Quedar-se a casa no ha de ser un luxe

Accés principal a la Rocinha, Rio de Janeiro

Diversos mitjans han assenyalat que, a Catalunya, les primeres dades geo-referenciades sobre l’impacte de l’epidèmia del CoViD19 semblen indicar que aquest és més gran entre els grups socials més desafavorits que no pas entre els benestants. Es tracta de dades encara parcials, que cal analitzar amb tota prudència i que serà necessari confirmar en el futur.

En països com el nostre s’han adduït diverses explicacions possibles a aquesta distribució desigual. Entre les relatives a l’espai de vida de les persones, podria avançar-se la hipòtesi de que la més alta densitat poblacional dels barris vulnerables i la grandària més reduïda dels habitatges afavoriria el contagi. També es podria argumentar que la població més desafavorida no compta amb el mateix capital social i sistemes de suport a l’hora de fer front a les mesures de confinament.

Hi ha però una altra variable que podria ser de una importància crucial: la major o menor capacitat de persones pertanyents a diversos grups socials de reduir la seva mobilitat. A aquest respecte són molt interessants les dades de l’empresa Cuebiq que segueix els patrons de desplaçaments de 15 milions de telèfons mòbils cada dia als Estats Units d’Amèrica. Les dades mostren una destacada reducció de la mobilitat a les principals àrees metropolitanes del país. Així, des del 16 de març al 7 d’abril l’índex de mobilitat s’hi hauria reduït en 55,7%.

Ara bé, allò que aquí ens interessa destacar és que aquest reducció de la mobilitat afecta de manera molt diversa els grups socials. Així, tal com a partir d’aquestes dades es mostrava fa tres dies en el New York Times, als Estats Units la població de renda més alta ha reduït més i més aviat la seva mobilitat que no pas la de renda baixa. Tal com es pot veure en el gràfic, mentre el 10% més benestant de la població ja havia reduït la seva mobilitat en un 50% el dia 16 de març, el 10% més vulnerable no ho va fer fins tres dies més tard, el dia 19. A més, de llavors ençà, la mobilitat d’aquest grup s’ha mantingut destacadament més elevada que la del decil més afavorit.

Òbviament, l’explicació pot deure’s en el fet que els sectors benestants tenen més flexibilitat i recursos davant de les dificultats laborals i sovint treballen en sectors que més fàcilment poden adaptar-se al teletreball. En canvi, els grups més desafavorits, empleats més majoritàriament en els serveis bàsics, en situacions més precàries i amb menys estalvis disponibles, han de continuar desplaçant-se amb major intensitat.  “Location Data Says It All: Staying at Home During Coronavirus Is a Luxury”, titulava el diari.

Això mateix, però encara amb major acritud, ocorre a les metròpolis d’Amèrica Llatina. Des de Bogotà, una persona estimada, que treballa en els barris més desafavorits al sud de l’àrea urbana, m'explica “al barri on visc, per posar un exemple, moltíssima gent viu al dia, no tenen cap coixí o un coixí molt prim... com confines a famílies que mengen del que guanyen dia a dia?”. A Colòmbia el govern ha pres mesures amb relativa celeritat i acordà el confinament el 20 de març, però, pressionat segurament pels sectors econòmics, sembla que vol començar-lo a aixecar després de Pasqua, tot i les crítiques de l’alcaldessa de Bogotà. Les perspectives per a les properes setmanes no són gens falagueres.

La qüestió de la mobilitat, a diverses escales, sembla així mateix crucial en d’altres metròpolis llatino-americanes. Els col·legues de Santiago de Chile i de Rio de Janeiro indiquen que allí l’epidèmia sembla haver-se manifestat en primer lloc en els barris i municipis més benestants, que tenen una població amb major propensió als desplaçaments internacionals. De tota manera, s’espera la seva extensió cap als sectors més vulnerables, en part a través dels fluxos de mobilitat del servei domèstic que es desplaça sovint entre els dos tipus d’àrees. Un amic, professor de la Universitat Catòlica de Rio m’indica: “Ja han començat a sorgir casos a les favelas de Rio de Janeiro. Això és paorós, ja que resulta impossible parlar de distanciament social quan, a vegades, viuen 8 persones en una habitació de 6 metres quadrats... I si recordem que un nombre elevat d’habitants de les favelas pateix tuberculosi, l’escenari encara es complica més”.

Les desiguals possibilitats de restringir la pròpia mobilitat es dibuixen així com un factor essencial a l’hora de mesurar (i prevenir) els efectes socials de l’epidèmia. Lluny de dependre únicament de voluntat personal, la capacitat de quedar-se a casa és també (i sovint en primer lloc) una qüestió social. Les mesures de confinament són, sens dubte, una necessitat per a la salut personal i col·lectiva. Per tal de garantir-ne l'aplicació cal garantir -a través dels poders públics i de la solidaritat ciutadana- els mitjans de subsistència bàsics als més desafavorits. Arreu del món, mentre duri l'epidèmia, cal que quedar-se a casa, a més d'un deure social, sigui també un dret per a tothom.

[Foto: O. Nel·lo]

La "pacificació" de les favelas a Rio de Janeiro

Ciutat "forma" i ciutat "informal": la favela de Providência des
de les instal·lacions esportives de la "Vila Olimpica" de Gamboa

L’amable invitació de la Pontificia Universidade do Rio de Janeiro ens ha permès conèixer de més a prop, fa tot just unes setmanes, la problemàtica de l’habitatge i la rehabilitació urbana a la gran metròpolis carioca i, en particular, els intents d’allò que s’ha vingut a denominar la “pacificació” d’algunes de les seves favelas.

Com és ben sabut, una part substantiva de la població de la ciutat de Rio de Janeiro viu en aquestes aglomeracions d’habitatges, sense disposar de títol formal de propietat, amb grans mancances de serveis urbanístics bàsics, privats d’equipaments, ubicats en àrees de notable pendent i exposats sovint al risc geològic. La contrapartida rau en el fet que, en bona part dels casos, les favelas, per la seva localització, permeten als grups socials més pobres, que no podrien pagar un habitatge “formal” a la ciutat, disposar de proximitat a la feina, el comerç i les oportunitats de la vida urbana. Les dades, sempre opinables, permeten validar a grans trets aquestes característiques: segons el cens de l’any 2000, més d’un milió dels gairebé sis milions d’habitants de la ciutat de Rio vivien en favelas. Això representava un 18,9% de la població, mentre en la resta de ciutats de l’Estat de Río de Janeiro el percentatge no arribava al 4% dels seus habitants (vegeu per aquestes i altres dades, el treball de la sociòloga Maria Josefina Gabriel Sant’Anna, publicat en el recomanable volum col·lectiu Rio de Janeiro. Um território em mutaçao, 2012). El seu caràcter informal, l’escassa presència de l’administració i la concentració de població de baix nivell de renda ha afavorit, com ha estat repetit fins a la sacietat i l’estigmatització, que part important d’aquests barris presentin un elevat nivell de violència i hagin quedat sota el control de màfies criminals.

Una iniciativa innovadora (i polèmica) desenvolupada en els darrers anys són els intents de “pacificació” de les favelas realitzats per les Unidades de Polícia Pacificadora (UPPs). Les UPPs són una modalitat de policia comunitària que va començar a ser implantada l’any 2008 pel govern de l’Estat de Rio. La seva forma d’actuar, respecte la qual pot veure’s un interessant article del periodista Misha Glenny a FinancialTimes de 4.11.2012, segueix sempre un mateix patró: s’inicia amb una operació militar de xoc, que suposa l’ocupació policial del barri, a partir de la qual les UPPs s’hi estableixen de manera regular i permanent. En resulta, segons ens diuen, una disminució dràstica de la criminalitat organitzada i una efectiva reducció del nombre de morts derivades de les seves activitats. L’operatiu policial hauria d’anar acompanyat de la introducció de programes d’educació i altres mesures socials, que, segons sembla, es troben encara en les fases inicials.

L’opinió de la població, tant la del conjunt de la ciutat com la dels habitants de les favelas “pacificades”, així com la dels mitjans de comunicació i dels estudiosos urbans amb qui hem pogut parlar, sembla apuntar de manera majoritària a  que la iniciativa resulta un èxit pel que fa a la reducció, en el territoris afectats, de la criminalitat. Tanmateix, la seva implantació està resultant també polèmica per diverses raons. En primer lloc, els estudiosos indiquen que la localització geogràfica de les intervencions no sembla pas respondre només als criteris de la lluita contra el crim: s’estaria intervenint de manera prioritària no pas en les favelas més violentes, sinó en aquelles més properes als barris formals, on viuen les capes mitjanes. En segon lloc, els processos de pacificació van acompanyats, de manera potser inevitable, de la implantació de nous usos i del risc de l’expulsió de la població que hi habita per noves activitats: la construcció de telefèrics o escales mecàniques accedir al capdamunt dels morros on s’assenten algunes favelas, com Providência, Alemao o Vidigal, permetrà certament gaudir d’excel·lents vistes sobre les reputades badies de la costa carioca –Leblon, Ipanema, Copacabana, Botafogo, la badia de Guanabara...- però també poden ser l’esca de la conquesta del barris per activitats econòmiques fins ara impensables (ja han sorgit las primeres iniciatives de turismo na favela a Vidigal, entre d’altres) i, en el futur, potser pel mercat immobiliari “formal”. En tercer lloc, la criminalitat òbviament no desapareix, sinó que es trasllada a d’altres favelas, sovint més allunyades del centre urbà, algunes de les quals, com Vila Kennedy, han vist deteriorar-se les seves condicions de seguretat (és veritat que també s’ha començat a “pacificar” algunes d’aquestes, però les veus crítiques denuncien que coincideixen amb àmbits clau per les operacions infraestructurals i urbanes associades a la celebració a la ciutat de la Copa del Món de Futbol de 2014 i dels Jocs Olímpics de 2016). Finalment, la desaparició de les màfies sembla haver comportat l’emergència en les favelas intervingudes de modalitats de petita delinqüència i altres formes de violència (familiar, sexual) que aquelles tenien relativament sota control.

Siguin quines siguin l’eficiència de la tàctica policial i les seves motivacions, el que sembla evident és que, únicament amb intervencions d’aquest tipus resultaria del tot impossible resoldre el problema de l’habitatge, de l’exclusió i, per tant, de la violència urbana. Aquests dependran, és clar, en primer lloc d’una distribució més equitativa de la renda, la qual, com han mostrat treballs recents de R.C. Barros et al. continua essent molt assenyaladament desigual: l’any 2007, en el conjunt del Brasil, el percentatge de renda apropiat per l’1% més ric de la població equivalia pràcticament al percentatge que anava al 50% més pobre. Tanmateix, els autors coincideixen en assenyalar que, de 2004 ençà, la combinació de l’accelerat creixement econòmic (que ha portat el Brasil entre les 10 economies més potents del món) i de l’increment de les polítiques de distribució social de les presidències de Lula da Silva i Dilma Rousseff,  estarien produint una reducció molt notable de la desigualtat. Aquesta es podria demostrar en la caiguda consistent dels índexs de concentració de la riquesa, i hauria permès sortir de la pobresa i de la misèria una part creixent de la població (per dades sobre aquest procés a la regió metropolitana de Rio, vegeu el treball d’André Salata et al., en el volum més amunt citat).

Aquestes dades permetrien ser moderadament optimista a mitjà i llarg termini. Mentrestant, per fer front al problema immediat de l’habitatge el govern brasiler ha impulsat el programa Minha casa, minha vida que te per objectiu dotar d’habitatge als sectors socials més desafavorits. Es tracta d’una iniciativa de gran ambició, que, segons l'administració, després d'una primera fase en que han estat contractades un milió d'unitats d'habitatge, permetrà construir-ne dos milions fins l'any 2014. El programa no ha estat exempt, tampoc, de interpretacions polèmiques. Així, alguns autors crítics, com l’arquitecta Rose Compans, que treballa a la Prefectura de la ciutat de Rio, han indicat que, degut a les dotacions econòmiques disponibles, resulta molt difícil que vingui a disminuir de manera efectiva el dèficit d’habitatge i, per la localització de les intervencions, podria contribuir a agreujar encara la segregació espacial. En tot cas, sembla ben clar que el problema de l’habitatge i de la criminalitat no podran resoldre’s exclusivament a través de programes sectorials de vivenda o de intervencions policials. A Rio, i a qualsevol altre ciutat, l’equació minha casa, minha vida, ha de poder ser resolta també (i potser en primer lloc) en la direcció minha vida, minha casa: sense una modificació substancial  del repartiment de la riquesa i de les oportunitats de vida els problemes urbans no tenen solució possible.