L'ajuda mútua en temps de crisi

 

Acaba de ser publicat el volum El apoyo mutuo en tiempos de crisis. La solidaridad ciudadana durante la pandemia Covid-19, que compendia els principals resultats de l'experiència SOLIVID. 

SOLIVID té els seus orígens el mes de març de 2020, quan, davant la situació de crisi sanitària i social, va sorgir un gran nombre d'iniciatives solidaries. Diversos grups d'investigació de la Universitat Autònoma de Barcelona varen decidir impulsar un exercici de cartografia colaborativa per tal difondre i reunir informació sobre aquestes iniciatives. De manera inmediata un gran nombre de grups universitaris de diversos països d'Europa i d'Amèrica Llatina es varen unir a la proposta, de tal manera, que aviat es va constituir una xarxa integrada per 34 grups de recerca de 12 països. 

L'acció d'aquests grups s'ha concretat en la plataforma digital SOLIVID que conté, com a element més destacat, un mapa amb informació sobre 3.177 iniciatives solidàries sorgides davant la pandèmia en 30 països del món. El mapa s'acompanya d'un data set de lliure accés que conté informacions sobre cada una d'aquestes iniciatives. A més la plataforma SOLIVID conté un banc de recursos i materials per a l'anàlisi i el debat. 

El llibre que ara s'ha publicat analitza els principals resultats d'aquesta empresa. Està integrat per un total de 14 capítols, agrupats en dues parts. En la primera, s'ofereixen visions sobre l'evolució i les caracterítiques de les iniciatives solidàries en set països: Argentina, Bolivia, Brasil, Colòmbia, Espanya, Itàlia i Portugal. En la segona, s'estudien, a un nivell d'escala més detallat les pràctiques d'ajuda mútua en un conjunt de ciutats i regions: Córdoba (Argentina), Porto Alegre (Brasil), Nàpols (Itàlia), Pamplona, el País Basc, València i Madrid (España). El volum ha estat editat per Ismael Blanco, Ricard Gomà i Oriol Nel·lo, que han elaborat també la introducció i les conclusions. La publicació ha estat a càrrec de CLACSO, la més prestigiosa editorial llatino-americana en el camp de les ciències socials. 

El llibre ha estat presentat el dia 7 de juny de 2022 a la Conferencia Latinoamericana de Ciencias Sociales celebrada a Ciutat de Mèxic i ha tingut una presència destacada en la Feria del Libro organitzada amb motiu d'aquesta conferència. El volum es pot descarregar lliurament online a través d'aquest enllaç.  

SOLIVID: el mapa de les iniciatives solidàries creix i es consolida

SOLIVID, el banc d'iniciatives solidàries davant la crisi del COVID-19 ha assolit a inicis d'aquest mes d'octubre la xifra de 2.000 iniciatives d'ajuda mútua censades en 28 països del món. 

El projecte SOLIVID va néixer el mes d'abril d'enguany per tal d'ajudar a difondre les iniciatives ciutadanes i d'ajuda mútua que han anat apareixent per tal de fer front a l'impacte de l'epidèmia COVID-19 i als seus efectes socials i econòmics. 

Impulsada inicialment des de la Universitat Autònoma de Barcelona pel Grup de Recerca sobre Territori, Energia i Societat (GURB), l'Institut de Govern i Polítiques Públiques (IGOP) i l'Institut d'Estudis Regionals i Metropolitans de Barcelona rebé de manera gairebé inmediata de l'adhesió de molts altres grups i centres de recerca. Així, gairebé per sorpresa dels seus impulsors, la xarxa s'ha anat estenent fins a aplegar avui 32 grups de recerca en 10 països d'Europa i Amèrica Llatina: Argentina, Brasil, Colombia, Equador, Espanya, França, Italia, Mèxic, Portugal i Xile. 

En els seus set mesos de funcionament la xarxa ha aplegat informació detallada sobre exactament 2.005 iniciatives d'ajuda mútua. Aquestes, compilades mitjançant l'aportació desinteressada dels grups de la xarxa i persones voluntàries a través d'un senzill qüestionari, es troben georeferenciades en un Mapa interactiu i classificades en 13 camps temàtics. A més de la seva funció de divulgació de les iniciatives, el banc de dades ofereix una base molt apreciable per a la recerca sobre les accions solidàries i la innovació social. Així diversos països disposen de volums prou elevats d'informació com per permetre anàlisis força detallades: Espanya (amb més de 900 iniciatives censades) i Argentina (400) són els països amb més informació disponible; les segueixen Itàlia, Colòmbia, Austràlia i Portugal amb més de 100 iniciatives aplegades en cada cas; Xile i Uruguay s'apropen també força a aquesta xifra. 

A més del banc de dades i el mapa interactiu, SOLIVID conté un Banc de recursos, amb informació sobre les xarxes i repositoris que ofereixen informació sobre les iniciatives solidàries arreu del món. El banc de recursos funciona doncs com un sistema de metadades sobre les iniciatives d'ajuda mútua. 

Finalment, SOLIVID conté també una secció de Notícies i debat on s'ha anat aplegant una selecció d'articles i treballs d'anàlisi sobre la crisi actual. S'hi apleguen treballs apareguts en la premsa internacional en sis idiomes: anglès, català, espanyol, italià, francès i portugués. En l'actualitat, el nombre d'articles seleccionats i a disposició dels usuaris és de prop de 200. 

Tota la informació reunida a SOLIVID està a disposició dels investigadors i de la ciutadania en general en format open data. La xarxa, que va néixer com un intent d'ajudar a difondre i estudiar les accions col·lectives ha acabat esdevenint doncs ella mateixa el resultat d'una acció col·lectiva que aplega investigadors i col·laboradors de diversos continents.     

Intensitats urbanes. La urbanització del litoral mediterrani ibèric

Molt sovint s'ha estudiat la singularitat de les terres ibèriques de llengua catalana a partir dels seus trets lingüístics, els patrons culturals o la trajectòria històrica. Poques vegades, en canvi, s'ha considerat el procés d'urbanització com a element distintiu i caracteritzador. Més aviat al contrari, per una part rellevant de la catalanística i del catalanisme polític la urbanització ha estat vista sovint com un element deleteri que més aviat comportava, amb el seu avenç, un afebliment de la singularitat i de la cohesió de l'àmbit.
Tanmateix, resulta innegable que en el darrer segle el procés d'urbanització ha estat a Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears no només un factor de transformació social i territorial, sinó també de integració i de singularització. Una dinàmica que ha contribuït de manera decisiva a que el litoral oriental de la Península Ibèrica i les Illes Balears s'hagi acabat configurant una gran regió urbana amb una població que s'apropa als 14 milions de residents i uns 40 milions de visitants anuals. De fet, l'àmbit catalano-valenciano-balear aplega diverses metròpolis regionals -Barcelona, Camp de Tarragona, València, Alacant-Elx- juntament amb algunes de les àrees turístiques més desenvolupades de la Mediterrània -Costa Brava, Costa Daurada, Costa del Sol, Mallorca, Eivissa. Per la seva grandària, aquest àmbit és similar a macro-regions urbanes com la Vall del Po o el Randstad holandès i ha de ser considerat com un dels principals eixos de desenvolupament econòmic del sud d'Europa. La seva producció anual, 361.000 M€, representa el 31,1% del PIB espanyol, dobla el de països con Grècia i Portugl i s'apropa al de nacions europees mitjanes com Austria o Noruega.
Precisament sobre el procés d'urbanització a Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears acaba de publicar-se l'article "Urban Intensities. The Urbanization of the Iberian Mediterranean Coast in the Light of the Nighttime Image of the Earth", de Joan Checa i Oriol Nel·lo. El treball, que recull les principals conclusions d'una recerca impulsada per l'Institut d'Estudis Catalans, explora les possibilitats per a l'anàlisi de les dinàmiques urbanes que ofereix la imatge satel·litària nocturna de la Terra.
Així, mostra com Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears concentren el 37% de la superfície amb lluminositat urbana de l'Estat, de tal manera que, mentre en el conjunt d'Espanya la superfície de sòl amb aquest nivell de lluminositat representa el 3,6% del total, en l'àmbit estudiat cobreix el 10,9% del territori. Més encara, entre 1992 i 2012 la superfície així il·luminada hi conegué un augment superior al 50%. Així mateix, a partir de la imatge satel·litària nocturna l'estudi explora la intensitat dels usos urbans existents, tot mesurant la superfície amb intensitat de lluminositat urbana per a cada una de les comarques de l'àmbit, així com les seves oscil·lacions al llarg de l'any.
D'aquesta manera, l'estudi confirma que l'expansió de les àrees urbanes, la dispersió de la urbanització, la integració del territori i la intensitat dels usos urbans constitueixen alguns dels trets principals que singularitzen i caracteritzen -amb les potencialitats i els problemes que això comporta- les terres de llengua catalana.   

Llums (i ombres) de la urbanització

Acaba de publicar-se el llibre La luz de la ciudad. El proceso de urbanización en España a partir de las imágenes nocturnas de la Tierra. El volum recull el principals resultats de la recerca duta a terme per Oriol Nel·lo, Joan López, Jordi Martín i Joan Checa del Grup d’Estudis sobre Energia, Territori i Societat (GURB) de la Universitat Autònoma de Barcelona. La recerca s’ha dut a terme entre els anys 2014-2016 en el marc del programa Retos de la Sociedad del Ministerio de Economía y Competitividad.

La investigació té per objecte l'estudi del procés d'urbanització a Espanya en el període 1992-2012, tot partint d’una font relativament novedosa: les imatges satel·litàries nocturnes proveïdes per la National Oceanic and Atmospheric Administation dels Estats Units d' Amèrica.

El seu estudi estudi permet constatar que l'any 2012 la lluminositat urbana al voltant de les 48 principals ciutats espanyoles situades a la península i les Illes Balears cobreix una superfície de 16.098 km2. Aquesta superfície representa un àmbit territorial 2,4 vegades superior al del sòl ocupat per cobertes urbanes i s'expandeix a un ritme molt superior al d'aquestes (133% davant del 39% respectivament en el període estudiat).

Pel que fa a la seva localització, les àrees de major intensitat i superfície de lluminositat es troben a la costa mediterrània peninsular i a l'aglomeració madrilenya. Per donar un ordre de magnitud: en el litoral mediterrani, la lluminositat en els entorns de les ciutats de Girona, Barcelona, Tarragona, Castelló, València, Alacant i Múrcia s’ha expandit durant el vintenni 1992-2012 un total de 4.093 km2 (és a dir, una superfície superior a l’illa de Mallorca).

L'aplicació de la mateixa metodologia d'estudi a 20 metròpolis europees porta a constatar així mateix que el ritme d'expansió de la lluminositat en els entorns de les grans ciutats espanyoles tendeix a ser molt superior a la mitjana de les majors ciutats europees.

Des del punt de vista metodològic la investigació –que fou presentada el passat dia 2 de desembre a l’Institut d’Estudis Catalans-  indica que, tot i presentar algunes importants limitacions i inconvenients, l'ús de la imatge satel·litària nocturna resulta un instrument de notable interès per l'estudi del procés d'urbanització. La seva principal virtut consisteix precisament en permetre una aproximació a l'estudi dels usos urbans del sòl en què es combinen la morfologia urbana i la intensitat dels usos. Finalment, cal fer notar que de les conclusions de la investigació es poden derivar rellevants implicacions per a les polítiques públiques, especialment pel que fa a ús dels recursos energètics i a l'ordenació del territori.

El procés d'urbanització a través de la imatge nocturna de la Terra

El proper dia 2 de desembre es celebrarà a Barcelona la Jornada "La llum de la ciutat. L'estudi del procés d'urbanització a través de la imatge nocturna de la Terra".
La trobada té per objecte donar a conèixer els resultats del projecte de recerca sobre aquest tema, conduit pel Grup d'Estudis sobre Energia, Territori i Societat (GURB) de la Universitat Autònoma de Barcelona, en el qual s'ha estudiat l'evolució de les principals ciutats espanyoles entre 1992 i 2012 a partir de l'imatge satel·litària nocturna de la Terra.
La recerca constitueix una aportació innovadora a l'estudi del procés d'urbanització a Espanya en el tombant del segle XXI i permet de constatar com l'extensió de la lluminositat urbana (i per tant els usos urbans del sòl) supera de molt la superfície de sòl urbanitzat. Uns primers resultats de la investigació han estat presentats al 33è congrés de la Unió Geogràfica Internacional  celebrat a Beijing el mes d'agost de 2016 i es troben en curs diverses publicacions al respecte.
En la Jornada, organitzada conjuntament entre GURB i la Societat Catalana d'Ordenació del Territori, intervindran Oriol Nel·lo, director de la recerca, i els membre de GURB Jordi Martín, Joan López i Joan Checa, que en presentaran els principals resultats. A continuació, les aportacions de l'estudi seran contrastades amb d'altres aproximacions a l'estudi del procés d'urbanització: Antonio Font, de la Universitat Politècnica de Catalunya, parlarà sobre l'evolució dels teixits urbans; de Fernando Prieto, de l'Observatorio de la Sostenibilidad, sobre la mesura de l'artificialització del sòl; i Jordi Corbera, de l'Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya, sobre l'anàlisi dels fenòmens territorials a partir de la lluminositat.
L'acte, que ha estat concebut com un seminari de debat, comptarà amb una fila 0 d'experts que han estudiat l'evolució del procés d'urbanització en contextos diversos: Manuel Carrero de Roa, del Centro de Cooperación y Desarrollo Territorial, Universidad de Oviedo; Marc Montlleó, de l'Agència Barcelona Regional i vice-president de la SCOT; José Maria Feria, Universidad Pablo Olavide, Sevilla; Carmen Zornoza, Universitat de València, Josep Vicent Boira, Secretari d'Habitatge, Obres Públiques i Vertebració del Territori de la Generalitat Valenciana; i Angelo Mazza, de la Università Federico II, de Nàpols.
La Jornada, que serà inaugurada per Josep Báguena, president de la SCOT, tindrà lloc a la seu de l'Institut d'Estudis Catalans, carrer del Carme 47 de Barcelona, entre les 9 i les 14 h. L'assistència és gratuïta però cal efectuar incripció prèvia a l'adreça: gurbuab@gmail.com.  

Els mapes electorals d’una Europa convulsa

Mapa 1. Resultats del referendum del 23.06.2016

al Regne Unit. Font: Views of the World

No cal ser geògraf per adonar-se de la importància dels factors territorials en les consultes electorals celebrades aquest cap de setmana a Europa, que tantes i tan assenyalades conseqüències poden tenir. La simple consulta dels mapes de les preferències electorals expressades ofereix resultats extraordinàriament significatius.

El referèndum celebrat a Gran Bretanya el dia 23 de juny sobre la permanència del Regne Unit a la Unió Europea, el Mapa 1 mostra un conjunt de divisòries territorials clares, tallants. En primer lloc, entre les diverses nacions que integren el Regne, amb el vot clarament diferenciat entre, per una banda, Escòcia i Irlanda del Nord, Anglaterra i Gales. En segon lloc, entre les principals àrees urbanes –Londres, Manchester, Liverpool, Leeds, Oxford- i les antigues àrees rurals. Finalment, a l’interior dels àmbits metropolitans, entre les àrees més benestants i les més desafavorides. En els tres tipus d'oposicions - nacionals, urbano/rural i de nivell de benestar- les primeres opcions s’han decantat pel Remain i les segones pel Brexit. L'historiador Henry Kamen ha afirmat que Anglaterra sembla "retornar al segle XVI" pel què fa al risc de disgregació del Regne Unit. Però hi ha, evidentment, molt més que això: el ressentiment de millions de persones que veuen empitjorar dia a dia les seves condicions de vida i han estat portades a creure que l'origen dels seu predicament es troba a Brusel·les i en els estrangers, tan necessitats com ells, que són els seus veïns.  

Mapa 2. Eleccions generals espanyoles de 26.06.2016
Força política més votada en cada municipi.Font: El Pais

PP: blau; PSOE:vermell; UP: lila; C's: carbassa; ERC: groc;
CDC: blau fosc; PNV: verd fosc; Bildu: verd clar
 

Per altre costat, tal com pot veure’s en el Mapa 2 les eleccions generals espanyoles del dia 26 de juny mostren també uns patrons territorials molt clars, en bona mesura ja anunciats en les eleccions del 20 de desembre de 2105. En primer lloc, torna a destacar, l’oposició destacada entre el comportament electoral de Catalunya i el País Basc amb la resta del país. En aquests territoris vencen les aliances vinculades a Unidos Podemos i  hi tenen un paper destacat les forces nacionalistes (ERC i Convergència a Catalunya, PNV i Bildu al País Basc), mentre els estatals tradicionals es troben en retrocés i Ciudadanos no acaba d’arrelar. En canvi, en la resta de l’Estat predominen, com a primera força PP o PSOE.

En segon lloc, s’observa el contrast entre les principals àrees urbanes i la resta del país. Així, mentre en bona part del territori preval encara l’alternança entre PP i PSOE, en el litoral mediterrani, les Illes Balears, Navarra i l’àrea de Madrid aquesta preeminença es trenca pel fet que Unidos Podemos esdevé, en molts municipis, segona força. Segurament una de les claus de la manca d’ascens d’aquesta opció (i les seves aliances) té a veure, amb molt bona mesura, amb el fet que no hagi estat capaç d’esdevenir la més votada en aquests territoris.

Finalment, pel què fa la cas específic de Catalunya -Mapa 3- es manté el contrast notabilíssim entre el

Mapa 3. Eleccions generals espanyoles de 26.06.2016

Força política més votada en cada municipi a Catalunya

Font: El País.

vot metropolità estès des de la Tordera al Camp de Tarragona, on En Comú Podem es consolida com a força abastament majoritària, i la resta del territori, on l’alternança bàsica es produeix entre ERC (en groc) i Convergència (blau fosc), amb un destacat avenç de la primera força. 

En l’Europa en crisi d’aquest inici de segle, cruixida per les desigualtats i les tensions geopolítiques, les variables socials, polítiques i territorials es presenten estretament interrelacionades. Els vells Estats westfallians trontollen davant la reemergir de velles nacions, la integració del territori al voltant de les àrees urbanes contrasta amb la permanència de sentiments i identitats locals, els àmbits metropolitans es fragmenten socialment i políticament. Si el projecte europeu no esdevé capaç de donar sortida política a aquestes tensions socials i territorial el futur del continent es presenta, sens dubte, més aviat convuls.

La perequació urbanística: dret a la propietat i socialització de les plusvàlues

El precepte de la distribució equitativa dels beneficis i les càrregues de la urbanització ha estat un dels preceptes fonamentals de la legislació urbaística espanyola, com a mínim d’ençà de l’aprovació de la Llei del Sòl de 1956. De fet, el tema de la equidistribució o la perequació urbanística és un tema crucial, que pot referir-se, almenys, a dues qüestions: en la seva definició estricta, fa referència al repartiment dels beneficis i les càrregues de l’activitat urbanística entre els propietaris del sòl; en la seva accepció més àmplia, l’equidistribució pot ser entesa també com el procés de transferència de beneficis de l’activitat urbanística a la col·lectivitat.  

Ara bé, la qüestió de l’equidistribució no és, de cap manera, un tema privatiu de l’ordenament urbanístic espanyol. Al contrari, els règims urbanístics de cada país han hagut d’enfrontar d’una o altra forma la qüestió. D’aquí, precisament, la utilitat del volum Perequazione urbanistica. Materiali per la comparazione giuridica, que acaba d’aparèixer a Itàlia (G. Giappichelli Editore, Torino, 2015). El llibre, editat pel jurista Domenico D’Orsogna, professor de la Universitat de Sassari, ofereix una interessant panoràmica sobre la forma com la qüestió és afrontada a Itàlia, França, Espanya, Alemanya i els Estats Units d’Amèrica. Per al lector espanyol resulten de particular interès els quatre capítols que es refereixen a la pròpia experiència, obra, respectivament, de Martí Bassols, Marcos Vaquer, Santiago González Baras i Javier Piñol, i Maria Teresa Carballeira.

La lectura del llibre indueix a reflexions, de diversos ordres. La primera, i segurament més substantiva, es refereix als fonaments del problema, és a dir, al reconeixement dels drets del propietaris del sòl, o, si ho voleu, al mateix dret a la propietat del sòl. De fet, com ha mostrat l’economia clàssica –dels fisiòcrates a Marx- la propietat del sòl i les rendes que se’n deriven són institucions relativament externes al procés de producció de mercaderies i de creació de riquesa propi de les societats capitalistes. Encara més, alguns autors l’han descrit com una forma d’apropiació parasitària dels beneficis generats per les activitats productives i els serveis, per part d’uns propietaris que es troben sovint en una situació de monopoli. El debat contemporani sobre els béns comuns i la seva gestió ha tornat a posar d’actualitat aquesta qüestió essencial. De fet, si definim el sòl com un bé comú –a l’ensems de l’aigua, per exemple- o com un bé públic, la qüestió de la perequació es planteja, òbviament, en termes radicalment diversos.

La segona qüestió que suscita la lectura del llibre es refereix a la distinció entre el dret a la propietat del sòl i el contingut d’aquest dret: és a dir, el fet que el legislador pot considerar la propietat com un dret inalienable i, al mateix temps, establir que el contingut d’aquest dret –la forma com la propietat és utilitzada- resta subjecta a determinats vincles i és regulada per llei. El cas espanyol, explicat de forma diàfana del jurista Marcos Vaquer, forneix una mostra excel·lent d’aquesta distinció: el propietari del sòl té reconegut el dret a la propietat, però és la col·lectivitat la que, a través de les lleis i el planejament, estableix on, quan i com es pot desenvolupar el desenvolupament urbanístic. Aquesta decisió confereix, certament, al propietari certs beneficis i habilita la col·lectivitat a imposar certes obligacions: les cessions de sòl (per vialitat, zones verdes, serveis), el deure de cobrir els costos d’urbanització i l’obligació de transferir una part de les plusvàlues obtingudes a la col·lectivitat. Ara bé, aquest sistema, que –mal que bé- ha estat la base del procés urbanístic durant molts anys, es troba ara, en molts casos, tenallat per allò que el propi Vaquer ha denominat “l’urbanisme de la minusvàlua”: és a dir, aquella situació en la qual sovint els preus fan que no només resulti difícil generar plusvàlues, sinó fins i tot aconseguir cobrir les despeses d’urbanització per part dels propietaris.

La tercera reflexió a la indueix la lectura de les aportacions reunides en el llibre es refereix no ja al retorn de les plusvàlues a la col·lectivitat, sinó a la distribució de beneficis i càrregues entre els propietaris del sòl. Com és ben sabut, en el nostre ordenament el procediment més habitual per aconseguir aquesta finalitat és el procés de reparcel·lació: el procediment a través del qual cada un dels propietaris d’un àmbit d’actuació urbanística contribueix als costos i gaudeix dels beneficis de la urbanització en proporció al sòl que aporta. Ara bé, com és notori, aquest no és pas l’únic sistema d’actuació urbanística previst en la legislació: l’administració pública pot també expropiar els terrenys que considera necessaris per al desenvolupament urbà i després urbanitzar-los, ja directament, ja subjectant aquesta tasca a concurs públic. Tradicionalment l’expropiació ha estat un procediment poc emprat, principalment per raó que fa recaure sobre l’administració el cost d’adquisició i, eventualment, de la urbanització. Tanmateix, en temps de minusvàlues urbanístiques, davant la paràlisi del sector i en un context de crisi d’allò que s’ha anomenat “l’urbanisme dels propietaris”, potser l’actuació per expropiació podria tenir, en molts casos, importants avantatges.

La qüestió de la perequació porta doncs a reflexionar sobre temes que es troben en el mateix centre de la disciplina i la pràctica urbanística. La seva naturalesa pot fer pensar que es tracta de qüestions de caràcter tècnic, sobre les quals poden opinar i decidir únicament els professionals i les institucions. Això és un error: ni com a estudiosos, ni com a ciutadans podem desentendre’ns d’un tema que condiciona de manera directa la configuració i l’equitat de les nostres ciutats. 

El mite legal de la ciutat compacta

La qüestió de la densitat urbana és un dels temes principals de la pràctica i el debat urbanístic. De fet, l’evolució contemporània de la disciplina té els seus orígens, en bona mesura, en la preocupació pels efectes de la densitat excessiva de les ciutats sorgides de la revolució industrial. Tanmateix, durant els darrers cinquanta anys, en bona part de la teoria i la pràctica urbanística, la preocupació per l’alta densitat urbana s’ha anat veient reemplaçada per la inquietud suscitada pel fenomen invers: la proliferació de la urbanització de baixa densitat.

En efecte, tot i que ja hi havia, òbviament, antecedents anteriors, a partir de mitjans del segle XX la millora de les infraestructures de comunicació i, en particular, la generalització en l’ús de l’automòbil privat, han permès una extensió sense precedents dels espais urbanitzats, molts dels quals han adoptat densitats destacadament reduïdes. El fenomen, que té com expressió paradigmàtica la difusió de la urbanització als Estats Units d’Amèrica en els anys posteriors a la Segona Guerra Mundial i s’ha generalitzat, amb diverses variants, en molts països, ha estat assimilat a una “explosió de la ciutat”, en el sentit de que ha tingut com efecte la transmutació de la forma urbana tradicional i la dispersió de la urbanització sobre territoris molt amplis. Els efectes negatius d’aquesta dinàmica –en termes de l’artificialització del sòl, la mobilitat, el cost dels serveis, el consum energètic i la segregació social, entre d’altres- han portat a bona part de la teoria urbanística a propugnar la necessitat de limitar la proliferació dels assentaments de baixa densitat.

Aquesta preocupació s’ha anat obrint camí no només en el camp de la doctrina urbanística, sinó també del planejament i fins i tot de la normativa legal. Així, les directrius per la planificació territorial a Europa indiquen la necessitat de contenir els desenvolupaments de baixa densitat, diverses legislacions estatals (la espanyola, la italiana) han inclòs mesures concretes per tal de reduir l’anomenat “consum de sòl” i el planejament –ja sigui el territorial o l’urbanístic- tendeix a adoptar el criteri de la compacitat i la densitat urbana com a guia. Val a dir que, en aquest camp, el pas des dels pronunciaments de principis –més o menys retòrics- a les disposicions pràctiques no ha estat gairebé mai expedit, que les normatives adoptades solen ser recents i que la seva aplicació ha de ser dilatada en el temps. Per tant, resulta difícil de debatre’n encara els efectes. Tot i així, resulta indiscutible que la voluntat d’intervenir per tal d’aconduir o limitar els desenvolupaments urbans de baixa densitat va obrint-se pas, amb major o menor efectivitat, en la normativa urbanística europea (i també nordamericana).

Sobre aquest tema, d’importància crucial per a la pràctica urbanística i per a l’evolució de les nostres ciutats, el jurista Joan Amenós acaba de publicar un interessant assaig titulat El mito legal de la ciudad compacta (Bellaterra, Universitat Autònoma de Barcelona, 2015, 167 p.). Darrera aquest títol, volgudament provocatori, l’autor analitza el procés de dispersió de la urbanització als Estats Units d’Amèrica i a Europa Occidental; descriu el sorgiment del “mite de la ciutat compacta” en la cultura urbanística i la seva progressiva adopció per part de la legislació; i acaba oferint una breu panoràmica dels instruments normatius més habitualment utilitzats per tal de contenir-la: la planificació territorial, el planejament municipal i les legislacions sectorials.

En conjunt, l’obra d’Amenós, professor del Departament de Dret Administratiu a de la UAB, és una reflexió incisiva i intel·ligent, que cerca de trencar alguns dels llocs comuns sobre el desenvolupament urbanístic, la seva regulació i els seus efectes. Això el porta a adoptar posicions que resulten força contraposades, per exemple, a allò que en aquest àmbit propugna el planejament territorial vigent a Catalunya. Així, no només defensa que la dispersió urbana ja ocorreguda resulta molt difícilment reversible, sinó també que en molts casos no és convenient que l’Administració pública tracti de limitar nous desenvolupaments urbans dispersos, si aquests satisfan la demanda d’una part de la ciutadania.

Es dirà, amb raó, que algunes d’aquestes reflexions contenen munició eventualment utilitzable per aquells que propugnen una major desregulació dels usos del sòl. Podrà adduir-se també que resulten difícilment compatibles amb les conclusions de nombrosos estudis sobre els efectes ambientals de la dispersió urbana. Però no és negant el debat que la teoria i la pràctica urbanística avancen: els arguments del professor Joan Amenós mereixen ser escoltats i la seva discussió pot contribuir a moure les aigües, massa estancades, del debat urbanístic. 

Moviments urbans i institucions

Paul Hindemith, 1923

Segurament un dels aspectes més interessants de l’evolució dels moviments urbans en els darrers anys és el pas que alguns d’ells han fet des de considerar les institucions com una fortalesa enemiga a concebre-les com una arena en la que prendre posicions i, eventualment, com una eina a utilitzar amb finalitats transformadores. Aquest pas ha aconduït a que els ajuntaments de les principals ciutats espanyoles  -Madrid, Barcelona, Saragossa, Santiago de Compostel·la, la Corunya, Cadis,...- estiguin regits , d’ençà la primavera de l’any passat, per forces polítiques directament vinculades als moviments urbans. La capçalera del sistema urbà del país, les àrees més dinàmiques i poblades, estan experimentant doncs transformacions rellevants en el seu govern local i en les polítiques urbanes.

Es tracta d’un situació plena sens dubte d'incògnites, però també de potencialitats per als moviments.  Politòlegs i historiadors han explicat com per tal d’assolir els seus objectius el moviments socials han d’aconseguir que les seves demandes i aspiracions esdevinguin norma, disposició amb capacitat d’obligar. Per això, cap moviment pot renunciar a la seva relació amb les institucions: ha d’influir en l’àmbit institucional, d’ocupar-hi espais, i, si és portador d’un projecte alternatiu, ha de tractar de transformar les institucions en la seva totalitat.

Ara bé, la relació amb les institucions pot presentar  també riscos importants pels propis moviments. Cal recordar, per exemple, el declivi de les associacions de veïns a Barcelona i tantes altres localitats catalanes a partir de l’any 1979, precisament en el moment en el que alguns dels seus dirigents entraren en els ajuntaments i aquests feren seves, en part, aquelles que havien estat les reivindicacions ciutadanes. Marc Andreu, en el seu estudi recent sobre el moviment veïnal sota el darrer franquisme i la transició ha explicat amb precisió l’episodi.

En el context actual, el risc podria derivar-se de nou en renunciar a ser al mateix temps part del moviment i part de la institució. És exactament això el que, de manera gens casual, exigeixen els qui voldrien veure'ls afeblits: optar entre una de les dues posicions. El què els preocupa és probablement la potència que es derivaria de ser fort alhora en la societat i en l’administració pública. D’aquí els atacs continuats que els nous regidors reben cada vegada que reivindiquen els seus orígens i les seves lleialtats als moviments ciutadans. Uns atacs que, en el cas dels mitjans més extrems, més reaccionaris, no haurien de sorprendre. Ja ho deia Bertolt Brecht en un esbós de carta adreçada al compositor Paul Hindemith l’any 1934: “Us acusen d’escriure ‘Bewegungsmusik’ (música de moviment):  com voleu evitar-ho? Ells no volen, com és lògic, cap moviment. En cap sector. Ni sota cap pretext. Per què us haurien de deixar moure precisament a vós?”.

Més sorprenent resulta, en canvi, que l’exigència d’optar vingui d’alguns exponents del propis moviments. Una demanda que a vegades s’expressa en forma de sectarisme cap a d'altres forces polítiques, a vegades en forma de desconfiança injustificada envers les estructures i els professionals de les administracions, a vegades en forma d’exigència d’actuar sota el mandat imperatiu de comitès sectorials o assemblees veïnals. Donar satisfacció a aquestes pulsions portaria a oblidar que la capacitat de govern passa necessàriament per eixamplar els suports, gestionar amb eficiència i prendre decisions d’acord amb l’interès general. 

Els conservadors de tota mena reclamen posicions dicotòmiques i maniquees: ciutadà/governant, moviment/institució, societat/política. L’oportunitat transformadora rau, en canvi, en defensar la continuïtat entre les pràctiques ciutadanes i l’acció de govern, en la possibilitat de mantenir i afirmar el caràcter dual i amfibi, en la voluntat de ser alhora moviment i institució.