I looked like this

 Tres joves pagesos de camí cap al ball (1914)

Aquests dies es pot veure al Centre de la Imatge del Palau de la Virreina, a Barcelona, una exposició de fotografies d'August Sander (1876-1964). S'hi aplega una selecció de imatges de "Gent del segle XX": un projecte construït durant gairebé mig segle de pràctica professional, que constitueix un extraordinari exercici artístic i un magnífic assaig sociològic i antropològic sobre la societat alemanya del segle passat, en especial en els anys de la República de Weimar.
El fotògraf va concebre un repertori de retrats que serien com un compendi de l'estructura social del seu país. Així, va realitzar i classificar en un conjunt de carpetes un nombre molt elevat de fotografies de camperols, treballadors urbans, professionals, artistes, marginats, tot partint d'una visió de la divisió de la societat en classes d'inspiració marxiana. En aquest context, va parar especial atenció a les dones, no només com a membre de les estructures familiars, sinó en la seva individualitat, retratant-les sovint com a treballadores i professionals.
Sander va dedicar un apartat específic a imatges de la ciutat, de tal manera que la seva obra s'inscriu en la tradició de fotografia urbana de la que ja hem tingut ocasió de parlar d'altres vegades. Així, la col·lecció "Gent del segle vint" pot ser llegida també com una crònica d'una societat en transició, en la que el procés d'urbanització estava provocant el trànsit des d'un poblament encara majoritàriament rural cap a la formació de les grans ciutats. Els canvis en l'aspecte, la forma de vestir, les professions i l'actitud que aquesta transició comporta són reflectides com en un mirall a "Gent del segle vint", que podria llegir-se doncs com una contrapart perfecte dels assajos de Georg Simmel sobre la vida urbana o les novel·les d'Alexander Döblin.

Pintor (1926)

Les imatges de Sander, desproveïdes de sentimentalisme i de caràcter anecdòtic, parlen de la dignitat de la condició personal i, al mateix temps, resulten extraordinàriament representatives des del punt de vista històric i col·lectiu. Potser és això els que portà John Berger, en un article publicat l'any 1979, a preguntar-se: "What did August Sander (...) tell his sitters before he took their pictures? And how did he say it so that they all believed him in the same way? (...). Did he simply say that their photographs were going to be a recorded part of history? And did he refer to history in such a way that their vanity and shyness dropped away, so that they looked into the lens telling themselves, using a strange historical tense: I looked like this. We cannot know. We simply have to recognize the uniqueness of his work, which he planned with the overall title of 'People of the Twentieth Century'" (J. Berger, Understanding a Photograph).

Marx i l’idiotisme de la vida camperola

Un dels passatges més coneguts i celebrats del Manifest Comunista és, precisament aquell en el que s’enuncien els trets territorials del capitalisme ascendent: “La burgesia ha sotmès el camp a la ciutat. Ha creat ciutats enormes, ha incrementat prodigiosament la població urbana en comparació amb la rural, i així ha arrencat una part considerable de la població de l’idiotisme de la vida camperola. De la mateixa manera que ha fet el camp dependent de la ciutat, ha fet els països bàrbars i semi-bàrbars dependents dels civilitzats, les nacions pageses de les nacions burgeses, l’Est de l’Oest”.

El paràgraf, que, com s’ha fet notar tantes vegades té la força d’una prosa bíblica, prefigura allò que seran les tendències de fons de les transformacions territorials capitalistes. A escala regional, l’avenç irresistible del procés d’urbanització, el creixement de les ciutats i la subordinació del camp. A escala planetària, l’extensió progressiva de les relacions de producció capitalistes i la subjecció a aquestes de tots els països del món. ;... L’any 1848, quan algunes d’aquestes tendències tot just apuntaven, dos joves que encara no havien complert la trentena les descrivien amb una clarividència aclaparadora les conseqüències espacials de les transformacions social; enunciaven el salt de l’esfera local a la global; avançaven les analogies enlluernadores entre ciutat i països capitalistes centrals, i entre camp i països perifèrics.

Un de les frases del passatge ha fet córrer rius de tinta i, tristament, ha estat utilitzada per justificar polítiques de transformació accelerada i destrucció de la pagesia. És aquella en la que els autors del Manifest es refereixen a “l’idiotisme de la vida camperola”.   Una expressió que, llegida avui, sembla alinear-se amb aquells que -com diu John Berger en un fragment que citàvem fa poc- han volgut  “liquidar l’experiència pagesa com quelcom que pertany al passat i és irrellevant per a la vida moderna”. Tant és així, que alguns traductors han endolcit la sentència. La versió catalana que tenim al davant, per exemple, publicada clandestinament per edicions Treball a Barcelona l’any 1948, tradueix el passatge com “la burgesia [...] ha arrencat una gran part de la població de l’embrutiment de la vida rural”. Si no ens equivoquem, el text reprodueix la versió que en els anys trenta feu Enric Granier Barrera de la traducció francesa del Manifest de Laura Lafargue, filla de Marx.

L’historiador britànic Eric Hobsbawm ha explicat l’origen del malentès “Encara que no hi ha dubte que Marx en aquell temps compartia el menyspreu –i la ignorància- de l’home de ciutat pel món pagès, de fet la frase de l’original alemany (‘dem Idiotismus des Landlebens entrissen’) resultava analíticament més interesant i no es referia a l’’estupidesa’ sinó als ‘horitzons limitats’, o l’’aïllament d’una societat més àmplia’, en els quals la gent del camp vivia. Hi ressonava el sentit original del terme grec ‘idiotes’, del qual el sentit corrent de ‘idiota’ i ‘idiotisme’ es deriven: ‘una persona preocupada només pels seus afers privats i no per aquells d’una més àmplia comunitat’” (“Introduction”, a The Communist Manifesto. A Modern Edition, Londres, Verso, 2012). Òbviament, amb el curs del temps, aquest sentit original s’ha anat perdent.

L’equívoc, tanmateix, conté nombrosos elements per a la reflexió. Entre d’altres, n’emergeix la interrogació sobre les raons per les quals la destrucció de les cultures populars tradicionals–la camperola, la de la classe treballadora industrial- no ha resultat, en societats com les nostres, en un alliberament, sinó en noves i, a vegades més profundes, formes d’alienació.  

[Imatge: Karl Marx, 1875, International Institute of Social History]

La cultura pagesa: no podem passar ratlla

John Berger

 “La vida pagesa és una vida completament dedicada a la supervivència”, afirmava John Berger en l’obertura de Into their labours, la seva trilogia (1979-1991) sobre la crisi de la cultura camperola a Europa. Una cultura que s’ha caracteritzat al llarg de la història, segons l’autor, per la lluita permanent contra el risc de deixar de ser –de morir de jove, d’emigrar, de caure en la pobresa- i per la tossuda voluntat de continuar sobrevivint com a pagès. Tanmateix, advertia, a finals del segle XX: “Per primera vegada en la història es planteja la possibilitat de que aquesta classe de supervivents no pugui sobreviure. Potser d’aquí un segle els pagesos hauran desaparegut.”

L’evolució de la societat catalana en els darrers cent anys podria fer pensar que la predicció de Berger es troba en curs d’acomplir-se. No és ja que el nombre d’explotacions agràries s’hagi reduït extraordinàriament, sinó que l’economia de les antigues àrees rurals ha passat d’estar basada predominantment en les activitat agrícoles a ser dominada pels serveis. Les formes de vida i de relació social d’aquells que hi viuen, permanentment o temporalment, s’han diversificat i s’assemblen cada vegada més a les de les àrees urbanes tradicionals. Els seus nivells mitjans de renda i de serveis són comprables i, a vegades, superiors als dels nuclis urbans més densos. Tot plegat fa que el territori rural resulti cada vegada més difícil de delimitar, si no és a través d’indicadors en certa forma banals, com la densitat de població i la presència d’espais oberts. Tant és així, que s’ha pogut afirmar que les formes contemporànies d’ocupació i ús de l’espai han deixat obsoleta la vella diferenciació entre territoris urbans i rurals.  

Aquests fets serien prou per fer-se qüestionar la continuïtat de molts aspectes de la cultura pagesa, que havia estat una part fonamental de la cultura popular. Però el tret sens dubte més rellevant i decisiu és la reducció extraordinària del nombre d’aquells que poden anomenar-se encara pagesos. Segons l’estadística europea i catalana, els pagesos representarien a Catalunya tot just al voltant de l’1% dels ocupats (amb la circumstància afegida que part important dels mateixos són o bé assalariats o bé d’edat avançada). Aquella classe, definida pel seu vincle amb la terra, que havia estat tot majoritària al llarg de bona part de la història del país, ha esdevingut ara una minoria extremadament exigua, gairebé residual.

En ocasions, la reivindicació de la societat i la cultura pagesa ha estat plantejada en oposició a las transformacions socials contemporànies i ha implicat una certa idealització d’allò la vida a pagès ha representat al llarg de la història. Tot i que les contradiccions i els perills socials i ambientals que ha suposat i suposa el desenvolupament del capitalisme -a Catalunya i arreu- són cada dia més evidents, aquesta és, segurament, una via eixorca. Les alternatives econòmiques i polítiques –avui per tantes raons necessàries- no poden bastir-se tractant de fer girar en darrera la roda de la història, sinó a partir de nous projectes i nous subjectes socials.  La mitificació del passat porta a més aparellat l’oblit de que la vida pagesa ha representant, al llarg de la història, per a la immensa majoria dels qui l’han viscuda, una existència plena de privacions, d’explotació, d’inseguretat, de temences i de manca d’alternatives.

Tanmateix, ni com a estudiosos ni com a ciutadans no podem condemnar a l’oblit allò que la societat pagesa ha representat, perquè això significaria renunciar una part substantiva del procés que ens ha fet com som i ens inhabilitaria en bona mesura per cercar alternatives a allò que volem ser.  Els artistes tenen la capacitat d’expressar amb poques paraules evocadores allò que a la resta ens costa llargues paràfrasis maldestres. Tornem doncs a Berger: “Liquidar l’experiència pagesa com quelcom que pertany al passat i és irrellevant per a la vida moderna; imaginar que milers d’anys de cultura camperola no deixen una herència per al futur, simplement perquè aquesta gairebé mai ha pres la forma d’objectes perdurables; seguir mantenint com s’ha mantingut durant segles que l’experiència pagesa és marginal per a la civilització; tot plegat és negar el valor de massa història i de massa vides. No es pot traçar una línia en la història d’aquesta manera, com si es passés ratlla a un compte saldat.”

[Foto: Jean Mohr]