Desigualtat, segregació i vulnerabilitat a les grans ciutats espanyoles

La consolidació de les desigualtats socials constitueix una de les dinàmiques més preocupants en les grans ciutats espanyoles. La situació del mercat de l'habitatge agreuja aquesta tendencia a través de la segregació residencial. Així, els grups socials tendeixen a separar-se entre sí, en funció de la seva capacitat d'escollir lloc de residència: els més vulnerables es veuen confinats en aquells barris o municipis, sovint més mal comunicats i amb menys serveis, on els preus de l'habitatge resulten relativament més assequibles, mentre els més benestants s'apleguen també en àrees més ben dotades de serveis, que, a més, no han de compartir. Sobre les causes i les conseqüències d'aquesta problemàtica acaben d'aparèixer dues publicacions d'interès. 

La primera es titula Metrópolis fragmentadas. La persistencia de las desigualdades y la segregación en la ciudad actual. El volum és fruit de la col·laboració de tres dels principals grups d'investigació del nostre país en estudis urbans radicats a la Universidad Polítécnica de Madrid (coordinat per Agustín Hernández Aja i Isabel González), la Universidade de Santiago de Compostela (María José Piñeira i Rubén Lois) i la Universitat Autònoma de Barcelona (Ismael Blanco i Oriol Nel·lo). El llibre, publicat per Tirant lo Blanch a València, s'aplega un conjunt de treballs sobre l'evolució de la desigualtat social i la segregació residencial a les principals ciutats espanyoles, articulat en quatre seccions relatives, respectivament, a la definició de la problemàtica, la seva mesura estadística, l'anàlisi del paper del mercat de l'habitatge i les polítiques que es poden desenvolupar per tal de fer-hi front. 

Per al públic barceloní i català, tres d'aquests treballs poden resultar de particular rellevància. En primer lloc, l'estudi de l'arquitecta Mar Esteve-Güell sobre el programa de rehabilitació urbana destinat a les Finques d'Alta Complexitat, assajat inicialment en el Pla de Barris de Barcelona i estès posteriorment al conjunt de la ciutat. En segon lloc, el treball d'Itziar Aguado, Mercè Cortina, Lluis del Romero i Antonio Valera relatiu a l'accesibilitat als serveis i equipaments en funció de la renda. Finalment, el volum inclou també un estudi de Joan Checa, Carles Donat i Oriol Nel·lo sobre la relació entre la segregació residencial i els recursos locals. S'hi constata la paradoxa de que en les grans ciutats espanyoles -Barcelona, Bilbao, Madrid i València- els municipis on es concentra la major part de la població vulnerable (i per tant més necessitada de serveis públics) són aquells menys dotats de recursos municipals per càpita (i, per tant, menys capaços de prestar-los). 

La segona publicació a la que fem referència és la nova edició de l'Atlas de la Vulnerabilidad Urbana en España, que acaba de donar a conèixer el Ministerio de Vivienda y Agenda Urbana del Govern espanyol. L'Atlas ofereix una aproximació cartogràfica i estadística a la distribució de la vulnerabilitat de la població en les ciutats del país, mesurada a partir de la renda i altres indicadors socials i urbanístics. Elaborat des de fa prop de trenta anys pel grup de recerca de l'Escola d'Arquitectura de la Universitat Politècnica de Madrid dirigit per Agustín Hernández Aja al que al·ludíem, l'Atlas permet observar l'evolució de la distribució espacial de la vulnerabilitat, al llarg de dues dècades, des de l'any 2001 al 2021. 

Així, per exemple, l'edició actual fa possible constatar que en el cas de la ciutat de Barcelona, entre 2001 i 2021, la vulnerabilitat és consolida en alguns barris (Zona Nord, Besòs-Maresme, Raval, Gòtic,...) però, en canvi, retrocedeix en d'altres (Gràcia, Sant Martí, Poblenou, Sant Antoni, Poble Sec, Hostafrancs,...). Aquest darrera dinàmica seria, sens dubte, positiva, sempre que no indiqui que la població més vulnerable, impossibilitada, per mor dels preus de l'habitatge, de residir en alguns barris de la ciutat s'està veient forçada a desplaçar-se cap a d'altres municipis. 

L'evidència de la segregació residencial i la vulnerabilitat urbana mostra la necessitat peremptòria de desenvolupar polítiques per fer-hi front. En aquest camp, els plans de rehabilitació urbana integral, associats al Pla de Barris de Barcelona i a la Llei de Barris de la Generalitat poden ser un instrument útil i adequat. Però sense unes polítiques públiques que permetin un canvi radical en la situació del mercat de l'habitatge, la desigualtat i la segregació urbana seguiran, inevitablement, consolidant-se i agreujant-se. 

Quartieri e crisi

S'acaba de publicar a Itàlia el volum d'Ismael Blanco i Oriol Nel·lo, eds., Quartieri e crisi. Segregazione urbana e innovazione sociale in Catalogna. La traducció i l'edició italiana ha estat a cura d'Angelino Mazza i Raffaele Paciello. El volum ha estat publicat per INU Edizioni, el segell editorial de l'Istituto Nazionale di Urbanistica italià, i forma part de la col·lecció Accademia, dirigida pel professor Francesco Domenico Moccia, de la Universitat Federico II de Nàpols. 
Es tracta de la traducció italiana de la investigación Barrios y crisis. Crisis económica, segregación urbana e innovación social en Cataluña, publicat a València per Tirant lo Blanch ara fa un any i mig. La investigació va ser duta a terme per Quim Brugué, Helena Cruz, Carles Donat, Eduard Jiménez i Rubén Martínez, a més de Ismael Blanco i Oriol Nel·lo.
La publicació de l'obra, que estudia les potencialitats i les limitacions de l'auto-organització de la ciutadania en situacions de crisi, resulta especialment oportuna en les presents circumstàncies, quan la crisi sanitària i la subsegüent crisi social han produït el sorgiment d'un gran nombre d'iniciatives solidàries a Itàlia, Espanya i en el conjunt de països afectats per la pandèmia. 

Una interpretació innovadora del boom immobiliari 1997-2006

El cicle immobiliari expansiu que van conèixer Catalunya i Espanya en el període del canvi de segle ha estat considerat, justament, com un dels principals factors que han contribuït a la crisi econòmica actual. Els trets principals del procés, que comportà un extraordinari augment dels preus, han estat normalment explicats en primer lloc per l’entrada, amb finalitats especulatives, d’un gran volum d’actius financers en els mercats immobiliaris, que hauria comportat un exacerbat desenvolupament de la construcció d’obra nova, i, al final del cicle, un empitjorament de la situació econòmica i residencial de moltes famílies, degut a l’endeutament i les dificultats d’accés.  

La realitat, tanmateix, resulta força més complexa que aquestes interpretacions simplificadores, tant pel què fa a les causes com a les conseqüències del cicle. Així ho demostra, si més no per la realitat metropolitana barcelonina, la tesi doctoral del geògraf Carles Donat que acaba de presentar-se al Departament de Geografia de la Universitat Autònoma de Barcelona. La recerca fou llegida davant del tribunal integrat per la demògrafa Anna Cabré, professora del Departament de Geografia de la UAB i Directora del Centre d’Estudis Demogràfics, l’urbanista Francesco Indovina, professor del Dipartimento di Architettura de la Univeristà di Sassari, i l’arquitecta Zaida Muxi, del Departament d’Urbanisme de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona, i obtingué la màxima qualificació.

La investigació, que porta per títol L’habitatge a la regió metropolitana de Barcelona durant el cicle immobiliari 1997-2006: una aproximació a partir de les necessitats residencials de la població, s’aproxima al tema des d’una perspectiva que pot considerar-se innovadora. Així, l’estudi para especial atenció a les necessitats de la població originades per la formació (i desaparició) de llars, els moviments migratoris i la voluntat de millora de l’habitatge, és a dir, l’impacte que els factors demogràfics tingueren en l’evolució del mercat immobiliari durant el període estudiat.

D'aquesta manera, la recerca conclou que les principals variables explicatives de l’evolució del cicle immobiliari a Catalunya han de cercar-se no només en l’evolució dels mercats financers, el preu del diner i les pulsions especulatives, sinó també en una conjuntura molt particular pel que fa a les necessitats d’habitatge de la població, en la que han vingut a coincidir l’arribada a l’edat d’emancipació de les generacions nombroses dels anys seixanta i setanta (entre 1 i 1,35 milions de joves), la tendència a la disminució de la grandària de la llar (de 2,9 a 2,6 membres) i la presència de saldos migratori reiteradament positius (fins un total acumulat de 713.000 persones). Això generà una demanda neta extraordinària, que només pel què fa a la formació de noves llars suposà, al llarg del període, la demanda de més de 620.000 unitats. Els factors demogràfics també tingueren una notabilíssima incidència en l’oferta d’habitatge, ja que, per raó de l’envelliment de la població entraren en el mercat d’habitatge de segona mà un gran nombre d’unitats: al llarg de tot el període, a la regió metropolitana de Barcelona, per cada 100 unitats d’obra nova, n’entraren al mercat 49 per raó de la desaparició de llars atribuïda a la mortalitat.

La investigació té una notable importància per diverses raons. En primer lloc, des del punt de vista metodològic, suposa la utilització per a l’estudi de la qüestió de l’habitatge de dades procedents de l’Enquesta sobre els hàbits i les condicions de vida de la població, que, posades en relació amb d’altres fonts, ofereixen una perspectiva particularment interesant. En segon lloc, la recerca obre una línia interpretativa nova per a l’explicació del cicle immobiliari a Catalunya, cicle que, com es sabut, es troba en bona mesura en els orígens de les dificultats econòmiques actuals. Finalment, la tesi te la voluntat d’aportar no només conclusions de caràcter científic i disciplinar, sinó també contribuir al debat sobre en matèria de polítiques d’habitatge.
[Fotografia: O. Nel·lo]

La geografia de la crisi econòmica a Espanya

La Universitat de València acaba de publicar el volum Geografía de la crisis económica en España. Es tracta d’una magna obra col·lectiva, de gairebé 800 pàgines, impulsada pel Grup de Treball en Geografia Econòmica de l’Asociación de Geógrafos Españoles, que ha estat editada pels professors Juan M. Albertos i José L. Sánchez.

El volum, en el que han participat una cinquantena d’autors, parteix de la necessitat, en aproximar-se a l’estudi dels orígens, el desenvolupament i l’impacte de la crisi que afecta des de l’any 2007 les economies del sud d’Europa, de parar especial esment al paper que hi han tingut les variables espacials. D’aquesta manera, les implicacions econòmiques, socials, polítiques, estratègiques i ambientals de la crisi hi són estudiades des de la perspectiva de les dinàmiques territorials que n’han estat i en són causa i conseqüència alhora.

L’obra està integrada per 24 capítols aplegats en quatre parts. La primera es dedica a revisar les aproximacions teòriques al tema de la crisi econòmica i la seva relació amb les reconfiguracions territorials que l’han acompanyada. Segueix, en la segona part, un conjunt de capítols destinats a establir els impactes de la crisi sobre el sectors financer i immobiliari, l’estructura econòmica, les desigualtats socials, les fractures territorials, la pobresa i la prestació de serveis públics. En la tercera part, s’entra ja a estudiar els impactes de la crisi des d’una perspectiva regional, tot oferint sengles aproximacions a les realitats de Madrid, Saragossa, el País Valencià, el País Basc, Andalusia i Catalunya, és a dir, els territoris on radiquen les set principals àrees metropolitanes espanyoles (el capítol “Los efectos territoriales de la crisis económica en la región metropolitana de Barcelona”, ha estat elaborat per Oriol Nel·lo i Carles Donat). Finalment, la darrera part del volum es dedica a analitzar les estratègies empresarials i institucionals adoptades en els diversos territoris a l’hora de fer front a la crisi. Unes conclusions dels editors clouen el volum.

En conjunt, doncs, la Geografia de la crisis econòmica en España constitueix un esforç col·lectiu de gran abast per tal de tractar d’entendre i de fer entenedora, des d’una perspectiva territorial, la situació per la que travessa la nostra economia i les nostres societats. L’ambició de l’empresa i la diversitat dels autors farien fàcil assenyalar-ne les carències (la limitada atenció, a l’hora d’analitzar les reaccions davant la crisi, a allò que s’han anomenat les iniciatives d’innovació social, no empresarials, ni institucionals; l’atenció potser escassa al tema de la segregació urbana; els buits referents als moviments socials,...). Però aquestes eventuals limitacions no enfosqueixen allò que és substancial: en trobem davant l’aproximació col·lectiva més completa i ambiciosa a l’estudi de la geografia de la crisi econòmica a Espanya de la que hem disposat fins a la data.

L’aparició d’aquesta obra coincideix amb la publicació d’altres obres destinades a l’estudi de la crisi política que tenalla l’Estat Espanyol, elaborades també per geògrafs. Interpretacions geogràfiques de la crisi econòmica i de la crisi política, elaborades de manera col·lectiva i plural: semblaria que els professionals de la Geografia tenen coses a dir sobre els grans debats que afecten la nostra societat. I estan disposats a fer-les conèixer. 

Els efectes de la crisi econòmica sobre la mobilitat a la Regió Metropolitana de Barcelona

Autocontenció municipal  de la mobilitat laboral
a la Regió Metropolitana de  Barcelona (1995-2011)
Font: IERMB i IDESCAT, Enquesta de condicions de vida
i hàbits de la població (1995, 2000, 2006 i 2011)

Hom podria pensar que, en una regió metropolitana com la de Barcelona, la crisi econòmica, amb la disminució dràstica de l’ocupació, ha d’haver comportat una reducció assenyalada del nombre de desplaçaments dels ciutadans, especialment en dia laborable. Doncs bé, en un treball recent realitzat juntament amb el geògraf Carles Donat hem pogut mostrar que això no és així , ans al contrari. En efecte, segons dades de l'Autoritat del Transport Metropolità, si l'any 2007 es produïen a l'interior del sistema metropolità 14,7 milions de desplaçaments en dia feiner, l’any 2012 aquesta xifra s'hauria elevat fins 16,1 milions, amb un augment del 9,8%. La mitjana de desplaçaments diaris per habitant s'havia incrementat, així mateix, des de 3,55 a 3,79. Les causes d'aquesta evolució, paradoxal només en aparença, es troben en la modificació del pes relatiu dels motius de desplaçament. En efecte, la mobilitat per raons ocupacionals ha conegut, d'acord amb el que seria esperable, una notabilíssima disminució, de 5,9 milions de desplaçaments en 2.007 a 4,5 en 2012, això és una reducció del 24,4 %. Però al mateix temps, la crisi sembla haver incrementat les necessitats de mobilitat personal, aquella que abans s'anomenava "no obligada", que puja, en el mateix període, de 8,7 a 11,6 milions de desplaçaments, amb un creixement del 33 %. Així, els desplaçaments deguts a la mobilitat personal -gestions , relacions familiars , compres , ...- han passat d'explicar el 59,5% de la mobilitat abans de l'inici de la crisi a justificar-ne el 72,1% cinc anys més tard .

Al costat de l'increment del nombre de desplaçaments i a la modificació de llurs motius, la crisi sembla haver tingut un impacte molt considerable sobre el repartiment modal de la mobilitat en el sentit de reduir el pes absolut i relatiu dels desplaçaments per modes motoritzats, especialment els que s'efectuen per mitjans privats. Així, els desplaçaments a peu i en bicicleta s'han incrementat entre 2007 i 2012 en un 32,7 % i han passat de representar el 41,8% al 50,6%, del total dels desplaçaments. Alhora, es mantenen els desplaçaments en transport públic, amb un lleu increment del 4,4 % en cinc anys, mentre que els realitzats en transport privat han conegut una acusada disminució del 12,3%, amb una caiguda absoluta de gairebé 700.000 desplaçaments diaris. Així, des del punt de vista del funcionament diari de la metròpoli, la crisi ha tingut com una de les conseqüències més vistoses la disminució del trànsit rodat. D'aquesta manera, per exemple, segons dades de l'Ajuntament de Barcelona, la intensitat mitjana diària de vehicles s'havia reduït entre 2007 i 2011 en un 6,7 % en els punts d'accés a la ciutat i en un 6,5 % en les vies principals.

Però no són només que el nombre, la motivació i el mode dels desplaçaments el que s’ha transformat. L'impacte més notable de la crisi en l'àmbit de la mobilitat es troba segurament en la distància recorreguda en els desplaçaments. Com és sabut, una de les expressions més palmàries del procés d'integració de qualsevol territori metropolità és la pèrdua de la capacitat dels municipis de contenir en el seu interior la mobilitat que generen. Aquest increment de la interdependència havia donat lloc al fet que a la regió metropolitana de Barcelona es produís, al llarg dels anys, una consistent caiguda dels percentatges d'autocontenció de la mobilitat. Aquesta tendència havia evolucionat sempre cap a una major obertura des que es disposa de dades de mobilitat, i va augmentar de manera notable durant el cicle econòmic ascendent : així, segons dades de l'Enquesta de condicions de vida i hàbits de la població, entre 1995 i 2006 l'autocontenció de la mobilitat laboral municipal va caure en conjunt el 59,6% al 46,4%, tendència que va afectar tots i cadascun dels àmbits de la metròpoli. Doncs bé, la crisi ha vingut també a modificar aquesta dinàmica, de manera que en les sèries de dades quinquennals, entre 2006 i 2011 s'observa per primera vegada no una disminució, sinó un increment de les taxes d'autocontenció municipals. Així, la proporció d'ocupats que no surten del propi municipi per anar a treballar ha remuntat en aquest lustre del 46,4 % al 53,2%, en el conjunt de la regió metropolitana. L'augment és particularment important a la ciutat de Barcelona, que sembla tancar-se com mercat laboral per la seva població ocupada resident, en incrementar la seva autocontenció del 71,3 % al 84,2%, i en la primera corona metropolitana, l'àmbit tradicionalment més interdependent de la regió, que augmenta del 27,6 % al 36%. A la segona corona, el percentatge d'autocontenció municipal, que havia caigut del 48,9 % al 40,4% en el període 2000-2006, continua veient com aquesta disminueix però a un ritme molt més moderat, fins al 37,3% el 2011.

Veiem, doncs, que pel que fa a la mobilitat dels ciutadans es refereix, la crisi econòmica ha suposat un notabilíssim canvi en els motius i en les modes de desplaçament, que ha portat al predomini dels desplaçaments per motius personals sobre els ocupacionals i dels viatges a peu i en bicicleta per sobre dels motoritzats. Així mateix, ha comportat una inversió en la tendència a la caiguda de l'autocontenció i l'increment de la interdependència del territori metropolità. A la llum d'aquestes dades es podria aventurar la hipòtesi que la crisi no només podria haver suposat un fre (o fins i tot una reversió) en el procés d'expansió metropolitana, sinó que també podria estar minvant la mateixa integració del sistema urbà barceloní. L’estudi d’Oriol Nel·lo i Carles Donat, Los efectos territoriales de la crisis económica en la región metropolitana de Barcelona, serà publicat properament per l’Asociación de Geógrafos Españoles. 

Barcelona Attraction: UAB International Summer School

El proper mes de juliol, en el marc de la International Summer School de la Universitat Autònoma de Barcelona, es celebrarà el curs Barcelona Attraction. Ciudad, metrópolis y políticas urbanas en Barcelona. El curs te per objectiu oferir una aproximació crítica a l'estudi de la transformació urbana de Barcelona i la seva regió metropolitana, la problemàtica que suscita i les polítiques desenvolupades per tal de fer-hi front. S'adreça prioritàriament a estudiants i professionals en els camps d'urbanisme, arquitectura, ciències ambientals i ciències socials (geografia, economia, ciència política i dret).

El disseny i la direcció acadèmica del curs corre a càrrec d'Oriol Nel·lo, professor del Departament de Geografia de la UAB, i el cos docent està integra per un conjunt destacat d'investigadors i estudiosos, relacionats de manera directa amb el disseny i l'aplicació de les polítiques urbanes i territorial que s'han desenvolupat en els darrers anys: Josep Báguena (Diputació de Barcelona), Ramon Botey (Oficina de Barris del Departament de Territori i Sostenibilitat), Carles Donat (Institut d'Estudis Regionals i Metropolitans de Barcelona), Isabella Longo (Observatori de la Urbanització) i Oriol Porcel (RECEP, European Network of Local and Regional Authorities for the Implementation of the European Landscape Convention). 

Per més detalls podeu consultar el programa complert del curs i adreçar-vos a la secretaria de la UAB International Summer School.