territorial que hem vist la darrera legislatura”. Per sortir d’aquest impasse, ERC proposa la “redacció d’un nou Pla Territorial General de Catalunya per planificar el territori amb visió de país i afavorint la diversitat territorial, establint els usos del sòl a escala supramunicipal per tal d’assolir  una  distribució  eficient  en  el  territori,  tot  consolidant  el  model  de  viles  i  ciutats compactes, complexes i integradores; una protecció estructural dels espais lliures i de connexió ecològica”. Així mateix indica que caldrà procedir a desenvolupar el planejament territorial vigent a través de la “redacció de plans directors territorials i sectorials, per perfilar amb més detall els continguts dels plans territorials parcials en espais que per la seva densitat, patrimoni arquitectònic o natural, coneixen una major fragmentació i pressió urbanística i, per tant, estan sotmesos a més riscos”.  Les propostes es completen amb el projecte d’elaborar un Pla Territorial de Sistemes de connexió ecològica i un altre d’Espais fluvials, així com amb la voluntat de completar i desplegar els catàlegs i altres instruments en matèria de paisatge. No figura en canvi en el programa d’Esquerra Republicana cap esment a les polítiques de rehabilitació urbana o a la reactivació de la Llei de Barris i pel que fa a les urbanitzacions s’indica de manera poc precisa la necessitat “establir una moratòria de transició al tractament de les urbanitzacions disperses”.  

La revisió del Pla Territorial General de Catalunya és, també, la primera mesura en matèria de política territorial proposada en el programa d’Iniciativa per Catalunya-Verds. Aquesta hauria de tenir per objectiu fer del Pla “una veritable agenda 21 de Catalunya i un instrument per ajudar a una sortida sostenible de la crisi social, econòmica i ambiental actuals, en què es doni prioritat a les actuacions que ajudin a canviar el model econòmic, impulsar la recuperació dels valors ambientals del territori, la utilització eficient dels recursos naturals i del territori, la rehabilitació urbana i a canviar el model econòmic-productiu, en tots els àmbits, impulsant un nou concepte d’economia verda i social.” Així mateix, tot i la seva vigència recent, proposen «revisar els Plans Territorials Parcial vigents en especial a la Catalunya Central, el Camp de Tarragona i les Terres de Ponent, per incorporar-hi els canvi necessaris per impulsar actuacions més decidides de reequilibri territorial transformació del teixit productiu, introducció de les noves infraestructures de transport col·lectiu i canvis del model urbanístic”.  Pel que fa la Pla Territorial Metropolità de Barcelona proposen desenvolupar-lo “amb la formulació del Pla o Plans Directors que s’estableixen, amb criteris de contenció urbana, millora, regeneració i rehabilitació dels barris i ciutats que presentin situacions de més degradació o riscos socials, desenvolupar els criteris socioambientals que s’estableixen al Pla Territorial i a la seva Memòria Ambiental”. Tanmateix, aquest desenvolupament hauria de coexistir amb la redacció d’un nou pla territorial “per a l’àmbit funcional del Penedès”, que suposaria el desmembrament dels àmbits Metropolità, Catalunya Central i Camp de Tarragona. Pel que fa a la normativa urbanística, ICV proposa la revisió del text de la llei per tal de suprimir determinacions introduïdes per CIU en l’última reforma (...) destinades a afavorir interessos privats, facilitar l’especulació urbanística, devaluar el planejament territorial i sectorial i la protecció ambiental i els valors del territori i reduir les competències urbanístiques dels ajuntaments, i —en segon terme— adaptar aquestes lleis als nous criteris i objectius d’un urbanisme sostenible, que ajudi a les polítiques de cohesió social, sostenibilitat urbana i canvi del model productiu i residencial.” Així mateix, proposen de reactivar la Llei de Barris i la Llei d’Urbanitzacions.
Finalment, el programa de Ciutadans tampoc es refereix de manera explícita al Planejament territorial vigent o futur i es centra, de nou, més en la temàtica de caràcter infraestructural. Tot i així hi figuren algunes propostes en el camp de les polítiques territorials que contenen imprecisions, s’ha de dir, prou assenyalades: “promourem un pla territorial de connectors ecològics entre parcs naturals, el PEIN 2000, per tal de facilitar el pas de fauna entre ells i preservar la biodiversitat originant, d’aquesta forma, una xarxa de parcs naturals connectats entre ells”. Així mateix, en l’àmbit urbanístic hi figuren diverses propostes, de caràcter molt genèric, algunes de les quals ja estan recollides en la normativa urbanística i territorial vigent: “Fomentarem l’ús racional del sòl amb subjecció a les necessitats reals de la demanda en funció del creixement de la població, segons el model compacte sustentable d’acord amb les recomanacions de la Conferència de Rio. Per això, s’aplicarà per a cada municipi un esponjament màxim de sòl urbanitzable admissible en les revisions del seu plantejament general, en funció de les projeccions de poblacions i activitats, amb aplicació d’estàndards adequats al nostre nivell de desenvolupament per la reserva obligatòria del sòl destinat a equipaments i dotacions, serveis tècnics, espais lliures i zones verdes.” El programa de Ciutadans no esmenta les Lleis de Barris ni la d’Urbanitzacions. 
Les eleccions del proper dia 25 de novembre, decisives per tantes raons, ho són també per a l'ordenació del territori, les polítiques urbanes i llurs efectes en les condicions de vida de la població. Caldrà doncs tenir-ho en compte i obrar en conseqüència. 

Les polítiques territorials en temps de crisi

La situació de crisi econòmica està comportant, com és ben sabut, un agreujament de les problemàtiques territorials: a les acrescudes dificultats per a l'accés a l'habitatge d'una part molt majoritària de la població, s'afegeixen l'increment dels riscos de la segregació social en les àrees urbanes, l'augment dels costos del transport, la dificultat de les administracions per a sostenir la prestació dels serveis públics i els conflictes relatius al finançament de les infraestructures.
Aquesta situació és, a més, agreujada per polítiques que, en comptes de cercar un major compromís col·lectiu i lideratge públic per fer front a aquesta situació, opten per un replegament en l'acció de l'administració o, encara pitjor, prenen la crisi com a justificació per a revertir els avenços aconseguits durant els darrers anys. En són bona mostra, el projecte del govern de l'Estat de revisar la Llei de Costes, que ja hem comentat aquí, o la injustificable iniciativa d'amnistia de les irregularitats urbanístiques, que representa un greuge per aquells promotors i ciutadans que han complert la normativa i una deslegitimació clamorosa de l'actuació de les administracions públiques. Per altra banda, a Catalunya s'ha pogut veure com, malgrat els reiterats pronunciaments del Parlament en sentit contrari, roman congelada l'aplicació de la Llei de Barris i la Llei d'Urbanitzacions o com s'ha reformat la Llei d'Urbanisme per reduir les obligacions en matèria d'habitatge protegit.
En aquest context, resulta del tot necessari rellançar el debat territorial, per tal de cercar alternatives i enunciar, tant des del vessant polític com disciplinar, quines han de ser les polítiques territorials que cal desplegar en la situació actual. S'anuncien diverses iniciatives que poden ajudar a avançar en aquesta direcció. En primer lloc, la Societat Catalana d'Ordenació del Territori preveu per a la tardor l'obertura d'un cicle de debats i prepara la presentació d'un llibre de balanç sobre les polítiques territorials catalanes dels darrers anys. Així mateix, l'Institut d'Estudis Regionals i Metropolitans de Barcelona prepara la publicació d'un número monogràfic de la revista Papers. Regió Metropolitana de Barcelona dedicat a debatre el Pla Territorial Metropolità de Barcelona. Finalment, la Fundació Rafael Campalans, organitza, amb motiu de l'aparició del llibre Ordenar el territorio. La experiencia de Barcelona y Cataluña, per al proper dia 21 de juny a les 19h. a la Llibreria La Central (carrer Mallorca, 237), un debat titulat precisament "Les polítiques territorials en temps de crisi" amb la participació de Joaquim Nadal, president del grup parlamentari socialista al Parlament de Catalunya, Joan Romero, catedràtic de la Universitat de València, i Oriol Nel·lo, autor del llibre.