diumenge, 17 de març del 2013

Manuel Ribas i Piera: el territori, el patrimoni més preuat


La terra es el més preuat patrimoni nacional. Un patrimoni al que no hauríem de renunciar i que és el que, en darrer terme, allò que ens distingeix i ens uneix. El suport tradicional d’una nació. Una nació, la catalana, de moment molt més proclamada que reconeguda. Hauríem d’avergonyir-nos de vendre allò que més ens pot enorgullir, la nostra terra, la terra dels nostres avantpassats.” Així escrivia fa pocs mesos l’urbanista Manuel Ribas Piera, que acaba de morir a Barcelona a l’edat de 87 anys.
És convenient de recordar avui les paraules d'aquest article en el que Ribas i Piera, sota el títol  Vendre la dignitat, denunciava un projecte particularment agressiu per al territori, la sostenibilitat i equitat de la regió metropolitana de Barcelona. I ho és no tant per retreure el debat concret, avui afortunadament superat, sinó precisament per allò que conté de general: l’admonició de qui ha estat durant més de mig segle professor d’urbanisme, de qui ha vist passar tots els plans, de qui ha participat en incomptables batalles i prop ja de la norantena adverteix que un dels pitjors pecats que una societat pot cometre és permetre la destrucció del territori que la sustenta.
Manuel Ribas i Piera, nat a Barcelona l’any 1925, fill de l’arquitecte noucentista Josep Maria Ribas i Casas i nét de l’empresari i constructor d’obres Antoni Piera i Jané, deixa a tots els que s’interessen per l’ordenació del territori un llegat fecund: el seu mestratge a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona, de la que fou professor des de 1956 fins a la seva jubilació, on, entre molts altres aportacions, impulsà de forma innovadora els estudis de paisatgisme; la seva pràctica com a urbanista, que s’estén de la participació en el Pla Provincial de Barcelona de 1959 al Pla Director de l’Àrea Metropolitana de Barcelona de 1966, de la direcció dels plans generals de Ciutat de Mallorca (1972), Múrcia (1977), Tortosa (1984), Ripoll (1984) al disseny de grans projectes urbans (Ronda de Dalt de Barcelona -1983-987- Boca Nord del Túnel de la Rovira -1985); el seu interès com a teòric i historiador de l’urbanisme a Catalunya, amb el seu treball pioner sobre la “Història recent de la urbanística als Països Catalans” (1964), la recuperació del Regional Planning dels germans Rubió, la reedició del llibre La  divisió territorial de Catalunya de 1937, la vindicació de la figura de Nicolau Maria Rubió i Tudurí (“un noucentista alhora revoltat i seduït pel moviment modern”).
D’aquest llegat forma part de manera indissociable el compromís cívic, expressat de múltiples formes: la participació en l’impuls de tantes iniciatives culturals (el Congrés de Cultura Catalana, la SCOT, l’Associació Catalana de Ciència Regional); la implicació a l’Institut d’Estudis Catalans; la intervenció en el debat sobre l’organització territorial de Catalunya; la seva tossuda voluntat d’acció institucional que s’inicià, com hem vist, amb la implicació en els plans dels anys cinquanta i continuà fins l’any 2010 amb la seva presència, molt gran ja, a la Comissió d’Urbanisme de Catalunya; i, sobretot, amb la concepció de l’urbanisme com un instrument necessari per endreçar el territori de manera culta i equitativa al servei de la col·lectivitat. 

dissabte, 9 de març del 2013

El règim jurídic del litoral català

El dia 8 de març de 2013 s'ha presentat a la Universitat de Girona la tesi doctoral del jurista Josep Maria Aguirre, titulada El règim jurídic del litoral català i dirigida pel catedràtic de Dret Administratiu Joan Manuel Trayter.
La recerca s'obre amb una anàlisi del complex marc jurídic i competencial del litoral català, ofereix a continuació una panoràmica del tema en el dret comparat (amb particular referència als casos de França, Itàlia i els Estats Units d'Amèrica),  tot seguit estudia en profunditat l'ordenació del litoral català a través dels Plans Directors Urbanístics del Sistema Costaner i es clou amb unes reflexions sobre com podria transitar-se des de la situació actual cap a una gestió més integrada del nostre litoral.
L'aparició de la tesi de Josep Maria Aguirre te lloc en un moment particularment oportú, just quan les Corts de l'Estat estan a punt d'aprovat una reforma de la Llei de Costes que a parer dels experts pot comportar un retrocés sever dels avenços aconseguits en la regulació i gestió del domini marítimo-terrestre en els darrers vint-i-cinc anys. Així mateix, consisteix en una reflexió necessària per tal d'avaluar les potencialitats i les limitacions dels instruments d'ordenació vigents a Catalunya. Finalment, resulta una contribució de gran interès a l'hora d'explorar les possibilitats de millorar, tot i les circumstàncies, el marc vigent, aprofitant, entre d'altres, els avenços obtinguts en l'Estatut de 2006.
El cor de la recerca és l'anàlisi dels Plans Directors Urbanístics del Sistema Costaner, aprovats pel govern de la Generalitat l'any 2005, plans que, com és sabut, varen permetre excloure del procés d'urbanització la pràctica totalitat del sòl costaner que en aquell moment estava classificat com a no urbanitzable i urbanitzable no delimitat, així com un bon nombre de sectors de sòl urbanitzable que no disposaven de pla parcial definitivament aprovat. Es tracta d'un tema sobre el qual l'autor ja havia publicat una interessant monografia poc després de l'aprovació dels plans pel conseller Joaquim Nadal. En la tesi doctoral retorna sobre el tema per aprofundir, en particular, sobre la sort i evolució dels PDUSC al llarg dels seus set anys de vigència. Així, l'autor no només analitza la naturalesa dels Plans i les categories de sòl que se'n deriven, sinó que entra amb particular detall sobre tres temes. En primer lloc, estudia l'adequació al llarg dels anys del planejament territorial i urbanístic a les prescripcions dels PDUSC, adaptació que ha permès, per exemple, la incorporació la pràctica totalitat els sòls protegits en el Pla dins les categoria de Sòl de Protecció Especial dels plans territorials vigents, doblant així les seves garanties de protecció. En segon, revisa de manera minuciosa la jurisprudència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya sobre el PDUSC, jurisprudència ja força consolidada a través d'un bon nombre de sentències, que en termes generals han avalat la correcció dels Plans tant pel què fa al seu contingut, com al respecte a l'autonomia local i a la classificació del sòl (doctrina que, per cert, ha estat ratificada recentment a través de diverses sentències del Tribunal Suprem). Finalment, l'autor, considera, amb minúcia de cartoixà, les eventuals responsabilitats patrimonials per a l'administració pública que poguessin derivar-se de l'aprovació dels PDUSC, per concloure, a la vista de la casuística i de la jurisprudència, que l'evolució de la qüestió ha permès descartar, en termes generals, problemes importants per a l'administració des d'aquest punt de vista.
En conjunt, ens trobem doncs davant d'una contribució important, que ve a sumar-se a d'altres tesis doctorals sobre els Plans Directors Urbanístics aprovats en el període 2003-2010 i, en particular, als treballs acadèmics destinats a estudiar les mesures de protecció del litoral català. Tant de bo que l'aportació de Josep Maria Aguirre pugui ajudar, tot i les males perspectives de l'hora tant en l'àmbit espanyol com català, a avançar cap a una millor gestió i cap a una més alta preservació de les nostres àrees costaneres.   

divendres, 1 de març del 2013

La urbanització s'escampa, com la governem?

En motiu de l'aparició del llibre Francesco Indovina. Del análisis del territorio al gobierno de la ciudad, Barcelona, Icaria, novembre 2012, l'Ateneu Candela de Terrassa organitza un debat sota el títol "L'urbanització s'escampa, com la governem?". L'acte forma part del cicle de debats Espais Crítics, que es desenvolupa entre els mesos de febrer i juny d'enguany, amb la intervenció, entre d'altres dels geògrafs Abel Albet, Núria Benach i Bernat Lladó.
La discussió de l'obra de l'urbanista italià Francesco Indovina (Termini Imerese, Palermo, 1933) respecte la dispersió de la ciutat sobre el territori resulta particularment interessant i oportuna en un territori com el Vallès, en el que, precisament, el sorgiment d'assentaments de baixa densitat ha estat un dels trets més característics de l'evolució del paisatge durant les darreres quatre dècades. Un territori, a més, que, fins la molt recent aprovació del Pla Territorial Metropolità de l'any 2010 ha estat mancat d'unes orientacions de conjunt per al seu desenvolupament territorial. Quins són els orígens d'aquesta tendència cap a la dispersió? Per què sectors molt importants de la població prefereixen viure en aquest tipus d'assentament? Quines conseqüències en resulten des del punt de vista del consum de sòl, de la mobilitat, del cost dels serveis i de la cohesió social? Com afecta la dispersió a ciutats com Terrassa o Sabadell? Quina problemàtica específica se'n deriva en una situació de crisi econòmica com l'actual? Quins són els mitjans necessaris per fer front a aquests problemes des del punt de vista urbanístic i de la gestió del territori?
Aquestes són algunes de les qüestions que s'abordaran en l'acte. El debat s'iniciarà amb una conversa entre Oriol Nel·lo, autor del llibre, i l'arquitecte Pere Montaña, gerent de l'ajuntament de Terrassa, que col·laborà amb Indovina durant els treballs preparatoris del Pla d'Ordenació Urbanística Municipal de Terrassa. L'acte tindrà lloc el proper dia 3 d'abril, a les 19h, a la seu de l'Ateneu (C/ Sant Gaietà, 73, Terrassa).
El lector interessat en el pensament de Francesco Indovina, llegirà amb profit la llarga entrevista que va mantenir el proppassat mes de novembre amb geògrafa Helena Cruz i que acaba de publicar-se.