Albert Hirschman i la "unitat d'acció" de les Ciències Socials

A començaments d'abril d'enguany, es va celebrar al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona un seminari sobre el tema “Per què llegir Albert Hirschman al segle XXI?”. La trobada, dirigida per Ricard Gomà, director de l'Institut Metròpoli, va tenir un alt interès. L'audiència, tanmateix, estava integrada gairebé exclusivament per politòlegs, amb una notòria absència d'economistes, sociòlegs, historiadors i altres científics socials. Probablement, Hirschman, que sempre va treballar als intersticis entre diverses disciplines, s'hauria sorprès d'aquesta atenció unidireccional.

L'anècdota ve a tomb davant les dificultats creixents de les ciències socials d'interpretar l'evolució de les societats contemporànies: l'ascens de l'autoritarisme a escala mundial té trets comuns amb els feixismes dels anys trenta? quins són els grups socials més afavorits i perjudicats per les vertiginoses innovacions tecnològiques? quin serà el futur dels grans moviments migratoris?... Les preguntes s'acumulen i la necessitat de donar-hi resposta es fa cada vegada més peremptòria i esdevé un repte -acadèmic, però sobretot cívic- per als que es dediquen a l'estudi de la societat. 

Davant d'aquests desafiament, és bo de recordar que Hirschman considerava una paradoxa la compartimentació de les ciències socials en un món creixentment integrat i complex. Enfront aquesta fragmentació propugnava la “unitat d'acció” entre les diverses disciplines, per superar allò que anomenava “la insidiosa estretor disciplinar”. No és que Hirschman advoqués per una gran ciència social unificada, sinó més aviat per una mena de sistema ecològic, mútuament fertilitzant. De fet, en el seu raonament de vegades sembla escoltar-se el ressò de la crítica desesperada davant la reducció de la biodiversitat llançat per Rachel Carson a Silent Spring, un dels textos fundacionals de l'ecologisme contemporani: “el monocultiu” -deia Carson el 1962- “no aprofita dels principis pels quals funciona la natura; és l'agricultura tal com la concep un enginyer. La natura ha introduït una gran varietat al paisatge, però l'home ha demostrat una passió excessiva per simplificar-lo”.

Hirschman sempre va pugnar contra la pulsió simplificadora del monocultiu disciplinar a les ciències socials. L'economista Ernest Lluch, que el va conèixer a Princeton el 1989 i el va convidar més tard a la Universitat Menéndez i Pelayo de la qual era rector, va publicar unes notes sobre les converses que hi van mantenir (Albert O. Hirschman, el trasmundo de un disidente). Hi esmentava, per exemple, que Hirschman li havia explicat com alguna de les seves nocions sobre l'economia del desenvolupament es derivaven dels treballs d'un geògraf, Albert Demangeon, de qui va ser breument alumne a París als anys trenta. 

Luca Meldolesi en un article publicada el 2016 pel Colorni-Hirschman International Institute (Linkages: genesis of a Discovery) es va referir també a aquesta relació i a la manera com el mateix Albert Hirschman va explicar-la en rebre un títol honoris causa a la Universitat París X -Nanterre l'any 1993: 

"Entre els cursos d'economia [als que vaig assistir a aquesta Escola entre 1934 i 1935, deia Hirschman]  els més interessant, amb diferència, van ser les brillants conferències de geografia econòmica impartides pel professor Albert Demangeon, una autoritat eminent en aquest camp, que ja era ben establert a França. Aquí vam aprendre molt sobre la ubicació de les activitats econòmiques i els seus determinants, la importància econòmica dels rius i els recursos naturals per al desenvolupament industrial, i els canvis en el flux comercial entre regions (recordo una magnífica conferència titulada "la concurrence entre Anvers i Rotterdam"). Els vius colors verd, marró i blau dels mapes geogràfics que mostrava milloraven l'eficàcia del seu ensenyament. /Més tard, en reflexionar sobre l'origen del meu pensament sobre el desenvolupament econòmic, em vaig adonar que aquesta primera educació en la concreció geogràfica física és probablement la base de la meva posterior negativa a explicar el creixement i el desenvolupament exclusivament a través d'agregats macroeconòmics, com ara l'estalvi, la inversió, els ingressos i les ràtios capital-producció. Aquest tipus de models em semblaven massa abstractes, massa mecànics i, malauradament, mancats del dramatisme que el professor Demangeon havia sabut imprimir  a les seves conferències".

La cita és llarga, però conté, en bona mesura, el compendi de les virtuts de la "unitat d'acció" que Hirschman propugnava: el caràcter seminal del contacte entre disciplines, la relació entre els processos socials i els factors espacials, la desconfiança envers els models abstractes que, com el colom kantià, creuen poder explicar-ho tot en el regne asèptic de la raó.

Hem de reconèixer que aquesta concepció de les Ciències Socials resulta difícilment compatible amb el sistema de compartiments estancs al què les àrees de coneixement, la carrera funcionarial i les publicacions indexades tendeixen a reduir la reflexió i la pràctica acadèmica a les nostres universitats. Tanmateix, si efectivament volem avançar cap a una Ciència Social que tingui per objectiu comprendre la realitat per ajudar a transformar-la, aquest és, sens dubte, el camí.

L'assalt als palaus de poble

Distribució territorial de la revolta de les banlieues
la nit del 29 al 30 juny 2023
(Le Monde, La cartographie d'une semaine
d'émeutes en France, 7.07.2023)

La indignació causada per la mort d’un noi de 17 anys, tirotejat per la policia, ha provocat en els darreres setmanes un nou esclat social a les banlieues de les ciutats franceses. En els disturbis, no només han resultat malmesos automòbils, comerços i elements del mobiliari urbà, sinó que en molts casos els revoltats han assaltat i incendiat biblioteques, centres cívics i escoles radicades en els seus barris.

Una col·lega estimada, genuïnament compromesa en les polítiques de justícia social en el seu país, m’escrivia aquests dies que li resultava impossible de comprendre i acceptar el fet que “nois de 12 o 13 anys destrueixin els equipaments públics que serveixen els seus germans i germanes, els seus pares i en bona mesura a ells mateixos: la biblioteca pública, l’autobús que porta la seva mare a la feina, l’escola, el centre social”.

De fet, la destrucció d’equipaments interpel·la a tots aquells que hem cregut i propugnat que la millora de serveis en els barris més vulnerables constitueix una exigència de justícia social. En efecte, a les nostres ciutats la localització dels equipaments i els serveis més que obeir a les necessitats de la població respon, sobretot, a la seva renda. A l’àrea metropolitana de Barcelona, per exemple, la dotació d’equipaments públics i privats en les àrees benestants és un 81% superior a la de les àrees vulnerables, com han mostrat Ismael Blanco i Ricard Gomà en un estudi recentment publicat (Vidas segregadas? Reconstruir fraternidad). Es dóna així la paradoxa de que la població més necessitada de serveis col·lectius resideix en els barris que n’estan més mal proveïts.

D’aquí que les reivindicacions veïnals s’hagin central sovint en la demanda de serveis: educatius, sanitaris, socials, de transport públic. D’aquí, també, que en els nostres barris es consideri una victòria col·lectiva la defensa o obtenció d’aquest o aquell equipament: de les Cotxeres de Sants a la Torre Barrina de Collblanc, del Parc de Can Zam al transport públic de Torre Baró. D’aquí, finalment, que les polítiques de rehabilitació de barris dutes a terme a Catalunya durant els darrers quaranta anys –des de les primeres actuacions dels ajuntaments democràtics a la Llei de Barris de la Generalitat o al Pla de Barris deBarcelona- hagin tingut com un dels seus objectius principals la construcció i millora de centres cívics, escoles i d’altres equipaments socials en les àrees més vulnerables.

Des d’una perspectiva més general, la dotació, a través de l’acció pública, dels serveis essencials que altrament resultarien inabastables per a bona part de la població ha estat vista, justament, com un avenç cap a una major justícia social. Si el “dret a la ciutat” ha de implicar que tothom, visqui on visqui, tingui un accés enraonadament equitatiu al benestar, als serveis i a la dignitat urbana, la implantació d’equipaments en les àrees més desafavorides constitueix, sens dubte, un avenç per garantir-lo. Es per això que, potser de manera massa emfàtica, Erik Klinenberg ha volgut anomenar les biblioteques i altres equipaments “palaces for the people”: palaus per la gent, palaus per al poble.

En aquest context, la destrucció d’equipaments com a reacció a la marginació i les injustícies –d’altra banda ben flagrants- pot ser vista com un acte nihilista i contraproduent. Pot ser instrumentalitzat –com ho ha estat a França- per estigmatitzar la revolta i per centrar el focus d’atenció en la violència dels revoltats i obscurir les causes immediates i estructurals de la revolta.

Tanmateix, més enllà d’aquestes visions reductives o interessades, totes les persones preocupades per l’equitat en les nostres ciutats faran bé de reflexionar sobre la significació d’aquests fets. Cal preguntar-se en primer lloc per quina raó, malgrat dècades d’actuacions urbanes, que han produït millores innegables, la segregació residencial segueix confinant els grups socials més vulnerables en alguns barris. En un context caracteritzat per l’increment de les disparitats de renda i patrimoni, així com per les dificultats d’accés a l’habitatge, quin és el marge efectiu d’incidència de les polítiques urbanes en la reducció de les desigualtats?    

És necessari analitzar també per quines raons els equipaments, aconseguits sovint després de molts anys de reivindicacions i de lluites, poden acabar sent vistos per alguns no com una conquesta col·lectiva sinó com a símbols d’exclusió. Com han de gestionar-se aquests equipaments per tal que constitueixin, efectivament, instruments d’inclusió i autogestió comunitària?

Finalment, l’estèril assalt als “palaus del poble”, tan allunyat de la presa de posicions efectives de poder, planteja de manera plàstica la qüestió de fons, a França i en el conjunt d’Europa: la necessitat (i la dificultat) d’articular políticament la indignació i la força creativa dels nostres barris per tal que esdevinguin el motor de projectes socials transformadors. Projectes polítics duradors que, des dels barris i les institucions, facin més justes les nostres ciutats.

[Article publicat al diari Ara, 13.07.2023]    

¿Vides segregades? Reconstruir fraternitat

La segregació urbana -la tendència dels grups socials a separar-se entre ells en funció de la seva capacitat d'escollir lloc de residència- és un dels trets característics del procés d'urbanització contemporània. Es tracta d'una dinàmica que afecta la població en el seu conjunt, que ha pres escala metropolitana i que, amb l'increment de les desigualtats socials, tendeix sovint a aprofundir-se en les nostres ciutats. 

Sobre la segregació urbana i les seves conseqüències, acaba precisament d'aparèixer el volum ¿Vidas segregadas? Reconstruir fraternidad. El llibre, publicat per l'editorial valenciana Tirant lo Blanch, ha estat editat per Ismael Blanco i Ricard Gomà, directors, respectivament, de l'Institut de Govern i Polítiques Públiques de la Universitat Autònoma de Barcelona i de l'Institut d'Estudis Metropolitans de Barcelona. En la seva elaboració ha participat un conjunt de 21 investigadors. 

L'interès principal de l'estudi rau en el fet de que ofereix una visió transversal sobre les múltiples facetes que intervenen en el tema de la segregació urbana: la vida comunitària, la mobilitat, l'educació, les cures, l'accés a la cultura, la salut, l'alimentació, la distribució dels recursos públics i les capacitats d'organització de la ciutadania. Es posen així de relleu tant les implicacions de la segregació respecte les condicions de vida de la població, com en el funcionament de les ciutats i les polítiques públiques. 

El llibre ve a constituir la culminació d'una línia de recerca sobre la segregació iniciada fa ja prop d'una dècada, que, fins a la data, ha donat com a fruits principals tres volums, publicats tots ells per l'editorial Tirant lo Blanch en la col·lecció de Geografia dirigida pel professor Joan Romero: Barrios y crisis. Crisis económica, segregación e innovación social en Catalunya, editat per Ismael Blanco i Oriol Nel·lo (2018); Efecto barrio. Segregación residencial y condiciones de vida en las grandes ciudades ibéricas, editat per Oriol Nel·lo (2021); i, finalment, aquest ¿Vidas segregadas? Reconstruir fraternidad, editat per Ismael Blanco i Ricard Gomà (2022). 

En conjunt, aquestes recerques han tingut un doble objectiu: per un costat, assenyalar la importància de la segregació urbana en el manteniment i la reproducció de les desigualtats socials; per l'altre, posar de relleu la necessitat d'explorar polítiques i pràctiques orientades a rearticular espais compartits i xarxes solidàries que facin de les nostres ciutats lloc més habitables i justos.