Les batalles de Barcelona

Ara fa un segle i mig, a La qüestió de l'habitatge, Friedrich Engels afirmava que per canviar la ciutat cal transformar abans profundament la societat que l'ha engendrada. Sense això, qualsevol política urbana està condemnada a no ser més que una millora passatgera, una intervenció cosmètica o, encara pitjor, un nou factor per acréixer les desigualtats i les injustícies. "Mentre el mode de producció capitalista continuï existint, és una bogeria esperar una solució aïllada de la qüestió de l'habitatge o de qualsevol altra qüestió social que afecti el destí dels treballadors", concloïa.  

Davant d'aquesta posició radical, l'urbanisme reformista ha afirmat que l'ordenació de la ciutat pot contribuir a transformar la societat. És cert, han dit els seus impulsors, que processos socials són sempre més determinants que les formes espacials, però aquells processos són mediats i condicionats per aquestes formes. Així, la intervenció sobre la ciutat pot contribuir, de manera immediata, a millorar les condicions de vida de la població, especialment de la més desafavorida, i, a llarg termini, pot ajudar a posar les bases per una societat més justa i igualitària.  

Els ecos d'aquesta controvèrsia, constant com un baix continu en la història de l'urbanisme contemporani, ressonen en l'assaig Les batalles de Barcelona, amb el que Jordi Amat ha guanyat el premi Bones Lletres d'Assaig Humanístic. El llibre explora l'evolució de la capital catalana durant el darrer mig segle, amb l'objectiu d'escatir fins a quin punt aquesta evolució ha permès construir una "ciutat democràtica". És a dir, un espai que garanteixi a tothom els drets polítics i, també, els drets socials. 

La tria de Barcelona com a objecte d'aquesta reflexió resulta particularment pertinent. D'ençà de la fi de la dictadura franquista, la ciutat ha destacat en el context ibèric i europeu per la persistència amb la que s'hi han desenvolupat polítiques urbanes reformadores. Així, en el mig segle transcorregut des de 1975, Barcelona ha pogut ser vista com una metròpoli en la que els moviments socials han estat prou forts com per condicionar la seva evolució i, en bona mesura, la seva mateixa estructura física (la dotació d'espais verds, la presència d'equipaments, la preservació del patrimoni). Al mateix temps, la ciutat ha estat sovint presentada com un epítom (o un "model") de les polítiques urbanes socialdemòcrates, destinades a millorar les condicions de vida del conjunt de la ciutadania. Per una i altra raó, la ciutat ha atret, fins i tot, l'atenció internacional. 

Amat parteix de l'evidència de que Barcelona és avui una ciutat molt més ben servida, més benestant i de bon viure respecte la que emergí de la Dictadura. La seva transformació física, el nivell dels serveis, l'atractiu del patrimoni i la qualitat de vida la destaquen en el context espanyol i europeu. Ara bé, aquest mateix èxit ha anat acompanyat en els darrers anys per l'increment desmesurat dels preus de l'habitatge, la privatització d'espais públics, la banalització del comerç i la irrupció irrestricta del turisme. D'aquesta manera, l'afany del capital per radicar-se i treure profit d'aquesta realitat particularment atractiva que és Barcelona hauria acabat desposseïnt els barcelonins de la seva ciutat. Aquesta despossessió afectaria no només els sectors socials més vulnerables sinó també a les capes mitjanes, és a dir, les dues classes que tradicionalment han constituit la base social majoritària de la ciutat. "Si amb la nostra feina no podem viure a la nostra ciutat, podem dir que vivim en una ciutat democràtica?", es pregunta l'autor.

Per explorar aquesta paradoxa, Jordi Amat pren un camí inusual. Més que partir d'estudis sociològics o politològics, de dades estadístiques o cartografies urbanes, es basa en la producció cultural de la ciutat i sobre la ciutat: llibres, pel·lícules, cançons, novel·les i assaigs produits a Barcelona durant el darrer mig segle. El subtítol de l'obra, Imaginaris culturals d'una ciutat en disputa (1975-2025), expressa prou bé aquesta orientació. En resulta una visió atractiva i innovadora que interpel·la el lector per diverses raons. 

Primerament l'assaig forneix elements per reflexionar sobre els límits de les polítiques locals en un món globalitzat. Com totes les grans ciutats europees, Barcelona és avui estretament dependent dels fluxos de capital, informació, mercaderies i persones d'abast mundial. A la capital catalana, aquesta dependència s'ha accentuat i accelerat de manera extraordinària en les darreres dècades, arran de la irrupció de les economies de plataforma, la financiarització del mercat de l'habitatge i l'exacerbació de la mobilitat. Fins a quin punt les dinàmiques derivades de la globalització econòmica poden ser contrastades i compensades a través de polítiques urbanes com les tractades en el llibre, que, per definició, tenen un abast territorial limitat? 

Amat ens porta també a preguntar-nos en quin moment i per quins motius l'assaig de construcció de "la ciutat democràtica" ha pogut donar pas a la progressiva "despossessió de la ciutat". Va ser tan aviat com l'any 1979, quan, després dels extraordinaris avenços aconseguits pel moviment veïnal entre 1976 i 1979, es celebraren les primeres eleccions municipals democràtiques i aquest començà a davallar? Fou el 1986, quan, segons Marc Andreu, la paràbola descendent del moviment s'havia consolidat plenament i es produí la nominació olímpica? Cal situar la partió en els Jocs Olímpics de 1992, que, de manera definitiva, varen posar "Barcelona en el mapa"? O, per contra, hem de buscar la inflexió en el Fòrum de les Cultures de 2004? O va ser en la crisi de 2008? Determinar el moment en que es va produir aquesta "bifurcació" -per emprar el terme de l'autor- no té, de cap manera, un interès exclusivament historiogràfic, sinó que constitueix una decisió carregada de implicacions polítiques.

Finalment, Les batalles de Barcelona planteja la qüestió de la continuïtat o les fractures en les polítiques urbanes practicades a la ciutat. Dos contrastos resulten aquí particularment interessants. El primer, entre el període clau de l'alcalde Socias Humbert, en que l'actuació municipal estigué en molt bona mesura condicionada pel moviment veïnal, i la primera alcaldia democràtica de Narcís Serra.  En segon lloc, entre les dues alcaldies més carismàtiques que han governat la ciutat en aquest mig segle: la de Pasqual Maragall (1982-1997) i Ada Colau (2015-2023). Fins a quin punt la institucionalització resultant de l'adveniment de la democràcia municipal representà la consolidació, però també marcà els límits, de les conquestes del moviment veïnal? Fins a quin punt el moviment dels Comuns, que sorgí inicialment al marge i en contra de la tradició maragallista, acabà assumint-la i reivindicant-la com a pròpia? Aquestes són les preguntes que, de manera potser més implícita que explícita, ens posa l'autor al davant. 

El lector potser trobarà a faltar en l'assaig de Jordi Amat una major atenció a l'evolució dels moviments ciutadans que tanta importància han tingut en la història contemporània de Barcelona: per a la construcció de "la ciutat democràtica", dirà, resulta tant (o més) decisiva la transformació de Roquetes i Badal que la de l'Eixample i Gràcia. D'altra banda, una breu comparació amb d'altres ciutats espanyoles i europees hauria permès constatar que la deriva barcelonina és comuna a la majoria d'àrees urbanes: així, les polítiques socialdemòcrates assajades a Barcelona més que constituir l'origen d'una "despossessió" generalitzada, com a vegades s'afirma, n'haurien resultat un dic de contenció massa fràgil. Finalment, segurament l'anàlisi s'hauria pogut enriquir amb una major atenció a la transformació radical que ha conegut de la base demogràfica de la ciutat : en particular, el fet cabdal que els nascuts a l'estranger han passat de representar el 3,6% l'any 1997 al 35,3% el 2025 de la població barcelonina.  

El propòsit de Les batalles de Barcelona no és pas però exhaurir el balanç d'aquest llarg període. El seu objectiu és fornir pistes per a la seva interpretació, a partir del debat i la producció cultural. I, en fer-ho, el llibre resulta particularment útil i suggeridor. Qualsevol lector interessat en la discussió dels dilemes urbans contemporanis i tota persona compromesa en la transformació de la ciutat hi trobarà elements de reflexió i motivacions per a l'acció. 

Suburbia, la nova Atenes?

 

"Annunciation", de Alberto Ortega (2023). Suburbia, CCCB

La magnífica exposició Suburbia, que pot visitar-se aquests dies en el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, porta a reflexionar sobre la recepció que la dispersió urbanística americana ha tingut entre nosaltres. S’ha afirmat sovint que, des dels seus inicis, l’expansió del suburbi americà i l’American way of life van ser celebrats i acceptats de manera acrítica a Catalunya i Espanya. Tanmateix, aquesta recepció favorable va tenir ja de molt bona hora excepcions notables.

Així, a finals dels anys setanta un jove economista català, que havia estudiat a Nova York i Baltimore, formulava una crítica radical a la suburbialització dels Estats Units, tot assenyalant-ne les contradiccions i els riscos. La configuració de les metròpolis americanes, explicava, era en bona mesura l’expressió de la pugna entre els grups socials a l’hora d’organitzar la ciutat, utilitzar el territori, repartir-se els recursos i distribuir les càrregues fiscals, fins el punt que les diverses classes socials havien quedat estretament identificades amb diferents espais urbans.    

Aquesta realitat s’havia exacerbat a partir del moment en el que la motorització i l’expansió metropolitana varen permetre la sortida de les classes mitjanes dels centres urbans. El white flight -l’envolar-se de les classes mitjanes blanques cap els suburbis- havia repercutit en els preus immobiliaris de les ciutats centrals i hi havia confinat la població més pobre, en bona part afro-americana. Les conseqüències, des del seu punt de vista, no podien ser més negatives:

“Si mirando a Norteamérica hemos de ver nuestro futuro (...) la experiència de lo que son las ciudades centrales de los Estados Unidos debería aterrarnos. Una sucesión inexplicable de lujo y podredumbre; de intensidad de uso y suelo abandonado, arrasado como en Berlín en 1945; de ghettos, “pequeñas Italias” y rascacielos. Apariencia de una sociedad no estructurada, sin centro”. 

En canvi,

“Los kilómetros de suburbio inacabable donde duermen los managers, pero también los funcionarios de la ciudad central y una parte de la classe obrera [constituyen]  la auténtica ciudad de los ciudadanos norteamericanos, de los yanquis con carnet, no marginados, dotados de los necesarios atributos de raza y cultura. El margen y los marginados están en el centro geográfico”.

A partir d’aquí, el nostre autor establia un símil agosarat: el suburbi s’ha convertit en la nova Atenes, proclamava, lloc de residència de ciutadans lliures i iguals. En canvi, la ciutat central ha quedat relegada al regne de la natura, allà on viuen els bàrbars, privats de drets i carregats d’obligacions. Aquells bàrbars que Aristòtil equiparava a les bèsties. La configuració de la metròpolis americana a través del procés de suburbialització venia a ser així l’expressió de l’exacerbació de la segregació residencial, és a dir, de la tendència dels grups socials a separar-se sobre l’espai en funció de la seva capacitat d’escollir lloc de residència.

El jove economista al que hem fet referència, ja ho heu endevinat, no és altre que Pasqual Maragall i Mira, que tot just tres anys després d’escriure aquesta diagnosi descarnada sobre “El suburbio americano” esdevindria alcalde de Barcelona. De fet, en bona mesura, les polítiques que va impulsar a l’Ajuntament, sobretot en els primers anys en que en va exercir l’alcaldia, no s’expliquen sense tenir en compte els ensenyaments i els temors derivats de la seva experiència americana: la voluntat de retenir a tot cost les classes mitjanes a la ciutat, les actuacions de rehabilitació dels barris, la defensa de un govern metropolità que assegurés la redistribució fiscal. Deixem, però per una altra ocasió aquestes qüestions.

Aturem-nos, en canvi, en dos aspectes dels seus raonaments, que gairebé mig segle després, resulten de particular interès i actualitat. La primera té a veure en la relació entre dispersió urbana i separació dels grups socials sobre l’espai. Direu, amb raó, que a Barcelona la segregació ha estat un fenomen consubstancial al procés d’urbanització contemporània, de Cerdà fins els nostres dies. Tanmateix, en les darreres dècades s’ha produït una novetat important:  amb l’ampliació de l’àrea urbana i la dispersió de la urbanització, la segregació ha saltat a l’escala metropolitana.

Així, allò que avui s’especialitza socialment no són ja els carrers o els barris de cada localitat, sinó municipis i fins i tot eixos metropolitans sencers. D’aquesta manera, s’han configurat eixos de benestar supramunicipals en els que es detecta una relació entre densitat residencial i distribució espacial de la renda: no tots els grups benestants viuen en dispers, ni tots els vulnerables viuen en concentrat, però en l’àmbit metropolità, els municipis amb renda mitjana per càpita més elevada solen correspondre’s a poblament dispers -Matadepera, l’Ametlla del Vallès o Alella- i els de renda més baixa es compten entre els més densos -l’Hospitalet, Santa Coloma de Gramenet o Badia.

La segona qüestió que ens resulta particularment útil de la crítica de Maragall a la suburbialització americana té relació amb la desigual distribució dels recursos públics. En fugir de la ciutat central, deia, els rics no només obtenen el confort i la seguretat de viure entre ells, sinó que paguen relativament menys impostos. En canvi, en les localitats on es concentren els sectors de renda més baixa, la despesa social i els impostos han de ser necessàriament més elevats.

El nostre sistema fiscal local és molt divers al dels Estats Units. Tanmateix, la combinació entre metropolitanització, segregació i manca de consolidació fiscal provoca, també, molt notables diferències en la distribució dels recursos públics. Si prenem tots els municipis de la regió metropolitana de Barcelona, deixant la capital apart, i els agrupem per quartils segons els recursos per càpita dels que disposen els respectius ajuntaments, veurem que el 76% de la població més vulnerable resideix en localitats que pertanyen al quartil amb menys ingressos per càpita. Es dona així la paradoxa de que aquells que menys tenen i de més serveis socials precisen acaben residint en les localitats amb menor capacitat per prestar-los. 

Aquestes són, segurament, les principals lliçons que podem extreure del debat sobre la dispersió urbana Nord-americana: primera, no es pot entendre la configuració de la ciutat sense tenir en compte les relacions de classe i les pugnes que se’n deriven; segona, no es pot construir una ciutat justa sense ordenar el territori i distribuir els recursos a escala metropolitana. Tant de bo que el Govern de la Generalitat sorgit de les eleccions del 12 de maig no oblidi aquests principis.

[Article publicat a El País. Quadern, 07.05.2024]

La città di Pasqual Maragall

Acaba d'aparèixer a Itàlia el llibre d'Oriol Nel·lo La città di Pasqual Maragall, publicat per l'editorial Franco Angeli de Milà, dins la col·lecció Studi Urbani que dirigeix Francesco Indovina.
Es tracta de la versió italiana de l'assaig publicat dins el volum col·lectiu Pasqual Maragall: pensament i acció, editat per Jaume Claret (Barcelona, RBA, 2017). A més de l'estudi d'Oriol Nel·lo, el text compta amb una presentació institucional d'Ada Colau, alcaldessa de Barcelona, i un postfaci del professor Arnaldo Cecchini, de l'Escola d'Arquitectura de la Universitat de Sassari, centre que l'any 2011 concedí la distinció Honoris Causa a Pasqual Maragall. D'altre banda, per tal de facilitar la lectura al públic italià, el llibre inclou una extensa cronologia en la que es posa en relació la trajectòria de Maragall amb els esdeveniments de la història catalana, italiana i europea.
La traducció de l'obra, que ha comptat amb el suport de la Fundació Catalunya Europa i de la Universitat de Sassari, ha estat a càrrec de l'historiador alguerès Marcel Farinelli. Per a les properes setmanes es preveu la celebració de presentacions del llibre en diverses ciutats italianes amb la voluntat de contribuir a difondre el pensament de Pasqual Maragall sobre la ciutat i de promoure el debat, tan necessari, sobre les polítiques urbanes. 

L'urbanisme a Barcelona: la superació de les velles alternatives

El dia 4 de març de 2019, en el recinte de la presó Model recuperada per a la ciutat, es va celebrar un acte en el que la Tinenta d'Alcaldia d'Ecologia, Urbanisme i Mobilitat va presentar el balanç de les actuacions urbanistiques dutes a termes per l'Ajuntament de barcelona durant els darrers quatre anys. L'acte fou introduït per Oriol Nel·lo, amb la intervenció que es transcriu a continuació.

PRESENTACIÓ DE LA CONFERÈNCIA

“OMPLIM DE VIDA LA CIUTAT”

BARCELONA, 4 DE FEBRER 2019

Bona tarda. Deixeu-me abans de res agrair molt cordialment l’amable invitació per intervenir en aquest acte. És un goig de ser aquí. Ho és, en primer lloc, per la proximitat que sento amb els principis que han inspirat el govern de la ciutat en els darrers quatre anys i, en particular, l’acció de Janet Sanz al capdavant de l’àrea d’urbanisme. En segon lloc, per l’oportunitat de debatre plegats sobre el present i el futur de les polítiques urbanístiques a Barcelona. I, finalment, pel fet de poder celebrar aquest acte a la presó Model recuperada, cosa que, per raons que no són del cas, representa per mi una petita revenja familiar i personal.

1.     De l’urbanisme com a pràctica política i de les alternatives que se’n deriven

Janet Sanz ens parlarà de quins han estat els trets principals que han caracteritzat l’urbanisme barceloní en els darrers anys. Us explicarà de quins objectius han partit, els principals camps en els que han intervingut i les realitzacions més notables. Us exposarà també, segurament, com aquesta experiència es vol projectar cap endavant i quins són els objectius que proposen per al futur immediat.
Algú podria veure aquest acte com un exercici de propaganda política o de reivindicació de la feina feta. Ambdues coses serien legítimes. Però crec que és més que això: tradueix una voluntat de reflexionar sobre el què s’ha fet, d’explicar-ho i de debatre-ho. Totes tres accions –la reflexió, l’explicació i el debat- són imprescindibles. Primer, perquè, tot i que els urbanistes ho oblidem sovint, sense reflexió no hi pot haver una pràctica urbana coherent i sostinguda: “sense teoria revolucionària no hi ha pràctica revolucionària”, com deia el clàssic. Segon, perquè si no expliques el què has tractat de fer, ho explicaran els altres i no sempre amb les millors intencions. Finalment, perquè el debat obert és l’única forma de progressar, en tots els camps i, en particular, en el de l’urbanisme. Aquest se’n ha volgut presentar sovint com una disciplina tècnica, asèptica, neutre, sobre la qual poden opinar només d’uns pocs iniciats. Lluny d’això, l’urbanisme tracta de gestionar el desenvolupament i els usos de la ciutat. En fer-ho, pot afavorir, com massa sovint és el cas, a uns pocs, o, per contra, tractar de defensar la col·lectivitat. Que sigui una cosa o una altra depèn essencialment de la seva orientació política. Francesco Indovina, l’urbanista italià, ho ha definit de manera diàfana: “l’urbanística è una prattica política tecnicamente assistita”. I com ha pràctica política que és ha de ser sotmesa al debat i a l’escrutini públic.
Seria senzill ara ponderar les realitzacions d’aquest quatre anys. Assenyalar-ne les llums i exposar-ne les ombres, que també n’hi ha. No voldria però caure en aquest parany, massa fàcil, de venir a judicar des de fora. Més aviat, us voldria proposar una altra cosa: aturar-nos a reflexionar un moment sobre com les polítiques que tot seguit ens seran exposades s’insereixen en el desenvolupament històric, a llarg termini, de l’urbanisme i de la nostra ciutat.
Es tracta, em sembla, d’una reflexió necessària. En primer lloc, per desprendre’ns de tota vel·leïtat prometeïca: no som el primers que ens plantegem aquests problemes. En segon lloc, per constatar els avenços aconseguits: la nova generació de l’urbanisme que representeu està aconseguit superar algunes de les barreres que havien tenallat la teoria i la pràctica de l’urbanista durant molts anys. I és sobretot d’això, del significat a llarg termini d’aquests avenços, del que voldria, breument, parlar-vos.

2.      Canviar la societat o canviar la ciutat? 

Tots els que han entrar en el camp de l’urbanisme amb voluntat transformadora han hagut de fer front a un conjunt de dilemes bàsics. La primera d’aquestes oposicions fonamentals és la contradicció entre aquells que han afirmat que és impossible transformar la ciutat sense abans capgirar les relacions socials i els qui sostenen que el què cal fer és transformar la ciutat per alliberar les energies i el potencial de la societat. Per als primers, el problema està en les relacions socials, per als segons en la forma urbana. Si ens volem remuntar als pares fundadors, es tracta de l’oposició entre el plantejament d’Engels i el plantejament de Cerdà.
Recordem el cèlebre dictum del primer sobre la qüestió de l’habitatge:  “la burgesia només te un mètode per resoldre la qüestió de l'habitatge a la seva manera, és a dir, de solucionar-ho de tal forma que la solució renova sempre el mateix problema. (...) La mateixa necessitat econòmica que els engendrà [els problemes] els engendrarà de nou en el proper lloc. Mentre el mode de producció capitalista segueixi existint resulta una bogeria esperar que arribi una solució aïllada al problema de l'habitatge o de qualsevol altra cosa que afecti el destí dels treballadors. La solució rau en l'abolició del mode de producció capitalista” (The Housing Question, 1872).
La posició contraposada seria la del nostre Cerdà: la societat té l’empenta i el potencial del progrés, però són les formes físiques de la ciutat heretada les que impedeixen el seu desenvolupament. Canviem la ciutat, canviem les formes d’organitzar l’”estar” i el “moure’s” dels ciutadans i alliberarem els impulsos de la societat.
Al meu entendre, la pràctica de l’urbanisme que heu desenvolupat des de l’Ajuntament en aquests darrers anys proposa, implícitament, superar aquesta vella dicotomia. De fet, s’inscriu en aquella línia que proposa canviar la ciutat com a forma de contribuir a transformar la societat. Aquella línia que considera, per un costat, que no cal esperar a “la lucha final” per començar a millorar les condicions de vida a la ciutat i, per l’altre, que des d’una òptica progressista la transformació física només tindrà èxit si va lligada a un projecte de transformació social.
En aquest sentit, l’actuació urbanística de l’Ajuntament d’aquests darrers anys es correspon a allò que Bernardo Secchi va considerar la millor tradició de l’urbanisme europeu, la que ha fet possible “que les condicions materials en les quals rics i pobres trien o es veuen obligats de viure a la ciutat siguin menys diverses que la distància que els separa en termes de renda i de patrimoni”( La città dei ricchi, la città dei poveri, 2013). Es tracta d’una tradició –diguem-ho pla- de caràcter social-demòcrata en el sentit més propi de la paraula, tradició que té profundes arrels en la nostra ciutat, tot i que potser la Janet i els seus companys no acabaran de trobar-se còmodes ni amb aquesta denominació, ni amb aquesta genealogia.

3.      Des de fora o des de dintre les institucions?

La segona alternativa a la que l’urbanista progressista s’ha trobat tradicionalment confrontat ha estat la d’optar per actuar des de les institucions o des dels moviments socials. Tens dues opcions, se’ns ha vingut a dir: o treballes des de la base, recolzant les reivindicacions dels moviments ciutadans i ajudant a arrencar algunes conquestes, o treballes des de les institucions, acceptant-ne les limitacions i el fet que des d’aquesta posició acabaràs servint, en molts casos, els interessos d’allò que Iniciativa per Catalunya denominava, ara fa uns anys, “els poderosos”.
Des d’aquesta visió, les institucions, els ajuntaments inclosos, han estat sovint per a l’urbanista (i per a l’activista) progressista com una fortalesa enemiga. Un castell del que es podrà potser arrencar alguna cosa, en el que no es pot entrar sense claudicar i que, en tot cas, un dia, serà conquerit tot sencer.
Al meu entendre un dels aspectes més interessants de l’evolució dels moviments socials d’ençà del 15-M ha estat, precisament, la negativa a plegar-se a aquesta alternativa simplificadora. Al contrari, exponents del moviment han optat per entrar a les institucions i tractar de promoure els seus objectius des del seu interior. En les eleccions municipals de 2015, el govern de gairebé tota la capçalera del sistema urbà espanyol -Barcelona, Madrid, Saragossa, Cadis, la Coruña, Santiago de Compostela, ...- va ser capturat per forces d’aquest tipus.
Caldrà fer un balanç acurat del que han representat aquestes experiències -en les que no han faltat exemples d’imperícia, de ingenuïtat i de sectarisme- però que han permès capgirar l’agenda urbana i assajar un seguit de polítiques transformadores. Així, les institucions han deixat de ser considerades una fortalesa aliena per ser concebudes com a camp de batalla i palanca de transformació.
Òbviament, això implica riscos, el principal dels quals és la pèrdua de força del moviment i la capacitat de l’impuls transformador. Marc Andreu ha historiat amb precisió com això va tenir lloc en el moviment veïnal barceloní entre 1979 i mitjans dels anys vuitanta. Per conjurar aquest risc, caldria ser fort al mateix temps en la institució i en el moviment, cosa gens fàcil. L’Ajuntament de Barcelona ha tractat d’aconseguir-ho a través d’allò que s’ha anomenat la “co-producció” de les actuacions. Moltes de les potencialitats i les limitacions de les polítiques de les que tot seguit us parlarà Janet Sanz han de ser enteses en relació a aquest repte.

4.      Reformes reformistes o reformes revolucionàries?

La tercera i darrera alternativa a la que l’urbanisme transformador s’ha vist tradicionalment confrontat ha estat la d’haver de triar entre reforma o revolució. Richard Sennett en el seu darrer llibre ha representat aquesta tria com el dubte d’un artesà davant d’un vas de porcellana trencat: n’ha de recomposar les peces per tal que pugui seguir complint la seva vella funció? o, per contra, n’ha d’aprofitar els materials per construir, de cap i de nou, noves formes urbanes aptes a noves funcions i noves relacions socials? (Building and Dwelling. Ethics for the City, 2018).
Es tracta, prou que ho veieu, d’una vella dicotomia: dur a terme reformes més o menys cosmètiques per tal de fer més eficient (i més digerible) el sistema econòmic o alterar les relacions de força que el sustenten. La dicotomia és vella, però la major part dels presents a la sala no ho són prou com per recordar els escrits del filòsof André Gorz, que ja en els anys seixanta propugnava donar per superada aquesta oposició. Aquesta havia pogut tenir sentit quan les classes subalternes podien optar entre “la lluita per les reformes o la insurrecció armada; però aquest ja no és el cas a Europa occidental”. En aquest context, deia, l’oposició no ha de ser entre “revolució o reforma” sinó entre “reformes reformistes i reformes revolucionàries” (Stratégie Ouvrière et Neocapitalisme, 1964).
Aquestes darreres –com hem tingut en alguna ocasió oportunitat de comentar amb Janet Sanz- serien les que persegueixen introduir transformacions radicals en la societat, les que cerquen d’alterar les relacions de força. Reformes que parteixen no “d’allò que és possible fer”, sinó “d’allò que cal fer”. La renda mínima garantida, la salut universal, les pensions dignes serien exemples d’aquest tipus de mesures. Doncs bé, algunes de les realitzacions empreses en els darrers anys són llavors que, en cas de fructificar, podrien venir a alterar en profunditat les relacions de força i les condicions de vida a la ciutat: el Pla de Barris, la reserva obligatòria d’habitatge protegit en Sòl Urbà Consolidat, les superilles, la regulació del lloguer per a usos turístics,... Són exemples, prosaics i tangibles, que si perduren i s’eixamplen, podrien esdevenir “reformes revolucionàries”.

5.      La superació de les contradiccions i de les limitacions d’espai i temps

Acabem. En el camp de l’urbanisme, la meva generació va partir en bona mesura  d’una sèrie de dicotomies excloents i simplificadores: transformar la societat vs. transformar la ciutat; fer-ho des de dintre vs. fer-ho des de fora de les institucions; impulsar mesures reformistes vs. actuacions revolucionàries. Crec que l’urbanisme barceloní d’aquests darrers anys ens proposa de superar aquelles velles alternances a través d’una síntesis innovadora i productiva: transformar la ciutat com a forma de contribuir a canviar la societat, fer-ho alhora des de dins i des de fora de les institucions i impulsant, sempre que sigui possible, reformes que alterin en profunditat les relacions de força. Més enllà de les realitzacions concretes aquesta és, al meu entendre, la principal aportació de la feina realitzada en aquests darrers quatre anys.
Ara bé, no diria tot el que penso si no indiqués que, al meu entendre, el projecte, apassionant com és, pateix d’algunes limitacions. I crec que Janet Sanz i els seus companys no considerarien que he fet la meva feina aquest vespre, si no les indiqués abans d’acabar. Ho faré molt breument. No em referiré a actuacions concretes, sempre millorables i sempre discutibles, sinó a dues limitacions de fons: d’espai i de temps.
La primera limitació, prou òbvia, es deriva del fet que Barcelona constitueix un àmbit necessari però de cap manera suficient per portar a terme les polítiques que s’han volgut impulsar. Ja el 1979, ara fa 40 anys, Pasqual Maragall, en un article a La Vanguardia deia “El futuro de la Ciudad con mayúscula se juega tanto o más fuera de la ciudad central (...que) dentro de sus estrechos límites (...). Barcelona ciudad es hoy casi una ficción” (La Vanguardia, 19.08.1979). Totes les polítiques que hem esmentat –la rehabilitació de barris, la regulació de l’ús del parc construït, l’habitatge, el trànsit- són radicalment coixes i incompletes si no van acompanyades de polítiques similars a escala metropolitana. Doncs bé, hem de convenir que en aquest camp, tot i que durant els darrers quatre anys s’han produït alguns avenços, els progressos han estat molt limitats. I en això l’Ajuntament de Barcelona ha tingut, té i tindrà una gran responsabilitat.
La segona limitació és temporal. Les transformacions urbanes són lentes, requereixen de molt de temps per madurar i concretar-se. En la història de Barcelona, quatre anys –fins i tot quatre anys tan intensos com els que hem viscut- són un instant. La gran transformació urbana del darrer quart del segle vint, la que alterà en profunditat el funcionament de la ciutat i atragué atenció internacional, començà a gestar-se amb les associacions de veïns a mitjans dels anys seixanta i es va perllongar fins a mitjans dels noranta, quan va anar perdent el seu impuls transformador. Va ser doncs un cicle de tres dècades.
Per això, jo m’auguro que polítiques urbanes com les que ha impulsat l’Ajuntament en aquest mandat puguin gaudir de més temps: el temps necessari per assentar-se,  per madurar i per florir. Ho desitjo perquè són, efectivament, polítiques necessàries per tal d’omplir la ciutat de vida saludable, democràtica i justa per a tothom.
    

Contra el frontisme, les ciutats

"Haig de confessar que a mi em va fer molta impressió de jove la lògica dialèctica enfront de l’aristotèlica: “A” o “no A”, diu Aristòtil. O som o no som. “A” i “no A” diuen Hegel i Marx. És a dir, som i no som”. Així escrivia Pasqual Maragall l’any 2002, poc abans d’assumir la presidència de la Generalitat.

Un dels efectes més colpidors i preocupants de la crisi catalana d’aquests darrers anys és, precisament, la imposició d’una lògica binària en relació a la qüestió nacional, ben allunyada de la complexitat i, encara més, de la dialèctica: cal ser necessàriament “espanyol” o “català”, “unitarista” o “independentista”. Aquells que tracten d’escapar d’aquests plantejaments són titllats, de manera despectiva, d’ ”equidistants”, d’ “ambigus” o de coses pitjors.
L’evolució vertiginosa dels esdeveniments en els dos darrers mesos ha exacerbat encara aquesta dinàmica. Així, la vella admonició d’Antonio Gramsci contra els indiferents, “viure vol dir prendre partit”, ha estat utilitzada de manera reductiva en discursos i cartells per indicar que calia triar de manera indefectible entre dos contraris, entre blanc o negre.
Ara bé, els plantejaments binaris no responen a la realitat de la societat catalana, on conviuen no dues, sinó múltiples cultures i llengües, de tal manera que molts ciutadans no sabrien (ni voldrien) definir la seva condició en termes excloents. Precisament, allò que està en crisi arreu d’Europa és la noció de l’Estat westfalià, en el que tota la població compartiria la mateixa cultura, la mateixa llengua, les mateixes creences, la mateixa “identitat”.
D’altra banda, en termes polítics, els posicionaments dicotòmics porten a la configuració de blocs antagònics i desplacen la discussió sobre qualsevol altre tema. De fet, no hi ha cap dubte que aquells que, des dels governs de  la Generalitat i de l’Estat, han encapçalat la deriva dels darrers temps han obtingut un èxit notable en desviar l’atenció d’altres qüestions incòmodes -pobresa, corrupció- i en bloquejar l’ascens de forces polítiques i moviments que podien posar en risc la seva preeminència.
Avui, el més gran perill que existeix en la societat i en la política catalana és que la consolidació d’aquests fronts tancats i antagònics. El frontisme sobre la qüestió nacional enquistaria inevitablement el conflicte i en dificultaria el tractament durant dècades, tal com demostren les experiències d’Euskadi i d’Irlanda del Nord, per posar només dos exemples. D’altra banda, de transmetre’s al conjunt del cos social, el frontisme podria acabar malmetent el fonament bàsic de la nostra societat: la voluntat de que la riquesa de la diversitat no esdevingui mai un motiu de discriminacions o fractures.  
De cara a les eleccions del proper mes de desembre i a l’etapa que haurà de seguir després, cal cercar doncs per tots els mitjans la forma d’evitar el tancament de dos blocs antagònics irreconciliables, i potenciar tant com sigui possible les posicions que cerquin un punt de trobada i una sortida dialogada. No serà sens dubte una empresa fàcil i els darrers esdeveniments –de la declaració d’independència del 27 d’octubre a la intervenció de l’autonomia i l’empresonament de bona part del govern electe- dificulten molt aquesta tasca. Del seu èxit depèn, tanmateix, la possibilitat de trobar alguna sortida a l’atzucac en el que ens trobem.
En aquest context, els poders locals de Catalunya poden tenir un paper decisiu. Fins ara, en una situació polaritzada per l’enfrontament entre els dos governs de la Generalitat i de l’Estat, el paper dels ajuntaments ha corregut el risc d’aparèixer com a subsidiari o instrumentalitzat. Ara, amb la Generalitat escapçada i el govern de l’Estat llançat en una ofensiva recentralitzadora, la representativitat i legitimitat dels governs locals  prenen un relleu particular. Són l’administració més propera a la ciutadania i el seu posicionament podria resultar clau per trencar la polarització i apropar, en la mesura del possible una sortida negociada que és el que desitja la majoria de la ciutadania catalana.
Especial rellevància tindria en aquest context un pronunciament conjunt dels alcaldes i alcaldesses de les principals ciutats de Catalunya per tal d’exigir la reconducció de la situació present. Davant  la intransigència repressiva i la ceguesa política del Govern de l’Estat, davant els errors greus i les presses temeràries de l’independentisme, podria proposar-se que aquesta reconducció partís de tres pilars: la recuperació plena de l’autogovern mitjançant la derogació de les mesures derivades de l’aplicació de l’article 155; la posta en llibertat de tots els qui -per raons polítiques- es troben ara en presó preventiva i, finalment, l’expressió directa de la voluntat popular en un referèndum acordat sobre el futur institucional de Catalunya.
Una declaració dels ajuntaments de les principals ciutats de Catalunya en aquests termes no podria ser ignorada per les forces polítiques que concorrin a les eleccions, ni pels poders de l’Estat, ni tampoc per les institucions europees. I constituiria un raig de llum per a la ciutadania. 

[Article d'Oriol Nel·lo i Josep M. Vallès a Eldiario.es, 6.11.2017]

Els Jocs Olímpics de Barcelona: un balanç imprescindible

Avui, 25 de juliol, s'acompleixen exactament 25 anys de la inauguració de Olimpíades de Barcelona. Els Jocs varen comportar, sens dubte, un dels episodis més decisius de transformació de la ciutat al llarg de la seva història. Tanmateix, des del punt de vista institucional l’efemèride està passant prou desapercebuda. Això potser no hauria de resultar sorprenent en el cas de la Generalitat, on governen forces polítiques hereues d’aquelles que veieren amb desconfiança i reticència l’organització de l’esdeveniment per part de la ciutat i les forces polítiques d’esquerra que la governaven.

No sembla però que des de l’Ajuntament de Barcelona, que en el seu moment va encapçalar la iniciativa, hi hagi tampoc un entusiasme excessiu per commemorar l’aniversari. Potser això es deu a la voluntat de assenyalar distàncies amb el passat. O potser s’expliqui pel fet que algunes interpretacions han vist en la iniciativa olímpica l’origen de bona part dels mals que avui afligeixen la capital catalana: de l’especulació immobiliària a la gentrificació, de la massificació turística a la financiarització de l’economia. Tant si es degués a una raó com a l’altra, es tractaria d’un error. No hi ha manera de superar críticament les experiències del passat sense debatre-les. I no es pot atribuir en exclusiva a un esdeveniment –per important que sigui- la presència a la ciutat de fenòmens que són dissortadament comuns a bona part de les ciutats del món. La realitat, com sol passar, resulta força més complexa i més rica. 

A partir de 1979, empeses pel moviment veïnal i el canvi polític, les polítiques urbanes havien perseguit a Barcelona, essencialment, tres objectius: en primer lloc, posar remei als dèficits i les fractures resultants de la manca de polítiques urbanístiques i del creixement brutal dels anys seixanta i setanta; en segon lloc, expandir els espais públics, equipaments i serveis per tal de conferir qualitat i dignitat urbana a tots els barris; finalment, equipar l’àmbit metropolità de les infraestructures necessàries per a la funcionalitat interior i les comunicacions exteriors. Es tracta d’allò que l’alcalde Maragall anomenà “l’urbanisme de sargidora”, per oposició a la “brutalitat creativa” del desarrollismo. Es tracta del “sanejament del centre i la dignificació de la perifèria” que propugnà Oriol Bohigas.

L’organització dels Jocs va permetre, entre 1986 i 1992, insuflar una força extraordinària a aquest projecte de renovació urbana. Va permetre escurçar-ne el temps i ampliar-ne l’escala, i en certa mesura, en va condicionar també els resultats posteriors. Potser una primera peculiaritat dels Jocs de Barcelona que caldria remarcar és precisament aquesta: la voluntat de subordinar-los a un projecte de transformació urbana llargament madurat. Així, els projectes reclamats durant dècades es varen veure concretats en un període extraordinàriament breu: la recuperació del litoral, la transformació de la part alta de Montjuic, la construcció de la Vila Olímpica, la urbanització de la Vall d’Hebron, la reestructuració de la xarxa ferroviària, l’execució de les Rondes,... D’altra banda, l’èxit indiscutible dels Jocs des del punt de vista organitzatiu suposà un salt indubtable en la projecció internacional de la ciutat. Tot això, cal recordar-ho, s’esdevingué, a més, envoltat d’un molt alt consens ciutadà.

Un quart de segle més tard de la realització de les Olimpíades, els elements per a un balanç d’allò que representaren per a la ciutat estan ben clarament sobre la taula. Des del punt de vista de la transformació urbana, els canvis que Barcelona experimentà en aquell període han pogut ser entesos com l’exemple d’una ciutat que veu capgirar la seva base econòmica –de la indústria als serveis- i renovar la seva estructura física al mateix temps que, com ha mostrat Marina Subirats, aconseguia reduir de manera consistent les desigualtats socials. S’ha assenyalat també, que aquestes transformacions incidiren sobre el conjunt del país, no només degut la disseminació dels esdeveniments olímpics (de Badalona a Terrassa, de Banyoles a la Seu d’Urgell), sinó també per l’afermament de la capacitat tractora de Barcelona respecte el conjunt de Catalunya. Finalment, pel què fa al govern i les polítiques públiques, s’ha destacat la voluntat del lideratge públic en la direcció de les transformacions urbanes, justament en un moment en el que arreu del món s’estaven obrint pas de manera decidida plantejament antagònics de caràcter neoliberal.  

No hi ha dubte que avui, amb el coneixement d’allò que ha succeït després, hi ha aspectes de la transformació d’aquells anys que criden poderosament l’atenció. Entre aquests destaca l’atenció relativament escassa donada a les polítiques d’habitatge assequible. Bé és veritat que en aquell període, Barcelona perdia població de manera accelerada -250.000 persones entre 1975 i 1996- i que el boom immobiliari no començaria fins quatre o cinc anys més tard de la realització dels Jocs, però es podria mantenir que pel que fa a l’habitatge social, els Jocs foren, en certa mesura, una ocasió perduda. Un altre aspecte que caldria debatre són les raons de la manca de protagonisme en el període olímpic de les associacions i el moviment veïnal, tan vigoroses tot just deu anys enrere; una absència que contrasta amb la importància de la mobilització ciutadana vehiculada a través del voluntariat olímpic. Seria, així mateix, de gran utilitat analitzar en detall –més enllà de generalitzacions i apriorismes- la relació entre les transformacions físiques d’aquells anys i les posteriors dinàmiques econòmiques i socials.

En tot cas, el debat sobre el balanç dels Jocs Olímpics de Barcelona i les seves conseqüències és una necessitat ineludible per a tots aquells interessants en la transformació de la ciutat (de les ciutats) en un horitzó d’equitat i democràcia. És un debat del que se’n poden extreure elements de gran importància sobre les potencialitats i els límits del lideratge públic, sobre el paper dels agents socials i dels moviments ciutadans, sobre el marge d’acció de les polítiques locals en un món cada vegada més interdependent: en definitiva, sobre la possibilitat de governar les transformacions urbanes en societats com la nostra.

La utilitat d’aquesta reflexió no és pas només intel·lectual, sinó, sobretot, política. Renunciar a repensar la història comporta deixar el camp lliure a d’altres per tal que construeixin i facin prevaldre les seves versions del passat, no sempre acurades i gairebé mai lliures de prejudicis i interessos. Renunciar a repensar la història comporta també la impossibilitat d’establir la pròpia posició en l’evolució de la ciutat i de la societat. Deia Brecht:  “tant de bo cadascú fos el propi historiador: llavors tothom viuria amb més mirament i exigència”.

[Article publicat a Treball, 25.07.2017]

Pasqual Maragall: pensament i acció

A les vigílies de Sant Jordi es va presentar el llibre Pasqual Maragall: pensament i acció. Es tracta d'una obra col·lectiva coordinada per l'historiador Jaume Claret, que tracta d'aprofundir en el pensament i la trajectòria de qui fou alcalde de Barcelona (1982-1997) i president de la Generalitat de Catalunya (2003-2006). El llibre ha estat publicat per l'editorial barcelonina La Magrana amb l'impuls del programa Llegat Maragall de la Fundació Catalunya-Europa.
Tot i la importància indubtable que Pasqual Maragall ha tingut en l'evolució de la política catalana de les darreres dècades hom no compta encara amb una biografia del personatge elaborada d'acord amb els standards acadèmics. Aquesta serà, sens dubte, una tasca que la historiografia catalana haurà de desenvolupar en els propers anys. Qui vulgui abordar en el futur aquesta comesa trobarà en els cinc assaigs que composen el llibre materials que, segurament, resultaran de utilitat.
En efecte, el llibre està integrat per quatre capítols i un epíleg. En el primer, l'historiador Joan Fuster analitza la trajectòria política de Maragall i la seva concepció de la política com a instrument per a la transformació social. Pel seu costat, el politòleg Quim Brugué estudia les aliances socials i polítiques en les que vulgué basar les seves polítiques. L'analista polític Jaume Bellmunt exposa la seva revisió dels plantejaments i les estratègies del catalanisme. El llibre es clou amb un epíleg de Jaume Badia, en el que glosa l'episodi olímpic com a paràbola de la peripècia política i personal de Maragall.
Finalment, aquells interessats en els estudis urbans, trobaran en l'assaig elaborat per Oriol Nel·lo un intent de reconstrucció del pensament de Pasqual Maragall sobre la ciutat. Com és sabut, Maragall rebé una formació en Dret i Economia i es decantà de seguida cap a l'economia i els estudis urbans. Estudià la qüestió a Barcelona i als Estats Units, en sengles estades, decisives, a Nova York i a Baltimore. Durant aquest període elaborà un bon nombre d'estudis i assajos, inclosa una tesi doctoral sobre els preus del sòl a Barcelona. Aquesta reflexió continuà també en les posteriors etapes dedicades a la política institucional. Així, Maragall ha deixat escrita una extensa -tot i que força dispersa- obra sobre les qüestions urbanes, l'estudi de la qual resulta clau per a la comprensió de la seva trajectòria política i la mateixa transformació de Barcelona.
En conjunt, com digué Josep Maria Vallès en la presentació de Pasqual Maragall: pensament i acció, "el Maragall que es perfila en el llibre exposa idees que semblen emergir novament en allò que algú ha qualificat d'un 'neomaragallisme crític', on ressonen la seva aposta per la proximitat municipal des d'on impulsar el canvi d'institucions i pràctiques inadequades en un món en transformació econòmica, social i cultura". Si el llibre contribueix a estimular aquest i tants altres debats pendents haurà acomplert, segurament, el seu objectiu. 

Barcelona: refer la història, reorientar la ciutat

Han transcorregut gairebé 40 anys d’ençà del retorn de la democràcia a l’ajuntament de Barcelona. El que havia estat el principal centre industrial de la península viu avui, en gran mesura, dels serveis. Els grups socials que havien caracteritzat la seva turbulenta història han canviat de composició i caràcter. La ciutat s’ha afermat com el cor d’una metròpoli europea de 5 milions d’habitants. D’aquest procés Barcelona n’emergeix, en termes generals, més rica, més culta, més ben equipada i més oberta al món. Per un llarg període ha pogut ser vista fins i tot com la mostra que els problemes de les ciutats poden ser governats i, en bona mesura, resolts.

De cara al futur, tanmateix, la ciutat s’enfronta a un conjunt de reptes de gran entitat. l’existència dels quals evidencia la necessitat de canvis socials i polítics profunds.   “Malfia’t de la història/ Somnia-la i refés-la”, aconsellava Pere Quart a Barcelona, en els dies terribles de la Guerra Civil. Doncs bé, per refer la història, per reorientar l’evolució de la ciutat, cal una idea precisa dels reptes als que s’enfronta.

El primer és, sens dubte, l’agreujament de les desigualtats socials. Si durant els anys 80 i la primera part dels 90 les diferències, en termes de renda i de benestar, tendiren a reduir-se, en els darrers anys, empeses per la crisi i l’”austeritat”, han tornat a créixer de nou. Les situacions de major necessitat tendeixen a concentrar-se endeterminats barris: en un extrem de la línia 3 de metro la renda mitjana de l’entorn és 6 vegades més baixa que en l’altre extrem. El Pla de Barris que l’Ajuntament està impulsant hauria de servir per millorar les condicions de vida en les àrees més desafavorides i evitar que el fet de viure-hi representi una barrera afegida a la igualtat d’oportunitats.

La qüestió de la desigualtat té relació directa amb les activitats econòmiques i l’ocupació. L’evolució econòmica recent de la ciutat ha anat acompanyada per una precarització i empitjorament de les condicions laborals. Davant d’això, l’Ajuntament aposta, amb raó, per l’enfortiment de l’economia social i les iniciatives ciutadanes que són un dels principals actius de la ciutat. El més difícil, tanmateix, es establir estratègies per atraure activitat econòmica de qualitat i evitar, alhora, que els interessos de les grans empreses i operadors “destarotin la ciutat”, com alguna vegada havia dit Pasqual Maragall. La capacitat d’acció des de l’àmbit local és limitada, però no inexistent: la cooperació que s’anuncia entre els ajuntaments de les principals ciutats europees afectades pels nous fenomen turístics, és un exemple excel·lent del què es pot fer en aquest àmbit.

Finalment, les possibilitats de governar les transformacions econòmiques i socials depenen, és clar, dels instruments. En aquest sentit cal recordar que el municipi de Barcelona és avui gairebé una ficció. La ciutat real no són pas els seus 100 km2, sinó els 3.200 de la regió metropolitana o, com a mínim, els 600 de l’àrea metropolitana estricta. La dissolució de la Corporació Metropolitana l’any 1987 va representar una inflexió històrica: va comportar una limitació decisiva de la capacitat d’articular i projectar la ciutat real, i amb ella la potència de Catalunya. Per ser efectiu, el restabliment de l’Àrea Metropolitana, ha completar-se amb nous instruments, com l’elecció directa de la seva presidència. Només així podrà esdevenir un instrument efectiu i plenament democràtic de gestió i redistribució.

Societat, economia i territori. Gent, benestar i entorn. De l’impuls polític i ciutadà que permeti afrontar aquests reptes en depèn el futur de la ciutat.

[Article publicat al diari Ara, 4 de setembre 2016]