La ciutat en moviment. Crisi social i resposta ciutadana

La construcció de la ciutat és percebuda sovint com el resultat directe de la decisió dels poders polítics i econòmics, o, a tot estirar, pels tècnics que treballen al seu servei. Tanmateix, la realitat resulta força més complexa. A la ciutat conviuen multitud d’interessos contraposats, sovint contradictoris, i la forma com l'espai urbà es configura pot, indiscutiblement, afavorir uns sectors de la ciutadania i perjudicar-ne uns altres. Per això, no és d’estranyar que ciutadans corrents, sense especial poder polític i econòmic, s’organitzin en moltes ocasions per tal de fer valdre les seves aspiracions i els seus drets. Amb la seva actuació, aplegant-se en associacions i moviments, aconsegueixen sovint alterar les actuacions d’institucions i agents econòmics . Per això poden ser considerats també, a dreta llei, constructors de ciutat.

En efecte, les nostres ciutats -Barcelona n’és un bon exemple- serien molt diverses si al llarg de la història no haguessin existit aquestes mobilitzacions, reivindicacions i iniciatives ciutadanes. Com que aquests moviments no només tenen lloc a la ciutat, sinó que tenen l’organització i el funcionament de la ciutat (l’habitatge, els serveis, el transport, el medi ambient,...) com la seva principal preocupació, han estat denominats moviments socials urbans.

El llibre d’Oriol Nel·lo La ciudad en movimiento. Crisis social y respuesta ciudadana (Madrid, Díaz & Pons), que acaba de publicar-se, tracta d’oferir, precisament, una anàlisi de les motivacions i els efectes dels moviments socials urbans contemporanis en els països del sud d’Europa.

L’assaig exposa en primer lloc com l’ascens de les iniciatives i els moviments ciutadans que s’ha produït en els darrers anys en les ciutats d’aquest àmbit té relació directa amb la situació de crisis econòmica i social, així com amb les polítiques que l’han acompanyada. Una situació que ha empitjorat de manera notable les condicions de vida de bona part de la població i a la que la ciutadania, davant de l’incapacitat dels poders públics, s’ha vist forçada a donar resposta directa.  De la munió d’iniciatives que han sorgit, algunes tenen simplement l’objectiu solidari de pal·liar els efectes materials de la crisi. Però d’altres, a més, es proposen de plantar cara al retrocés dels drets ciutadans i fins plantejar alternatives econòmiques, ambientals i polítiques d’abast més general.

Si la defensa de les condicions de vida i dels drets ciutadans són les principals motivacions de les iniciatives i els moviments, quines són avui les seves reivindicacions? Òbviament, qualsevol generalització resultaria abusiva, però hi ha uns quants trets comuns que permeten fer-se una imatge de conjunt. En primer lloc, destaca la importància de la defensa del patrimoni col·lectiu, entès no només com els l’espai públic, els béns comuns, els recursos o el paisatge, sinó també com els serveis i els drets de la ciutadania que articulen la vida social. Si aquest primer element planteja, sobretot, qüestions relatives a la justícia social, els moviments es distingeixen també per una demanda –a vegades explícita, sovint només implícita- de justícia espacial: no es tracta només de que es pugui accedir de forma enraonadament equitatives a la renda i als serveis, sinó que la dignitat urbana i els serveis, siguin presents i accessibles a totes les parts de la ciutat. Finalment, els moviments urbans, en un context de descrèdit creixent de les formes de representació tradicional, posen també sobre la taula el tema de la qualitat democràtica, tant dels processos de decisió, com de la mateixa gestió de les polítiques urbanes.

Davant de temes de tant gran abast, hom podria concloure que les iniciatives ciutadanes i els moviments urbans plantegen certament qüestions crucials, però que la seva capacitat d’incidir-hi resulta escassa. Els moviments urbans serien així més aviat un símptoma del descontentament que no pas un element destinat a tenir incidència efectiva en els problemes que els originen. Tanmateix, aquesta percepció resulta en bona mesura errònia. Les iniciatives i els moviments urbans estan tenint un efecte incontestable a l’hora de mitigar els efectes de la crisi sobre la població, han obtingut alguns èxits gens negligibles en la defensa dels drets ciutadans i, en diversos països europeus (Espanya en primer lloc), estan donant lloc a la configuració d’alternatives polítiques que es plantegen –i a vegades aconsegueixen- conquerir posicions institucionals per tal de fer progressar els seus objectius.

És això, precisament, el que il·lustra, , la tercera part de l’assaig, a partir del cas de Barcelona, ciutat que compta amb una llarga trajectòria de moviments: de les Bullangues de 1835 a la Setmana Tràgica de 1909, de la revolució de juliol de 1936 a la vaga dels tramvies de 1951 i a les mobilitzacions ciutadanes de finals del franquisme. Així, es mostra com en els darrers anys els moviments urbans i territorials –els conflictes ambientals, les mobilitzacions relatives a la qüestió nacional, les pràctiques i iniciatives d’innovació social- han condicionat i continuen condicionant de manera decisiva tant l’evolució de la societat barcelonina, com la mateixa transformació de l’estructura física de la ciutat. D'aquí la importància i l'interès de la seva anàlisi i comprensió. 

La primera presentació del llibre tindrà lloc el proper dia 9 de desembre a les 19h a la Societat Catalana de Geografia, Institut d’Estudis Catalans, carrer del Carme 47. Hi intervindran Josep Oliveras, president de la Societat, Joaquim Brugué, catedràtic de Ciència Política de la Universitat Autònoma de Barcelona, i Oriol Nel·lo, autor del llibre.

Bernardo Secchi: la ciutat dels rics i la ciutat dels pobres

El passat mes de setembre va morir Bernardo Secchi (Milà, 1934-2014), un dels urbanistes italians més reconeguts i influents de les darreres dècades. Poc abans del seu traspàs, Secchi va publicar un llibre, que seria el deu darrer, titulat La città dei ricchi e la città dei poveri (Laterza, 2013). En el volum, relativament breu, compendia, a la fi d’una carrera particularment llarga i fructífera, el seu pensament respecte la relació entre les desigualtats socials i l’urbanisme. Convé retornar sobre les seves reflexions, ara que els esdeveniments polítics semblen obrir noves possibilitats per fer front a les desigualtats amb noves polítiques urbanes.

El punt de partida de Secchi és del tot oposat a aquells que consideren que el tema de la justícia  social ha de ser un preocupació exclusiva de les polítiques econòmiques i socials: “l’urbanisme ha tingut responsabilitats fortes i precises en l’agreujament de les desigualtats i el projecte de la ciutat ha de ser un dels punts de partida de qualsevol política que es proposi eliminar-les o reduir-les”. En els darrers anys del segle XX i els primers del segle XXI, l’evolució econòmica i social ha fet particularment evident tant aquella responsabilitat com aquesta necessitat d’intervenció de l’urbanisme.

En efecte, un conjunt de factors -el desenvolupament tecnològic, la globalització econòmica, les noves relacions de força entre els grups socials, el canvi climàtic- estan empenyent un canvi global de gran abast. I “com cada cop que l’estructura de l’economia i de la societat canvia”, diu Secchi, “la qüestió urbana torna a primer terme”. I hi torna per fer evident com la ciutat, que havia estat tradicionalment considerada un espai propici per a la redistribució social, esdevé cada vegada més desigual. Un àmbit en el qual l’aplicació de la ideologia del mercat i la retòrica de la seguretat tendeixen a separar els grups socials entre si i a excloure els qui menys tenen.

Bernardo Secchi

En aquests anys, l’urbanisme s’ha plegat cada vegada més sovint a aquest estat de coses. Ha renunciat en massa ocasions a la seva autonomia i la seva aportació crítica davant de les dinàmiques prevalents. Gairebé sembla, diu Secchi, com si de forma inconscient els urbanistes haguessin fet seus els plantejaments d’aquells artistes soviètics del anys vint que afirmaven que l’art no podia fer altra cosa que emmirallar les condicions econòmiques i les relacions socials existents. Vet aquí la paradoxa: en la present situació de crisi, l’urbanisme, tot i el seu potencial transformador, s’ha anat veient reduït més i més a adaptar-se sense mediació a les relacions de propietat i de les desigualtats que se’n deriven.

Això ha tingut conseqüències funestes. En primer lloc, perquè l’espai urbà, quan es configura al dictat de les desigualtats socials no només n’esdevé un reflex, sinó que contribueix de manera decisiva a fixar-les i ampliar-les. La riquesa de les persones, de les famílies i dels grups socials no depèn només dels seus ingressos i el seu patrimoni, o del seu capital social (els seus coneixements, les seves relacions), sinó també del seu capital espacial, és a dir, de la part de ciutat on viuen, els serveis als que poden accedir, la imatge del seu barri: “Pobre no és només la persona, la família o el grup que disposa d’uns ingressos o d’un patrimoni exigus, sinó també aquell que no disposa, ni tant sols de forma potencial, de la possibilitat d’accedir a alguns béns i serveis essencials per a la supervivència (...); que no té accés a la instrucció o a l’assistència social en les seves diverses formes i el capital espacial de la qual l’exclou dels més drets de ciutadania més elementals; que es veu estigmatitzat i ‘etiquetat’ en funció del seu lloc de residència”.

D’altra banda, en el període present, les mateixes dinàmiques urbanes, en particular el funcionament dels mercats immobiliaris, contribueixen a la financiarització de l’economia capitalista, la fan més inestable i més procliu a les crisis. Així mateix, el manteniment de grups socials cada vegada més extensos en situacions de precarietat no només  perjudica el seu benestar, sinó que dificulta el necessari consum intern. Per això, diu l’autor tot fent seu l'argument de J. Stiglitz, l’exigència d’una major equitat “troba la seva motivació no només en arguments relatius a la democràcia, avui en fortes dificultats en cada un dels països occidentals, sinó també en arguments de natura més simple, relatius a la formació d’una demanda que pugui donar un nou impuls a les diverses economies”

En aquest context, Secchi reclama el paper de l’urbanisme com a element necessari per a la regulació dels mercats. I, sobretot, com a estri imprescindible en la lluita contra les desigualtats. Reivindica doncs un urbanisme que no es plegui a les exigències dels poders econòmics, un urbanisme que no sigui un simple mirall de les relacions socials. Per això, diu, és necessari recuperar la millor tradició de l’urbanisme europeu del segle XX, aquell que a través de l’aplicació, avui tant blasmada, de les normes i els standards va aconseguir que en moltes ciutats europees “les condicions materials en les que els rics i els pobres trien de viure o es veuen constrets a fer-ho siguin menys distants entre si que els respectius ingressos i patrimoni”. Heus-ho aquí, calen “polítiques urbanes que no depenguin d’obres grans i espectaculars, sinó que intervinguin de manera difusa per garantir  porositat, permeabilitat i accessibilitat a la natura i a les persones: a tots indistintament; que canviïn la ciutat com en el passat l’han canviat altres grans crisis”. 

[Fotografies: Editori Laterza; Mellon Foundation]

Creixement econòmic i desigualtat social

Proporció de tots els ingressos detentat per l'1% més ric 
de la població dels Estats Units d''Amèrica
Font: The Increasingly Inequal United States ofAmerica. Income Inequality by State, 1917-2012,
 Washington, Economic Analysis Research Network 

Les expectatives de que el conjunt de les economies del sud d’Europa puguin retornar a experimentar enguany un moderat creixement fa necessari reflexionar sobre si aquest fet pot representar, per ell mateix, una inflexió a la tendència cap a l’increment de les desigualtats socials. Com sabem, aquesta ha estat un dels trets més característics i rellevants en l’evolució de les economies occidentals durant els darrers anys i ha estat explicada, en moltes ocasions, per part de responsables polítics i analistes com una conseqüència de la crisi.

De fet, les dades disponibles, coincideixen a confirmar de manera contundent l'existència i el vigor d'aquesta tendència durant els darrers anys, tant pel que fa a la distribució dels ingressos com de la riquesa. Així, per exemple, l'OECD (2014) en el seu Income Inequality Update, basat en la OECD Income Distribution Database, conclou que, durant primers cinc anys de la crisi econòmica (2007-2011), en els països que formen part de l'organització "la distribució d'ingressos entre capital i treball s'ha fet més desigual". L'informe alerta sobre el fet que en l'actual conjuntura "les llars més pobres tendeixen a perdre més i a guanyar menys", de manera que la desigualtat social s'incrementa de forma accentuada en la gran majoria dels països membres i, amb especial intensitat, en aquells "més afectats per la crisi: Espanya, Irlanda, Grècia, Estònia i Islàndia" (però també a França i Eslovènia).

Resultaria erroni, però, considerar que el fenomen afecta només als països més rics i associar l'increment de la desigualtat únicament als efectes de la crisi sobre els ingressos. El Global Wealth Report i el Global Wealth Data Box, elaborats pel Credit Suisse Research Institute, que ofereixen dades sobre la distribució de la riquesa per al conjunt de països del món i faciliten una perspectiva temporal més àmplia, permeten constatar com l'increment de la desigualtat és un fenomen d'abast planetari i de llarga durada. Tant és així, que la mateixa institució financera helvètica afirma que "una combinació de factors va provocar que la desigualtats en la riquesa tendissin a disminuir durant bona part del segle XX, suggerint el naixement d'una nova era. Aquesta tendència ara sembla haver-se aturat i, possiblement invertit”. D’aquesta manera, segons les seves dades, el 10% de la població mundial posseiria avui el 87,4% de la riquesa total i l'1% més ric concentraria pràcticament la meitat de la riquesa del planeta, és a dir el 48,2% del total (CSRI, 2014b: 124).

Les dades específiques per als Estats Units d'Amèrica que acaba de publicar el Economy Policy Institute (Estelle Sommeiller y Mark Price, The Incresingly Inequal United States of America, 2015), confirmen aquesta dinàmica i indiquen que "la desigualtat retorna a nivells no vistos des de finals dels anys vint [del segle passat]", aspecte que ja va ser mostrat per Thomas Piketty en el seu monumental Le Capital au XXIe siècle i denunciat per Joseph Stiglitz a The price of inequality. Tanmateix, allò que en la conjuntura actual resulta particularment interessant de les dades relatives als Estats Units -país que ha antecedit Europa en el retorn al creixement- és que els beneficis del creixements econòmic tendeixen a beneficiar cada vegada més (i sovint exclusivament) als sectors benestants de la població. Així, l’anàlisi de l’evolució de tots els ingressos per a l’1% més ric i el 99% restant durant els tres primers anys de la recuperació econòmica als Estats Units, 2009-2012, mostra com “després de que ingressos de tots els nivells es reduïssin com a conseqüència de la gran recessió, d’ençà de l’inici de la recuperació el creixement de l'ingrés ha estat particularment desigual, amb la captura per part de l'1% més ric d’una porció alarmant de creixement econòmic. De fet, durant aquest període, l’ingrés mitjà del 99% restant de la població en els Estats Units ha disminuït (en 0,4%). En contrast, l'ingrés mitjà del 1% més ric ha augmentat un 36,8%. En resum, només l’1% més ric hi ha guanyat amb la recuperació econòmica”.

Als Estats Units, doncs, el retorn al creixement econòmic no sembla haver suposat una reducció de les desigualtats. Ans al contrari, ha comportat una aprofundiment de la tendència al seu augment que es detecta d’ençà dels anys setanta. L’increment de les desigualtat apareix doncs no com un fenomen conjuntural, associat a la crisi econòmica, sinó com una tendència de llarga durada associada al retrocés dels sistemes redistributius i l'impuls de les polítiques neoliberals a escala mundial. Caldrà tenir aquestes qüestions particularment en compte a l’hora d’avaluar els beneficis socials del creixement econòmic que ara sembla apuntar en el sud d’Europa.

Ciutat i polítiques en temps de crisi

Tot i la millora aparent d’alguns indicadors macroeconòmics, el efectes de la crisi econòmica i de les mesures preses al seu recer segueixen pesant severament sobre les ciutats europees. No és d’estranyar doncs que continuïn apareixen noves anàlisis i interpretacions sobre les implicacions territorials de la crisi i les seves conseqüències sobre les societats, les economies i les polítiques urbanes.

Fa uns mesos ens fèiem ressó de la publicació de la Geografía de la crisis económica en España, coordinada per Juan M. Albertos y José L. Sánchez i publicada per la Universitat de València. Ara acaba d’aparèixer a Itàlia el volum Città e politiche in tempi di crisi, editada pels urbanistes Laura Fregolent i Michelangelo Savino i publicada a Milà per l’editorial Franco Angeli.  Es tracta d’un intent ambiciós que té per objectiu no només analitzar les causes i els efectes de la crisi, sinó també reflexionar sobre les polítiques públiques que s’estan duent a terme (o s'han abandonant) davant d’aquesta situació. La reflexió, i aquesta és segurament una de les principals virtuts de l’obra, procedeix no només d’estudiosos universitaris sinó també d’una representació de responsables municipals de diverses ciutats italianes. Una trentena d’autors, entre acadèmics i gestors, han volgut contribuir a aquest esforç de reflexió col·lectiva.

 Després d’un prefaci d’Ada Becchi i de sengles assajos introductoris del curadors, l’obra consta de dues parts clarament diferenciades. En primer lloc, ofereix un conjunt de entrevistes amb polítics municipals (en la seva gran majoria responsables de la gestió urbanística) de 15 grans ciutats italianes (de Torí, Milà, Gènova i Pàdua a Bari, Matera, Palermo i Messina). Tot seguit, s’inclouen un seguit d’assajos temàtics en el que experts universitaris analitzen els reptes que la situació actual planteja per les ciutats italianes (de la corrupció, el cost dels serveis i la fiscalitat a l’abandonament de la industria, la inadaptació del planejament urbanístic i les dificultats d’adoptar noves formes de gestió i participació). Dos postfacis, obra de Francesco Indovina (“Una nuova retorica: la crisi come oportunità”) i d’Oriol Nel·lo (“Note sulla crisi economica nelle città europee”) clouen el volum.

Del conjunt n’emergeix el retrat d’una realitat preocupant i una exigència peremptòria: la de ser capaços de concebre i posar en peu noves formes de fer urbanisme, noves iniciatives ciutadanes i noves formes de  fer  política per aturar l'empitjorament de les condicions de vida, la degradació de l’entorn i la regressió de la democràcia a les ciutats europees.  

Catalunya al mirall de la immigració

Acaba de presentar-se el llibre Catalunya al mirall de la immigració Demografia i identitat nacional a Catalunya, escrit pel demògraf Andreu Domingo i publicat a Barcelona per l’editorial l’Avenç. L’obra ofereix una panoràmica del el debat científic i ciutadà sobre la relació entre moviment migratori i el fet nacional a Catalunya, des del primer terç del segle passat. Es tracta d’un debat crucial, en el que, com és sabut, han convergit els factors econòmics, els comportaments socials, les contradiccions entre les classes, la lluita pel poder polític i la construcció d’allò que se n’ha dit la identitat nacional. L’aparició del llibre no pot ser doncs més oportuna, en un moment en que la polèmica sobre el fet nacional i el tema de l’encaix institucional de Catalunya a la realitat ibèrica ha adquirit una intensitat inusitada.

L’obra s’inicia amb un primer capítol en el que l’autor presenta de manera concisa i entenedora les dades bàsiques de l’evolució de la demografia catalana al llarg dels darrers cent anys i amb la constatació del pes extraordinari que la immigració hi ha tingut. A partir d’aquí, es descabdella l’explicació del debat que aquesta circumstància ha generat d’ençà dels anys de la Segona República. El recorregut s’obre doncs amb les visions pessimistes enunciades pel demògraf empordanès Josep Anton Vandellós: la baixa natalitat -adoptada pels autòctons, en part, per raons egoistes, en part, per la dissolució dels costums- condemna Catalunya a una mancança perpètua de base demogràfica, que és suplerta per aportacions foranes, per una immigració, que resulta, ben cert, necessària, però que entranya, de manera inevitable, el risc de la desnaturalització, de la pèrdua de les virtuts de la “raça”, i aboca Catalunya a la decadència. De fet, com és sabut, l’obra més coneguda més coneguda de Vandellós porta precisament el títol spenglerià de Catalunya, poble decadent.

Aquesta preocupació per la problemàtica demogràfica no s’apaivaga de cap manera amb el resultat de la Guerra Civil espanyola. Ans al contrari, la preocupació per a la supervivència dels trets nacionals arriba aquí al paroxisme, per la coincidència d’una nova onada migratòria d’una força inusitada amb la manca gairebé absoluta de mecanismes de govern i d’organització civil. És en aquest moment, com ens explica l’autor, que s’encunyaran bona part dels termes sobre els que després girarà el debat, fruit sobretot de la percussió i l’obra de dos personatges que en aquell període es troben en la perifèria de la política institucional, i que no podrien ser més diferents: un, Jordi Pujol i Soley, conservador, catòlic i catalanista, molt influït, com ell mateix reconeix, pel pensament de Vandellós; l’altre, Francisco Candel, immigrant, d’extracció obrera i comunista. Del diàleg, fecund i problemàtic, entre l’obra d’un i l’altre, se’n derivaran molts dels plantejaments i els termes que condicionaran estretament el debat i les polítiques en el mig segle posterior: la definició de qui és català, l’oposició entre barreja i mestissatge, entre assimilació i integració, tenen origen en aquest moment. D’aquí en sorgirà el paradigma, de tots conegut, segons el qual “És català tothom que viu i treballa a Catalunya i mostra voluntat de ser-ho”. Una asseveració que té antecedents en formulacions de Rafael Campalans en els anys 30 i que aplega, per una part, el rebuig a la definició etnicista de la identitat nacional, i, per l’altre, pressupòsit d’un certa a-culturització del immigrant, a qui es presenta com un full en blanc, disponible per tal d’inscriure-hi la nova identitat. Val a dir, que la fórmula va conèixer tanta acceptació com a crítiques: tant des de l’esquerra que associava de manera reductiva i simplificadora, llengua i classe, com des dels sectors integristes del catalanisme, que no veieren amb bons ulls la proposta d’incorporació al “cos nacional” d’aquesta massa aliena (Mossèn Armengou, Manuel Cruells).

L’autor explica amb gran detall i penetració aquests avatars, per tal de centrar-se, tot seguit, en el període de la transició, en el qual aquells plantejament de principi podran passar a tenir una plasmació política i institucional, entre altres raons perquè un dels que n’havia estat els principals impulsors esdevingué, ni més ni menys que president de la Generalitat. El professor Domingo titula aquest capítol “Vandellosisme sense immigració”. I explica, com en aquest període (1977-2000) es combinen la reducció molt notable dels moviments migratoris amb l’adopció per part del govern de la Generalitat de polítiques actives en dos camps fonamentals: la natalitat i la llengua. En el primer àmbit, en el foment de la natalitat, l’èxit serà descriptible; en el segon, en canvi, l’impuls en l’ús i coneixement de la llengua es produeixen avanços importants (en part per haver evitar, per influx de les forces polítiques d’esquerra -cosa que sovint s’oblida- la separació del sistema escolar en funció de la llengua d’ensenyament, tal com va ocórrer, per exemple, en el País Basc).

Serà al final d’aquest període quan es publicarà una altra obra cabdal: El sistema català de reproducció, d’Anna Cabré. Una obra que es proposa nogensmenys que rebatre les tesis de Vandellós: en primer lloc, tot demostrant que, per raó de l’allargament de l’esperança de vida, la població catalana, contra el què afirmava el demògraf empordanès, hauria augmentat fins i tot en absència de saldos migratoris positius; en segon lloc, i aquest és segurament el postulat principal, que la immigració, lluny de ser un fenomen esporàdic i accidental ha format part estructural del sistema de reproducció català. Cabré es plantejava llavors encara una pregunta més: com és possible que en un país que coneix un nivell d’immigració comparable a l’Argentina o als Estats Units, desproveït però d’unes institucions pròpies que li permetin promoure la llengua i la cultura autòctona, aquestes pervisquin? La seva resposta es troba en la mobilitat social ascendent: Catalunya oferiria al migrant un rar do, la possibilitat de ser adoptat en cas d’adoptar alguns dels trets culturals del país, i en aquesta adopció i reconeixement mutu comportava una promesa d’acceptació, de seguretat material, d’una relativa prosperitat i ascens social.

A finals d’aquest període treu al cap un fenomen nou. Una tercera onada migratòria protagonitzada aquesta vegada per població procedent no ja de la resta d’Espanya, com en les ocasions anteriors, sinó de l’estranger. Els termes del debat canvien i es fan més complexos. És el moment de la discussió entre la multiculturalitat (diverses cultures convivint en paral·lel, gairebé sense tocar-se) o la interculturalitat (diverses cultures convivint amb influències i interferències mútues), de les polítiques d’immigració dels governs de progrés a Catalunya i a Espanya, de l’ascens del racisme i del populisme. Fins arribar a la crisi econòmica actual que sembla haver trastocat tota l’evolució anterior i capgira tots els paràmetres anteriors en crisi, per raó de l’increment de la desigualtat i la dificultat de la millora social, que havia estat, com s’ha afirmat, una de les bases de la incorporació dels immigrants a la societat catalana.  

Amb aquest recorregut, Andreu Domingo posa la societat catalana davant el mirall de la immigració. És a dir, reflecteix la societat a través del mecanisme de confrontar-la amb l’altre i de mostrar com reacciona davant de l’altre. En fer-ho, a vegades dóna la impressió d’adoptar el mètode de Ramon Maria de Valle-Inclán: posar un mirall còncau davant la realitat per tal de mostrar-la tal com és en la seva essència.  Això és el que fa el mirall de la immigració, això és el que fa en bona mesura Andreu Domingo amb el seu llibre, tot mostrant-nos com discursos (deformants, també) que s'han elaborat   sobre la immigració són tres: la construcció (podríem dir la invenció) de la memòria històrica; la teoria conspirativa basada en la por a l’altre; la producció de narratives explicatives per part dels immigrants mateixos.

Però una de les virtuts principals del llibre és no exhaurir-se en la reflexió sobre el passat, sinó projectar-la cap al futur. Andreu Domingo ens mostra com la societat catalana ha progressat molt des dels temps de Vandellós. En molt bona mesura mercès a la immigració. I a la lluita de tots aquells, nascuts aquí o vinguts de fora, que des de la ciutadania i les institucions han pugnat per dotar-nos d’una sèrie de seguretats i certituds: el dret a la salut, el dret a l’ensenyament, el dret a l’habitatge, el dret a una vellesa digna. Avui, moltes d’aquestes certituds i aquestes seguretats es troben en perill, amenaçades per una ofensiva radical que pren per excusa la crisi, però la supera i vol fer permanent la precarietat de les condicions de vida que se’n deriva, tant per als autòctons com per als vinguts de fora. Així, els  mecanismes tradicionals de incorporació dels immigrants a la societat catalana es troben avui en qüestió, degut a l’extensió de la precarietat laboral, la incertesa vital i la limitació de les possibilitats de millora social. Parafrasejant Richard Sennett potser podríem preguntar-nos: “Com es poden mantenir lleialtats i compromisos mutus amb un societat que viu desfent-se o essent contínuament projectada de nou?”.

En aquest context, la qüestió clau que emergeix segurament no és tant “Què som els catalans?” sinó sobretot “Com volem viure? Quin és el projecte col·lectiu que volem tirar endavant? I com ens hem d’organitzar per aconseguir-ho”. Aquestes són les preguntes que el mirall de la immigració, dreçat per Andreu Domingo, ens posa al davant.

La geografia de la crisi econòmica a Espanya

La Universitat de València acaba de publicar el volum Geografía de la crisis económica en España. Es tracta d’una magna obra col·lectiva, de gairebé 800 pàgines, impulsada pel Grup de Treball en Geografia Econòmica de l’Asociación de Geógrafos Españoles, que ha estat editada pels professors Juan M. Albertos i José L. Sánchez.

El volum, en el que han participat una cinquantena d’autors, parteix de la necessitat, en aproximar-se a l’estudi dels orígens, el desenvolupament i l’impacte de la crisi que afecta des de l’any 2007 les economies del sud d’Europa, de parar especial esment al paper que hi han tingut les variables espacials. D’aquesta manera, les implicacions econòmiques, socials, polítiques, estratègiques i ambientals de la crisi hi són estudiades des de la perspectiva de les dinàmiques territorials que n’han estat i en són causa i conseqüència alhora.

L’obra està integrada per 24 capítols aplegats en quatre parts. La primera es dedica a revisar les aproximacions teòriques al tema de la crisi econòmica i la seva relació amb les reconfiguracions territorials que l’han acompanyada. Segueix, en la segona part, un conjunt de capítols destinats a establir els impactes de la crisi sobre el sectors financer i immobiliari, l’estructura econòmica, les desigualtats socials, les fractures territorials, la pobresa i la prestació de serveis públics. En la tercera part, s’entra ja a estudiar els impactes de la crisi des d’una perspectiva regional, tot oferint sengles aproximacions a les realitats de Madrid, Saragossa, el País Valencià, el País Basc, Andalusia i Catalunya, és a dir, els territoris on radiquen les set principals àrees metropolitanes espanyoles (el capítol “Los efectos territoriales de la crisis económica en la región metropolitana de Barcelona”, ha estat elaborat per Oriol Nel·lo i Carles Donat). Finalment, la darrera part del volum es dedica a analitzar les estratègies empresarials i institucionals adoptades en els diversos territoris a l’hora de fer front a la crisi. Unes conclusions dels editors clouen el volum.

En conjunt, doncs, la Geografia de la crisis econòmica en España constitueix un esforç col·lectiu de gran abast per tal de tractar d’entendre i de fer entenedora, des d’una perspectiva territorial, la situació per la que travessa la nostra economia i les nostres societats. L’ambició de l’empresa i la diversitat dels autors farien fàcil assenyalar-ne les carències (la limitada atenció, a l’hora d’analitzar les reaccions davant la crisi, a allò que s’han anomenat les iniciatives d’innovació social, no empresarials, ni institucionals; l’atenció potser escassa al tema de la segregació urbana; els buits referents als moviments socials,...). Però aquestes eventuals limitacions no enfosqueixen allò que és substancial: en trobem davant l’aproximació col·lectiva més completa i ambiciosa a l’estudi de la geografia de la crisi econòmica a Espanya de la que hem disposat fins a la data.

L’aparició d’aquesta obra coincideix amb la publicació d’altres obres destinades a l’estudi de la crisi política que tenalla l’Estat Espanyol, elaborades també per geògrafs. Interpretacions geogràfiques de la crisi econòmica i de la crisi política, elaborades de manera col·lectiva i plural: semblaria que els professionals de la Geografia tenen coses a dir sobre els grans debats que afecten la nostra societat. I estan disposats a fer-les conèixer. 

El Mapa de la Innovació Social a Catalunya

El projecte de recerca  Barris desafavorits davant la crisi: segregació urbana, innovaciósocial i capacitat cívica ha emprès la construcció del Mapa de la InnovacióSocial a Catalunya. L’objectiu de la proposta consisteix en referenciar aquelles iniciatives socials que tenen per objectiu de fer front als efectes de la crisi econòmica en els barris, viles i pobles de Catalunya amb una voluntat innovadora. Així, s’hi tracta de referenciar totes aquelles iniciatives que cerquen no només de pal·liar el deteriorament de les condicions de vida com a conseqüència de la crisi i de la reducció de les polítiques públiques, sinó també de plantejar alternatives a econòmiques i socials a la situació actual. D’aquesta manera, el projecte resulta complementari de l’anàlisi de les dinàmiques desegregació urbana a Catalunya, realitzades en el marc del mateix estudi, amb els resultats que ja hem tingut ocasió de debatre aquí.

El Mapa de la Innovació Social és obert, doncs, a incloure totes les iniciatives nascudes dels moviments ciutadans que tinguin per objectiu conjunyir la lluita contra els efectes de la crisi amb l’impuls de la organització de la ciutadania i la construcció de formes alternatives –més equitatives i sostenibles- per a la provisió de les necessitats bàsiques. D’aquesta manera el Mapa inclou iniciatives de cinc tipus:

1. Solidaritat ciutadana: bancs de temps, moviments antidesnonaments

2. Territori, mediambient i energia: horts urbans, energies alternatives

3. Xarxes telemàtiques ciutadanes

4. Economia i consum alternatiu: finances socials, grups de consum

5. Espais autogestionats  

En l’actualitat s’hi apleguen ja més de 600 experiències, que poden ser visualitzades tant des d’una perspectiva territorial (totes les experiències que es troben en un municipi o en un barri) o temàtica (totes les experiències d’un camp determinat presents en el territori). Tot col·locant-se en el visor sobre l'ícona que representa cada una de les iniciatives es accedir a una petita fitxa que permet obtenir més informació sobre la mateixa, així com la forma de posar-se en contacte amb els seus impulsors. 

Un dels aspectes més interessants del projecte és que es tracta d’una aplicació interactiva, de tal forma que qualsevol ciutadà pot proposar la inclusió d’una iniciativa de la seva coneixença en el Mapa a través d’una senzilla aplicació. En les poques setmanes transcorregudes d’ençà que el procediment s’ha donat a conèixer són moltes les entitats i persones que han suggerit noves incorporacions, en un exercici exemplar de cartografia col·laborativa.

Resulta innegable que la definició d’allò que s’entén per innovació social no està de cap manera exempt de polèmica, tal com ja hem tingut ocasió de debatre aquí en algunes ocasions. Així mateix, el mètode emprès pot comportar, de manera inevitable biaixos en la informació. Però la consulta i estudi del Mapa és d’extraordinari interès: s’hi detecten ben clarament tant els potencials de l’esclat d’iniciatives, com les seves limitacions. Així, al costat de la diversitat i l’extensió territorial dels moviments pot detectar-se,  per exemple, la paradoxa que la seva presència és sovint més elevada en barris que compten amb un cert capital social i capacitat d’organització, que no són en molts casos, els més marginalitzats i més necessitats. Així, el Mapa, encara més si va creixent amb la col·laboració ciutadana, pot esdevenir un estri de gran utilitat tant des del punt de vista científic com cívic i polític.
L’estudi Barris desafavorits davant la crisi:segregació urbana, innovació social i capacitat cívica, es realitza a la Universitat Autònoma de Barcelona, amb el suport del programa RecerCaixa, i és coordinat pel politòleg Ismael Blanco. 

Els tips parlen als famolencs dels grans temps que vindran

Bertolt Brecht, per Rudolf Schlichter,
ca. 1926, Lenbachhaus, Múnic

Els tímids indicis de recuperació del creixement econòmic, presentats el dia 11 de març per Luis Maria Linde, Governador del Banc d’Espanya, han generat un cor de congratulacions per la “fi de la crisi” i els efectes positius de les polítiques econòmiques adoptades pel govern espanyol i les autoritats europees. No cal dir, que hom ha de celebrar, per estantisses que siguin, les dades relatives a la reducció de la prima de risc o la millora de l’ocupació (tot i que aquestes darreres, han de ser preses amb tota cautela, ja que responen, en bona part, a llocs de treball precaris, temporals i a temps parcial).

Tanmateix, l'aspecte més interessant de la intervenció del governador és el reconeixement de que, en molt bona mesura, aquesta evolució de l’economia ha estat basada fonamentalment en els “efectes positius” de la “moderació salarial” i de la “reforma laboral”, les quals, a parer seu, haurien encara de ser aprofundides. Dit sense eufemismes, l’increment de la competitivitat de l’economia espanyola, si és que s’ha produït, descansa sobretot en una devaluació interior basada en una reducció dels salaris i en la precarització del mercat laboral. 

La situació s’adiu, fil per randa, a la que descrivia Joseph Stiglitz per al Estats Units d'Amèrica a The Price of Inequality: How Today’s Divided Society Endangers our Future : “han passat cinc anys d’ençà que va començar la recessió. El dèficit de llocs de treball –la diferència entre el nombre real de llocs de treball i el que existiria si l’economia estigués funcionant normalment- segueix augmentant. I els ingressos mitjans de l’americà mitjà segueixen disminuint. Mentre prossegueixen els estralls de la crisi econòmica (...) es deixa sentir cada vegada més la suma de les conseqüències d’una desigualtat persistent, d’una xarxa de seguretat deficient i d’un augment de l’austeritat”.

L’estratègia adoptada davant la crisi –o, potser millor: l’estratègia adoptada a recer de la crisi- es basa essencialment en el sacrifici dels grups socials mitjans i baixos i contribueix, de manera inevitable, a l'increment de les desigualtats socials. I això en una situació en la qual, a Catalunya, per posar un exemple, ja hi havia, l'any 2011, 576.000 persones que vivien en una situació de pobresa extrema, segons dades de l’Enquesta sobre els Hàbits i Condicions de Vida de la Població. Com hem comentat recentment, aquestes desigualtats socials estan tenint, a més, un acusat reflex en termes de segregació urbana. 

Doncs bé, en aquest context continuen les demandes per part de sectors financers i empresarials a perseverar i aprofundir en allò que s’anomenen “reformes” i que en essència constitueixen retalls salarials, precarització de les condicions laborals i reducció dels serveis públics. Es reclamen, a més, noves mesures de caràcter fiscal i sobre les pensions. Els versos dels poeta alemany, escrits en plena crisi dels anys trenta, venen inevitablement a la memòria:

“Els qui roben la carn de la taula

prediquen resignació.

Aquells a qui estan destinats els dons,

exigeixen esperit de sacrifici.

Els tips parlen als famolencs

dels grans temps que vindran.

Els qui porten la nació a l’abisme

afirmen que governar és massa difícil

per a l’home senzill”   

La nova tragèdia dels comuns (i les possibilitats d'evitar-la)

La voluntat de fer front als efectes de la crisi econòmica i de cercar una alternativa a la situació social i política esperona l’aparició de noves i interesants iniciatives. Algunes tenen per objectiu no només la defensa dels drets bàsics a través de la provisió de serveis i ajuts, sinó també l'apoderament dels ciutadans a l’hora de reclamar-los i d’avançar vers una major equitat social. Es tracta d'un conjunt d'iniciatives molt diverses, que van des de la defensa del dret a l'habitatge al suport de la població immigrada, a la creació de centres culturals alternatius, a la promoció de noves formes no monetàries d'intercanvi o a la construcció de plataformes de cooperació a través de la xarxa.

L'impuls d'aquestes iniciatives, en principi benemèrites, aplegades sovint sota la denominació imprecisa d’”innovació social”, no està tanmateix exempt de debat . Mentre alguns hi veuen la llavor d'un moviment de resistència cívica, de transformació social i de democràcia de base, altres les titllen de resistencialistes i el comunitaristes. Pitjor encara, en ocasions han pogut ser vistes com una desviació respecte la veritable qüestió clau: la defensa dels drets de la ciutadania a través de la provisió de béns i serveis públics. Davant d’aquestes imputacions, els seus defensors han afirmat que precisament allò que caracteritza aquests moviments és  la defensa dels béns comuns, és a dir d'aquells béns que, sent necessaris, finits i escassos, s'han de mantenir fora de la lògica del mercat i de la propietat (fins i tot de la pública) i a disposició de tots els membres de la comunitat .

La qüestió resulta de gran interès, però no es troba en absolut desproveïda de dificultats teòriques i pràctiques i ha generat, com és sabut, un allau de literatura (a Itàlia, per exemple, Laterza ha publicat, amb pocs mesos de diferència, una defensa aferrissa d’aquests postulats  -Ugo Mattei, 2011; Beni comuni. Un manifesto- i una crítica ferotge -Ermanno Vitale, 2013; Contro i beni comuni).

Des de la perspectiva crítica s’ha afirmat, en primer lloc, que la reclamació dels anomenats béns comuns s’associa en no poques ocasions amb la idealització de formes de vida comunitària i de propietat precapitalista. És una polèmica vella: si hom vol remuntar-se als clàssics, recordarà que ja el jove Marx, en les seves Cròniques sobre del debat de la Llei sobre el robatori de la llenya en la Dieta Renana (1842), en defensar el dret dels pagesos a recollir la llenya seca dels boscos, es guardava bé prou d’embellir les formes tradicionals de propietat i els drets de la comunitat sota l'Antic Règim. Al contrari, el seu objectiu consistia en mostrar, d'una banda, com la transformació del dret consuetudinari en dret racional burgès havia estat realitzada en benefici d'uns grups socials i en detriment d'altres, i, de l'altra, en assenyalar com l'exercici del dret a la propietat privada pot esdevenir contrari al benestar col·lectiu .

Més enllà de qüestions ideològiques i històriques, és també cert que la mateixa definició d'allò que entenem per béns comuns resulta problemàtica. En l'àmbit de les polítiques urbanes s'ha considerat sovint com a tals l'espai públic i els serveis bàsics (com l'educació i la sanitat universals). Tanmateix, resulta evident que l'espai públic pot ser objecte d'usos, regulacions i simbolismes excloents de determinats grups socials i que la prestació de serveis públics com l'educació o la sanitat pot transmetre valors contraris a la equitat social o de gènere. En aquest sentit, l'existència de serveis i espais públics de qualitat pot ser vista com una condició necessària per a l'accés als béns comuns, però no com una condició suficient i encara menys com el bé comú mateix.

Si la definició d'allò que entenem per béns comuns és complexa, la delimitació de la col·lectivitat a la qual s'associen resulta també espinosa. En el cas de les àrees urbanes, per exemple, una de les característiques bàsiques del procés d'urbanització capitalista és el d’aplegar els ciutadans de semblant extracció social i nivell de renda en barris o municipis separats. En aquest context,  s'ha de reconèixer a la comunitat d'un barri o municipi benestant el dret d'apropiar i gaudir en exclusiva dels "seus" béns comuns? com s’han de conjugar els interessos dels residents permanents en un àrea amb els dels que hi treballen, els visitants i els turistes, la percepció i expectatives dels quals respecte als béns comuns (el paisatge urbà, l'espai públic , els monuments, els equipaments culturals,...) poden no coincidir?

Finalment , la defensa de béns comuns en un context urbà dominat per les relacions de mercat pot tenir també efectes perversos. David Harvey ha exemplificat en el seu darrer llibre, Rebel cities (2013), aquesta paradoxa amb tota cruesa: "Una comunitat que lluita per mantenir la diversitat ètnica al seu barri i protegir-lo contra la gentrificació pot de sobte veure com els preus de la propietat (i els impostos) hi pugen per raó que els agents immobiliaris assenyalen el 'caràcter' del seu barri als més rics com un lloc multicultural, vital i divers. Una vegada el mercat hagi realitzat la seva tasca destructiva, no només els residents originals hauran estat desposseïts del bé comú que havien creat (i sovint fins i tot desplaçats de manera forçosa a través de l'increment de lloguers i impostos a la propietat), sinó que el mateix bé comú haurà estat tan desnaturalitzat que serà irreconeixible". Parafrasejant el cèlebre article de Garrett Hardin, Harvey ha anomenat aquests efectes perversos "la veritable tragèdia dels comuns urbans del nostre temps" .

De fet, les impugnacions que es poden adreçar a la lògica dels béns comuns no difereixen excessivament de la que poden rebre les actuacions de rehabilitació urbana i sonaran familiars a qualsevol urbanista progressista. Es tracta d'objeccions en absolut menyspreables, però que, dutes a l'extrem, comportarien la impossibilitat d'escometre cap actuació urbana tendent a millorar les condicions dels sectors socials més desfavorits sense haver transformat prèviament de manera completa les estructures econòmiques i socials.

Tanmateix, pot argüir-se també, que sense necessitat d’esperar aquella transformació social completa i taumatúrgica, els avenços que aquestes iniciatives aconsegueixin en cada cas, tot i no ser permanents i segurs, poden contribuir a apropar-s’hi. Això sí, com ja hem tingut ocasió de comentar en d’altres ocasions, l'impacte positiu i la possibilitat de perviure de cada acció comunitària dependrà en molt bona mesura no només dels seus objectius i realització concreta, sinó també de la seva voluntat i capacitat de no restar una iniciativa aïllada sinó de contribuir a la modificació profunda les relacions polítiques i socials.