1 d'octubre: geografia política del vot i del conflicte

"Sous tension a Barcelone",
infografia de Le Monde, 30.09.2017

Els fets que s'han produït a Catalunya el dia 1 d'octubre han estat considerat execrables fins i tot per moltes persones que no compartien la forma com s'ha convocat el referendum i tenien molts dubtes sobre la seva oportunitat. L'acció de les forces d'ordre públic de l'Estat per evitar la consulta ha acabat comportant un seguit d'agressions contra ciutadans indefensos i, en la immensa majoria del casos, pacífics. Les imatges que s'han pogut veure en els mitjans de comunicació han merescut la condemna de la premsa internacional. Helen Catt, cap de l'equip d'experts internacionals que ha monitoritzat el procés electoral per invitació de Diplocat ha afirmat: "ahir vam ser testimonis de fets que cap monitor d'eleccions hauria d'haver vist mai, i esperem no haver-ho de veure mai més". A més del dolor dels ferits i dels maltractats, a més de la conculcació dels drets d'expressió i de reunió, són molts els que consideren que els esdeveniments de la jornada amplien de manera molt considerable la fractura de part considerable de la societat catalana envers l'Estat espanyol. S'allunya així la possibilitat d'una solució negociada al conflicte que, com ja hem tingut ocasió d'exposar d'altres vegades, sembla l'única possible.

Generalitat de Catalunya,"Resultats del referèndum de l'1 d'octubre",
Govern.cat, en 2', 2.10.2017

Com sempre en aquests casos, resulta difícil comprendre la lògica de l'actuació i dels seus efectes. Tanmateix, de la lectura atenta de les cartografies fragmentàries dels esdeveniments que s'han publicat, se'n poden seguir una sèrie de reflexions interessants. Vegem-ho, amb l'advertiment de que no es tracta d'altra cosa que d'unes notes d'urgència. A més totes les anàlisis s'han de matisar pel fet que no s'ha pogut votar amb normalitat: no hi ha hagut una campanya amb participació de totes les opcions, el vot s'ha fet enmig de múltiples dificultats i deficiències formals i nombrosos col·legis (aquells on estaven censat 770.000 votants, segons el Govern) han estat clausurats durant la jornada.

Les continuïtats en les diferències territorials del vot. Les dades provisionals donades a conèixer avui

pel Govern de la Generalitat, que apleguen els resultats de la votació per vegueries, permeten constatar una notable continuïtat amb els comportaments observats ara fa tres anys en motiu de la consulta del 9 de novembre 2014. En primer lloc, pel què fa a la participació, el nombre total de vots

Ara, 2.10.2017,

a partir de dades Generalitat de Catalunya

emesos, 2.2 milions es queda una mica per sota dels vots de la consulta del 9-N, 2,3 milions. Els percentatges més alts de particpació es corresponen a la Catalunya Central, l'Alt Pirineu i Aran, Girona, les Terres de l'Ebre i les Terres de Lleida, que en tots els casos superen el 50%. En canvi, el Camp de Tarragona i la Regió Metropolitana de Barcelona es troben per sota el 40% (36,8% el Camp i 39,1% l'àmbit metropolità). Els percentatges de vot van en la mateixa direcció. Mentre en la resta de territoris el "SI" se situa entre el 92,6% i el 94,7%, a la Regió Metropolitana aquesta opció es queda en el 87,7%. Hi ha, doncs, un 12,3% de votants metropolitans que, tot i voler participar en la controvertida votació, s'han decantat pel "NO" (9,9%), el vot en blanc (2,4%) o el vot nul (1%). En tots els casos aquests percentatges superen de molt els de la resta de vegueries i recorden l'existència d'un cert comportament diferenciat entre el vot metropolità i la resta. De tota manera, els percentatges de vots del "SI" en la consulta d'ahir superen els de l'opció "SI/SI" en la del 9-N, també a la regió metropolitana. Si ahir arribaven al 12,3%, fa tres anys superaven el 20% al Barcelonès, el Baix Llobregat i al Vallès Occidental. Això podria ser degut al caràcter escalonat de l'anterior consulta (la possibilitat de votar "SI/NO"), però també podria indicar un afebliment de l'espai intermedi en un context de creixent polarització.

J. Galán, J.M. Abad, D. Alameda, "Incidencias durante
la jornada de votación del referendum de este domingo"
El País, 1.10.2017  

Efectivitat i imatge de la repressió. La lectura dels mapes del incidents registrat, publicats a La Vanguardia, El País, ABC, Le Monde i The Guardian porta també a consideracions d'interès. En primer lloc destaca la localització dels incidents ressenyats. La Vanguardia i El País coincideixen a localitzar prop de la meitat dels incidents a la ciutat de Barcelona  (26 de 52 en el primer cas i 43 de 96 en el segon). Així mateix, segons aquest mitjans, els incidents ocorreguts a la Regió Metropoltiana en el seu conjunt representarien entre tres quarts i dos terços del total. Es produeix així la paradoxa de que el percentatge d'incidents més alt tendeix a concentrar-se allà on en termes relatius la participació és més baixa. En part, la qüestió podria deure's a que la visibilitat d'allò que ocorre a Barcelona distorsioni la percepció dels mitjans. Però podria pensar-se també que, precisament degut a aquesta visibilitat, l'esforç repressiu es concentra a la ciutat. Això sembla confirmar-se pel fet que -tal com mostra el mapa interactiu publicat per El País- de bona hora del matí es varen produir intervencions a Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona que, com en el cas de Sant Julià de Ramis, on havia de votar el president de la

L. Cano "Enfrentamientos con la policía y la guardia civil
ante el desafío a la orden judicial en los puntos de voto"
ABC, 1.09.2017 

Generalitat, tenien una clara finalitat d'imatge i de demostració que s'estava actuant en el conjunt del territori. De nou es constata que avui, en política, fins i tot quan s'exerceix amb finalitat repressiva, la imatge que es vol trasmetre té sovint tanta i més importància que l'efectivitat real. Però llavors, com explicar les accions, algunes molt violentes, que han tingut lloc en localitats tan petites com Fonollosa, Dosrius, Aiguaviva o Sarral? I si la preocupació per la imatge és tan gran com pot entendre's que s'hagi permès que el món sencer veiés escenes d'aquesta brutalitat? O era això precisament el que es perseguia?
La geopolítica dels conflictes. La distribució dels conflictes no sembla pas haver estat exempta de motivacions més contingents i peremptòries. Xoca, per exemple el contrast entre el nombre i la virulència dels conflictes que tingueren lloc a l'Hospitalet i Badalona, segona i tercera ciutat de Catalunya, respectivament. A la primera localitat, l'alcaldessa socialista va haver d'encarar-se amb la policia per aturar els incidents, mentre que a Badalona, on l'alcaldessa havia donat suport al referèndum, la jornada va transcórrer

"Mapa de los incidentes del referendum del 1-0"
La Vanguardia, 1.09.2017

sense enfrontaments remarcables. El periodista Enric Juliana recordava avui que Badalona és la més gran localitat de Catalunya que mai ha governat el Partit Popular i que aquest partit aspira a recuperar l'alcaldia en els anys propers. També contrasten les situacions de Terrassa i Sabadell, quarta i cinquena ciutat, respectivament: mentre en la primera la jornada va transcórrer amb tranquil·litat relativa, a Sabadell, on havien de votar la presidenta del Parlament i un dels més destacats dirigents de les entitats sobiranistes, hi varen haver incidents notables. La distribució territorial dels ferits sembla indicar, així mateix, la diversitat d'intensitat i caràcter de les actuacions policials. Segons les autoritats sanitàries, s'han hagut de lamentar 893 ferits, part dels quals han necessitat d'atenció hospitalària. Del total de ferits, 384 (el 43%) es corresponen a la Regió Metropolitana de Barcelona, proporció pràcticament idèntica a la dels col·legis electorals que s'hi localitzen (1.031 de 2.315). En canvi, les Comarques Gironines acumulen el 28% dels ferits (250) amb només el 16,6% dels col·legis de Catalunya.
Es tracta, prou que es veu, d'estadístiques ben lamentables. Potser algú ens podria retreure que, en aquestes hores crítiques, ens entretinguem a analitzar-les. Convé, tanmateix, recordar l'asseveració de l'economista Charles Bettelheim: "quan es deixa de comptar, són les penes de les persones allò que no es compta". 

Geopolítica del mosquit

L'economista Erik Orsenna, membre de l'Acadèmia Francesa, començà a publicar fa uns anys una sèrie d'assajos sobre la mundialització i els seus efectes. La peculiaritat d'aquestes obres consisteix en que s'aproximen al procés d'integració econòmica i social a escala planetària no a través de visions generals i abstractes, sinó mitjantçant l'estudi de temes concrets. Així , la sèrie "Petit précis de mondialisation" ha dedicat fins ara sengles estudis al paper, el cotó i l'aigua.
Doncs bé, Orsenna acaba de publicar una Géopolitique du moustique que constitueix el quart volum de la sèrie. El llibre, escrit en col·laboració amb la doctora Isabelle de Saint Aubin, explica de forma molt documentada com l'expansió de l'economia capitalista sobre la totalitat del planeta ha tingut com efecte una alteració substantiva de l'habitat dels mosquits i de les malalties que aquests insectes transmeten.
Així, l'augment del comerç internacional, el creixent moviment de persones i el procés de canvi climàtic han comportat l'expansió d'espècies de mosquit i, amb ells, dels virus del dengue, la febre groga, el chikungunya i el zika (entre d'altres) cap a àrees que, fins a temps recents, n'estaven exemptes. Avui, els mosquits, que comprenen més de 3.500 espècies, són presents als cinc continents i causen, pel cap baix, 750.000 morts a l'any a tot el món..

 

Cartell d’una campanya antipalúdica
portada a terme a Algèria per les

autoritats colonials franceses

El llibre permet un viatge apassionant pels escenaris més afectats per la presència d'aquests insectes: del Senegal a la Guaiana, de Panamà -amb el cèlebre episodi de les dificultats que causaren a l'obertura del canal- fins a Cambodia -on tingueren un paper clau en el desenvolupament de la guerra del Vietnam,... per acabar mostrant els reptes que suposa l'expansió d'algunes de les seves espècies cap a latituds temperades. Aquí engendren ara problemes i malalties que es denominen "emergents": de fet, diu l'autor, una "malaltia emergent és aquella que comença a afectar els països rics".
Finalment, el llibre presenta una panoràmica dels mètodes assajats per tal de controlar els efectes dels mosquits sobre les societats humanes, ja sigui a través de tractaments pal·liatius de les malalties, la vacunació, la protecció mitjançant barreres físiques o els intents d'extermini (per insecticides o, recentment, a través de tractaments genètics). Un panorama que permet concloure que els problemes de salut pública associats a la presència dels mosquits dificilment tindran una solució sanitària sense que, al mateix temps, es resolguin bona part dels reptes i les desigualtats associades a la mundialització. L'estudi dels mosquits i dels virus dels que són vectors permet així reflexionar no només sobre els efectes de la globalització econòmica, sinó també sobre la necessitat de governar-la en benefici de la humanitat.
El lector català podrà complementar la lectura del llibre d'Orsenna i Saint Aubin amb la consulta de l'excel·lent recerca conduida en el si del Centre de Recursos Ecològics i Aplicacions Forestals de la Universitat Autònoma de Barcelona sota el títol "Mosquito Alert". Es tracta d'una investigació puntera que, a través de mètodes de ciència ciutadana i col·laborativa, cerca de georeferenciar la presència de determinades espècies de mosquit -el mosquit tigre, Aedes albopictus, i el mosquit de la febre groga, Aedes aegypti- que recentment s'han estès a la Península Ibèrica.
Es tracta d'una recerca -duta a terme per un nombrós equip dirigit pel doctor Frederic Bartumeus- que serà sens dubte d'utilitat per al control de les malalties transmeses per aquests insectes, així com per a l'estudi de la "geopolítica del mosquit" en el nostre territori. 

La geografia serveix per fer la guerra?

“Veduta prospettica d'Italia”, Milano 1853, Litografia Corbetta

Coincidint amb el proper centenari de la fi de la I Guerra Mundial pot veure's a Treviso, al Veneto, l'exposició La Geografia serve a fare la guerra?. Es tracta d'una mostra impulsada per la Fondazione Benetton que ha estat concebuda i comissariada pel geògraf i historiador de la cartografia Massimo Rossi.
L'objecte de l'exposició consisteix en reflexionar sobre la utilitat del saber geogràfic en relació a l'exercici del poder polític i militar sobre la societat i el territori. Així, parteix del célebre aforisme popularitzat per Yves Lacoste l'any 1976 en un llibre prou conegut i debat la qüestió a través de la cartografia generada al voltant de la I Guerra Mundial a Itàlia. El raonament de la mostra es desenvolupa en quatre etapes que es corresponen a tantes altres sales de l'exposició.

La primera etapa se centra en el tema dels confins i les fronteres. Així, es debat la contribució de la Geografia i més específicament de la Cartografia a generar i divulgar en l'imaginari col·lectiu la noció de confí natural que tantes i tant rellevants implicacions polítiques conté: "A voi la gloria di piantare il tricolore d'Italia sui termini sacri che la natura pose ai confini della Patria nostra", deia la proclama del rei Vittorio Emanuele en llençar les seves tropes a la contesa, l'any 1915. Límits "sagrats" que, com és ben sabut, no existeixen en la natura. Per dir-ho en les paraules de Gaetano Salvemini: no existeixen confins polítics naturals perquè tots els confins polítics són artificials, és a dir creats per la voluntat humana.
La segona etapa, que segurament resulta la més interessant i erudita de l'exposició, mostra exemples

de la producció cartogràfica dels geògrafs italians d'inicis del segle XX (Giovanni Marinelli, Cesare Battisti, Ettore Tolomei) en relació als confins nordorientals de l'Estat Italià, és a dir, els referents a les àrees disputades del Trentino, Trieste i Dalmàcia. Es mostra així, per exemple, la producció de mapes "ètnics" i lingüístics, a més de hidrogràfics i topogràfics, destinats a defensar les pretensions nacionalistes. Una producció molt similar a la que en aquell moment estaven produint en d'altres països europeus geògrafs com Pál Teleki (a Hongria), Simion Mehedinti (a Romania) o Jovan Cvijic (a Sèrbia). Es mostra així mateix el paper clau de la premsa, dels atles i de les editorials especialitzades (entre les que destaca l'Istituto Geografico De Agostini) en la difusió d'aquesta producció disciplinar amb clares finalitats polítiques.

Finalment, les etapes tercera i quarta de l'exposició contenen mostres de cartografia militar italiana i

austríaca del període de la I Guerra Mundial, amb la peculiaritat de les diverses toponímies. També s'inclouen mostres dels mitjans emprats en aquella cojuntura per tal d'obtenir informació geogràfica d'interès militar: globus captius, coloms missatgers i espionatge.
La mostra, que podrà visitar-se fins el dia 12 de març 2017, s'acompanya d'un catàleg magníficament editat, que conté reproduccions de bona part de les peces exposades.
La reflexió proposada resulta particularment oportuna tant des del punt de vista general com disciplinari. Des de la perspectiva general, l'exposició és pertinent no només per commemorar la fi del I Guerra Mundial, sinó també per evidenciar el joc dels interessos geopolítics que mai no han deixat de confrontar-se en l'espai europeu. Des del punt de vista disciplinar, l'exposició ens recorda la utilitat del saber geogràfic, que en l'actualitat es troba en una situació de notable dificultat en el sistema universitari italià. En particular fa avinent que els mapes transmeten les contradiccions, esperances i projectes de les societats que els engendren i que la Geografia serveix, certament, per fer la guerra. No només per fer la guerra, però també per fer la guerra. De fet, no es diferencia en això gaire de la resta dels sabers humans. Com ha dit Franco Farinelli: "Tutti i saperi servono a fare la guerra. Minerva, dea della sapienza, nasce armata dalla testa di Giove".

[Fotografies: O. Nel·lo]

Qui té por de les perifèries?

Les perifèries urbanes són, per definició, territoris que tenen escassa presència en els mitjans. Com va ja explicar fa anys Joan Roca, en el seu treball sobre les perifèries barcelonines, aquestes deuen aquesta condició no tant a raons de caire topològic com tipològic. En efecte, les perifèries urbanes no es defineixen tant per la seva posició allunyada del centre sinó per les seves característiques urbanístiques, arquitectòniques i, sobretot, socials.

Tal com hem tingut ocasió d’esmentar d’altres vegades, són els mecanismes de la segregació urbana el que porta als sectors socials més desafavorits a concentrar-se en aquells barris on l’habitatge es de pitjor qualitat i les condicions urbanes més deficients: aquells que normalment solem considerar perifèria. Així, des del punt de vista social, els espais perifèrics, en ciutats com les nostres, solen respondre a tres tipus de teixits urbans: barris nascuts de processos d’urbanització marginal o poc regulada, desenvolupaments d’habitatge de massa (construïts sobretot en els anys 60 i 70 del segle passat) i nuclis històrics degradats. En aquest darrer cas es dóna la paradoxa de que el centre topològic esdevé perifèria social.

Com dèiem, la presència d’aquestes àrees en l’imaginari urbà sol resultar molt escassa. Només s’hi sol prestar atenció en ocasió de delictes o accidents, la qual cosa contribueix, encara, a estigmatitzar-les i a empitjorar-ne la imatge. En els darrers mesos, els actes d’extrema violència que s’han esdevingut en diverses ciutats europees (París, Brussel·les) han vingut a confirmar aquesta tendència general. En aquest cas, tanmateix, l’atenció procedeix de l’àmbit de la política internacional, que en principi tendeix a ocupar-se més aviat poc de les dinàmiques urbanes i les seves conseqüències socials. Això no ha estat obstacle per tal que, també aquesta vegada, bona part de les anàlisis sobre les causes del fets hagin pecat d’un notable determinisme espacial: com si la condició perifèrica de les banlieues parisenques o d’alguns barris de Bèlgica fos suficient per explicar l’origen d’uns fets que atemoreixen la societat europea.

Aquestes interpretacions reduccionistes no només fan impossible comprendre les causes dels problemes, sinó que tenen també l’efecte particularment negatiu de contribuir a estendre la desconfiança genèrica envers les perifèries urbanes i aquells que hi viuen. La connexió d’aquestes percepcions amb la xenofòbia i el racisme resulta prou evident i s’ha expressat de manera despullada amb motiu de la crisi dels refugiats que ha sacsejat la societat europea. En aquest context, és de celebrar que Limes, la prestigiosa revista italiana de geopolítica, hagi dedicat de manera monogràfica el seu darrer número precisament al tema de les perifèries urbanes (Indagine sulle periferie, Limes. Rivista Italiana di Geopolitica 4/2016).

El número es divideix en tres parts. La primera “Una strategia per le nostre periferie” reuneix una quinzena de treballs sobre la condició de les perifèries urbanes a Itàlia, en la que s’assenyala, precisament, la diversitat de les situacions existents i la impossibilitat de interpretar la condició de les perifèries a través d’aproximacions reductives. El segon apartat, “Banlieues e ditorni”, aplega tres articles sobre la situació de les perifèries a Paris, Marsella i el cas escandalós del camp de Dunkerke. Finalment, en la tercera part es poden llegir treballs sobre les perifèries en àrees urbanes tan diverses com Buenos Aires, Luanda, Nairobi, Domiz, Atlanta, Los Angeles i la megalòpolis de Beijing. Aquest darrers apartat conté així mateix dues contribucions –d’Andrea Riccardi  i Gianni Valente- sobre la geopolítica vaticana envers les perifèries urbanes que presenten aspectes suggeridors i innovadors.

En conjunt, la lectura de treballs, tot i que desiguals, resulta de gran interès.Des del punt de vista de l’anàlisi se’n deriven, sobretot tres conclusions: la inviabilitat (i el risc) de les visions simplistes a l’hora d’explicar fenòmens urbans, socials i polítics extremadament complexos; la constatació que les lògiques de la política i dels fenòmens socials obeeixen avui a geometries no euclidianes, de tal manera que les velles eines d’anàlisi basades sobretot en actors com les nacions i els Estats resulten cada vegada més limitades; la importància de combinar diversos nivells d’escala –de les més altes a les més detallades- per a la comprensió (i el tractament) de les dinàmiques socials i polítiques a les nostres ciutats. A aquestes podríem afegir, encara, la necessitat de dotar-nos dels instruments adequats per tal de comprendre com les dinàmiques socials es relacionen amb les dinàmiques urbanes.

L’anàlisi de l’origen de les problemàtiques i les potencialitats de les perifèries resulta, doncs, essencial des de dos punts de vista: per comprendre els processos en curs i per evitar els paranys de les simplificacions (i de les explicacions malintencionades). Però l’anàlisi per ell mateix no basta: cal una política urbana (i social) d’abast europeu que permeti conferir a tots els àmbits de les nostres ciutats les condicions d’equitat i dignitat urbana. La ciutat no és, segurament, l'origen de tots els problemes, però la seva millora pot contribuir a afrontar-los amb majors garanties d'èxit.  

Eleccions generals del 20D: la geografia política del vot

Eleccions generals del 20.12.2015
Primera força més votada al Congrés en cada municipi d'Espanya
Font: El País

Una lectura geogràfica de les eleccions generals del 20 de desembre a Espanya, per tantes raons decisives, pot enriquir extraordinàriament l’anàlisi dels seus resultats. Així, per exemple, si en comptes de limitar l’anàlisi als resultats globals de tot l’Estat o de comunitat autònoma, com massa sovint fan els mitjans de comunicació, baixem a una escala de detall més gran, es fan evidents fenòmens que altrament romanen ocults.

D’aquesta manera, si per exemple prenem els mapes que mostren la primera i la segona força més votada en cada un dels 8.114 municipis espanyols es dibuixa una geografia política de gran interès. No és aquest el lloc d’entrar en detall en l’anàlisi, però la simple visió dels mapes que s’adjunten permet aventurar unes quantes línies interpretatives. Tractem de resumir-les a través d’unes quantes oposicions.

Catalunya/País Basc vs. Resta d’Espanya. La primera oposició que salta a la vista de l’observació del Mapa 1, on es mostra la força més votada  en els municipis espanyols és el comportament diferenciat entre el conjunt de l’Estat i dos territoris singulars: el País Basc i la Navarra nord-occidental, d’una banda, i Catalunya, de l’altra. Fora d’aquests territoris, la primera força més votada en la pràctica totalitat dels municipis  és o bé el Partit Socialista Obrer Espanyol (en vermell: particularment present a Andalusia, Extremadura i les terres altes de Lleó i Astúries) o bé el Partit Popular (en blau: molt majoritari en la resta del territori). En canvi a Catalunya i al País Basc, els municipis on aquestes formacions són primera força resulten extremadament escassos, gairebé inexistents. Aquí, en termes de vots absoluts, En Comú Podem i Podemos són, respectivament, la primera força més votada, seguits d’Esquerra Republicana i Democràcia i Llibertat, a Catalunya, i pel Partit Nacionalista Basc i Bildu, al País Basc, i això es reflecteix també sobre el territori.

Eleccions generals del 20.12.2015
Segona força més votada al Congrés en cada municipi d'Epsanya
Font: El País

Eixos Litorals/Ebre/Espanya Atlàntica vs. Espanya interior/Andalusia. Aquests primera impressió es matisa de seguida, però, amb l’observació conjunta del Mapa 1 i del Mapa 2, on es mostra quina ha estat la segona força més votada. En efecte, mentre a bona part dels municipis de l’Espanya interior i d’Andalusia, allà on la primera força és el PP, la segona és el PSOE, i viceversa, en força municipis del País Valencià, les Illes Balears, l’àrea urbana de Saragossa, la Ribera navarresa i la costa gallega la segona força és Podemos o alguna de les coalicions a les que aquesta força dóna suport (Compromís-Podem, En Comú Podem, les Mareas gallegues). Hi ha excepcions a aquesta regla general. Esmentem-ne tres que ens semblen particularment notables: Madrid, on Podemos es segona força; un conjunt de municipis petits i mitjans de Castella on la segona força ha estat Ciudadanos, normalment darrera el PP; i municipis de la regió metropolitana de Barcelona on la segona força, sovint darrera En Comú Podem, és el Partit dels Socialistes de Catalunya.

Grans ciutats/municipis mitjans i petits. Una de les grans novetats de les eleccions municipals del passat mes de maig de 2015 van ser els excel·lents resultats obtinguts a bona part de les principals ciutats espanyoles (Madrid, Barcelona, Saragossa, A Coruña, Santiago, Cádiz,...) de forces polítiques procedents dels moviments veïnals i ciutadans, aliens al es forces polítiques tradicionals. Els resultats de les eleccions general del 20D semblen indicar, tanmateix, que a l’hora de les eleccions generals, aquestes forces disten encara de ser hegemòniques. Així, en els municipis centrals de 6 de les 7 principals àrees metropolitanes espanyoles –Madrid, Sarasossa, Sevilla, Màlaga, València i Bilbao- les eleccions generals han estat guanyades per forces polítiques conservadores (PP o PNB); el PP ha guanyat així mateix a municipis com A Coruña, Santiago de Compostela i Cádiz. L’excepció més notable a aquest patró general és Barcelona on En Comú Podem ha obtingut uns resultats extraordinaris i gairebé dobla en vots la segona força més votada. Ara bé, fora del cas barceloní cal fer notar que excepte a les dues grans ciutats andaluses –Sevilla i Málaga- Podemos o els seus aliats són ja segona força en la resta de les capçaleres metropolitanes d’Espanya, per davant del PSOE.

Regió metropolitana/ Resta de Catalunya. Finalment, i pel què fa las resultats específics de les

Eleccions generals 20.12.2015
Primera força més votada al Congrés en cada municipi de Catalunya
Font: El País

eleccions a Catalunya (Mapa 3), cal fer notar l’existència d’un altre conjunt notabilíssim d’oposicions. La primera i més destacada és la que es dóna entre la regió metropolitana Barcelona -estesa fins al Camp de Tarragona, per un costat, i fins la Tordera, per l’altra- i la resta de Catalunya. En l’àmbit litoral metropolità, la primera força és amb comptadíssimes excepcions En Comú Podem, mentre la resta del territori es reparteix entre Esquerra Republicana i Democràcia i Llibertat. Aquesta oposició, en la que sembla escoltar-se l’eco de la vella divisòria política entre la Catalunya urbana i la rural, es reflecteix també a l’hora d’analitzar la segona força. Mentre en la Catalunya interior allà on la primera força és ERC la segona és DiLl, i viceversa, a la regió metropolitana el PSC té major presència com a segona força després de En Comú Podem.

L’anàlisi territorial haurà de ser molt més complexa i tenir en compte d'altres elements al costat de la prelació entre les forces polítiques. Valguin però aquestes notes per mostrar la importància i les possibilitats de l’aproximació geopolítica als resultats electorals.

[Gràfics: El País]

Estrets tràgics

Boques de Bonifacio, Còrsega des de la Maddalena

Estret del Bòsfor, la sortida al Mar Negre des d'Anadolu Kavagi
Canal de Corfú, la costa d'Albània des d'Agni
Es Freus, entre Eivissa i Formentera des de Dalt Vila

L’Agència deNacions Unides per als refugiats (ACNUR) ha denunciat que els darrers dies d’agost han estat els més mortífers de l’any pel què fa la nombre de persones mortes en tractar d’arribar a Europa a través del Canal de Sicília. En total, s’estima que hi han mort prop de 300 persones, la majoria de les quals procedien de països com Síria, Eritrea, Somàlia, Mali o Sudan. Part dels cossos han pogut ser rescatats, d’altres han anat a raure a les costes de Tunísia o de la mateixa Líbia, on la inestabilitat política que hi regna afavoreix, segons l’agència, el tràfic de persones. En total, l’ACNUR estima que, en els vuit primers mesos de 2014, 1.889 persones -moltes de les quals fugien de la guerra, la violència o la misèria en els seus països d’origen- han mort en tractar d’arribar a Europa per mar.

El cas del Canal de Sicília, o de Kelibia, com se l’anomena a Tunísia, és un exponent de les tensions socials, econòmiques i polítiques que s’acumulen avui en el Mediterrani. En un context d’enormes asimetries entre les ribes Nord i Sud, Est i Oest, el Mediterrani esdevé cada vegada més frontera, fractura, divisòria. I els punt d’aquesta frontera on les tensions esdevenen més greus són aquells on la separació és físicament més dèbil: els estrets.

De fet, els tractats de geopolítica clàssica –de Haushofer a Vicens Vives- ja solien assenyalar els estrets com a lloc de conflicte: el domini d’aquests braços d’aigua que uneixen mars i separen terres ha estat, com és sabut, objectes de múltiples tensions i enfrontaments al llarg de la història, precisament per raó del seu caràcter estratègic. Per comprovar-ho n’hi ha prou en recordar que les boques de Bonifacio i l’arxipèlag de la Maddalena, al nord de Sardenya, han estat objecte d’una presència militar continuada al llarg dels segles, de manera que foren des de refugi de l’armada de Nelson a base de submarins nuclears de la NATO. Així mateix, en un altre exemple més proper, el pas dels Freus, entre Eivissa i Formentera -en l’actualitat un dels recorreguts marítims amb més tràfic turísticde la Mediterrània- està envoltat en una i altre riba, per un rosari de torres de guaita i de fortificacions.   

Avui, a la Mediterrània molts dels conflictes  al voltant dels estrets retornen amb renovada força. La crisi de Ucraïna i Crimea, així com la situació de guerra a l’Orient Mitjà (Síria, Irak, Kurdistan) posen de nou d’actualitat la importància militar, energètica i econòmica del control dels passos del Bòsfor i Dardanels, tan disputat al llarg de tota la història. Així mateix, la vigilància de l’estret de Gibraltar, dels braços de mar entre les illes gregues i la costa d’Anatòlia o del ja esmentat canal de Sicília és considerada estratègica per al control dels moviments migratoris.

Els exemples podrien anar multiplicant-se, però no cal estendre’s per evidenciar fins a quin punt resulta poc versemblant que les tensions i les tragèdies presents en bona part dels estrets mediterranis puguin decréixer mentre les asimetries i les desigualtats entre unes i altres ribes persisteixin al nivell actual. Des d’aquest punt de vista, podria dir-se que les polítiques que s’hi apliquen –siguin quines siguin les seves virtuts i els seus defectes- parteixen d’una escala equivocada: resulta inútil tractar de controlar els estrets, sense incidir al mateix temps en les dinàmiques econòmiques, socials i polítiques que hi fan convergir les tensions.

Un altre cas pot servir per il·lustrar-ho: el Canal de Corfú, que separa les costes d’Albània de la illa grega, fou, des del final de la segona guerra mundial fins a inicis dels anys noranta del segle passat un dels focus de tensió militar de la Mediterrània. De fet, l’anomenat incident de Corfú, entre la Royal Navy anglesa i l’exèrcit albanès, l’any 1946, va ser un dels primers episodis de la guerra freda. Més tard, en la darrera dècada del segle XX, amb el col·lapse de l’economia albanesa, immigrants d’aquest país tractaven de passar nadant cap a l’illa jònica, tot aprofitant que el canal, en el seu punt més estret, té una amplada d'encara no dos kilòmetres. Van ser el final de l’enfrontament entre blocs (precisament aquest que ara sembla renéixer amb la crisi ucraïnesa) i l’estabilització econòmica albanesa els factors que varen permetre acabar amb les tensions i les drames en aquest pas.

Les tragèdies i els conflictes en la Mediterrània i els seus estrets seguiran fins que disminueixin les desigualtats aclaparadores entre els pobles que viuen a les seves ribes, i fins que en tots ells els ciutadans gaudeixin de llibertats polítiques, estabilitat econòmica i possibilitats de desenvolupar una vida digna.  

[Fotografies: O. Nel·lo]

Jaume Vicens Vives i la geopolítica del segle XX

L'any passat es commemoraren els cinquanta anys de la prematura mort de l'historiador Jaume Vicens Vives i la seva figura continua concitant atenció i debat. N'és una bona mostra l'estudi La geopolitica del Novecento. Dai Grandi Spazi delle dittature alla decolonizzazione, que acaba de publicar a Itàlia l'editorial Bruno Mondadori. El llibre, obra del jurista Mario G. Losano, és un estudi detallat de l'ascens i caiguda de la Geopolítica, com a pràctica acadèmica i discurs ideològic vinculat algunes de les principals dictadures del segle XX. Així, el professor Losano analitza l'evolució de la disciplina a Alemanya, Itàlia, Japó, Espanya i Portugal.
El capítol dedicat a Espanya presenta una panoràmica de la geopolítica que arrenca amb l'impuls de Joaquin Costa i els africanistes de tombant de segle, continua amb les doctrines de la Hispanitat de falangistes com Ramiro de Maeztu, rescata les figures oblidades de diversos militars franquistes de primera hora com Ramón Armada o Alfredo Kindelán, assenyala el paper cabdal de Luís Carrero Blanco, recorda les Reivindicaciones de España de José María de Areilza y Fernando María Castiella (que seríen, en diversos moments, ministres d'Afers Exteriors) i acaba amb la posició ambigua, a vegades reticent, dels geògrafs acadèmics de la primera postguerra com Eloy Bullón, José Gavira, Amando Melón i José María Martínez Val. Pel lector català el llibre té especial interès per dedicar un epígraf a "La Catalogna come esemplare problema geopolítico", en el que s'estudia la visió de Catalunya i del seu eventual paper en el joc de forces europeu en revistes i llibres de geopolítica publicats a la Alemania nazi i la Itàlia feixista.
El capítol culmina amb una detallada exposició de l'obra de Jaume Vicens Vives de temàtica geopolítica ("Un protagonista della geopolitica: Jaime Vicens Vives tra Repubblica e Franchismo", p. 225-244). S'hi explica la fulguració que hauria suposat per al jove historiador la descoberta del Zeitschrift für Geopolitik la revista de Karl Haushofer, el treballat origen de la famosa (i polèmica) España. Geopolítica del Estado y del Imperio (1940), concebuda inicialment com una geopolítica de la Catalunya republicana i que acabarà sent la de l'Espanya franquista, les seves contribucions a revistes geopolítiques d'Alemanya i de Itàlia, i el progressiu temperament de l'entusiasme inicial que desembocarà a la publicació del Tratado general de Geopolítica (1950), en el que prendrà distàncies del caràcter agressiu, violent i imperialista que havia caracteritzat la disciplina. Particularment interessant és l'exploració de la repercussió de l'obra de l'historiador gironí, que va atraure l'atenció i les lloances del mateix Haushofer, en les publicacions geopolítiques de les potències de l'Eix. Així, tot i que altres estudis de caràcter monogràfic poden donar una visió més completa de la trajectòria de Vicens -vegi's, en particular Jaume Vicens i Vives (1910-1960): una biografia intel·lectual, de Josep Maria Muñoz, l'atent treball de Mario G. Losano te l'interès i l'atractiu de mostrar la seva obra geopolítica, en tants aspectes inquietant i reprovable, dins el context de la geopolítica europea dels anys quaranta