diumenge, 24 de juliol del 2011

De la urbanització dispersa a la ciutat de baixa densitat

Una de les característiques més rellevants del procés d'urbanització contemporani a Catalunya i al conjunt d'Europa Meridional és, sens dubte, la dispersió d'activitats i poblament sobre el territori. En les darreres dècades el fenomen ha pres tanta amplitud que alguns autors han pogut parlar de "ciutat estesa", de l'"explosió de la ciutat" o de la "fi de la ciutat". Aquesta deriva comporta, certament, alguns aventatges importants per al benestar de la població, com són la reducció de les desigualtats territorials a l'interior de cada regió, la difusió de les formes de vida urbana i l'accessibilitat als serveis des de qualsevol punt del territori. D'altra banda, com s'ha explicat Francesco Indovina, avui el desenvolupament tecnològic permet l'existència de la "condició urbana", és a dir, de la qualitat de vida, nivell de informació i accés als serves i que tradicionalment s'ha associat a la ciutat independentment de la "forma urbana".
Ara bé, el fet que la dispersió de la urbanització comporti algunes avantatges i no sempre impedeixi l'existència de condicions de vida urbana no implica de cap manera que aquesta sigui la forma d'ús i ocupació del territori més sostenible, eficient i equitativa. Ans al contrari, la dispersió planteja alguns problemes ambientals, funcionals, econòmics, socials i polítics de gran entitat, entre els que destaquen el consum exacerbat de sòl, l'exposició als riscos naturals, el consum d'aigua i energia, la dependència del vehicle privat i els costos en la prestació dels serveis.
L'anàlisi de la realitat, els avantatges i els costos de la urbanització de baixa densitat a Europa meridional ha atret una notable atenció acadèmica. En canvi, l'estudi i les propostes sobre la seva gestió pràctica han estat molt més modestos, tant en el camp disciplinar com en el polític i administratiu. Aquesta manca d'atenció crida poderosament l'atenció, si es té en compte de que la urbanització de baixa densitat és ja un procés irreversible, afecta un volum de població creixent, abasta superfícies sempre més extenses i comporta uns costos econòmics, ambientals i socials cada vegada més alts. En aquest context és de celebrar l'aparició del volum Estratègies vers la ciutat de baixa densitat: de la contenció a la gestió, publicat per la Diputació de Barcelona. El volum ha estat editat per Francesc Muñoz, un dels experts més destacats en aquest camp, al que dedicà la seva tesi doctoral i sobre el que ha publicat nombrosos treballs, entre els que destaca UrBANALización: paisajes comunes, lugares globales (2008).
El volum ara publicat aplega aportacions d'una trentena d'autors, amb l'objectiu comú de "pensar, proposar i disposar d'estratègies de gestió d'una realitat urbana que no pot ignorar-se i sobre la qual tampoc no són vàlides les receptes i les formes d'actuació que han construït la ciutat contínua, compacta i densa". Els treballs han estat aplegats en tres seccions: "Estratègies de gestió vers la ciutat de baixa densitat", "Instruments per a la gestió de la ciutat de baixa densitat" (planejament, aspectes normatius, coordinació supramunicipal, polítiques sectorials), i "Les altres ciutats de baixa densitat" (amb experiències de gestió a la resta d'Espanya i d'altres països europeus). La selecció va precedida d'una extensa introducció i es clou amb unes treballades conclusions, confegides ambdues per l'editor. En conjunt el volum constitueix una panoràmica molt completa de l'estat de la qüestió a Catalunya i una aportació substantiva de la que pot derivar-se (i caldria derivar) un full de ruta per a actuacions futures.


dimecres, 20 de juliol del 2011

Juli Esteban: l'urbanisme com a projecte col·lectiu

"Qualsevol col·lectivitat urbana mínimament assenyada tindrà cura del seu espai social. Un espai que s'ha anat formant al llarg de la història i al qual cada generació aporta noves etapes de construcció que es concreten en diversos afegits i reformes. Una construcció col·lectiva com és la ciutat, no pot deixar de tenir un projecte, un projecte que té a veure amb els projectes d'edificis i d'infraestructures, però que no és només això. [...] La urbanística és la disciplina que aporta les tècniques per a la formulació i el desenvolupament d'aquest tipus de projectes, que tenen, en tant que destinats a una col·lectivitat, un component polític fonamental". Així s'inicia el volum La ordenación urbanística: conceptos, herramientas y prácticas, obra de de l'arquitecte i urbanista Juli Esteban que acaba de publicar la Universitat Politècnica de Catalunya.
El llibre te com antecedent remot els Elementos de ordenación urbana, realitzat per l'autor, per encàrrec del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya, a inicis del anys vuitanta, text que fou, durant els primers compassos dels ajuntaments i l'urbanisme democràtic un vademecum imprescindible per a molts electes locals, ciutadans i professionals. L'any 2001, Esteban publicà un text d'intenció similar, per encàrrec ara de la Diputació de Barcelona, amb el títol L'ordenació urbanística: conceptes, eines i pràctiques, posteriorment traduït al castellà. És la reedició d'aquesta traducció castellana, convenientment revisada i ajornada la que ara surt a la llum. Si no anem errats, d'entre ambdos volums -els Elementos dels anys vuitanta i L'ordenació... dels dosmil- se n'ha fet un total de set edicions, comptant les edicions en català i castellà.
El secret de l'èxit de l'autor rau, sens dubte, en la utilitat del text. Utilitat que es deriva, en primer lloc, de la vindicació de l'urbanisme com a mètode per a la definició d'un projecte per a les ciutats en benefici de la col·lectivitat. En segon lloc de la concepció de la disciplina com una pràctica contingent, mesurable, allunyada de tota temptació retòrica, una disciplina que ha d'estar basada en "la realitat tangible de les coses sòlides: les localitzacions, les distàncies, els plens, els buits, la percepció de l'espai físic...", trets que "ens refermen en la conveniència  de fer-ne un tractament mitjançant formes de projecte adequades, i ens porten a desconfiar de modernitats inconcretes de vocació virtual o literària".  Finalment, el llibre resulta particularment útil, perquè fuig curosament del misteri de l'argot, els tecnicismes i els neologismes que massa sovint fan de l'urbanisme un arcà incomprensible. Així, el llibre "pretén ser de senzilla comprensió i dirigit a un ampli espectre de persones interessades en els projectes urbanístics, especialment estudiants i professionals de les diverses disciplines implicades en l'urbanisme, com també regidors d'ajuntaments i promotors privats".
El volum s'estructura en 87 temes de extensió reduïda, agrupats en deu àrees temàtiques: 1. Substància i context de l'ordenació urbanística; 2. L'instrumental bàsic de l'ordenació urbanística; 3. La ciutat existent: el sòl urbà; 4. L'extensió de la ciutat: el sòl urbanitzable; 5. L'edificació  i els usos; 6. Les funcions urbanes; 7. L'execució dels plans; 8. Els plans especials i altres instruments; 9. El sòl no urbanitzable i la preservació de l'espai rural; 10. Formulació del pla d'ordenació urbanística municipal. Particularment interessant resulta, en aquesta edició, l'apartat relatiu a l'encaix del planejament urbanístic municipal amb els plans territorials vigents a Catalunya, en l'elaboració dels quals l'autor tingué una intervenció decisiva com a director que ha estat del Programa de Planejament Territorial del Govern de la Generalitat entre 2004 i 2010. En conjunt, doncs, el text resulta una eina imprescindible per tots aquells que, des de l'administració, l'àmbit professional, les entitats  o els moviments ciutadans, vulguin comprendre la pràctica urbanística i incidir en l'ordenació de la ciutat.

dissabte, 16 de juliol del 2011

Paisatge i educació

La velocitat dels canvis econòmics i socials comporta, en les nostres societats, una acceleració de les dinàmiques de transformació del territori. Així, el paisatge que ens envolta canvia de forma molt ràpida, tot perdent sovint, en fer-ho, bona part dels valors ambientals, estètics, patrimonials i econòmics que el caracteritzen. Davant aquesta realitat, de mica en mica va obrint-se pas a Europa el convenciment de que el paisatge és un bé col·lectiu que mereix protecció i del que cal gestionar els canvis: no pas per perseguir una quimèrica conservació dels paisatges en el seu estat actual, sinó més aviat per tal d'aconseguir que en el seu inevitable procés de canvi no es vegin desproveïts dels valors que els caracteritzen. A Catalunya, aquest convenciment s'ha concretat en l'aprovació de la Llei 8/2005, de protecció, gestió i ordenació del paisatge, que ha permès, entre d'altres fites, l'aprovació de quatre catàlegs del paisatge (Terres de Lleida, Camp de Tarragona, Terres de l'Ebre i Comarques Gironines) i la introducció de Directrius de Paisatge en els plans territorials vigents.
Ara bé, la pugna per la preservació i gestió dels valors del paisatge no es pot pas assolir, és clar, a través tant sols de normativa legal i actuacions administratives. Cal, abans de res, una sensibilització de la col·lectivitat envers el paisatge i la seva importància per al benestar col·lectiu. Sensibilització que ha de derivar-se necessàriament major capacitat de veure i comprendre l'entorn. Un dels àmbits on aquest aprenentatge es pot produir de manera més efectiva és l'escola.  A aquests efectes, Direcció General d'Arquitectura i Paisatge, avui desapareguda, va impulsar fa uns anys, el projecte educatiu Ciutat, territori i paisatge, amb la producció d'uns materials que s'han aplicat amb èxit en molts centres d'ensenyament secundari a Catalunya (podeu accedir a la web del projecte a: www.catpaisatge.net/educació/).
Ara l'Observatori del Paisatge, entitat impulsada per la Generalitat, les universitats catalanes i un bon nombre d'institucions per promoure l'estudi, la sensibilització i la gestió del paisatge, fa una nova aportació amb aquest sentit, amb la publicació del volum Paisatge i educació. El llibre recull els materials del seminari internacional sobre aquest tema celebrat a Barcelona la tardor de 2009. Publicat a cura del geògraf Joan Nogué, director de l'Observatori, el volum s'obre amb una extensa introducció del filòsof Joan Manuel del Pozo ("Paisatge, ciutadanía i educació"), inclou textos de Jaume Busquets, Roser Batllori i Joan M. Serra (autors del projecte educatiu més amunt esmentat), i presenta experiències paral·leles en d'altres països europeus, com Itàlia, Irlanda, Galícia o Eslovènia. Es tracta doncs d'una publicació de gran utilitat per tots els qui, bé des de l'àmbit educatiu, bé des de qualsevol altre espai social, es preocupen per la preservació del paisatge i, a través d'aquesta, per promoure un major compromís col·lectiu en la gestió del territori i el govern de la societat.

dijous, 7 de juliol del 2011

Jaume Vicens Vives i la geopolítica del segle XX

L'any passat es commemoraren els cinquanta anys de la prematura mort de l'historiador Jaume Vicens Vives i la seva figura continua concitant atenció i debat. N'és una bona mostra l'estudi La geopolitica del Novecento. Dai Grandi Spazi delle dittature alla decolonizzazione, que acaba de publicar a Itàlia l'editorial Bruno Mondadori. El llibre, obra del jurista Mario G. Losano, és un estudi detallat de l'ascens i caiguda de la Geopolítica, com a pràctica acadèmica i discurs ideològic vinculat algunes de les principals dictadures del segle XX. Així, el professor Losano analitza l'evolució de la disciplina a Alemanya, Itàlia, Japó, Espanya i Portugal.
El capítol dedicat a Espanya presenta una panoràmica de la geopolítica que arrenca amb l'impuls de Joaquin Costa i els africanistes de tombant de segle, continua amb les doctrines de la Hispanitat de falangistes com Ramiro de Maeztu, rescata les figures oblidades de diversos militars franquistes de primera hora com Ramón Armada o Alfredo Kindelán, assenyala el paper cabdal de Luís Carrero Blanco, recorda les Reivindicaciones de España de José María de Areilza y Fernando María Castiella (que seríen, en diversos moments, ministres d'Afers Exteriors) i acaba amb la posició ambigua, a vegades reticent, dels geògrafs acadèmics de la primera postguerra com Eloy Bullón, José Gavira, Amando Melón i José María Martínez Val. Pel lector català el llibre té especial interès per dedicar un epígraf a "La Catalogna come esemplare problema geopolítico", en el que s'estudia la visió de Catalunya i del seu eventual paper en el joc de forces europeu en revistes i llibres de geopolítica publicats a la Alemania nazi i la Itàlia feixista.
El capítol culmina amb una detallada exposició de l'obra de Jaume Vicens Vives de temàtica geopolítica ("Un protagonista della geopolitica: Jaime Vicens Vives tra Repubblica e Franchismo", p. 225-244). S'hi explica la fulguració que hauria suposat per al jove historiador la descoberta del Zeitschrift für Geopolitik la revista de Karl Haushofer, el treballat origen de la famosa (i polèmica) España. Geopolítica del Estado y del Imperio (1940), concebuda inicialment com una geopolítica de la Catalunya republicana i que acabarà sent la de l'Espanya franquista, les seves contribucions a revistes geopolítiques d'Alemanya i de Itàlia, i el progressiu temperament de l'entusiasme inicial que desembocarà a la publicació del Tratado general de Geopolítica (1950), en el que prendrà distàncies del caràcter agressiu, violent i imperialista que havia caracteritzat la disciplina. Particularment interessant és l'exploració de la repercussió de l'obra de l'historiador gironí, que va atraure l'atenció i les lloances del mateix Haushofer, en les publicacions geopolítiques de les potències de l'Eix. Així, tot i que altres estudis de caràcter monogràfic poden donar una visió més completa de la trajectòria de Vicens -vegi's, en particular Jaume Vicens i Vives (1910-1960): una biografia intel·lectual, de Josep Maria Muñoz, l'atent treball de Mario G. Losano te l'interès i l'atractiu de mostrar la seva obra geopolítica, en tants aspectes inquietant i reprovable, dins el context de la geopolítica europea dels anys quaranta