Consum de sòl en l'Espanya de la "dècada prodigiosa"

El darrer número de la revista Ciudad y Territorio. Estudios Territoriales (vol. XLIII, num. 168, 2011) publica un interesant article amb el títol "Tendencias recientes de la evolución del territorio en España (1987-2005)". El treball, signat per Fernando Prieto, Mónica Campillo i José Manuel Díaz, analitza l'evolució d'alguns indicadors relacionats amb el procés d'urbanització i els usos del sòl en aquest període, com ara el consum de ciment, l'extensió dels regadius, la reforestació i l'artificialització del sòl per la urbanització i la construcció d'infraestructures.
L'estudi d'aquesta darrera qüestió ha estat realitzada a través de l'explotació de les imatges satel·litals procedents del projecte europeu Corine Land Cover. Tot i que la font presenta algunes deficiències pel que fa a la resolució i altres aspectes, permet una lectura longitudinal dels canvis en els usos del sòl durant les gairebé dues dècades compreses entre 1987 i 2005, és a dir en un lapse temporal decisiu per al procés d'urbanització a Espanya: aquell que es caracteritza per una assenyalada tendència a la dispersió de la urbanització sobre el territori i per l'acceleració dels ritmes constructius tant d'infraestructures com d'edificacions per a usos residencials, industrials i altres.
Doncs bé, segons els autors de l'estudi, entre 1987 i 2005 la superfície de sòl artificialitzat a Espanya va passar de 669.222 a 1.017.356 ha, amb un increment del 54,9%. El creixement mitjà anual del sòl així transformat durant aquest període és de 19.340 ha. D'aquesta manera, les 348.134 ha artificialitzades en aquestes dues dècades venen a representar la transformació d'una superfície equivalent a gairebé 35 vegades el terme municipal de Barcelona.
Particularment rellevant és l'anàlisi de les dades corresponents al quinquenni 2000-2005, és a dir, el període central d'allò que Eugenio Burriel ha denominat la "dècada prodigiosa" de l'urbanisme a Espanya. En aquest lustre el volum mitjà de sòl artificialitzat a l'any pujà fins a 27.666 ha: és a dir, 75,8 ha al dia, més de 3 ha cada hora. Això representa que cada deu dies, durant cinc anys, s'ha artificialitzat a Espanya un àmbit tan gran com un Eixample de Barcelona: un Eixample cada deu dies durant cinc anys, aquest ha estat el ritme.
Les dades, que sens dubte es podrien matissar i completar, indueixen a una reflexió sobre la sostenibilitat del model seguit i a les polítiques a aplicar cara el futur. El sòl és, per definició, un recurs no renovable i la reversibilitat de la seva artificialització és molt difícil a curt i a mitjà termini. Però la preocupació no hauria de derivar-se només de consideracions ambientals, funcionals i urbanístiques, sinó també directament econòmiques i socials. Fa uns dies ens referíem al paper de l'urbanisme en l'origen de la crisi econòmica actual: no ens hauria de fer reflexionar el fet que els tres països europeus que han consumit percentatges més alts de sòl en el període estudiat siguin precisament Irlanda, Espanya i Portugal?

La urbanització de baixa densitat a Astúries

Ha tingut lloc a la Universitat d'Oviedo la lectura de la tesi doctoral de l'arquitecte Manuel Carrero de Roa La sostenibilidad del crecimiento residencial de baja densidad. El caso del Área Metropolitana de Asturias, dirigida pel professor Fermín Rodríguez, catedràtic de Geografia en aquella universitat.
Carrero de Roa, arquitecte urbanista que, entre d'altres treballs, ha publicat uns interessants Fundamentos de urbanismo. Una perspectiva sostenible (Oviedo, Ojo x Hoja, 2010), ha dut a terme una investigació d'ambició i abast molt notables, en la qual confirma com la proliferació de la urbanització de baixa densitat ha esdevingut un dels trets principals del procés d'urbanització a Espanya durant les darreres dècades. Un fenomen que no es troba de cap manera circumscrit a les grans regions metropolitanes de Madrid o Barcelona o dels espais de turisme de massa de la costa mediterrània, com a vegades es dóna a entendre, sinó que afecta també, de manera assenyalada, altres àmbits, com Astúries, on, a més, es combina amb un substrat històric de poblament rural dispers.
La recerca analitza el procés de difusió de la urbanització a l'àmbit de l'àrea metropolitana asturiana -és a dir l'espai articulat les ciutats d'Oviedo, Gijón i Avilés, ben estudiat i definit pel grup que, des de fa anys, dirigeix Fermín Rodríguez- i aborda la qüestió des d'una varietat d'enfocaments i fonts molt rica: les densitats en l'ocupació del sòl, l'evolució de les variables demogràfiques, la tipologia de l'edificació residencial i el paper del planejament urbanístic, per acabar establint una taxonomia dels assentaments de baixa densitat en l'àmbit estudiat. Aquesta diversitat d'enfocaments forneix una visió fecunda de les característiques físiques i formals de la difusió de la urbanització i fa evident la necessitat línies de recerca complementàries per tal d'aprofundir en la comprensió dels processos econòmics, socials, culturals i polítics que l'han impulsat i la impulsen. Segurament l'aportació més interessant de la tesi és la confecció d'un model que, a partir de l'explotació de les imatges satèl·lit Corine Land Cover, permet establir la densitat d'ocupació del sòl per l'edificació per a cada hectàrea de l'àrea metropolitana estudiada.
Les evidències derivades de les dades i anàlisis porten a l'autor a concloure que la urbanització difusa a l'àrea metropolitana d'Astúries és un fenomen rellevant en termes de superfície i de volum de població, prou com per comprometre seriosament la sostenibilitat present i futura de tot el sistema urbà. En conjunt, el treball és una contribució destacada al coneixement del fenomen de la urbanització de baixa densitat a Espanya i als mètodes per al seu coneixement i mesura. Una fenomen que, en les circumstàncies de dificultats econòmiques i de preocupacions ambientals en què ens trobem, reclama de manera peremptòria mesures per a la seva contenció i gestió.