Les perifèries
urbanes són, per definició, territoris que tenen escassa presència en els
mitjans. Com va ja explicar fa anys Joan Roca, en el seu treball sobre les
perifèries barcelonines, aquestes deuen aquesta condició no tant a raons de
caire topològic com tipològic. En efecte, les perifèries urbanes no es
defineixen tant per la seva posició allunyada del centre sinó per les seves
característiques urbanístiques, arquitectòniques i, sobretot, socials.
Tal com
hem tingut ocasió d’esmentar d’altres vegades, són els mecanismes de la
segregació urbana el que porta als sectors socials més desafavorits a
concentrar-se en aquells barris on l’habitatge es de pitjor qualitat i les
condicions urbanes més deficients: aquells que normalment solem considerar
perifèria. Així, des del punt de vista social, els espais perifèrics, en
ciutats com les nostres, solen respondre a tres tipus de teixits urbans: barris
nascuts de processos d’urbanització marginal o poc regulada, desenvolupaments d’habitatge
de massa (construïts sobretot en els anys 60 i 70 del segle passat) i nuclis
històrics degradats. En aquest darrer cas es dóna la paradoxa de que el centre
topològic esdevé perifèria social.
Com dèiem, la
presència d’aquestes àrees en l’imaginari urbà sol resultar molt escassa. Només
s’hi sol prestar atenció en ocasió de delictes o accidents, la qual cosa
contribueix, encara, a estigmatitzar-les i a empitjorar-ne la imatge. En els
darrers mesos, els actes d’extrema violència que s’han esdevingut en diverses
ciutats europees (París, Brussel·les) han vingut a confirmar aquesta tendència
general. En aquest cas, tanmateix, l’atenció procedeix de l’àmbit de la
política internacional, que en principi tendeix a ocupar-se més aviat poc de
les dinàmiques urbanes i les seves conseqüències socials. Això no ha estat
obstacle per tal que, també aquesta vegada, bona part de les anàlisis sobre les
causes del fets hagin pecat d’un notable determinisme espacial: com si la
condició perifèrica de les banlieues
parisenques o d’alguns barris de Bèlgica fos suficient per explicar l’origen
d’uns fets que atemoreixen la societat europea.
Aquestes
interpretacions reduccionistes no només fan impossible comprendre les causes
dels problemes, sinó que tenen també l’efecte particularment negatiu de
contribuir a estendre la desconfiança genèrica
envers les perifèries urbanes i aquells que hi viuen. La connexió d’aquestes
percepcions amb la xenofòbia i el racisme resulta prou evident i s’ha expressat
de manera despullada amb motiu de la crisi dels refugiats que ha sacsejat la
societat europea. En aquest context, és de celebrar que Limes, la prestigiosa revista italiana de geopolítica, hagi dedicat
de manera monogràfica el seu darrer número precisament al tema de les
perifèries urbanes (Indagine sulle periferie, Limes. Rivista Italiana di Geopolitica 4/2016).
El número es
divideix en tres parts. La primera “Una strategia per le nostre periferie” reuneix
una quinzena de treballs sobre la condició de les perifèries urbanes a Itàlia,
en la que s’assenyala, precisament, la diversitat de les situacions existents i
la impossibilitat de interpretar la condició de les perifèries a través
d’aproximacions reductives. El segon apartat, “Banlieues e ditorni”, aplega
tres articles sobre la situació de les perifèries a Paris, Marsella i el cas
escandalós del camp de Dunkerke. Finalment, en la tercera part es poden llegir
treballs sobre les perifèries en àrees urbanes tan diverses com Buenos Aires,
Luanda, Nairobi, Domiz, Atlanta, Los Angeles i la megalòpolis de Beijing. Aquest
darrers apartat conté així mateix dues contribucions –d’Andrea Riccardi i Gianni Valente- sobre la geopolítica
vaticana envers les perifèries urbanes que presenten aspectes suggeridors i
innovadors.
En conjunt, la
lectura de treballs, tot i que desiguals, resulta de gran interès.Des del punt
de vista de l’anàlisi se’n deriven, sobretot tres conclusions: la inviabilitat
(i el risc) de les visions simplistes a l’hora d’explicar fenòmens urbans, socials
i polítics extremadament complexos; la constatació que les lògiques de la
política i dels fenòmens socials obeeixen avui a geometries no euclidianes, de
tal manera que les velles eines d’anàlisi basades sobretot en actors com les
nacions i els Estats resulten cada vegada més limitades; la importància de
combinar diversos nivells d’escala –de les més altes a les més detallades- per
a la comprensió (i el tractament) de les dinàmiques socials i polítiques a les nostres ciutats. A
aquestes podríem afegir, encara, la necessitat de dotar-nos dels instruments
adequats per tal de comprendre com les dinàmiques socials es relacionen amb
les dinàmiques urbanes.
L’anàlisi de
l’origen de les problemàtiques i les potencialitats de les perifèries resulta,
doncs, essencial des de dos punts de
vista: per comprendre els processos en curs i per evitar els paranys de les
simplificacions (i de les explicacions malintencionades). Però l’anàlisi per ell
mateix no basta: cal una política urbana (i social) d’abast europeu que permeti
conferir a tots els àmbits de les nostres ciutats les condicions
d’equitat i dignitat urbana. La ciutat no és, segurament, l'origen de tots els problemes, però la seva millora pot contribuir a afrontar-los amb majors garanties d'èxit.
