 |
| Annie Ernaux, l'any 1984 |
Annie Ernaux, en la seva autobiografia, Les années, substitueix, com a subjecte, el "jo" per al "nosaltres". Amb aquesta renúncia radical, la narració deixa de ser estrictament personal per esdevenir generacional. El canvi de punt de vista despulla el text de les plagues del gènere autobiogràfic -l'autojustificació, l'elegia i l'anècdota irrellevant- per infondre-li un caràcter més general i, per tant, polític.
En aquesta glosa generacional, publicada l'any 2008, el lector interessat en les qüestions territorials hi trobarà magníficament reflectides les conseqüències del procés d'urbanització a França. D'aquesta manera, la progressiva integració del territori, l'enfortiment de la xarxa urbana i dispersió dels assentaments sobre el territori que han tingut lloc a França -i a tot Europa occidental- en la segona meitat del segle XX constitueixen no un teló de fons, sinó un element central de la narració.
D'entrada, Ernaux (Lillebonne, Seine-Maritime, 1940) explica com, vista des de la Normandia de la seva infància, poc després d'acabar la Segona Guerra mundial, França apareixia encara com una realitat "immensa, formada per poblacions diferents pel menjar i llurs maneres de parlar, recorreguda el mes de juliol pels corredors del Tour, dels que resseguíem les etapes al mapa Michelin enganxat a la paret de la cuina". En aquest context, "la majoria de vides tenien lloc dins del mateix perímetre d'uns cinquanta quilòmetres" i quan a l'església s’elevava el rebombori triomfal de l'himne De casa nostra sigueu reina, tots sabíem que casa nostra volia dir on vivíem, la vila, com a màxim el departament". Fora d'això, "l'exotisme començava a la gran ciutat més propera" i "la resta del món era irreal". Ben lluny, "París representava la bellesa i la potència, una totalitat misteriosa, esgarrifosa".
Tanmateix, aviat, amb el ritme de la reconstrucció econòmica de la postguerra, el progrés material s'afermarà com l'horitzó de les existències. Juntament amb el benestar, la salut dels infants, el plàstic i la fòrmica, el progrés representava "les cases lluminoses, els carrers il·luminats, el saber, tot el que donava l'esquena a les coses negres del camp i de la guerra". I així, de mica en mica, "l'espai finalment s'eixamplava, aquest estiu o un altre. Els més rics marxaven a Anglaterra, anaven a la Costa Blava amb els seus pares. Els altres, monitors en una colònia de vacances, podien també canviar d'aires, descobrir França i pagar-se els llibres escolars tot recorrent les carreteres".
En aquest marc, la ciutat, puixant, s'afermava més i més com a imant d'atracció, com a aspiració de vida. De fet, és aquest el període en el França estava a punt d'entrar en la fase més aguda d'allò que Henri Lefebvre va denominar "la implosió urbana", la concentració de població i activitats sobre el territori. Aquesta arribaria al seu zenit els anys seixanta, quan, per dir-ho en l'expressió d'Ernaux, "moviments de desplaçament recorrien la societat en totes direccions, els pagesos davallaven de les muntanyes cap a les valls, els estudiants deportats del centre de les ciutats es traslladaven als campus dels turons i compartien a Nanterre el fang amb els immigrants de les barraques".
Així, l'any 1967, una jove ensenyant que ha marxat a estudiar a ciutat, s'hi ha instal·lat i casat, recorda amb un sentiment de irrealitat els seus origens: "fugisserament, li retornen les imatges dels seus pares en la petita vila normanda, la seva mare que es treu la bata per anar a l'ofici del vespre, el seu pare tornant de l'hort, la pala a l'espatlla, un món lent, que continua existint, més irreal que una pel·lícula, lluny del que ella forma part, modern, cultivat, que avança, cap a què, difícil de dir".
Ara bé, a mesura que corre el temps, el pas a la vida urbana no comporta pas establir-se en allò que tradicionalment s'havia percebut com la ciutat, sinó en una realitat diversa. "Hom s'instal·lava en una ville nouvelle a quaranta kilómetres de la ronda metropolitana", en una casa envoltada de solars, edificis de vidre, torres administratives i d'altres urbanitzacions connectades a través de passarel·les pel damunt de vies de circulació.
La ciutat, a força d'atreure, havia començat a expandir-se sobre el territori, fins al punt que "era impossible figurar-se['n] els límits". Així, "habitar a la regió de París era trobar-se llençat sobre un territori de geografia indescifrable, desdibuixada per un laberint de vies que només es podien recórrer en automòbil (...); era no poder trobar un ordre feliç en el que es veia". Es tenia la impressió de "surar en un espai massa vast, en el que l'existència es diluïa. Passejar-s'hi no tenia cap sentit, en tot cas s'hi podia córrer amb xandall sense mirar al voltant." Al costat d'això, en aquest espai difús, "les banlieues ocupaven la imaginació en la forma de blocs de formigó i terrenys enfangats al final de línies d'autobús i de metro [...], forats d'escala amb pudor de pixum, vidres trencats, ascensors espatllats i xeringues en els soterranis".
Aquesta "explosió" urbana -per tornar a l'expressió de Lefebvre- s'afermarà, amb la seva complexitat i desigualtat, durant les dècades dels vuitanta i noranta. Així, les velles nocions del camp i la ciutat aniran quedant relegades a la memòria, a l'àmbit dels records irrecuperables i de la geografia imaginària. "Les ciutats s'endinsaven cada vegada més en el camp, que es cobria de nous pobles rosats, sense horts ni galliners, on els gossos tenien prohibit vagar. Les autopistes travessaven el paisatge, enredant-se al voltant de París en una mena de vuits aeris. La gent passava cada vegada més hores en automòbils còmodes i silenciosos, amb la música encesa [...] Les valls i les planes lliscaven amb un moviment circular i arrodonit. No érem més que una mirada en una cabina transparent, al fons d'un horitzó en moviment, només una immensa i fràgil consciència omplint l'espai, i, més enllà, la totalitat del món".
[Fotografia: Pierre Guillard]
