diumenge, 24 de desembre del 2023

La rehabilitació urbana a Barcelona: significació i importància

Manifestació de l’associació de veïns
de les barraques de Francisco Alegre, Barcelona, 13 de juny 1976
.  

El procés de transformació urbana de Barcelona ha atret l'atenció internacional, fins al punt de convertir-se, per bé i per mal, en un referent. A l'hora de dialogar amb d'altres realitats convé interrogar-se sobre les raons d'aquesta notorietat. Al nostre parer, la rellevància del cas barceloní es deriva del fet que els avatars de la transformació de la ciutat compendien, en bona mesura, les principals tensions que han caracteritzat, al llarg dels dos darrers segles, el procés d'urbanització en moltes ciutats del món. Això es fa particularment palès en el cas de les polítiques de rehabilitació urbana, és a dir, aquelles destinades a la intervenció sobre els teixits urbans consolidats.

En primer lloc, l'aplicació de les polítiques de rehabilitació a la Barcelona contemporània permet observar la tensió entre les intervencions fruit de l'acció al servei de les elits urbanes i les derivades de les reivindicacions dels grups socials subalterns. En segon lloc, l'evolució d'aquestes polítiques evidencia la complexitat progressiva que aquestes han anat adquirint, des de les intervencions purament físiques fins als plans integrats que contenen tant actuacions urbanístiques com programes de protecció social. Finalment, en l'aplicació de les polítiques de rehabilitació urbana a la ciutat s'ha fet particularment palesa la necessitat d'un salt d'escala des de l'àmbit local a la perspectiva metropolitana o regional. Segurament és la notorietat d'aquestes tres qüestions –per a qui? per què? on?- allò que confereix un valor general a l'estudi del cas barceloní. Vegem-ho amb algun detall.

En l'evolució històrica de les polítiques de rehabilitació a Barcelona destaca, sobretot, la importància que hi ha tingut l'acció i la reivindicació dels grups socials subalterns. No es tracta, és clar, de que les intervencions realitzades hagin respost sempre als seus interessos, ans al contrari. Durant llargs períodes, les polítiques urbanes han estat concebudes i executades al servei dels propietaris del sòl i amb l'objectiu de facilitar el control militar de la ciutat, proveir espai per a les activitats econòmiques o mostrar la puixança de les elits dirigents. En són exemples els sventramenti de la Ciutat Vella realitzats a inicis del segle XX, la construcció de l'anomenat Barri Gòtic o algunes de les remodelacions dutes a terme en les darreres dècades al litoral de llevant de la ciutat. Però també és cert que, en diversos moments decisius, l'acció dels grups subalterns ha tingut una importància clau en l'orientació de les polítiques urbanes. Així, al llarg dels dos darrers segles, les reivindicacions, moviments i lluites populars han resultat crucials. Ho van ser a mitjans del segle XIX, en el moment de la demolició de la muralla; als anys seixanta i setanta del segle XX, amb la lluita contra l'especulació urbanística i la dotació d'equipaments duta a terme per les associacions de veïns; o les primeres dècades del nostre segle, en els combats pel dret a l'habitatge i la preservació dels comuns urbans. Els trets principals de la configuració urbana responen avui, sens dubte, als interessos dominants durant les darreres centúries: els de la burgesia urbana, el capital financer i l'Estat. Però, a cada moment, aquests han hagut de fer els comptes amb l'oposició -ara sorda, ara oberta- dels grups subalterns, que en diversos períodes han aconseguit condicionar de manera efectiva la transformació de la ciutat i, amb això, la seva estructura i les seves prestacions.

El segon aspecte que l'evolució de la rehabilitació urbana a Barcelona posa de relleu és la possibilitat de conferir una complexitat cada cop més elevada a aquest tipus de polítiques. En efecte, les primeres propostes i intervencions sobre els teixits urbans consolidats de la Ciutat Vella, a finals del XIX i inicis del XX, tenen un caràcter eminentment físic: es tracta de demolicions i obertures de grans vies, amb ecos clars de l'actuació de Haussmann a París. Fins i tot els “esponjaments” proposats pels exponents catalans del Moviment Modern, als anys trenta del segle XX, consisteixen essencialment en demolicions amb finalitats “higenitzadores”. Tot i això, a partir dels anys vuitanta del segle passat, bona part de les intervencions realitzades, en molts casos a partir de les propostes i sota la pressió dels moviments veïnals, tindran com a aspecte central, no tant les demolicions, sinó la provisió d’equipaments, la dotació d’espais verds i la millora de l’espai públic. Posteriorment, a les dues primeres dècades del present segle, les intervencions de rehabilitació de barris s'han caracteritzat per superar clarament les actuacions físiques, per incloure també programes de salut, educació, equitat de gènere, ocupació i protecció social, entre d'altres. Així, actuacions com les dutes a terme a través de la Llei de Barris de Catalunya (2004-2010) o el Pla de Barris de Barcelona (2015-2023) s'han caracteritzat per la transversalitat temàtica i la voluntat d'intervenir en tots els aspectes que configuren les condicions de vida als barris.

L'últim tret que confereix un interès particular al cas barceloní és l'evidència que les polítiques de rehabilitació a la ciutat requereixen un salt d’escala. Com s'ha vist, en els seus orígens i fins a mitjans del segle XX aquestes van estar centrades de manera pràcticament exclusiva a Ciutat Vella, és a dir, l'àrea que s'havia trobat dins de les muralles medievals. Tanmateix, el gran creixement del període 1950 i 1975 –accelerat, especulatiu i desordenat– va fer necessari, ja als anys vuitanta del segle passat, que les polítiques de rehabilitació s'haguessin de centrar també en les noves perifèries urbanes. Amb això es va aconseguir una millora notable de la urbanització i les dotacions en aquests barris. Tot i això, la consolidació de les dinàmiques metropolitanes aviat va evidenciar els límits d'aquest tipus d'intervencions. L'ampliació de l'àrea urbana ha fet que el municipi de Barcelona, amb 100 km2 i 1,6 milions d'habitants, contingui només una part del territori i la població metropolitana, que s'estén avui sobre 3.230 km2 i alberga més de 5 milions de persones. El creixement metropolità comporta que avui la segregació residencial tingui lloc també a aquest nivell d'escala, de manera que són municipis, i fins i tot eixos metropolitans sencers els que es veuen especialitzats en residents de rendes altes o baixes. En aquestes circumstàncies, resulta peremptori superar el marc del municipi central i emprendre polítiques de rehabilitació d'escala metropolitana o regional, tal com va assajar a la primera dècada del present segle la Llei de barris catalana. Només així, les àrees més vulnerables aconseguiran disposar dels recursos necessaris i es podran desenvolupar estratègies per fer front de manera efectiva a la desigualtat urbana.


[Intervenció en les jornades Barcelona/Caracas, "La regeneració de la ciudad a través de sus barrios", organitzades per la Universitat Politècnica de Catalunya i la Universidad Simón Bolívar "La regeneració de la ciudad a través de sus barrios".] 

[Fotografia: Pere Monés] 

diumenge, 29 d’octubre del 2023

El planejament territorial a Catalunya: elements per a un balanç necessari

El planejament territorial avui vigent a Catalunya fou elaborat, en bona mesura, entre els anys 2004 i 2010. Bé és veritat que el Pla Territorial General havia estat aprovat en una data força anterior, l’any 1995. Però per al seu desenvolupament efectiu, a través de Plans Territorials Parcials de caràcter normatiu, va caldre esperar la creació del Programa de Planejament Territorial, l'any 2004, sota la presidència de Pasqual Maragall. Fou a través d’aquest instrument, adscrit a la Secretaria per a la Planificació Territorial de la Generalitat, que es varen confegir, tramitar i portar a aprovació els set Plans Territorials Parcials avui vigents, que, plegats, cobreixen la totalitat del territori de Catalunya: Alt Pirineu i Aran (2006), Terres de Lleida (2007), Catalunya Central (2008), Camp de Tarragona, Regió Metropolitana, Terres de l’Ebre i Comarques Gironines (2010).

Els plans territorials contenen normes, directrius i recomanacions relatives a tres sistemes territorials bàsics: els espais oberts, els assentaments i les infraestructures de mobilitat terrestre. Així, els Plans indiquen, en primer lloc, els sòls que, pels seus valors ambientals o per consideracions urbanístiques, queden protegits del procés d’urbanització. En segon lloc, estableixen normes per al desenvolupament dels nuclis de població, tot determinant i limitant les noves superfícies de sòl que poden incorporar-se al procés d’urbanització. Finalment, indiquen les traces i les prestacions per al desenvolupament de la xarxa viària i ferroviària.

D’ençà la seva aprovació, el planejament territorial ha permès orientar de manera efectiva el nou planejament urbanístic que s’ha anat aprovant, tant pel que fa a la classificació de sòl per al desenvolupament urbanístic, com a l’hora d’establir reserves de sòl per a les infraestructures o definir els usos permissibles en els espais oberts. La seva vigència ha estat així mateix d’importància decisiva per a l’elaboració dels Plans Directors Urbanístics que s’han anat aprovant, inclòs el Pla Director Urbanístic de l’ÀreaMetropolitana de Barcelona que es troba avui en període d’informació pública.

La necessitat d’un balanç

L’any que ve, s’acompliran vint anys de l’inici del Programa de Planejament Territorial i els plans hauran estat vigents entre 18 i 14 anys. Sembla del tot convenient, doncs, començar a elaborar un balanç sobre quina ha estat la seva utilitat i els seus efectes, així com sobre la necessitat, si s’escau, d’adaptar-los a les noves exigències plantejades per al desenvolupament de la societat i els paràmetres ambientals. Aquesta tasca es veu dificultada pel fet que, des del Govern de la Generalitat, no s’ha donat compliment a les disposicions que establien l’obligació d’anar presentant al Parlament les successives memòries sobre l’acompliment de les disposicions del Planejament Territorial. D’altra banda, alguns dels instruments de seguiment dels Plans previstos en la normativa, com la Comissió d’Ordenació Territorial Metropolitana, tampoc han tingut continuïtat efectiva.

Tanmateix, en els darrers mesos s’han emprès diverses iniciatives interessants per al rellançament del debat sobre el planejament territorial. Entre aquestes destaca el cicle de debats El planejament territorial a Catalunya: vigència, balanç i perspectives de futur organitzat per la Societat Catalana d’Ordenació del Territori, que s’inicià el proppassat dia 28 de setembre i s’estendrà, en diverses sessions, durant el curs acadèmic 2023-2024. Així mateix, en el sí del Departament de Territori de la Generalitat d’una taula de treball entre el Departament i diverses entitats per tal d’avaluar la situació del planejament territorial.

Les bases factuals del debat

Com es deia, el debat sobre la utilitat i el futur del planejament territorial sembla particularment útil i necessari en les circumstàncies actuals. Tanmateix, per tal que aquest exercici resulti fructífer, hi ha un requisit previ: dotar-se d’unes bases factuals a partir de les quals aconduir la discussió.

Aquesta informació de base resulta essencial per tal que tots els actors implicats en el debat (Generalitat, administracions locals, agents socials, forces polítiques, entitats ciutadanes, universitats i sectors professionals) puguin participar-hi de manera fonamentada. En concret, caldria disposar, com a mínim, dels següents elements:

Diagnosi sobre les dinàmiques territorials i acompliment de les previsions dels plans

a.1) Projeccions. Evolució de la població i dels llocs de treball localitzats en relació a les previsions contingudes en els plans territorials parcials (PTP) per a l'any 2026.

a.2) Sistema d’assentaments. Creixement de la superfície de sòl urbanitzat, així com de la  població i dels llocs de treball per municipis en relació a les estratègies definides en els Plans Territorials Parcials aprovats i vigents.

a.3) Sistema d’espais oberts. Evolució dels usos del sòl (activitats autoritzades, espais agrícoles, sòls forestals, instal·lacions energètiques) i de les figures de protecció ambiental i del paisatge en relació a la normativa dels Plans Territorials Parcials. 

a.4) Sistema d’infraestructures. Construcció de noves infraestructures viàries i ferroviàries i adaptació a les reserves de sòl i a les previsions del planejament territorial, tant pel que fa als Plans Territorials Parcials com als Plans Territorials Sectorials d'infraestructures.  

Diagnosi de l’actuació institucional

b.1) Relació entre els PTP i el planejament urbanístic municipal. Plans d’Ordenació Urbanística Municipal aprovats en el període de vigència dels Plans Territorials Parcials; contingut dels informes territorials emesos i compliment de les previsions de les estratègies del planejament territorial.

b.2) Relació entre el PTP i el planejament urbanístic supramunicipal. Evolució dels Plans Directors Urbanístics aprovats en el període de vigència dels Plans Territorials Parcials i correspondència amb les previsions de planejament territorial.

b.3) Relació entre els PTP i el planejament de les infraestructures. Previsions dels Plans Directors de la Mobilitat i els Plans Directors d’Infraestructures aprovats en el període de vigència dels Plans Territorials Parcials; evolució de les inversions en relació a les previsions del planejament territorial (Plans Territorials Parcials i planejament sectorial). .

b.4) Relació dels PTP amb la resta de planejament territorial sectorial i els catàlegs del paisatge. Previsions dels Plans Territorials Sectorials vigents i en elaboració (espais comercials, habitatge, energia,...), així com dels Catàlegs del Paisatge, en relació amb els Plans Territorials Parcials. 

Cal esperar que la Generalitat i el conjunt d’entitats concernides vulguin aportar aquestes informacions per tal que el debat sobre el planejament territorial de Catalunya, important com és, pugui desenvolupar-se sobre unes bases rigoroses i constructives.

divendres, 8 de setembre del 2023

Barcelona i la pacificació del trànsit: la resistència al canvi

Joseph Bazalgette, l’enginyer que a mitjans del segle XIX va alliberar Londres del flagell del còlera amb la construcció d’un nou sistema de clavegueram, va veure rebutjar el seu pla mitja dotzena de vegades abans de poder-lo iniciar. A la Barcelona d’inicis del segle XX, l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch considerava el disseny d’Ildefons Cerdà per a l’Eixample digne d’un “falansteri comunista o d’un quarter d’esclaus”, i va fer tot el possible per obstruir el projecte que avui enorgulleix la ciutat. Ara fa 15 anys, quan l’alcalde de Nova York, Michael Bloomberg, va decidir tancar Times Square al trànsit per crear el que actualment és un dels llocs més atractius de la ciutat, va ser acusat de promoure una “zona per gandulejar” que generaria “embussos apocalíptics”.  

Qualsevol gran canvi urbanístic ha de fer front, de manera inevitable, a crítiques, incomprensió i resistències. No és pas estrany: a la ciutat els intents d'establir un ordre en benefici col·lectiu es troben perpètuament en pugna amb la defensa d'interessos particulars, i aquests interessos són extremadament sensibles a la configuració i la gestió de l'espai urbà. El debat sobre les superilles a Barcelona, que aquests dies està arribant a extrems desorbitats, constitueix un nou i destacat exemple d’aquesta norma general.

Per aconduir la discussió d’una manera enraonada, allunyada dels exabruptes i de les peripècies judicials, potser és bo de recordar que l’experiència barcelonina en aquest camp no constitueix de cap manera una excepció. La majoria de gran ciutats del món estan prenent mesures per limitar l’ús del vehicle privat en els centres urbans. Els mitjans emprats són diversos: peatges d’accés, restriccions als vehicles més contaminats, pacificació del trànsit, ampliació de les àrees per vianants, promoció del transport públics i impuls de la mobilitat activa.

Les raons d’aquesta tendència generalitzada són prou conegudes: l’evidència del procés d’escalfament global, la necessitat de reduir la contaminació, l’increment dels costos de l’energia i la voluntat de promoure espais urbans saludables, en els que puguin conviure usos diversos.  Es tracta d’un canvi d’època, en certa manera similar al que varen conèixer les ciutats amb l’arribada del ferrocarril, en el segle XIX, o la generalització en l’ús de l’automòbil, a mitjans del segle XX.  

També és bo de recordar que la voluntat de restringir el trànsit privat no és pas una novetat a Barcelona. La iniciativa de les superilles té, com hem explicat d’altres vegades, antecedents que es remunten als anys de la Segona República, en el Pla Macià concebut pel Grup d’Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l’Arquitectura Contemporània. Retornada la democràcia, sota l’alcaldia de Pasqual Maragall, al mateix temps que es construien les Rondes es van transformar extenses àrees de Ciutat Vella en espais per vianants. D’altres àrees de la ciutat, com la Vila de Gràcia, conegueren ja en els anys noranta una exitosa restricció del trànsit i l'aparcament en el carrer. Finalment, el projecte actual de superilles fou dissenyat per l’Agència d’Ecologia Urbana de Barcelona i la seva implantació en el Poblenou començà a gestar-se sota el mandat de l’alcalde Xavier Trias. L’impuls que les iniciatives de pacificació del trànsit han rebut durant els darrers vuit anys respon, doncs, a una llarga tradició.  

D’altra banda, els resultats d’aquestes intervencions són enraonadament satisfactoris. Els veïns de Sant Antoni i de Gràcia, de la Meridiana i de Consell de Cent s’han fet seus els nous espais públics i molt difícilment admetrien avui un retorn a la situació anterior. D’altra banda, els estudis de trànsit disponibles indiquen que no s’han produït, de cap manera, els col·lapses i problemes que s’havien a anunciat. Les actuacions realitzades han atret fins i tot atenció internacional, com ho mostra el fet que representants de 15 ciutats europees es reunissin el mes de març passat a Barcelona per tal de conèixer de prop les realitzacions. La llista és prou significativa: Paris, Londres, Copenhagen, Berlin, Milà, Viena, Brussel·les, Rotterdam, València, Vitòria, Gante, Ljubljana i Lodz.

Els detractors de les superilles, que representen interessos poderosos i ben organitzats, han subratllat els presumptes riscos de la iniciativa. Paradoxalment, avui el més gran perill seria el derivat de la seva interrupció. En primer lloc, perquè els perjudicis provocats per l’excés de trànsit privat a Barcelona continuarien. Però també perquè la manca d’extensió de la pacificació al conjunt de barris de la ciutat podria concentrar una pressió dels usos comercials, turistics i de lleure sobre les poques parts ja arranjades, amb les consegüents molèsties pels veïns i efectes sobre els preus immobiliaris. Llavors els crítics podrien dir: “ja us ho havíem advertit”. Seria allò que els anglosaxons anomenen una self fulfilling profecy.

La pacificació del trànsit a la ciutat respon a exigències ambientals, econòmiques i socials de fons. Cal debatre’n les modalitats, l’abast territorial, les repercussions socials i l’impacte sobre el mercat de l’habitatge. Es tracta d’un debat de futur, apassionant i ple d’implicacions. Per tal que resulti fructífer serà convenient abordar-lo deixant de costat els prejudicis ideològics, amb amplitud de mires i, si pot ser, sense recursos judicials. 

[Foto: Betevé]

diumenge, 27 d’agost del 2023

"Translations", de Brian Friel: llengua, poder i territori

Translations és una de les més cèlebres obres del dramaturg irlandès Brian Friel. Estrenada l’any 1980, en un dels moments àlgids del conflicte a Irlanda del Nord, la peça explora els conflictes sobre la llengua, el poder i la identitat a través de les pugnes per cartografiar i denominar el territori de l’illa. Friel (1929 - 2015) situa l’acció durant l’aixecament del mapa de l’Ordnance Survey a Irlanda en el segle XIX, un episodi històric que havia estat estudiat poc abans per J. H. Andrews en la seva obra de referència, A Paper Landscape: The Ordnance Survey in Nineteenth-century Ireland (1975). En particular, l’autor es centra en la imposició que suposa la traducció dels topònims gaèlics a l’anglès, així com en els seus efectes, pràctics i simbòlics.

Ara bé, l’obra no és només una denúncia de l’exercici del poder de la metròpolis, sinó que conté una reflexió complexa i profunda sobre la utilitat social de les llengües i la seva relació amb la transformació de la societat i el territori. La seva lectura resulta doncs de notable interès, en primer lloc pel seu valor artístic, però també per les implicacions socials i territorials que conté. Vegem-ne una breu síntesi.

I.

L’any 1833, un destacament militar britànic arriba a una remota localitat del comtat de Donegal, a Irlanda, amb objectiu dreçar el mapa oficial de l’àrea, a una escala detallada. En formen part el capità Lancey, un pragmàtic cartògraf, responsable de l’operació, i el jove tinent Yolland, que s’ocupa de la compilació i estandarització de la toponímia.

Els britànics no parlen altra llengua que l’anglès i es mostren sorpresos que els naturals del comtat, que en la seva gran majoria s’expressen exclusivament gaèlic, no els entenguin, tot i que s’hi adrecin a crits i en paraules senzilles, com als infants. El qui haurà de fer de pont entre els locals i els militars és Owen, fill del mestre del poble, que, després de passar uns anys a Dublin, parla correctament l’anglès, i ha estat contractat per acompanyar el destacament com a intèrpret.

La interacció entre uns i altres es concreta en la relació entre els militars i els alumnes de la hedge-school local, és a dir, una de les escoles que van proliferar a Irlanda durant els segles XVIII i XIX amb l’objectiu d’oferir ensenyament bàsic als infants i joves catòlics, fora del sistema oficial britànic i protestant. Significativament, tot i que alguns dels alumnes voldrien aprendre anglès per tal d’emigrar als Estats Units, el mestre d’aquesta escola, Hugh, insisteix en ensenyar-los dues llengües mortes, el llatí i el grec.

A mesura que l’elaboració del mapa avança, la tensió de la trama es concentra en substitució dels topònims gaèlics per d’altres d’anglesos. Mentre el pragmàtic capità cartògraf no veu cap problema en el canvi dels noms originaris, el tinent que l’acompanya el percep com una agressió envers la cultura del país, com “una mena de desnonament”. Els seus escrúpols és corresponen amb la resistència al canvi de bona part dels locals. Són, en canvi, rebatuts per Owen, l’intèrpret, que li fa veure que en molts casos els topònims gaèlics tenen origen en activitats pretèrites i episodis banals que ja ningú recorda i resulten irrellevants. Hugh, el mestre, dóna un caràcter més general a aquests arguments: “les paraules són senyals, comptadors. No són immortals. I pot passar [...] que una civilització romangui empresonada en un contorn lingüístic que ja no correspongui amb el paisatge de fets”. Però el tinent Yolland -que, mentrestant, tot i les dificultats per entendre’s, s’ha enamorat de Maire, una alumna del mestre- no es pot treure del cap que la seva tasca comporta “l’erosió d’alguna cosa”.

Map of Moville, Donegan county.
1837. 

El desenllaç es precipita quan Yolland desapareix, potser assassinat per Manus, l’altre fill del mestre que també pretén l’amor de Maire, potser per uns misteriosos bessons Donelly, que venen a representar la resistència irlandesa. Davant d’això, la tropa ocupa el poble i proclama que, en cas que el tinent no aparegui, mataran primer tot el bestiar i, després, desnonaran els habitants i arranaran les cases. Owen, convençut ara, per la via dels fets, que la seva col·laboració amb els britànics ha estat un greu error, prepara la fugida, segurament per unir-se a la resistència. En marxar abjura del nomenclàtor de topònims anglicitzats que ha ajudat a compilar.

Però el mestre Hugh, tot i la brutalitat de la repressió que afecta directament els seus fills, no n’està tan convençut. “No hi ha un passat literal -els fets de la història- que ens configura, sinó les imatges del passat plasmades en el llenguatge.”, reflexiona, “no hem de deixar de renovar aquestes imatges, ja que si ho deixem de fer, ens fossilitzem”. Així doncs, “haurem d’aprendre aquests nous noms”, encara que siguin imposats per forces innovadores i foranes, “haurem d’aprendre a fer-nos-els nostres”.

Owen, li replica que aquí l’única evidència és el fet inalterable que els anglesos han ordenat el desnonament i la destrucció del poble. El pare l’acomiada, tot aconsellant-lo d’oblidar: “recordar-ho tot és una forma de bogeria”. El fill fuig i el mestre resta sol, confús. Però, “la confusió no és una condició innoble”, conclou.

II.

Aquesta és, en comprimida síntesi, la sinopsi de Translations. El resum no fa justícia a l’obra, però permet copsar els temes que s’hi plantegen: el conflicte colonial, el contacte entre societats amb diversos nivells de desenvolupament, la funció del llenguatge a l’hora de crear vincles comunitaris i entre les comunitats, la relació entre les transformacions socials, el paisatge i la toponímia llegada per la Història. La potència del text es deriva, segurament, del fet que cada una d’aquestes qüestions hi és abordada amb una gran complexitat.

Així, les relacions colonials hi apareixen amb tota la seva cruesa: l’acció militar per controlar el territori, la cartografia com a exercici de poder, la ignorància i la condescendència en el tracte amb la població local i, en darrer terme, la brutalitat de la repressió indiscriminada. Tanmateix, Friel es guarda bé prou d’oferir una visió idíl·lica de la societat rural irlandesa: el mestre filòsof es troba en un estat d’embriaguesa permanent, els joves voldrien emigrar o se senten en un atzucac vital sense sortida i sobreneda el pressentiment de la Gran Fam que s’abatrà sobre l’illa al cap de pocs anys. Davant d’això, el món nou simbolitzat per Dublín, Londres o Nova York, cridat com està a destruir les formes de vida d’aquesta societat tradicional, és percebut, per un costat, com una amenaça, però també com una font extraordinària (i esbalaïdora) de canvi i oportunitats.

El segon tema –potser el central- de l’obra és la funció del llenguatge com instrument de comunicació i de construcció dels vincles comunitaris. Translations va ser estrenada poc després de la publicació de la influent obra de George Steiner, After Babel. Aspects of Language and Translation (1975). Steiner hi explora, entre molts altres, el tema de la funció del llenguatge a l’hora de crear vincles socials. L’autor hi afirma que el llenguatge –o més exactament els idiomes- podrien no haver sorgit tant del desig de comunicació, sinó de la voluntat de les comunitats d’excloure els estranys a través d’un codi exclusiu, compartit només pels seus membres. Si ho volguéssim expressar amb el conceptes que Robert Putman utilitzaria un quart de segle més tard, diríem que Steiner crida l’atenció sobre la possibilitat de que el llenguatge sigui utilitzat per les comunitats amb finalitats de bonding (crear vincles interns i identitat diferenciada) més que no pas de bridging (establir ponts per comunicar amb d’altres).

Els ecos d’aquest debat ressonen amb força en l’obra de Friel, en termes gairebé literals. “Fins i tot si parlés irlandès seria sempre un foraster aquí, no és veritat?”, s’exclama Yolland, “podria aprendre la contrasenya però el llenguatge de la tribu sempre m’eludirà [...] El nucli privat sempre serà... hermètic”. Això no desmenteix pas, ans al contrari, el fet que la imposició de l’idioma del poder colonial tingui la finalitat d’afavorir els interessos econòmics, militars i socials dels grups dirigents de la metròpoli. La funció simultània del llenguatge com a font de cohesió, de distinció, d’imposició i de comunicació és doncs el tema central de Translations.

L’obra aborda, però, una tercera qüestió, que resulta de particular interès per a l’estudiós de les dinàmiques territorials: la pèrdua de correspondència entre la denominació dels llocs, per una banda, i els hàbits, les condicions de vida i fins la llengua de la societat que els habita. L’admonició del mestre Hugh sobre els riscos de que “una civilització romangui empresonada en un contorn lingüístic que ja no es  correspongui amb el paisatge dels fets”, pot ser presa en el sentit figurat, però també literal. És a dir, les denominacions dels llocs poden deixar de correspondre amb els usos dels llocs i fins amb la imatge del paisatge. En aquesta circumstància, què cal fer amb els topònims? Yolland i, en darrer terme, Owen ens dirien que cal preservar-los com un patrimoni immaterial insubstituïble, que ens parla de la història i les característiques dels indrets, així com dels treballs i de les creences d’aquells que hi han viscut. Per contra, el capità Lancey i el mestre Hugh, per raons diverses, afirmarien que cal anar-los canviant, per tal d’adaptar-los al món nou i per tal d’evitar que es “fossilitzin”.

El dilema es planteja en termes no del tot diversos als que suscita la gestió del paisatge. Si el paisatge és el resultat de la relació entre el medi i la societat, tal com és percebut pels seus membres, tota societat dinàmica transformarà, de manera inevitable, el paisatge. La seva conservació immutable constitueix, doncs, una quimera. D’allò que es tracta és que en aquesta transformació inevitable cada paisatge no es vegi despullat dels valors –ambientals, estètics, simbòlics, econòmics- que li són propis.

Com el paisatge, els noms de lloc tenen una gran capacitat de permanència, però estan abocats, de manera ineluctable, al canvi. Així, al llarg dels segles els noms dels llocs han anat evolucionant degut als canvis de la societat, la llengua, les activitats i el mateix medi. L’aposta per la immutabilitat absoluta dels topònims resulta, a llarg termini, tan quimèrica com la persecució de l’estabilitat absoluta del paisatge. Ara bé, l’evolució dels noms dels llocs es pot produir de formes molt diverses. Per un costat, podríem dir que la substitució brutal dels topònims llegats per la història per d’altres inventats i imposats pot parangonar-se a aquelles intervencions infraestructurals o immobiliàries que transformen un paisatge sense cap consideració per als valors que conté. Per l’altre, davant dels canvis socials i territorials, resulta imprescindible gestionar el patrimoni toponímics –tant la toponímia major com la menor- per tal de mantenir-lo viu i adaptat a les necessitats, la capacitat tecnològica i les referències de les societats contemporànies.

Quaranta anys després de la seva estrena, aquests són els temes de gran actualitat que la lectura de Translations de Brian Friel ens planteja.    

Referències

ANDREWS, John Harwood (1975). A Paper Landscape: The Ordnance Survey in Nineteenth-century Ireland. Oxford: Oxford University Press.

FRIEL, Brian (1980). Translations. London: Faber & Faber, 1981.

PUTMAN, Robert (2000). Bowling alone. The Collapse and Revival of the American Community. New York: Simon & Schuster.

ROCHE, Anthony, ed. (2006). The Cambridge Companion to Brian Friel. Cambridge: Cambridge University Press.

STEINER, George (1976). After Babel. Aspects of Language and Translation. Oxford: Oxford University Press.

dilluns, 31 de juliol del 2023

Vítor Matias Ferreira i la ciutat, fascinació i compromís

A finals del passat mes de juny, va morir a Lisboa el professor Vítor Matias Ferreira, un dels més destacats exponents de la Sociologia portuguesa contemporània. 

Nascut l’any 1938, Matias Ferreira  va cursar els estudis anomenats de “Serviço Social”, ja que en el Portugal d’Oliveira Salazar la Sociologia propiament dita era considerada com “um socialismo disfarçado”, i, per tant, hi estava proscrita pel règim. Posteriorment va completar la seva formació a la Sorbona de París amb Alain Touraine i amb Manuel Castells, ja en l’àmbit estrictament sociològic.  

La institucionalització universitària de la disciplina es produiria a Portugal després de la revolució de 1974 i Vítor Matias Ferreira hi tindria un paper clau. Va esdevenir professor de l’anomenat Instituto de Superior de Ciências do Travalho e da Empresa (avui Instituto Universitario de Lisboa), on va impartir ensenyaments durant més de trenta anys. Aquí va ser President del Departament de Sociologia, un dels fundadors del Centro de Estudos Territoriais i director de la revista Cidades. Comunidades e Territórios, que esdevindria una de les publicacions més destacades de Sociologia Urbana en l’àmbit lusità.  En el moment del seu traspàs, era Catedràtic Emèrit de l’ISCTE.

Interessat inicialment pels moviments socials, realitzà diverses investigacions sobre el tema, especialment en el període revolucionari 1974-1976. Posteriorment es decantà cap als estudis urbans i, en particular, cap a l’anàlisi de la relació entre les dinàmiques socials i les polítiques urbanes. Entre la seva producció sobre aquest tema destaca el llibre Lisboa, de Capital do Império a Centro da Metrópole (1986), un estudi sobre l’evolució de la ciutat, amb particular referència a la seva transformació durant el període de l’Estado Novo, sota la direcció del ministre i alcalde Duarte Pacheco.

En aquesta mateixa línia, ja en la dècada dels noranta –segurament una de les més fecundes de la seva trajectòria- dirigí dos estudis de gran rellevància. El primer, Lisboa, a Metrópole e o Rio (1997) analitza de relació de la ciutat amb el seu front fluvial, en un moment en que les ribes estaven essent recuperades per a usos ciutadans, comercials i de lleure.  El segon, A Cidade da Expo ’98. Uma reconversão na frente ribeirinha de Lisboa? (1999), constitueix segurament una de les interpretacions més completes i incisives del desenvolupament i les implicacions de l’Exposició Internacional de 1998 a Lisboa. Aquest darrer treball fou dirigit conjuntament amb l’urbanista italià Francesco Indovina, amb qui Vítor Matias Ferreira mantingué una llarga i fructífera col·laboració al llarg de molts anys.

Superat ja el tombant de segle i coincidint amb la seva jubilació de les tasques docents, la seva obra prengué un caràcter més conceptual. Així, l’any 2004 publicà Fascínio da cidade : memória e projecto da urbanidade, un llarg assaig sobre la condició urbana. S’interessà també per la imatge de la ciutat, la seva percepció i representació a través de la fotografia, tema sobre el que publicà, en col·laboració amb Marcelo Feijó, Imagens de Lisboa no espelho da fotografia. Reflexos entre a sociologia urbana e a análise de imagens (2011). Particularment interessants resulten també les seves reflexions sobre el període de formació de la Sociologia portuguesa, publicades en el volum curat per João Freire, Contributo sobre os Antecedentes da Sociologia em Portugal (2021).

L’any 2015 Vítor Matías Ferreira va publicar així mateix unes memòries -Ao reencontro do tempo : guerra colonial, revolução de abril, universidade: memórias e viagens em cidades europeias- en les que, evitant amb èxit dels riscos d’aquest gènere, ofereix un testimoni formidable de l’evolució de la vida universitària, cultural i política de Portugal durant la segona meitat del segle XX.

Home de gran cultura i sensibilitat, conversador atent i infatigable, en la seva trajectòria va saber combinar la pràctica acadèmica amb el compromís cívic i polític en àmbits molt diversos: la gestió de la qüestió de l'habitatge durant el període revolucionari, al costat de Nuno Portas, el seguiment de la reforma agrària o la seva participació en l'Assemblea Municipal de Lisboa de la mà de Jorge Sampaio

Amb la desaparició de Vítor Matias Ferreira ens deixa un professor decisiu en l’avenç dels estudis de Sociologia en l’àmbit ibèric, un autor que ha sabut bastir una mirada crítica sobre la ciutat i una persona compromesa en la millora de la societat en la que ha viscut.  

[Fotografia: ISCTE]

divendres, 14 de juliol del 2023

L'assalt als palaus de poble

Distribució territorial de la revolta de les banlieues
la nit del 29 al 30 juny 2023
(Le Monde, La cartographie d'une semaine
d'émeutes en France
, 7.07.2023)
La indignació causada per la mort d’un noi de 17 anys, tirotejat per la policia, ha provocat en els darreres setmanes un nou esclat social a les banlieues de les ciutats franceses. En els disturbis, no només han resultat malmesos automòbils, comerços i elements del mobiliari urbà, sinó que en molts casos els revoltats han assaltat i incendiat biblioteques, centres cívics i escoles radicades en els seus barris.

Una col·lega estimada, genuïnament compromesa en les polítiques de justícia social en el seu país, m’escrivia aquests dies que li resultava impossible de comprendre i acceptar el fet que “nois de 12 o 13 anys destrueixin els equipaments públics que serveixen els seus germans i germanes, els seus pares i en bona mesura a ells mateixos: la biblioteca pública, l’autobús que porta la seva mare a la feina, l’escola, el centre social”.

De fet, la destrucció d’equipaments interpel·la a tots aquells que hem cregut i propugnat que la millora de serveis en els barris més vulnerables constitueix una exigència de justícia social. En efecte, a les nostres ciutats la localització dels equipaments i els serveis més que obeir a les necessitats de la població respon, sobretot, a la seva renda. A l’àrea metropolitana de Barcelona, per exemple, la dotació d’equipaments públics i privats en les àrees benestants és un 81% superior a la de les àrees vulnerables, com han mostrat Ismael Blanco i Ricard Gomà en un estudi recentment publicat (Vidas segregadas? Reconstruir fraternidad). Es dóna així la paradoxa de que la població més necessitada de serveis col·lectius resideix en els barris que n’estan més mal proveïts.

D’aquí que les reivindicacions veïnals s’hagin central sovint en la demanda de serveis: educatius, sanitaris, socials, de transport públic. D’aquí, també, que en els nostres barris es consideri una victòria col·lectiva la defensa o obtenció d’aquest o aquell equipament: de les Cotxeres de Sants a la Torre Barrina de Collblanc, del Parc de Can Zam al transport públic de Torre Baró. D’aquí, finalment, que les polítiques de rehabilitació de barris dutes a terme a Catalunya durant els darrers quaranta anys –des de les primeres actuacions dels ajuntaments democràtics a la Llei de Barris de la Generalitat o al Pla de Barris deBarcelona- hagin tingut com un dels seus objectius principals la construcció i millora de centres cívics, escoles i d’altres equipaments socials en les àrees més vulnerables.

Des d’una perspectiva més general, la dotació, a través de l’acció pública, dels serveis essencials que altrament resultarien inabastables per a bona part de la població ha estat vista, justament, com un avenç cap a una major justícia social. Si el “dret a la ciutat” ha de implicar que tothom, visqui on visqui, tingui un accés enraonadament equitatiu al benestar, als serveis i a la dignitat urbana, la implantació d’equipaments en les àrees més desafavorides constitueix, sens dubte, un avenç per garantir-lo. Es per això que, potser de manera massa emfàtica, Erik Klinenberg ha volgut anomenar les biblioteques i altres equipaments “palaces for the people”: palaus per la gent, palaus per al poble.

En aquest context, la destrucció d’equipaments com a reacció a la marginació i les injustícies –d’altra banda ben flagrants- pot ser vista com un acte nihilista i contraproduent. Pot ser instrumentalitzat –com ho ha estat a França- per estigmatitzar la revolta i per centrar el focus d’atenció en la violència dels revoltats i obscurir les causes immediates i estructurals de la revolta.

Tanmateix, més enllà d’aquestes visions reductives o interessades, totes les persones preocupades per l’equitat en les nostres ciutats faran bé de reflexionar sobre la significació d’aquests fets. Cal preguntar-se en primer lloc per quina raó, malgrat dècades d’actuacions urbanes, que han produït millores innegables, la segregació residencial segueix confinant els grups socials més vulnerables en alguns barris. En un context caracteritzat per l’increment de les disparitats de renda i patrimoni, així com per les dificultats d’accés a l’habitatge, quin és el marge efectiu d’incidència de les polítiques urbanes en la reducció de les desigualtats?    

És necessari analitzar també per quines raons els equipaments, aconseguits sovint després de molts anys de reivindicacions i de lluites, poden acabar sent vistos per alguns no com una conquesta col·lectiva sinó com a símbols d’exclusió. Com han de gestionar-se aquests equipaments per tal que constitueixin, efectivament, instruments d’inclusió i autogestió comunitària?

Finalment, l’estèril assalt als “palaus del poble”, tan allunyat de la presa de posicions efectives de poder, planteja de manera plàstica la qüestió de fons, a França i en el conjunt d’Europa: la necessitat (i la dificultat) d’articular políticament la indignació i la força creativa dels nostres barris per tal que esdevinguin el motor de projectes socials transformadors. Projectes polítics duradors que, des dels barris i les institucions, facin més justes les nostres ciutats.

[Article publicat al diari Ara, 13.07.2023]    

dijous, 15 de juny del 2023

Vincles socials i fractures territorials

Ambrogio Lorenzetti, "Effetti del Buon Governo
in città e in campagna", del cicle de frescos
"Allegoria ed Effetti  del Buono e Cattivo governo",
Siena, 1348-1350. 

De quina manera els vincles socials es veuen condicionats pel lloc on vivim? En quina proporció aquests vincles depenen de la nostra capacitat de moure’ns sobre el territori? Com es relacionen amb les condicions d’accés a l’habitatge, amb la configuració de l’espai públic, amb la provisió de béns bàsics com l’aigua i l’energia, amb la qualitat del paisatge? Aquestes són, entre moltes altres, les preguntes que se’ns plantegen quan reflexionem sobre la relació entre els vincles socials i els factors territorials. Una relació que és complexa i crucial: complexa, perquè el territori no és pas un escenari neutre o un subjecte passiu, sinó que és alhora causa i efecte, motor i conseqüència, de les transformacions socials; crucial, perquè l’organització i l’ús de l’espai no només reflecteix l’estructura social, amb les seves desigualtats, sinó que contribueix de manera decisiva a mantenir-les i a reproduir-les.

Tradicionalment, els estudis geogràfics s’havien apropat a la qüestió de les desigualtats territorials a partir de concepcions dicotòmiques de l’espai, representades en particular per les díades camp/ciutat, urbà/rural. Allò que condicionaria de manera més decisiva els vincles socials a l’interior de cada localitat seria llur condició urbana o rural. Així mateix, a escala regional o nacional, els vincles socials dependrien en bona mesura de les relacions que en aquests àmbits es donessin entre la ciutat i el camp. L’accés a l’educació i els serveis, les activitats laborals, les estructures familiars, les condicions de vida, així com els vincles i les relacions socials en el seu conjunt estarien lligades a l’oposició camp/ciutat, que assolia d’aquesta manera un caràcter axiomàtic i totalitzador.

Val a dir, que aquesta percepció no ha estat pas exclusiva dels estudis geogràfics tradicionals. Encara avui, en el sentit comú de la ciutadania, en les notícies transmeses pel mitjans de comunicació, en el debat públic i en les representacions artístiques, la dualitat camp/ciutat és ben present. Aquesta díada s’associa sovint a tot un seguit d’altres oposicions, referents tant a qüestions tangibles com a valors morals: natura/cultura, agricultura/manufactura, autenticitat/artificialitat, tradició/innovació, sociabilitat/ soledat o seguretat/perill. En aquests joc d’oposicions, el primer concepte de cada una de les díades, al que se sol atribuir la connotació positiva, es vincula al camp i el segon a la ciutat. No és aquest el lloc per estendre’s sobre els orígens i les conseqüències -socials, culturals i polítiques- de la prevalença d’aquestes percepcions. El que ens interessa aquí és assenyalar que responen més a una geografia imaginària que a la realitat factual.

En efecte, les transformacions socials i territorials ocorregudes durant les darreres dècades –en el cas d’Europa Occidental a partir, en particular, de la segona meitat del segle XX- posen en qüestió la virtualitat de les velles classificacions de l’espai. Per un costat, el pes de la població activa dedicada a activitats agrícoles han anat disminuint arreu, fins a quedar reduïda gairebé a la mínima expressió. S’ha produït així la pràcticadesaparició de la pagesia com a classe i amb ella han periclitat un seguit de condicionsde vida, hàbits i coneixements d’arrels seculars. D’altra banda, l’ampliació de les àrees urbanes, la dispersió de la urbanització, l’expansió de les xarxes i la millora radical de les comunicacions han comportat una integració econòmica i funcional del territori cada vegada més plena. Així, per un costat, els antics espais rurals són avui, essencialment, àrees de serveis o espais operacionals per a la producció d’energia o serveis ambientals. Per l’altre, el procés d’urbanització ha portat les xarxes urbanes a abastar la totalitat del territori i a conformar macroregions urbanes que engloben espais molt vastos, en els quals resulta molt difícil diferenciar de manera taxativa i a partir decriteris científics allò que és ciutat i allò que és camp. 

Aquesta evolució ha comportat una certa homogeneïtzació de les condicions mitjanes de vida. Els serveis, la informació, les mercaderies son ara molt més accessibles des de qualsevol punt del territori que mai en el passat. La mobilitat de les persones ha assolit facilitats sense precedents, de tal manera que una proporció molt elevada de la població treballa fora de la localitat en la que resideix. La renda mitjana de la població de les antigues àrees rurals i urbanes presenta avui diferències molt reduïdes que fan obsoleta la vella contraposició d’una ruralitat pobre i una urbanitat rica, ans al contrari les rendes mitjanes més altes es troben sovint en territoris de baixa densitat. En conseqüència de totes aquestes transformacions, els hàbits i les formes de vida, les estructures familiars i les pràctiques culturals han tendit també a homogeneïtzar-se. 

Això no vol dir, de cap manera, que no subsisteixin importants desigualtats territorials. En primer lloc, l’herència de la fase implosiva del procésd’urbanització, és encara ben present. Aquesta fase, que a Catalunya prengué un impuls destacat en el segle XIX i arribà al seu zenit en els anys seixanta i setanta del segle passat, comportà, com és ben sabut, la concentració de població i activitat sobre el territori i afeblí, de manera decisiva, la base demogràfica dels antics espais rurals. La subsegüent fase expansiva de la urbanització -allò que alguns autors han denominat la “explosió” urbana- ha temperat les pèrdues i, en algunes àrees, ha revertit la tendència, però la baixa densitat i l’envelliment de la població segueix constiuïnt un obstacle per a la prestació d’alguns serveis bàsics en parts importants del territori.

De tota manera, avui les desigualtats espacials més decisives no es troben pas associades tant a la densitat del poblament, com a la segregació residencial, és a dir, a la tendència dels grups socials a separar-se sobre el territori en funció de la seva capacitat d’escollir lloc de residència. Aquesta capacitat depèn, com es ben sabut, de dos factors: per un costat, els ingressos de les famílies i, per l’altre, els preus del sòl i l’habitatge. D’aquesta manera, les llars amb menor capacitat econòmica van a raure, lògicament, allà on els preus són més baixos, mentre les més benestants s’apleguen en àrees més exclusives i excloents on gaudeixen dels beneficis de residir entre els ells i poder-se proveir de millors serveis. Les desigualtats que es donen entre les condicions mitjanes de vida en les àrees benestants i les vulnerables -en matèries com l’accés a l’educació, l’estat de salut, l’ocupació, els serveis- són força més notables que les que es produeixen entre les àrees territorials d’alta i baixa densitat.

La paradoxa és que, mentre les desigualtats associades a la diferenciació camp/ciutat disminueixen i les vinculades a la segregació residencial s’acreixen, el debat ciutadà segueix centrat, en molt bona mesura, sobre la vella dicotomia urbà/rural. “La tradició de totes les generacions mortes tenalla com un malson el cervell dels vius”, deia el filòsof. L’esclat d’obres literàries, pel·lícules, assaigs i notícies periodístiques aparegudes en els darrers anys sobre la pervivència de l’oposició tradicional camp/ciutat i els seus corol·laris podria ser vista com una confirmació d’aquella sentència. De fet, segurament diu més sobre el crepuscle de la vella dicotomia camp/ciutat que sobre la seva pervivència.  

Acabem. Hem vist com, a l’hora d’analitzar els vincles socials, resulta imprescindible considerar els factors territorials, ja que aquests reflecteixen, condicionen i mediatitzen les relacions socials i les condicions de vida de la població. Ara bé, les estructures territorials es troben en continua evolució, com la societat que sustenten i les afaiçona. Així, les velles distincions entre camp i ciutat, pròpies d’estructures socials pretèrites -tot i que ben vives en l’imaginari col·lectiu- resulten avui inadequades tant per a l’estudi del territori i la societat, com per al disseny i aplicació de les polítiques públiques. En canvi, d’altres fractures territorials, potser menys visibles i menys presents en el debat públic, s’afermen cada vegada amb més força. Entre aquestes destaca la segregació residencial, fenomen insidiós i de caràcter estructural, que tendeix a agreujar-se, a afectar tots els grups socials i a abastar la totalitat del nostre territori, tot reflectint i consolidant les desigualtats socials, tant les àrees de baixa com d’alta densitat.

El debat sobre les estructures i les fractures territorials constitueix un requisit essencial per a la comprensió de l’evolució dels vincles, els conflictes i les desigualtats socials contemporànies. Ara bé, aquest debat només resultarà fructífer –en termes científics i polítics- si superem les concepcions del territori heretades, tan carregades de contingut ideològic, i analitzem l’espai amb una mirada nova, basada en la realitat dels fets. 

[Intervenció d'O.Nel·lo a la Biennal del Pensament de Barcelona, 11.10.2022]   

dimecres, 17 de maig del 2023

Eixos verds per obrir camí

 

L’altre dia, en una llibreria, em sorprenia la quantitat de llibres d’auto-ajuda que es publiquen: “Viure sense amargar-se la vida”, “Viure sense por”, “Ser feliz”,… No dubto pas que bona part d’aquests llibres contenen consells i indicacions de utilitat. Però en sortir al carrer, pensava que ser feliços no depèn només de l’esforç de cada un, sinó també de les condicions en què vivim.

Molt difícilment pot viure content, per molta bona voluntat que hi posi, el que treballa deu hores al dia amb un mal sou, el que no pot pagar un pis per viure, el que pateix per una vellesa insegura.

I això no són qüestions que depenguin només de cada un de nosaltres, sinó de tots plegats. Què és el que ens dóna seguretat? De què depèn, en darrer terme, la nostra salut física i mental? Què és el que dóna tranquil·litat i felicitat? Saber que si et poses malalt seràs atès, siguin quins siguin els teus recursos. Que si perds la feina tindràs una assegurança d’atur. Que quan siguem vells tindrem una pensió digna

A la ciutat, hi ha un seguit de coses sense les quals també és molt difícil que puguem ser feliços: una casa per viure sense por de perdre-la i sense haver de viure per pagar-la; una bona escola on s’eduquin els nostres fills, de manera que puguin progressar i superar-nos, que aquest és el somni de tots el pares i totes les mares; biblioteques, centres cívics, centres d’assistència primària,... aquell conjunt de serveis que algú a anomenat “els palaus de la gent”, com l’Ateneu la Bòbila d’aquí al costat; uns carrers i unes places agradables i segures per caminar i trobar-nos, com aquesta plaça Sóller, aconseguida gràcies a la reivindicació dels veïns, urbanitzada en temps de l’alcalde Maragall i d’Oriol Bohigas, amb les escultures de Xavier Corberó, i remodelada recentment per l'Ajuntament.

Ara bé, a llarg de la història, aquests elements necessaris per la nostra vida no han estat equitativament distribuïts en la ciutat. Hi ha uns barris que en tenen més i d’altres que en tenen menys i pitjors. No per casualitat, els que tenen més equipaments, més serveis i millor espai públic solen ser els barris més cars. En canvi, prou que ho sabem, la població amb menors ingressos ha hagut d’anar a viure en barris més mal equipats. Així, deixada a ella mateixa, la ciutat no només reflecteix les desigualtats, sinó que contribueix a mantenir-les i a ampliar-les.

Per això són tan importants els projectes com el d’estendre els eixos verds a tota la ciutat que avui presenta la tinenta d’alcaldia Janet Sanz. La pacificació del tràfic,la lluita contra la contaminació, la construcció de places i carrers agradables no s’han de limitar a l’Eixample, sinó que han d’abastar tots els barris: la Meridiana, el Carmel, la Rambla Prim, la Creu Coberta, el Passeig de la Zona Franca,... Perquè és tota la ciutat el que s’ha de millorar i els que s’han de millorar més són els barris que s'han desenvolupat en les condicions més difícils.

Ara bé, els projectes que avui es presenten no són pas un fet aïllat. En els darrers vuit anys, l’Ajuntament de Barcelona, encapçalat per Ada Colau, ha desenvolupat un Pla de Barris destinat precisament a millorar les condicions de vida en els barris històricament més desafavorits a la ciutat. Hi ha invertit 300 M €: en la millora dels espais públics, en l’habitatge, en els equipaments, en la salut mental i comunitària, en les escoles: un de cada cinc euros que ha invertit el Pla de Barris ho ha estat en educació, per tal de fer que en els nostres barris les escoles siguin tan bones com les millors de la ciutat. Als qui estudiem aquestes coses ens costa molt trobar un parangó a aquest programa. no només en cap ciutat espanyola, sinó també en cap ciutat europea. En això, Barcelona també obre camí.

Nou Barris ha estat particularment implicat en aquest Pla de Barris: s’ha intervingut a Vallbona, Ciutat Meridiana, Torre Baró, Trinitat Nova, Can Peguera, Turó de la Peira, la Prosperitat, Roquetes i Verdun. El lema de cada un d’aquests programes és: “Sense Trinitat Nova no hi ha Barcelona”, “Sense la Prosperitat no hi ha Barcelona”, “Sense Roquetes no hi ha Barcelona”,... És a dir: Barcelona no és només el Passeig de Gràcia o la Diagonal. Barcelona és tots i cada un dels seus barris. Cada un d’ells pot (i ha) de representar Barcelona i sense cada un dels barris la ciutat no existiria.  

Aquest és el sentit dels projectes que avui es presenten. Aquest és, penso, el projecte de la Barcelona d’Ada Colau: una ciutat en la tothom, tots els barris i totes les persones –sense distinció d’origen, d’ingressos, de gènere o d’edat- té dret als millors serveis, al millor espai públic, al més alt benestar. 


[Text de la intervenció d'Oriol Nel·lo en l'acte de presentació del projecte "Superilla als barris" a la Plaça Sóller del barri de Porta de Barcelona, 15 de maig 2023


diumenge, 7 de maig del 2023

Annie Ernaux: els anys en que ciutat i camp es varen fondre

Annie Ernaux, l'any 1984 

 

Annie Ernaux, en la seva autobiografia, Les années, substitueix, com a subjecte, el "jo" per al "nosaltres". Amb aquesta renúncia radical, la narració deixa de ser estrictament personal per esdevenir generacional. El canvi de punt de vista despulla el text de les plagues del gènere autobiogràfic -l'autojustificació, l'elegia i l'anècdota irrellevant- per infondre-li un caràcter més general i, per tant, polític. 

En aquesta glosa generacional, publicada l'any 2008, el lector interessat en les qüestions territorials hi trobarà magníficament reflectides les conseqüències del procés d'urbanització a França. D'aquesta manera, la progressiva integració del territori, l'enfortiment de la xarxa urbana i dispersió dels assentaments sobre el territori que han tingut lloc a França -i a tot Europa occidental- en la segona meitat del segle XX constitueixen no un teló de fons, sinó un element central de la narració. 

D'entrada, Ernaux (Lillebonne, Seine-Maritime, 1940) explica com, vista des de la Normandia de la seva infància, poc després d'acabar la Segona Guerra mundial, França apareixia encara com una realitat "immensa, formada per poblacions diferents pel menjar i llurs maneres de parlar, recorreguda el mes de juliol pels corredors del Tour, dels que resseguíem les etapes al mapa Michelin enganxat a la paret de la cuina". En aquest context, "la majoria de vides tenien lloc dins del mateix perímetre d'uns cinquanta quilòmetres" i quan a l'església s’elevava el rebombori triomfal de l'himne De casa nostra sigueu reina, tots sabíem que casa nostra volia dir on vivíem, la vila, com a màxim el departament". Fora d'això, "l'exotisme començava a la gran ciutat més propera" i "la resta del món era irreal". Ben lluny, "París representava la bellesa i la potència, una totalitat misteriosa, esgarrifosa". 

Tanmateix, aviat, amb el ritme de la reconstrucció econòmica de la postguerra, el progrés material s'afermarà com l'horitzó de les existències. Juntament amb el benestar, la salut dels infants, el plàstic i la fòrmica, el progrés representava "les cases lluminoses, els carrers il·luminats, el saber, tot el que donava l'esquena a les coses negres del camp i de la guerra". I així, de mica en mica, "l'espai finalment s'eixamplava, aquest estiu o un altre. Els més rics marxaven a Anglaterra, anaven a la Costa Blava amb els seus pares. Els altres, monitors en una colònia de vacances, podien també canviar d'aires, descobrir França i pagar-se els llibres escolars tot recorrent les carreteres". 

En aquest marc, la ciutat, puixant, s'afermava més i més com a imant d'atracció, com a aspiració de vida. De fet, és aquest el període en el França estava a punt d'entrar en la fase més aguda d'allò que Henri Lefebvre va denominar "la implosió urbana", la concentració de població i activitats sobre el territori. Aquesta arribaria al seu zenit els anys seixanta, quan, per dir-ho en l'expressió d'Ernaux, "moviments de desplaçament recorrien la societat en totes direccions, els pagesos davallaven de les muntanyes cap a les valls, els estudiants deportats del centre de les ciutats es traslladaven als campus dels turons i compartien a Nanterre el fang amb els immigrants de les barraques". 

Així, l'any 1967, una jove ensenyant que ha marxat a estudiar a ciutat, s'hi ha instal·lat i casat, recorda amb un sentiment de irrealitat els seus origens: "fugisserament, li retornen les imatges dels seus pares en la petita vila normanda, la seva mare que es treu la bata per anar a l'ofici del vespre, el seu pare tornant de l'hort, la pala a l'espatlla, un món lent, que continua existint, més irreal que una pel·lícula, lluny del que ella forma part, modern, cultivat, que avança, cap a què, difícil de dir".

Ara bé, a mesura que corre el temps, el pas a la vida urbana no comporta pas establir-se en allò que tradicionalment s'havia percebut com la ciutat, sinó en una realitat diversa. "Hom s'instal·lava en una ville nouvelle a quaranta kilómetres de la ronda metropolitana", en una casa envoltada de solars, edificis de vidre, torres administratives i d'altres urbanitzacions connectades a través de passarel·les pel damunt de vies de circulació. 

La ciutat, a força d'atreure, havia començat a expandir-se sobre el territori, fins al punt que "era impossible figurar-se['n] els límits". Així, "habitar a la regió de París era trobar-se llençat sobre un territori de geografia indescifrable, desdibuixada per un laberint de vies que només es podien recórrer en automòbil (...); era no poder trobar un ordre feliç en el que es veia". Es tenia la impressió de "surar en un espai massa vast, en el que l'existència es diluïa. Passejar-s'hi no tenia cap sentit, en tot cas s'hi podia córrer amb xandall sense mirar al voltant." Al costat d'això, en aquest espai difús, "les banlieues ocupaven la imaginació en la forma de blocs de formigó i terrenys enfangats al final de línies d'autobús i de metro [...], forats d'escala amb pudor de pixum, vidres trencats, ascensors espatllats i xeringues en els soterranis". 

Aquesta "explosió" urbana -per tornar a l'expressió de Lefebvre- s'afermarà, amb la seva complexitat i desigualtat, durant les dècades dels vuitanta i noranta. Així, les velles nocions del camp i la ciutat aniran quedant relegades a la memòria, a l'àmbit dels records irrecuperables i de la geografia imaginària. "Les ciutats s'endinsaven cada vegada més en el camp, que es cobria de nous pobles rosats, sense horts ni galliners, on els gossos tenien prohibit vagar. Les autopistes travessaven el paisatge, enredant-se al voltant de París en una mena de vuits aeris. La gent passava cada vegada més hores en automòbils còmodes i silenciosos, amb la música encesa [...] Les valls i les planes lliscaven amb un moviment circular i arrodonit. No érem més que una mirada en una cabina transparent, al fons d'un horitzó en moviment, només una immensa i fràgil consciència omplint l'espai, i, més enllà, la totalitat del món". 


[Fotografia: Pierre Guillard]


diumenge, 26 de març del 2023

Superilles, el corrent de fons

 

València, 1972: projecte d'autopista del Túria
Si heu estat a València en els darrers mesos potser haureu tingut l’oportunitat de visitar la mostra “València, 1972: cap a la ciutat monstre”. L’exposició, comissariada per Josep Vicent Boira, mostra la realitat de la capital valenciana ara fa mig segle. Entre els projectes oficials per al desenvolupament de la ciutat, s’hi pot veure la proposta de convertir l’antic llit del Túria en una autopista de vuit carrils. El projecte s’acompanyava d’un lema grandiloqüent: “El camino del agua, hecho camino de gasolina”.

Heus aquí un exemple magnífic de com la irrupció de l’automòbil estava contribuint en aquells anys a crear una nova visió de la ciutat. Una nova concepció que es traduiria, per un costat, en la transformació radical de l’espai urbà i dels seus usos, i, al mateix temps, en la dispersió de la urbanització sobre el territori.

Sovint s’ha explicat aquesta transformació com si fos únicament el fruit de la innovació tecnològica i del baix cost dels carburants. En realitat, l’esclat en la possessió i l’ús de l’automòbil només va ser possible amb una gran intervenció estatal que va subvencionar la industria automobilística, finançar el desenvolupament de les infraestructures i, a través del planejament urbanístic (o més aviat de la seva absència), va permetre la degradació de l’espai públic i una extensió prodigiosa de la renda urbana.

A Barcelona la irrupció del automòbil va tenir efectes rapidíssims i va suscitar projectes que, vistos avui, ens semblen inversemblants, com la construcció de la Ronda del Mig (un veritable esventrament que ha costat dècades de pal·liar) o la Via 0, que havia de connectar el túnel central de Collserola amb la plaça la Plaça Joanic, tallant pel mig el barri de Gràcia. Al costat de les grans obres, es produí també progressiu arraconament de l’espai per vianants a favor de la circulació rodada i l’aparcament. Finalment, la irrupció de l’automòbil propicià la dispersió de la ciutat sobre el territori, amb l’aparició d’urbanitzacions, sovint fruit de parcel·lacions il·legals, que cobriren 50.000 ha, és a dir una superfície equivalent a cinc vegades el terme municipal de Barcelona.

Mig segle després aquell model està clarament esgotat.  L’era de l’energia barata basada en el consum de combustibles fòssils s’ha acabat, després d’una disbauxa de prop d’un segle. Avui, la mobilitat té uns costos creixents per a les famílies, fins al punt que, segons l’Enquesta de Pressupostos Familiars, és la tercera font de despesa de les llars, només per darrera de l’habitatge i l’alimentació. D’altra banda, l’evidència del canvi climàtic i la contaminació fa peremptori prendre mesures immediates per a la reducció de l’emissió de gasos d’efecte hivernacle. Així mateix, s’han confirmat els efectes perniciosos de la dispersió urbana en termes de consum de sòl, d’increment dels costos dels serveis, d’exacerbació de la mobilitat i de segregació residencial.

Superilla al Barri de Sant Antoni, Barcelona, 2023
No és doncs sorprenent que a moltes ciutats del món sorgeixin iniciatives destinades a canviar el model de mobilitat: des de la congestion tax de Londres, a Madrid Centro, Paris, Ville du quart d’heure, o a la peatonalització d’espais emblemàtics com Broadway i Times Square a Nova York. Justament aquests dies s’ha celebrat a Barcelona la trobada Superblock International Meeting, en el que representants de 15 ciutats del món han debatut les seves realitzacions i projectes en aquest camp.

En aquest context, el projecte de les superilles de Barcelona ha atret poderosament l’atenció. Es tracta, com és ben sabut, d’una iniciativa que té antecedents il·lustres en els plans dels arquitectes corbuserians del GATCPAC dels anys trenta, que fou desenvolupat  per l’Agència d’Ecologia Urbana de Barcelona a partir dels noranta i al que l’Ajuntament de la ciutat ha donat una impuls molt notable a partir de l’any 2015.

S’ha tendit a subratllar molt el caràcter pioner i excepcional de la iniciativa de les superilles, i és ben cert que la seva ambició i el seu abast la fan destacar en el context internacional, fins al punt que d’altres ciutats han volgut inspirar-s’hi. Però allò que el fa el projecte especialment rellevant és que  correspon a un corrent històric de fons, comú a moltes ciutats. Un corrent indefugible que té per objectiu recuperar l’espai públic per a usos ciutadans, afavorir la diversitat i la barreja d’usos urbans, així com promoure el transport públic, els desplaçaments a peu i en bicicleta per davant de l’automòbil privat.

Aquestes polítiques, a Barcelona i arreu, susciten forta polèmica i han topat amb la resistència aferrissada de poderosos grups de pressió. La resistència als canvis i l’entestament de seguir camins impracticables no és pas cosa nova. Però el temps posarà les coses al seu lloc: d’aquí uns anys, les crítiques desaforades que avui reben els projectes de reduir la contaminació i l’ús de l’automòbil ens semblaran tan forassenyades com les alabances dels exegetes del “desarrollismo” als rius de benzina a la ciutat.  

[Article publicat al Diari Ara, 25.03.2023]

dilluns, 30 de gener del 2023

El Pla de Barris: pel dret de tothom a la ciutat

El Pla de Barris de Barcelona, es troba ja en una fase avançada d'execució. Iniciat l’any 2016 en 16 barris de la ciutat, s’ha estès a partir de 2021 a 7 barris més. En total s’hi hauran invertit 300 milions d’Euros, destinats a millorar l’educació, la salut, l’espai públic, els equipaments, l’ocupació i molts altres aspectes de la vida quotidiana en els barris més vulnerables de la ciutat, en els que viu prop d’una quarta part de la població de la ciutat.  Ara, l’Ajuntament de Barcelona acaba de publicar el llibre Pla de Barris. Barcelona, 2015-2023, que compendia les actuacions realitzades. Es tracta d’un volum de 228 pàgines, magníficament editat, del que ha tingut cura Carina Bellver. El llibre fou presentat el dia 20 de gener i es troba ja disponible a la xarxa en aquest enllaç. Aquesta fou la nostra intervenció en l’acte de presentació.

 
PRESENTACIÓ DEL LLIBRE DEL PLA DE BARRIS
Deia el clàssic que “la ciutat neix perquè cap de nosaltres es basta a si mateix, som indigents de moltes coses. És a partir d’aquest principi que es crea la ciutat”. Així, la ciutat sorgiria i es justificaria doncs per la necessitat humana de l’ajuda mútua, de la cooperació. Permetria que els qui menys tenen, els més desafavorits, però també tota la resta de la societat (perquè tots som “indigents de moltes coses”) trobés suport de la col·lectivitat. La ciutat així concebuda seria doncs un instrument de redistribució de benestar, de igualació, de justícia.
És veritat, però que aquesta no és pas l’única definició (ni l’única realitat) possible de ciutat. Al contrari, la ciutat funciona sovint més aviat com un mecanisme d’exclusió social, de jerarquització i de segregació. Això ocorre quan la seva organització és deixada, e  societats com la nostre, a l’impuls exclusiu del mercat.
Si volguéssim triar un lema per aquesta altra forma d’organitzar la ciutat, per contraposar-lo al de Plató que citàvem ara fa un moment, podríem anar-lo a cercar a Mahagonny, l’obra en la que el dramaturg alemany Bertold Brecht va narrar, com en una paràbola, l’ascens i la caiguda de la ciutat capitalista: “Fundem-hi una ciutat en aquest lloc./ N’hi direm Mahagonny, que vol dir ciutat-xarxa./ Serà como una xarxa parada per atrapar/ tots els ocells comestibles”. La ciutat mercat, la ciutat fàbrica, la ciutat objecte de consum, seria així com una xarxa parada per capturar “el ocells comestibles”, és a dir, tots nosaltres.
De fet, les concepcions de la ciutat com a instrument de redistribució social i com a instrument d’explotació i subjecció han estat permanentment contraposades al llarg dels segles. L’ordre de la col·lectivitat és sempre fràgil perquè és troba permanentment amenaçat pel desordre dels interessos particulars.
Però aquest pugna no es dóna entre categories abstractes, entre forces alienes a nosaltres que, com Godzilla i King Kong, es barallen per sobre els terrats de la ciutat. Nosaltres, com a ciutadans, hi podem fer alguna cosa. Podem tractar d’incidir. Podem (i hem de) tractar de decantar l’evolució cap a un costat o cap a l’altre.
El Pla de Barris és, precisament, un intent de decantar l’evolució de la ciutat cap al costat de la justícia i no de l'exclusió. Podríem preguntar-nos, tanmateix, perquè per avançar en aquesta direcció cal intervenir en uns barris, de manera específica? Cal fer-ho, perquè alguns barris apleguen més població vulnerable que altres.
En efecte, a la ciutat el mercat de l’habitatge, deixat a ell mateix ,actua com un gran filtre gegantí que porta les llars a separar-se en funció de la capacitat dels seus membres d’escollir lloc de residència. Com que aquesta capacitat depèn de la relació entre els nostres ingressos i els preus del sòl i de l‘habitatge, resulta evident que uns poden triar més que uns altres. I els qui menys tenen, els més vulnerables, van a raure on els preus són més baixos.
Doncs bé, si els preus són més baixos en uns barris que no pas en uns altres això es deu a que aquests tenen menys serveis, espai públic de pitjor qualitat, són menys accessibles, etc. Així, la dificultat d’accedir als serveis i al benestar esdevé una barrera afegida per als habitants dels barris més vulnerables. La separació dels grups socials en la ciutat no és només un reflex de la desigualtats, sinó que contribueix de manera destacada a mantenir-la i reproduir-la.
El Pla de Barris tracta de fer front a les causes i els efectes d’aquesta situació. Ho fa tractant de millorar les condicions de vida en els barris més desafavorits, per tal de reduir les desigualtats a la ciutat i afeblir els mecanismes que les generen. Ho fa intervenint sobre tots els aspectes que incideixen en la vida dels barris: de l’habitatge a la salut mental, de l’educació a l’espai públic, de l’ocupació a la discriminació de gènere,...
El llibre que avui presentem i que, amb tanta cura, ha preparar Carina Bellver en dóna bona mostra. Conté les dades, l’abast territorial i els pressupostos del Pla de Barris. Però, sobretot, dóna la paraula a aquells que en són els principals protagonistes. Així, d’entre les més de 700 actuacions del Pla n’escull una vintena i dóna la paraula a aquells que estan implicats directament implicats en la seva execució: l’educadora que rep els nens i els seus pares a la porta de l’escola, la gestora d’un taller d’alimentació saludable, el monitor d’activitats extraescolar, el responsable d’una cooperativa de rehabilitació, la cuinera d’un menjador popular...
El resultat, salvant totes les distàncies, recorda la tècnica d’aquell documental de Ken Loach sobre el naixement de l’Estat del Benestar al Regne Unit en el que en comptes de parlar dels polítics i dels economistes que l’havien impulsat –d’Atlee, de Keynes, de Beveridge- entrevistava les mestres, les infermeres, els usuaris de l’habitatge social.
L’efecte és formidable, com aquells quadres impressionistes que amb unes quantes pinzellades fortes i ben triades, reflecteixen la llum i la realitat. Per tot això, us convido a llegir-lo, difondre’l, debatre’l. Pocs llibres hi ha avui que reflecteixin millor el que és Barcelona i les polítiques transformadores que s’hi estan duent a terme.