El orígens de la dispersió urbana i els seus problemes

 

"Un lugar de evasión que está solo
a 20 minutos de los problemas (la ciudad)" 
[La Vanguardia, 2.02.1974]

En els darrers mesos diversos factors han vingut a evidenciar la problemàtica de la dispersió urbana a Catalunya. Així, la situació de sequera ha posat sobre la taula les diferències en el consum d'aigua, que resulta notablement inferior en les àrees d'urbanització densa que no pas en les disperses. Així mateix, els problemes enels serveis ferroviaris (amb alteracions radicals en el servei d'algunes línies com la R3 i la R4, prevista per aquesta tardor) han posat de relleu les necessitats exacerbades de mobilitat per a la població que vivint fora dels principals nuclis urbans ha de desplaçar-s'hi quotidianament. Fins i tot, en el vessant estrictament polític, les darreres convocatòries electorals (al Parlament Europeu o al Parlament de Catalunya) han posat de relleu el comportament electoral diferenciat de la població segons la densitat o la dispersió de la urbanització

Per abordar aquestes problemàtiques, resulta essencial comprendre les característiques, la magnitud i les conseqüències del procés de dispersió de la urbanització a Catalunya. En fer-ho, cal tenir en compte, abans que res que la dispersió de la urbanització en el nostre país té trets i singularitats pròpies i no és una simple transposició o adopció mimètica del model Nord-americà, magníficament explicat en l'exposició Suburbia que pot veure's aquests dies al CCCB.

Es ben cert que l’imaginari del “American way of life” es molt present entre nosaltres, però una cosa són les imatges i les aspiracions i una altra la realitat. Així no entendríem de cap manera allò que la nostra dispersió urbana és si la volem equiparar de manera mecànica al sprawl americà. 

De fet, la dispersió urbana a Catalunya i a Espanya té el seu origen en dues fases notablement diferenciades: el període 1960-1980 i el que es va estendre d’inicis dels anys ’80 fins a l’esclat de la bombolla immobiliària, l’any 2008. Vegem amb una mica de detall quins són els trets d‘aquests dues etapes

La dispersió urbana a gran escala va iniciar-se a Espanya en els anys ‘60 i ’70, no pas a través de la creació de suburbis per a la residència permanent com en els EUA sinó mitjançant l’aparició de urbanitzacions de baixa densitat destinades a segona residència. Es tracta d’un fenomen que, tot i comptar amb alguns antecedents, es va estendre durant aquells darrers anys del franquisme, quan l’increment del nivell de vida i les taxes de motorització (en el nostre cas no el Chevrolet sinó el Seat 600) varen permetre a sectors significatius de la població l’accés a la segona residència, encara que aquesta fos de característiques molt sovint modestes.

Destinades preferentment a l’ús familiar del cap de setmana, les urbanitzacions es varen emplaçar, sobretot, en els entorns de les principals ciutats -Madrid,Barcelona, València i Sevilla- en sòls agrícoles i forestals. Aquest fenomen va tenir dues peculiaritats principals:

a)      La seva aparició coincideix, de manera paradoxal, amb un període (1959-1975) en el que el procés d’urbanització es va caracteritzar a Espanya precisament per la tendència a la concentració de la població i l’activitat sobre el territori. En aquest sentit, les urbanitzacions de segona residència constitueixen una expressió pionera d’allò que vindria a ser un dels trets més característics de les següents fases de la metropolitanització a Espanya: la dispersió de la urbanització sobre el territori.

b)     A aquesta peculiaritat se n’afegeix una altra: degut a les condicions polítiques del període en el que varen néixer, una part molt notable d’aquestes urbanitzacions van ser el resultat de parcel·lacions de sòl rústic de molt dubtosa o nul·la legalitat. Així, des del seu origen varen estar mancades del planejament urbanístic i dels serveis bàsics (cicle de l’aigua, urbanització, electrificació). Finalment, en molts casos es varen ubicar en terrenys que, avui, per consideracions de caràcter ambiental, però també per accessibilitat i pendent, no serien considerats aptes per a la urbanització.

La comercialització de les urbanitzacions es va basar en un conjunt d’estereotips o llocs comuns que són encara ben vigents. La publicitat de l’època ho reflecteix: l’atracció d’una natura domesticada i per “la evasión que no podemos conseguir en la asfixiante ciudad nuestra de cada día”; l’aspiració a l’habitatge unifamiliar i al “sueño de poseer un magnifico chalet”; el miratge de la accessibilitat universal, “compre ahora y pague cuando llegue la autopista”, “por cada parcel·la que compre le obsequiamos con un Seat 600-D”; i el miracle patrimonial “esta tierra es oro”, “una inversión que dió el 400% en 8 años”.

El resultats d’aquell esclat son ben vigents. L’any 2006, Joan Barba i Montserrat Mercadé varen inventariar les urbanitzacions a Catalunya. En varen censar 1.862, esteses sobre una superfície de 47.562 ha (és a dir, 5 vegades el terme municipal de Barcelona). A la província de Barcelona en corresponien 29.687 ha. Doncs bé, el 80% d’aquestes s’havien iniciat en el període 1960-1975, el 12% entre 1975-1986 i el 3% amb posterioritat a 1986. Cal assenyalar que una part molt important d’aquestes urbanitzacions segueixen presentant, encara avui, importants dèficits urbanístics. En un estudi que estem elaborant per a la Diputació de Barcelona, hem xifrat les urbanitzacions amb dèficits urbanístics a la província en 335. S’estenen sobre una superfície de 10.585 ha, hi viuen 78.687 persones i tenen un potencial de 224.539 habitants (gairebé una ciutat com Terrassa). Quan pensem en les herències que ens va llegar el franquisme, aquesta és, sense cap dubte, una de les més pesants.

A partir de 1980, l’arribada de les administracions democràtiques, Generalitat i ajuntaments, va suposar l’inici d’una segona fase en el procés de dispersió de la urbanització. Per un costat, es va limitar l’extensió de les urbanitzacions impedint la parcel·lació il·legal i limitant en certa mesura la classificació de nou sòl. Però en canvi no es va poder (o no es va voler) evitar la consolidació de les urbanitzacions sorgides en els anys immediatament anteriors, ni es varen desclassificar sòls que havien estat considerats urbanitzables de manera massiva durant els darrers anys del franquisme.

Així es va iniciar la consolidació de la dispersió de la urbanització durant els anys vuitanta i noranta, que és la que Francesc Muñoz va estudiar en la seva tesi doctoral. Aquesta segona fase coincideix, i no per casualitat, amb un període de progressiva pèrdua de població de les àrees centrals de la metròpolis (Barcelona, perdé 250.000 habitants entre 1976-1995, la conurbació central 350.000) i té unes característiques del tot noves: es produeix en condicions de legalitat, compta amb els serveis urbanístics bàsics i es destina a primera residència, no a segona. La dispersió de la urbanització es va estenent també cada vegada més lluny de les àrees centrals de la metròpolis, a mesura que les infraestructures milloren i el territori es fa més accessible. Això es fa particularment palès en el període de la bombolla immobiliària quan els creixements dispersos arriben i es consoliden ja al Pirineu, Camp de Tarragona, Empordà, etc.

Aquest desfasament entre l’origen dels creixements dispersos en els anys ’60 i ’70 i la seva consolidació posteriors en els ’80 i ’90 va donar lloc a un debat curiós sobre a quina etapa (i a quines autoritats) s’havia d’atribuir la responsabilitat per l’extensió del fenomen: tot és culpa del descontrol i l’especulació en el període franquista, deien uns; però quan vàreu arribar vosaltres, malgrat que encara s’hi era a temps, no vàreu revertir la situació i vàreu permetre la consolidació del fenomen, diuen els altres.

Sigui com sigui, la dispersió de la urbanització és una realitat difícilment reversible que, deixant apart les consideracions socials, planteja avui problemes de sis ordres diversos:

a)      El consum exacerbat de sòl, amb la fragmentació d’espais oberts, ocupació de corredors biològics i pressió sobre els espais d’interès natural.

b)     L’exposició a riscos naturals, com incendis i inundacions (també litorals).

c)      El consum d’aigua i energia, en un context general de crisi de recursos.

d)     La dependència del vehicle privat i la dificultat de realitzar els desplaçaments en transport públic.

e)   Els elevats costos dels serveis i de manteniment de les infraestructures. 

f)   L'especialització social i les dinàmiques polítiques associades a la combinació entre segregacio residencial i dispersió urbana. 

El tractament de la problemàtica derivada de la dispersió urbana a Catalunya ha de partir, necessàriament, de la comprensió dels seus orígens i de la voluntat política de fer-hi front. Tant de bo el Govern de la Generalitat que ha de constituir-se després de l'estiu vulgui emprendre aquesta tasca, complexa i necessària. 

Ordre i desordre a la ciutat del segle XXI

En motiu de la publicació del llibre Cities in the 21st Century (Oriol Nel·lo i Renata Mele, eds., New York, Routledge, 2016), el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona i la Universitat Autònoma de Barcelona organitzen el debat Ordre i desordre a la ciutat. 

L'acte, que tindrà lloc el proper dia 16 de juny a les 18.30h a la seu del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (carrer Montalegre, 5, Aula 1) consistirà en un debat entre Francesco Indovina, professor del Dipartimento di Architettura, Design e Urbanistica de la Università di Sassari; Mireia Belil, directora de la Fundació Fòrum de les Cultures; Joan Subirats, professor del Departament de Ciència Política de la UAB; Francesc Muñoz, professor del Departament de Geografia de la UAB i Oriol Nel·lo, editor del llibre.

El tema a debatre és sens dubte una de les qüestions crucials en l’evolució de les ciutats contemporànies, les quals evolucionen en una tensió permanent entre ordre i desordre. La tendència al desordre neix, en principi, dels impulsos espontanis de la població i de l’economia i es contraposa a la voluntat d’ordre impulsada des de les institucions i l’urbanisme. Tanmateix, les connotacions de ordre i desordre no són pas unívoques. L’ordre pot néixer de l’impuls d’assegurar la funcionalitat, l’eficiència i la justícia en la ciutat, però també de la voluntat de mantenir un estat de coses que afavoreix els interessos d'uns i perjudica els d'uns altres. Viceversa, el desordre pot ser percebut com a expressió de la difícil compatibilitat dels interessos particulars, però també com a mostra de la demanda de un nou ordre basat en d’altres continguts econòmics i socials.

En la sessió del dia 16, Francesco Indovina plantejarà la qüestió, que será tot seguit debatuda per Mireia Belil –des de la perspectiva del sistema urbà mundial, Francesc Muñoz –pel què fa a les transformacions de l’estructura urbana- i Joan Subirats –en referència al govern, els moviments ciutadans i les polítiques publiques. El debat será introduït i moderat per Oriol Nel·lo. 

Ivan Murray: capitalisme i turisme, ciutat i territori

Albert Arias, Ivan Murray i Ernest Cañada a la presentació
del llibre Capitalismo y turismo en España,
Barcelona, 17 de setembre 2015

El dia 17 de setembre s’ha presentat a Barcelona el llibre del geògraf mallorquí Ivan Murray Capitalismo y turismo en España. Del “milagro económico” a la “gran crisis”. El volum ha estat publicat per Alba Sud i és accessible gratuïtament a través de la xarxa.

El llibre exposa amb profunditat i encert alguns dels trets característics del desenvolupament de la indústria turística a Espanya en el darrer mig segle: la contribució essencial del patrimoni col·lectiu (el paisatge, els recursos natural, els entorns urbans,...) en la seva fonamentació i existència; la tendència a la apropiació i mercantilització d’aquest patrimoni per part dels promotors de l’activitat turística; el paper de l’administració i la inversió pública en el seu desenvolupament; i, finalment, la creixent relació de l’activitat turística amb el sector immobiliari.

De tot plegat, se’n deriva un quadre preocupant, que evidencia, per un costat, la importància creixent de la indústria turística sobre el conjunt de l’economia i, per l’altre, la capacitat del capital que s’hi implica de captar els beneficis que se’n deriven, al mateix temps que els seus costos repercuteixen en bona mesura sobre la col·lectivitat.  

Així mateix, Ivan Murray  -que és professor del Departament de Ciències de la Terra de la Universitat de les Illes Balears i compta amb una trajectòria en la que l’estudi acadèmic del fenomen turístic es combina amb la participació en els moviments cívics que n’han denunciat els efectes negatius- explica com el desenvolupament del turisme ha estat acompanyat per la creixent demanda de la seva regulació, tant pel què fa a les condicions laborals que hi prevalen, com pel què fa al seu impacte ambiental i territorial. Aquesta demanda de regulació és avui particularment punyent a ciutats com Barcelona, on els efectes de l’activitat turística sobre l’espai públic, el mercat de l’habitatge, el comerç i el mateix caràcter de la ciutat són cada dia més evidents i importants. 

Ara bé, com ha explicat el geògraf Francesc Muñoz en un article recent, avui, quan el nombre de turistes supera ja els 1.000 milions anuals i la indústria que els mou representa prop del 10% del PIB mundial, “ignorar el turisme o imaginar una ciutat sense turistes resulta certament ingenu”. D'altra banda, com ja hem tingut ocasió de comentar d'altres vegades, la crítica genèrica al fenomen turístic té, en ocasions, el risc de caure en el classisme i el fariseïsme. Què es pot fer doncs per tal de viure el turisme i amb el turisme d’una forma diferent? 

De la lectura del llibre poden deduïr-se, al nostre entendre, els dos camins a explorar. En primer lloc, cal perfeccionar la regulació dels usos. En urbanisme hom pot decidir, a través del règim jurídic del sòl l’espai que ha de ser urbanitzat i el que ha de quedar lliure d’urbanització. La regulació dels usos turístics a la ciutat presenta una dificultat molt més gran, ja que la complexitat de diferenciar usos turístics i no turístics fa virtualment impossible establir parts de la ciutat que quedin lliures de la influència directa del fenomen. Però això no implica pas que no es pugui millorar la regulació dels usos –la presència d’hotels, els habitatges turístics, l’ús de l’espai públic- per reduir els impactes negatius, en particular la substitució d’usos residencials permanents per habitatge turístic (és a dir, la gentrificació a través de l’ús turístic).

L’altre via que cal seguir de forma decidida és la millora de la socialització dels beneficis generats per l’activitat turística. Si, com Murray explica de manera excel·lent, el turisme viu i prospera a través de l’ús (i sovint l’abús) del patrimoni col·lectiu, és del tot equitatiu que una part important dels beneficis que se’n deriven retornin a la societat. Si volem seguir amb l’analogia amb el camp de l’urbanisme, qualsevol promotor, per tal de desenvolupar un sector, ha de revertir a la col·lectivitat una part substancial del beneficis obtinguts, a més de fer front a les corresponents obligacions d’urbanització, cessió de zones verdes, sòl per equipaments, etc. De la mateixa manera, resulta peremptori trobar mecanismes a través dels quals una part major dels beneficis generats per la indústria turística retornin a la ciutat, més enllà de la limitada taxa turística existent. Això, lluny de servir de legitimació al desenvolupament turístic irrestricte, hauria de tenir com efecte, per un costat, contenir al seu creixement eixelebrat i, per l’altre, permetria millorar les condicions de la ciutat, tant pels que hi resideixen permanentment com per aquells que la visiten. 

[Fotografia: O. Nel·lo. Imatges: Alba Sud; Assemblea del Barri del Raval]

Una topografia del lucre

Els grans fenòmens històrics deixen sempre la seva petjada sobre el territori. A Lleida, la conversió de la Seu Vella en fortalesa pels Borbons victoriosos, ara fa tres-cents anys, ha marcat fins els nostres dies de manera indeleble la imatge i el funcionament de la ciutat. A Barcelona i a d’altres ciutats, els eixamples del dinou ens transmeten encara les aspiracions, la capacitat i les limitacions de la burgesia ascendent. La primera industrialització ens ha llegat els paisatges de les colònies i les fàbriques de riu, esteses com un rosari a les vores del Llobregat i del Ter. Del creixement accelerat de la segona meitat del franquisme n’hem heretat, entre moltes altres coses, les perifèries d’habitatge de massa i els barris nascuts de processos d’urbanització marginal.     

El llegat que el període de desenvolupament urbanístic que ha tingut lloc a Espanya entre 1996 i 2007 transmet al futur està composat, en primer lloc, d’un conjunt de paradoxes econòmiques, socials i polítiques de gran entitat: el contrast entre l’enorme quantitat d’unitats d’habitatge construïdes i les dificultats d’amplis sectors de la població per accedir a tenir-ne, l’endeutament de les famílies i les empreses, els problemes de les hisendes públiques per mantenir la inversió i les prestacions socials, una vegada exhaurit l’endeutament –que, com una mena de “keynesianisme privat”- havia actuat com a motor del creixement econòmic.

Ara bé, al costat d’aquest llegat social i econòmic, es troba una abassegadora herència física, tangible, concreta. En d’altres ocasions en hem referit aquí a les magnituds quantitatives d’aquest fenomen pel què fa a la urbanització d’extensions enormes de sòl. Acaba, però, d’aparèixer una obra interessantíssima que explora el fenomen des d’una altra perspectiva: el seu impacte sobre el paisatge. Es tracta, del volum Ruinas modernas. Una topografia del lucro, de l’arquitecta alemanya, establerta a Barcelona, Julia Schulz-Dornburg (Barcelona, Editorial Àmbit).

L’autora ha detectat una seixantena d’urbanitzacions, iniciades en diversos llocs d’Espanya durant aquesta dècada, i deixades inconcluses. De l’exploració fotogràfica d’aquestes realitats n’emergeix un fris d’una gran força icònica, que mou, inevitablement a la reflexió sobre els processos contemporanis de transformació del paisatge, la degradació dels valors col·lectius per tal d’afavorir interessos eminentment privats i el malbaratament dels recursos naturals i patrimonials. El fet de que els exemples recollits siguin, en tots el casos, projectes inacabats subratlla encara, d’una manera gairebé esperpèntica, la iniquitat del procés i les seves conseqüències. De tot plegat, el lector n’extraurà una barreja d’indignació, preocupació, fascinació. Esperem que aquesta s’acompanyi també de la resolució d’organitzar-se per evitar que episodis com aquest tornin a repetir-se.  

El volum, que ha estat prologat pel geògraf Francesc Muñoz, i inclou textos de Rafael Argullol, Pedro Azara, Jordi Puntí i Oriol Nel·lo, serà presentat el proper dia 19 d’octubre, a les 19.30h. al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. 

De la urbanització dispersa a la ciutat de baixa densitat

Una de les característiques més rellevants del procés d'urbanització contemporani a Catalunya i al conjunt d'Europa Meridional és, sens dubte, la dispersió d'activitats i poblament sobre el territori. En les darreres dècades el fenomen ha pres tanta amplitud que alguns autors han pogut parlar de "ciutat estesa", de l'"explosió de la ciutat" o de la "fi de la ciutat". Aquesta deriva comporta, certament, alguns aventatges importants per al benestar de la població, com són la reducció de les desigualtats territorials a l'interior de cada regió, la difusió de les formes de vida urbana i l'accessibilitat als serveis des de qualsevol punt del territori. D'altra banda, com s'ha explicat Francesco Indovina, avui el desenvolupament tecnològic permet l'existència de la "condició urbana", és a dir, de la qualitat de vida, nivell de informació i accés als serves i que tradicionalment s'ha associat a la ciutat independentment de la "forma urbana".
Ara bé, el fet que la dispersió de la urbanització comporti algunes avantatges i no sempre impedeixi l'existència de condicions de vida urbana no implica de cap manera que aquesta sigui la forma d'ús i ocupació del territori més sostenible, eficient i equitativa. Ans al contrari, la dispersió planteja alguns problemes ambientals, funcionals, econòmics, socials i polítics de gran entitat, entre els que destaquen el consum exacerbat de sòl, l'exposició als riscos naturals, el consum d'aigua i energia, la dependència del vehicle privat i els costos en la prestació dels serveis.
L'anàlisi de la realitat, els avantatges i els costos de la urbanització de baixa densitat a Europa meridional ha atret una notable atenció acadèmica. En canvi, l'estudi i les propostes sobre la seva gestió pràctica han estat molt més modestos, tant en el camp disciplinar com en el polític i administratiu. Aquesta manca d'atenció crida poderosament l'atenció, si es té en compte de que la urbanització de baixa densitat és ja un procés irreversible, afecta un volum de població creixent, abasta superfícies sempre més extenses i comporta uns costos econòmics, ambientals i socials cada vegada més alts. En aquest context és de celebrar l'aparició del volum Estratègies vers la ciutat de baixa densitat: de la contenció a la gestió, publicat per la Diputació de Barcelona. El volum ha estat editat per Francesc Muñoz, un dels experts més destacats en aquest camp, al que dedicà la seva tesi doctoral i sobre el que ha publicat nombrosos treballs, entre els que destaca UrBANALización: paisajes comunes, lugares globales (2008).
El volum ara publicat aplega aportacions d'una trentena d'autors, amb l'objectiu comú de "pensar, proposar i disposar d'estratègies de gestió d'una realitat urbana que no pot ignorar-se i sobre la qual tampoc no són vàlides les receptes i les formes d'actuació que han construït la ciutat contínua, compacta i densa". Els treballs han estat aplegats en tres seccions: "Estratègies de gestió vers la ciutat de baixa densitat", "Instruments per a la gestió de la ciutat de baixa densitat" (planejament, aspectes normatius, coordinació supramunicipal, polítiques sectorials), i "Les altres ciutats de baixa densitat" (amb experiències de gestió a la resta d'Espanya i d'altres països europeus). La selecció va precedida d'una extensa introducció i es clou amb unes treballades conclusions, confegides ambdues per l'editor. En conjunt el volum constitueix una panoràmica molt completa de l'estat de la qüestió a Catalunya i una aportació substantiva de la que pot derivar-se (i caldria derivar) un full de ruta per a actuacions futures.