Albert Serratosa: el planejament metropolità com a utopia pràctica

Pla Director de l'Àrea Metropolitana de Barcelona
(1966)

 El dia 19 de gener, el Col·legi d'Enginyers de Camins, Canals i Ports de Catalunya ha organitzat un acte d'homentatge a Albert Serratosa i Palet (1927-2015). En l'acte intervingueren Andreu Ulied, Salvador Tarragó, Joan Anton Solans, Oriol Nel·lo, Mateu Turró, Àngel Simon, Pere Macias, Miquel Roca i Junyent, la regidora de mobilitat de Barcelona, Mercedes Vidal, i el conseller de Territori i Sostenibilitat, Josep Rull.
Reproduïm a continuació la intervenció d'Oriol Nel·lo.

ALBERT SERRATOSA:

EL PLANEJAMENT TERRITORIAL METROPOLITÀ COM A UTOPIA PRÀCTICA

per Oriol Nel·lo

Intervenció en l'acte d'homentatge 

Col·legi d'Enginyers de Camins, Canals i Ports de Catalunya

19 de gener 2016

Ara fa gairebé 40 anys, el dia 7 de maig de 1978, en unes jornada organitzada per la Societat Catalana d’Ordenació del Territori a Tarragona, Albert Serratosa presentà la ponència “Per una Generalitat descentralitzada. Continguts i competències de les delimitacions territorials”. L’havia elaborada juntament amb l’economista Joaquim Clusa, i havien comptat amb la col·laboració de l’arquitecte Joan Anton Solans.

La intervenció de Serratosa conté un passatge que llegit ara em sembla revelador: “Encetarem el tema parlant de criteris bàsics per a detectar àmbits territorials, i fixeu-vos que dic detectar àmbits territorials per obviar la desafortunada expressió de divisió territorial. Més aviat s’hauria de dir visió territorial. La paraula divisió porta implícita la idea de bàndols (...). I no es tracta d’això, sinó d’articular el territori en diferents unitats (...) perquè tots junts puguin assolir uns objectius que en definitiva han de ser els mateixos”.

El fragment aplega, en essència, tres aspectes del pensament de Serratosa que foren dominants al llarg de la seva trajectòria: el convenciment de la necessitat d’una “visió del territori”, que havia de ser, alhora, disseny i designi; la confiança en la capacitat del raonament tècnic a l’hora d’analitzar i trobar solucions per als problemes territorials; la tossuda creença, que a vegades podria arribar a semblar ingènua, en la possibilitat de trobar punts d’acord malgrat de la presència d’interessos (o “bàndols”) profundament enfrontats.

Vindicació de la visió territorial, del raonament tècnic i de l’acord: es tracta de tres punts de partida que compartia, en bona mesura, amb aquells que varen ser els seus dos grans referents en l’àmbit de l’enginyeria: Ildefons Cerdà i Suñer i Victoriano Muñoz i Oms. Penso no equivocar-me si afirmo que aquests tres elements expliquen, també, en bona mesura, l’executòria de Serratosa en relació al planejament territorial metropolità.

Serratosa arribà al tema del planejament territorial a inicis del anys seixanta quan encara no havia complert la trentena, com a membre de l’Equip que havia de revisar el vell, i en bona mesura fallit, Pla Comarcal de 1953. Un equip extraordinàriament divers i interessant, en el que es comptaven, entre d’altres, l’arquitecte Manuel Ribas Piera, l’economista Ernest Lluch o el sociòleg Lluís Carreño, que en poc temps produí una proposta d’extraordinària modernitat per l’època: un intent d’articular una ciutat-regió de caràcter policèntric, que lluny de limitar-se al marc estricte dels 27 municipis de l’àrea metropolitana xica volia integrar un territori de 162 municipis, estès de la Tordera al Foix, del Montseny i Montserrat al mar. Una nova visió del territori metropolità de la que Serratosa no renegaria mai.

La proposta menava el planejament a una escala que a Catalunya només s’havien vist en cor d’abordar els germans Rubió i Tudurí en el Regional Planning de l’any 32, Muñoz Oms en el Pla d’Obres Públiques del 34 i Manuel Baldrich en el pla provincial del 59. Tres intents fallits. Com fallit fou l’intent del Pla Director de l’Àrea Metropolitana de Barcelona de 1966, que, com vostès saben, mai s’arribà a aprovar plenament.

Pla General Metropolità de Barcelona (1976)

Això portà Serratosa a concentrar-se (a replegar-se, si així ho volen) en el Pla General Metropolità que tindria, de nou, com a únic àmbit possible, el de l’àrea xica. Joan Anton Solans ens ha ofert un testimoni de primera mà d’aquella experiència. No hi tinc, és clar, res a afegir. Però no em se estar de citar alguns passatges del llibre en el que el nostre homenatjat d’avui glosà aquella experiència, com a mostra de la dificultat i el valor que suposà, per a persones de la seva generació, el mantenir la visió i les conviccions: “El equipo técnico intentó escuchar en medio del barullo el clamor popular, pero no puede ocultar que en las fases de redacción no hubo auténtica participación ciudadana. Ni era possible legalmente, ni existía una infraestructura asociativa amplia (que había sido impedida con constancia y método)”; “a veces, con una demagògia pecaminosa, solían revestirse las reivindicaciones de algunos propietarios con aires de preocupación social”; “hubo que suportar unos niveles de presión impensables (en el despacho, en los pasillos, en casa, en la calle, en las reuniones o en la playa)”.

Després de l’experiència del PGM, Serratosa es centrà en la docència i en la direcció de múltiples projectes infraestructurals, el més notable dels quals fou el del Túnel del Cadí. És de destacar, tanmateix, que aquests projectes no foren mai per a ell iniciatives aïllades, sinó que en la seva concepció formaven sempre part d’una concepció territorial més àmplia, diguem-ho de nou: d’una visió del territori.

Tornà al planejament territorial a finals del vuitanta, prop ja de la jubilació, quan li encarregaren l’elaboració del Pla Territorial Parcial de la Regió I. Un Pla en el que gairebé ningú no creia. Qualsevol altre s’hauria plegat a la manca de mitjans i a la manca d’atenció i s’hauria limitat a fer, mal que bé, un projecte acadèmic. Serratosa no.  Andreu Ulied, que fou un dels seus principals col·laboradors en aquell període, ha explicat com de mica en mica, tossudament, Serratosa aconseguí crear un equip de gran potència, integrat per joves professionals capaços i solvents, que instal·là a al ITEC del carrer Wellington. Canvià l’àmbit del Pla: de la Regió I a les set comarques de l’antic àmbit del Pla director de la AMB, amb el Garraf i el Penedès inclosos, doncs. Canvià el nom del Pla: de PTP de la Regió I a Pla Territorial Metropolità de Barcelona. Capgirà la metodologia del planejament i volgué centrar-se més en el funcionament de les xarxes que en els usos del sòl.

Cregué fins al final, amb ingenuïtat renovada, que es produiria “el miracle del planejament”. El

Pla Territorial Metropolità de Barcelona (1998)
Document Provisional. Tipologia d'illes metropolitanes

miracle que havia portat a l’aprovació del projecte Cerdà, del PGM del 76, al renaixement del Pla d’Obres Públiques sota els projectes de l’ENHER. Però aquesta vegada el miracle no va tenir lloc i el projecte de Pla acabà només publicant-se, sense cap efecte pràctic, a finals dels noranta. Avui no resulta fàcil de trobar, però qui el consulti hi trobarà un material de gran interès: des dels estudis, tan polèmics, sobre l’evolució de l’artificialització del sòl, fins a les dades sobre les condicions dels barris amb dèficits urbanístics, que resultaren de gran importància en la concepció de la Llei de Barris.

Malgrat aquest fracàs relatiu, Serratosa no deixà de creure en la possibilitat i la necessitat del planejament territorial metropolità. Quan anys més tard, sobre base noves, vàrem remprendre el tema des del Programa de Planejament Territorial, amb Juli Esteban i Josep Maria Carrera, ens va observar, crec, amb una barreja d’interès i de volguda distància. Tot i que, òbviament, el què fèiem s’apartava força dels seus projectes, senyorívol i elegant no me’n va parlar mai en les múltiples vegades que va venir a veure’m en aquell període. En tot cas, crec que és de justícia afirmar avui aquí que el Pla Territorial Metropolità de Barcelona, aprovat finalment pel govern de la Generalitat el mes d’abril de 2010, deu molt a la tasca de Serratosa: la denominació, l’àmbit i sobretot el tossut convenciment de que el govern del territori és necessari i possible.

Andreu Ulied ha afirmat que el principal llegat que Albert Serratosa ens ha deixat és “la voluntat utòpica de qui no es resigna al món tal com és”. Hi estic del tot d’acord. Amb una precisió, tanmateix: la utopia de Serratora ha estat, com la de Cebrià de Montoliu, una utopia pràctica. Una utopia contingent feta de projectes concrets i tangibles, entre els quals figura, en un lloc destacat, el planejament territorial metropolità. 

Pilar Riera: quaranta anys de Geografia a la UAB

El dia 18 de juny s'ha celebrat a la Facultat de Lletres de la Universitat Autònoma de Barcelona l'acte de reconeixement als professors del centre que es jubilen enguany. Entre aquests es compten tres professores del Departament de Geografia: Anna Cabré, Maria Dolors Garcia Ramon i Pilar Riera. Totes tres han tingut una llarga trajectòria en el Departament i hi han fet una contribució decisiva per fer-lo esdevenir una referència essencial en la Geografia ibèrica (tal com mostren, per ejemple, els darrers rankings de les universitat espanyoles per disciplines que acaben de donar-se a conèixer).
Les glosses a la trajectòria de les tres professores foren fetes, respectivament, pels professors Montserrat Solsona, Gemma Cànovas i Oriol Nel·lo. En el web del Departament de Geografia pot trobar-se un resum del conjunt de l'acte, que fou presidit per la Degana de la Facultat, doctora Teresa Cabré.
Reproduïm a continuació la glossa a la trajectòria de la professora Pilar Riera.

PILAR RIERA: 

QUARANTA ANYS DE GEOGRAFIA A LA UAB

per Oriol Nel·lo 

Intervenció en l'acte de reconeixement 

Auditori de la Facultat de Lletres, 18 de juny 2014

I.

Senyora Degana de la Facultat, Director del Departament de Geografia i d’altres Departaments de la Facultat, estimats col·legues, benvolguts amics,

Deixeu-me abans que res agrair molt cordialment l’amable invitació a intervenir en aquest acte. És un goig de fer-ho i de contribuir a l’homenatge a la doctora Pilar Riera en motiu de la seva jubilació. Vaig ser alumne de la professora Riera (molt mal alumne, em temo), però ella no m’ho va tenir en compte i al llarg dels anys hem compartit docència, recerca, despatx i moltes altres coses, la més important de les quals és, sens dubte, l’amistat. Ja veieu doncs que tinc motius per estar alhora content i una mica preocupat de ser aquí.

II.

Pilar Riera i Figueras és filla de Barcelona, d’una notabilíssima nissaga d’industrials catalans. Enric Lluch, que va ser mestre seu i que com a bon menestral tenia una aguda consciència social, sempre deia “És que la Pilar és una senyora”. Ho és en més d’una accepció del terme, tal com tots els que la coneixeu sabeu i tindrem ocasió de comentar.

Va estudiar a la Universitat de Barcelona durant els anys seixanta i allà va tenir com a professors, entre d’altres, Joan Vilà Valentí, Joan Maluquer de Motes i Enric Lluch i Martín. S’hi va llicenciar en Filosofia i Lletres (Secció d’Història) en data tan connotada com l’any 1968. Poc després va marxar a Anglaterra a fer una estada d’un curs a la London School of Economics, per estudiar-hi geografia urbana i anàlisi espacial. A través d’aquesta experiència, molt inusual per l’època, va entrar en contacte amb els corrents renovadors de la geografia teorètico-quantitativa que en aquell moment triomfaven ja en els països anglosaxons.  

De retorn d’Anglaterra, es va incorporar al servei d’estudis de Banca Catalana, que dirigia Artur Saurí i on va coincidir amb un conjunt de joves professionals d’extraordinària vàlua: Josep Maria Carreras, Lluís Armet, Ernest Lluch. Però l’experiència fou breu perquè aviat, l’altre germà Lluch, l’Enric, que havia estat professor seu de Geografia d’Espanya a quart curs de carrera, la va cridar per incorporar-se al recentment creat Departament de Geografia de la Universitat Autònoma de Barcelona. Cal recordar que el Departament era fruit del disseny de Lluch, qui, després d’haver estat expulsat de la Universitat de Barcelona per la seva participació a la Caputxinada, fou cridat per Frederic Udina Martorell a la Universitat Autònoma per crear-hi allò que en principi havia de ser un Departament interdisciplinari de Ciències Socials. Aquesta visió, extraordinàriament innovadora, no va residir els embats de l’època, però es mantingué, en bona mesura, en el Departament de Geografia on, durant molts anys, han ensenyat -al costat de geògrafs- historiadors, economistes, enginyers, sociòlegs, demògrafs, etc.

III.

Pilar Riera es va incorporar a la Facultat de Lletres de la UAB l’any 1972, de manera que hi ha estat vinculada durant 42 anys, que es diu aviat. Hi ha sigut, en primer lloc, una professora atenta i dedicada, en un Departament que des de l’inici va voler tenir com un dels seus trets distintius principals la qualitat de la docència. Procedeix doncs d’una visió de la universitat del tot aliena a aquella que ara preval i que concep la docència com una càrrega, gairebé podríem dir com una nosa, de la que te’n pots alliberar, com a premi, si fas molta recerca. Pilar Riera ha ensenyat a grau i postgrau, ha organitzat cursos, ha fet conferències, ha dirigit tesis i tesines, i crec no enganyar-me si afirmo que aquesta ha estat per a ella la principal preocupació i dedicació a la universitat.

Ha estat així mateixa extremadament generosa amb el seu temps i ha dedicat moltes hores a la gestió, a treballar pel Departament entès com a projecte col·lectiu. Aquesta generositat, aplicada a vegades potser en perjudici d’allò que podria ser considerat la “carrera” personal, l’ha portat a exercir en dues ocasions la direcció del Departament (del 1979-1982 i del 1999-2001), a ser membre de un nombre infinit de comissions, a coordinar intercanvis internacionals. Si el nostre Departament ha pogut iniciar enguany un Màsterinternacional d’Ordenació del Territori en col·laboració amb quatre del més prestigiosos centres europeus d’ensenyament en aquest camp això es deu, en molt bona mesura, a la tasca de la professora Riera.

Ara bé, tota aquesta dedicació no li ha impedit pas obtenir resultats molt destacats en el camp de la recerca, perquè ha considerat tots aquests aspectes -la recerca, la docència i la gestió universitària- com inseparables: no hi ha bona recerca sense docència, no hi ha bona docència sense recerca, i una i altre precisen d’unes estructures universitàries ben gestionades.

En el camp de la recerca, Pilar Riera ha excel·lit en tres camps:

a) L’estudi de les àrees funcionals a Catalunya, tema al que dedicà la seva tesi doctoral, llegida l’any 1988. S’hi endinsà a partir d’uns treballs primigenis amb Enric Lluch i altres companys sobre les àrees de trànsit dels autobusos, continuà amb l’ambiciós projecte del Grup d’Estudis Territorials, impulsat pel mateix Lluch i per Joan Soler i Riber, i acabà convertint-se en un dels principals referents catalans en aquest camp, respecte el qual, a més de l’esmentada tesi doctoral, ha publicat nombrosos articles.

b) L’estudi de les xarxes de ciutats. Aquesta dedicació a l’estudi de les àrees funcionals, l’ha portat ha estendre el seu camp d’estudi, en primer lloc cap a l’anàlisi del funcionament dels sistemes urbans, tema que ha estudiat per al conjunt de l’arc mediterrani, ha estat investigadora principal de diversos projectes de recerca i ha obtingut interesants resultats respecte la importància de les xarxes de cooperació urbana.

c) Les estudi de la forma urbana. A un altre nivell d’escala, no ja del sistema, sinó de la morfologia urbana, Pilar Riera s’ha interessat també per l’evolució de la forma urbana, en particular a partir del coneixement del treball dels urbanistes italians. Aquest interès l’ha portat a fer estades a l’Istituto Universitario di Architettura di Venezia i al Dipartimento di Architettura de la Università di Sassari. Recentment està treballant sobre l’influència de l’obra de Francesco Indovina, un d’un dels més destacats urbanistes italians, a Catalunya i a Espanya.

Aquesta dedicació a allò que en podríem dir la recerca bàsica ha anat acompanyat per una preocupació, fruit d’una concepció progressista de la disciplina i de la societat, per posar l’anàlisi i el coneixement geogràfic al servei dels poders públics i de la col·lectivitat. Així, Pilar Riera ha portat a terme, al llarg dels anys, un bon nombre d’estudis de recerca aplicada i de planificació: sobre el mapa escolar (amb un nombrosos treballs per a la seva definició, realitzats en bona part en col·laboració amb Francesc Colomé), sobre la segona residència, sobre la gestió dels espais costaners.

A cavall entre un i altre camp, entre la recerca bàsica i la recerca aplicada, la doctora Riera s’ha preocupat també per la història de l’ordenació i l’organització del territori. Ha escrit un bon nombre de treballs sobre la divisió territorial de Catalunya, que, com sabem, fou un dels temes de major interès d’Enric Lluch, el nostre mestre comú, i recentment ha intervingut en una obra cabdal: la recuperació dels treballs del Pla d’obres Públiques de la Generalitat de 1935. Una tasca enorme d’arxiu i edició, portada a terme juntament amb Josep Maria Carreras i Jordi Bernat, publicada pel Departament de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat l’any 2010.

IV.

Es dóna la circumstància que el director del Pla d’Obres Públiques va ser l’enginyer Victoriano Muñoz i Oms, que, amic de la família, fou el padrí de noces de la professora Riera. I això ens porta a acabar allà on començàvem. Pilar Riera ha tingut una llarga i destacada carrera universitària, ha contribuït de manera decisiva a fer del Departament de Geografia de la UAB un referent en el camp de la docència a Catalunya i a Europa, ha realitzat aportacions importants en l’àmbit de la recerca, ha volgut a més posar el seu coneixement al servei de la societat a través de múltiples iniciatives de recerca aplicada. I al llarg de tota aquesta trajectòria Pilar Riera ha estat sempre i ha quedat sempre com una senyora, en aquella accepció del terme que no defineix pas una posició social, sinó un capteniment: el d’aquell o aquella que es comporta amb educació exquisida, amb discreció, amb amabilitat i amb un gran sentit del deure envers els altres. 
Res més. Moltes gràcies.