Vítor Matias Ferreira i la ciutat, fascinació i compromís

A finals del passat mes de juny, va morir a Lisboa el professor Vítor Matias Ferreira, un dels més destacats exponents de la Sociologia portuguesa contemporània. 

Nascut l’any 1938, Matias Ferreira  va cursar els estudis anomenats de “Serviço Social”, ja que en el Portugal d’Oliveira Salazar la Sociologia propiament dita era considerada com “um socialismo disfarçado”, i, per tant, hi estava proscrita pel règim. Posteriorment va completar la seva formació a la Sorbona de París amb Alain Touraine i amb Manuel Castells, ja en l’àmbit estrictament sociològic.  

La institucionalització universitària de la disciplina es produiria a Portugal després de la revolució de 1974 i Vítor Matias Ferreira hi tindria un paper clau. Va esdevenir professor de l’anomenat Instituto de Superior de Ciências do Travalho e da Empresa (avui Instituto Universitario de Lisboa), on va impartir ensenyaments durant més de trenta anys. Aquí va ser President del Departament de Sociologia, un dels fundadors del Centro de Estudos Territoriais i director de la revista Cidades. Comunidades e Territórios, que esdevindria una de les publicacions més destacades de Sociologia Urbana en l’àmbit lusità.  En el moment del seu traspàs, era Catedràtic Emèrit de l’ISCTE.

Interessat inicialment pels moviments socials, realitzà diverses investigacions sobre el tema, especialment en el període revolucionari 1974-1976. Posteriorment es decantà cap als estudis urbans i, en particular, cap a l’anàlisi de la relació entre les dinàmiques socials i les polítiques urbanes. Entre la seva producció sobre aquest tema destaca el llibre Lisboa, de Capital do Império a Centro da Metrópole (1986), un estudi sobre l’evolució de la ciutat, amb particular referència a la seva transformació durant el període de l’Estado Novo, sota la direcció del ministre i alcalde Duarte Pacheco.

En aquesta mateixa línia, ja en la dècada dels noranta –segurament una de les més fecundes de la seva trajectòria- dirigí dos estudis de gran rellevància. El primer, Lisboa, a Metrópole e o Rio (1997) analitza de relació de la ciutat amb el seu front fluvial, en un moment en que les ribes estaven essent recuperades per a usos ciutadans, comercials i de lleure.  El segon, A Cidade da Expo ’98. Uma reconversão na frente ribeirinha de Lisboa? (1999), constitueix segurament una de les interpretacions més completes i incisives del desenvolupament i les implicacions de l’Exposició Internacional de 1998 a Lisboa. Aquest darrer treball fou dirigit conjuntament amb l’urbanista italià Francesco Indovina, amb qui Vítor Matias Ferreira mantingué una llarga i fructífera col·laboració al llarg de molts anys.

Superat ja el tombant de segle i coincidint amb la seva jubilació de les tasques docents, la seva obra prengué un caràcter més conceptual. Així, l’any 2004 publicà Fascínio da cidade : memória e projecto da urbanidade, un llarg assaig sobre la condició urbana. S’interessà també per la imatge de la ciutat, la seva percepció i representació a través de la fotografia, tema sobre el que publicà, en col·laboració amb Marcelo Feijó, Imagens de Lisboa no espelho da fotografia. Reflexos entre a sociologia urbana e a análise de imagens (2011). Particularment interessants resulten també les seves reflexions sobre el període de formació de la Sociologia portuguesa, publicades en el volum curat per João Freire, Contributo sobre os Antecedentes da Sociologia em Portugal (2021).

L’any 2015 Vítor Matías Ferreira va publicar així mateix unes memòries -Ao reencontro do tempo : guerra colonial, revolução de abril, universidade: memórias e viagens em cidades europeias- en les que, evitant amb èxit dels riscos d’aquest gènere, ofereix un testimoni formidable de l’evolució de la vida universitària, cultural i política de Portugal durant la segona meitat del segle XX.

Home de gran cultura i sensibilitat, conversador atent i infatigable, en la seva trajectòria va saber combinar la pràctica acadèmica amb el compromís cívic i polític en àmbits molt diversos: la gestió de la qüestió de l'habitatge durant el període revolucionari, al costat de Nuno Portas, el seguiment de la reforma agrària o la seva participació en l'Assemblea Municipal de Lisboa de la mà de Jorge Sampaio

Amb la desaparició de Vítor Matias Ferreira ens deixa un professor decisiu en l’avenç dels estudis de Sociologia en l’àmbit ibèric, un autor que ha sabut bastir una mirada crítica sobre la ciutat i una persona compromesa en la millora de la societat en la que ha viscut.  

[Fotografia: ISCTE]

Moviments socials a les ciutats del sud d'Europa

El tema dels moviments socials urbans ha adquirit especial actualitat en els països europeus en els darrers anys. Així, a resultes de la crisi econòmica iniciada l'any 2008 es va produir en moltes ciutats un esclat de mobilitzacions i de noves pràctiques ciutadanes d'innovació social. A les grans ciutats espanyoles, això va culminar l'any 2015, amb l'accés al govern de les principals ciutats de forces polítiques nascudes d'aquests moviments. En els darrers anys, el descontentament social s'han ampliat i diversificat, com ha mostrat per ejemple la mobilització dels gilets jaunes a França, expressant-se a vegades a través d'esclats de xenofòbia i racisme, impulsades i aprofitats per forces d'extrema dreta.    

Justament sobre aquest tema acaba d'aparèixer el volum Social Movements and Public Policies in Southern European Cities, editat per Laura Fregolent i Oriol Nel·lo i publicat per Springer. El llibre conté un conjunt d'assaigs destinats a analitzar els orígens i la naturalesa d'aquests moviments, així com la seva percussió sobre les polítiques públiques. En la seva redacció han participat professors i investigadors de universitats d'Alemanya, Espanya, França, Itàlia, Portugal i el Regne Unit.   

El llibre s'obre amb un estudi introductori dels editors i consta de dues parts. En la primera s'analitza la relació dels moviments amb les dinàmiques urbanes, tant a escala local com global (Oriol Nel·lo), així com amb la problemàtica de l'habitatge (Andrej Holm), l'esclat del turisme (Claire Colomb i Johannes Novy) i les dificultats de donar resposta a les problemàtiques socials a través dels canals institucionals i polítics establerts (Francesco Indovina). La segona part del volum, analitza pròpiament els moviments socials urbans en les ciutats del sud d'Europa, tot basant-se en els casos de Perpinyà (David Giband), Barcelona (Ismael Blanco), Nàpols (Elena Ostanel), el Veneto (Matteo Basso i Laura Fregolent) i Lisboa (Joao Seixas i António Brito Guterres). 

L'aparició del volum es produeix, precisament, en un moment en el que la pandèmia COVID-19 ha provocat una nova onada d'acció col·lectiva per fer front als efectes sanitaris i socials de la plaga. De nou, aquestes pràctiques assenyalen les necessitats de la població i les carències a l'hora de donar-hi resposta tant des del mercat com des de les polítiques públiques. El debat sobre el potencial i les limitacions dels moviments socials esdevé així una qüestió crucial i urgent a l'hora de fer front a la crisi que travessem 

La città di Pasqual Maragall

Acaba d'aparèixer a Itàlia el llibre d'Oriol Nel·lo La città di Pasqual Maragall, publicat per l'editorial Franco Angeli de Milà, dins la col·lecció Studi Urbani que dirigeix Francesco Indovina.
Es tracta de la versió italiana de l'assaig publicat dins el volum col·lectiu Pasqual Maragall: pensament i acció, editat per Jaume Claret (Barcelona, RBA, 2017). A més de l'estudi d'Oriol Nel·lo, el text compta amb una presentació institucional d'Ada Colau, alcaldessa de Barcelona, i un postfaci del professor Arnaldo Cecchini, de l'Escola d'Arquitectura de la Universitat de Sassari, centre que l'any 2011 concedí la distinció Honoris Causa a Pasqual Maragall. D'altre banda, per tal de facilitar la lectura al públic italià, el llibre inclou una extensa cronologia en la que es posa en relació la trajectòria de Maragall amb els esdeveniments de la història catalana, italiana i europea.
La traducció de l'obra, que ha comptat amb el suport de la Fundació Catalunya Europa i de la Universitat de Sassari, ha estat a càrrec de l'historiador alguerès Marcel Farinelli. Per a les properes setmanes es preveu la celebració de presentacions del llibre en diverses ciutats italianes amb la voluntat de contribuir a difondre el pensament de Pasqual Maragall sobre la ciutat i de promoure el debat, tan necessari, sobre les polítiques urbanes. 

L'urbanisme a Barcelona: la superació de les velles alternatives

El dia 4 de març de 2019, en el recinte de la presó Model recuperada per a la ciutat, es va celebrar un acte en el que la Tinenta d'Alcaldia d'Ecologia, Urbanisme i Mobilitat va presentar el balanç de les actuacions urbanistiques dutes a termes per l'Ajuntament de barcelona durant els darrers quatre anys. L'acte fou introduït per Oriol Nel·lo, amb la intervenció que es transcriu a continuació.

PRESENTACIÓ DE LA CONFERÈNCIA

“OMPLIM DE VIDA LA CIUTAT”

BARCELONA, 4 DE FEBRER 2019

Bona tarda. Deixeu-me abans de res agrair molt cordialment l’amable invitació per intervenir en aquest acte. És un goig de ser aquí. Ho és, en primer lloc, per la proximitat que sento amb els principis que han inspirat el govern de la ciutat en els darrers quatre anys i, en particular, l’acció de Janet Sanz al capdavant de l’àrea d’urbanisme. En segon lloc, per l’oportunitat de debatre plegats sobre el present i el futur de les polítiques urbanístiques a Barcelona. I, finalment, pel fet de poder celebrar aquest acte a la presó Model recuperada, cosa que, per raons que no són del cas, representa per mi una petita revenja familiar i personal.

1.     De l’urbanisme com a pràctica política i de les alternatives que se’n deriven

Janet Sanz ens parlarà de quins han estat els trets principals que han caracteritzat l’urbanisme barceloní en els darrers anys. Us explicarà de quins objectius han partit, els principals camps en els que han intervingut i les realitzacions més notables. Us exposarà també, segurament, com aquesta experiència es vol projectar cap endavant i quins són els objectius que proposen per al futur immediat.
Algú podria veure aquest acte com un exercici de propaganda política o de reivindicació de la feina feta. Ambdues coses serien legítimes. Però crec que és més que això: tradueix una voluntat de reflexionar sobre el què s’ha fet, d’explicar-ho i de debatre-ho. Totes tres accions –la reflexió, l’explicació i el debat- són imprescindibles. Primer, perquè, tot i que els urbanistes ho oblidem sovint, sense reflexió no hi pot haver una pràctica urbana coherent i sostinguda: “sense teoria revolucionària no hi ha pràctica revolucionària”, com deia el clàssic. Segon, perquè si no expliques el què has tractat de fer, ho explicaran els altres i no sempre amb les millors intencions. Finalment, perquè el debat obert és l’única forma de progressar, en tots els camps i, en particular, en el de l’urbanisme. Aquest se’n ha volgut presentar sovint com una disciplina tècnica, asèptica, neutre, sobre la qual poden opinar només d’uns pocs iniciats. Lluny d’això, l’urbanisme tracta de gestionar el desenvolupament i els usos de la ciutat. En fer-ho, pot afavorir, com massa sovint és el cas, a uns pocs, o, per contra, tractar de defensar la col·lectivitat. Que sigui una cosa o una altra depèn essencialment de la seva orientació política. Francesco Indovina, l’urbanista italià, ho ha definit de manera diàfana: “l’urbanística è una prattica política tecnicamente assistita”. I com ha pràctica política que és ha de ser sotmesa al debat i a l’escrutini públic.
Seria senzill ara ponderar les realitzacions d’aquest quatre anys. Assenyalar-ne les llums i exposar-ne les ombres, que també n’hi ha. No voldria però caure en aquest parany, massa fàcil, de venir a judicar des de fora. Més aviat, us voldria proposar una altra cosa: aturar-nos a reflexionar un moment sobre com les polítiques que tot seguit ens seran exposades s’insereixen en el desenvolupament històric, a llarg termini, de l’urbanisme i de la nostra ciutat.
Es tracta, em sembla, d’una reflexió necessària. En primer lloc, per desprendre’ns de tota vel·leïtat prometeïca: no som el primers que ens plantegem aquests problemes. En segon lloc, per constatar els avenços aconseguits: la nova generació de l’urbanisme que representeu està aconseguit superar algunes de les barreres que havien tenallat la teoria i la pràctica de l’urbanista durant molts anys. I és sobretot d’això, del significat a llarg termini d’aquests avenços, del que voldria, breument, parlar-vos.

2.      Canviar la societat o canviar la ciutat? 

Tots els que han entrar en el camp de l’urbanisme amb voluntat transformadora han hagut de fer front a un conjunt de dilemes bàsics. La primera d’aquestes oposicions fonamentals és la contradicció entre aquells que han afirmat que és impossible transformar la ciutat sense abans capgirar les relacions socials i els qui sostenen que el què cal fer és transformar la ciutat per alliberar les energies i el potencial de la societat. Per als primers, el problema està en les relacions socials, per als segons en la forma urbana. Si ens volem remuntar als pares fundadors, es tracta de l’oposició entre el plantejament d’Engels i el plantejament de Cerdà.
Recordem el cèlebre dictum del primer sobre la qüestió de l’habitatge:  “la burgesia només te un mètode per resoldre la qüestió de l'habitatge a la seva manera, és a dir, de solucionar-ho de tal forma que la solució renova sempre el mateix problema. (...) La mateixa necessitat econòmica que els engendrà [els problemes] els engendrarà de nou en el proper lloc. Mentre el mode de producció capitalista segueixi existint resulta una bogeria esperar que arribi una solució aïllada al problema de l'habitatge o de qualsevol altra cosa que afecti el destí dels treballadors. La solució rau en l'abolició del mode de producció capitalista” (The Housing Question, 1872).
La posició contraposada seria la del nostre Cerdà: la societat té l’empenta i el potencial del progrés, però són les formes físiques de la ciutat heretada les que impedeixen el seu desenvolupament. Canviem la ciutat, canviem les formes d’organitzar l’”estar” i el “moure’s” dels ciutadans i alliberarem els impulsos de la societat.
Al meu entendre, la pràctica de l’urbanisme que heu desenvolupat des de l’Ajuntament en aquests darrers anys proposa, implícitament, superar aquesta vella dicotomia. De fet, s’inscriu en aquella línia que proposa canviar la ciutat com a forma de contribuir a transformar la societat. Aquella línia que considera, per un costat, que no cal esperar a “la lucha final” per començar a millorar les condicions de vida a la ciutat i, per l’altre, que des d’una òptica progressista la transformació física només tindrà èxit si va lligada a un projecte de transformació social.
En aquest sentit, l’actuació urbanística de l’Ajuntament d’aquests darrers anys es correspon a allò que Bernardo Secchi va considerar la millor tradició de l’urbanisme europeu, la que ha fet possible “que les condicions materials en les quals rics i pobres trien o es veuen obligats de viure a la ciutat siguin menys diverses que la distància que els separa en termes de renda i de patrimoni”( La città dei ricchi, la città dei poveri, 2013). Es tracta d’una tradició –diguem-ho pla- de caràcter social-demòcrata en el sentit més propi de la paraula, tradició que té profundes arrels en la nostra ciutat, tot i que potser la Janet i els seus companys no acabaran de trobar-se còmodes ni amb aquesta denominació, ni amb aquesta genealogia.

3.      Des de fora o des de dintre les institucions?

La segona alternativa a la que l’urbanista progressista s’ha trobat tradicionalment confrontat ha estat la d’optar per actuar des de les institucions o des dels moviments socials. Tens dues opcions, se’ns ha vingut a dir: o treballes des de la base, recolzant les reivindicacions dels moviments ciutadans i ajudant a arrencar algunes conquestes, o treballes des de les institucions, acceptant-ne les limitacions i el fet que des d’aquesta posició acabaràs servint, en molts casos, els interessos d’allò que Iniciativa per Catalunya denominava, ara fa uns anys, “els poderosos”.
Des d’aquesta visió, les institucions, els ajuntaments inclosos, han estat sovint per a l’urbanista (i per a l’activista) progressista com una fortalesa enemiga. Un castell del que es podrà potser arrencar alguna cosa, en el que no es pot entrar sense claudicar i que, en tot cas, un dia, serà conquerit tot sencer.
Al meu entendre un dels aspectes més interessants de l’evolució dels moviments socials d’ençà del 15-M ha estat, precisament, la negativa a plegar-se a aquesta alternativa simplificadora. Al contrari, exponents del moviment han optat per entrar a les institucions i tractar de promoure els seus objectius des del seu interior. En les eleccions municipals de 2015, el govern de gairebé tota la capçalera del sistema urbà espanyol -Barcelona, Madrid, Saragossa, Cadis, la Coruña, Santiago de Compostela, ...- va ser capturat per forces d’aquest tipus.
Caldrà fer un balanç acurat del que han representat aquestes experiències -en les que no han faltat exemples d’imperícia, de ingenuïtat i de sectarisme- però que han permès capgirar l’agenda urbana i assajar un seguit de polítiques transformadores. Així, les institucions han deixat de ser considerades una fortalesa aliena per ser concebudes com a camp de batalla i palanca de transformació.
Òbviament, això implica riscos, el principal dels quals és la pèrdua de força del moviment i la capacitat de l’impuls transformador. Marc Andreu ha historiat amb precisió com això va tenir lloc en el moviment veïnal barceloní entre 1979 i mitjans dels anys vuitanta. Per conjurar aquest risc, caldria ser fort al mateix temps en la institució i en el moviment, cosa gens fàcil. L’Ajuntament de Barcelona ha tractat d’aconseguir-ho a través d’allò que s’ha anomenat la “co-producció” de les actuacions. Moltes de les potencialitats i les limitacions de les polítiques de les que tot seguit us parlarà Janet Sanz han de ser enteses en relació a aquest repte.

4.      Reformes reformistes o reformes revolucionàries?

La tercera i darrera alternativa a la que l’urbanisme transformador s’ha vist tradicionalment confrontat ha estat la d’haver de triar entre reforma o revolució. Richard Sennett en el seu darrer llibre ha representat aquesta tria com el dubte d’un artesà davant d’un vas de porcellana trencat: n’ha de recomposar les peces per tal que pugui seguir complint la seva vella funció? o, per contra, n’ha d’aprofitar els materials per construir, de cap i de nou, noves formes urbanes aptes a noves funcions i noves relacions socials? (Building and Dwelling. Ethics for the City, 2018).
Es tracta, prou que ho veieu, d’una vella dicotomia: dur a terme reformes més o menys cosmètiques per tal de fer més eficient (i més digerible) el sistema econòmic o alterar les relacions de força que el sustenten. La dicotomia és vella, però la major part dels presents a la sala no ho són prou com per recordar els escrits del filòsof André Gorz, que ja en els anys seixanta propugnava donar per superada aquesta oposició. Aquesta havia pogut tenir sentit quan les classes subalternes podien optar entre “la lluita per les reformes o la insurrecció armada; però aquest ja no és el cas a Europa occidental”. En aquest context, deia, l’oposició no ha de ser entre “revolució o reforma” sinó entre “reformes reformistes i reformes revolucionàries” (Stratégie Ouvrière et Neocapitalisme, 1964).
Aquestes darreres –com hem tingut en alguna ocasió oportunitat de comentar amb Janet Sanz- serien les que persegueixen introduir transformacions radicals en la societat, les que cerquen d’alterar les relacions de força. Reformes que parteixen no “d’allò que és possible fer”, sinó “d’allò que cal fer”. La renda mínima garantida, la salut universal, les pensions dignes serien exemples d’aquest tipus de mesures. Doncs bé, algunes de les realitzacions empreses en els darrers anys són llavors que, en cas de fructificar, podrien venir a alterar en profunditat les relacions de força i les condicions de vida a la ciutat: el Pla de Barris, la reserva obligatòria d’habitatge protegit en Sòl Urbà Consolidat, les superilles, la regulació del lloguer per a usos turístics,... Són exemples, prosaics i tangibles, que si perduren i s’eixamplen, podrien esdevenir “reformes revolucionàries”.

5.      La superació de les contradiccions i de les limitacions d’espai i temps

Acabem. En el camp de l’urbanisme, la meva generació va partir en bona mesura  d’una sèrie de dicotomies excloents i simplificadores: transformar la societat vs. transformar la ciutat; fer-ho des de dintre vs. fer-ho des de fora de les institucions; impulsar mesures reformistes vs. actuacions revolucionàries. Crec que l’urbanisme barceloní d’aquests darrers anys ens proposa de superar aquelles velles alternances a través d’una síntesis innovadora i productiva: transformar la ciutat com a forma de contribuir a canviar la societat, fer-ho alhora des de dins i des de fora de les institucions i impulsant, sempre que sigui possible, reformes que alterin en profunditat les relacions de força. Més enllà de les realitzacions concretes aquesta és, al meu entendre, la principal aportació de la feina realitzada en aquests darrers quatre anys.
Ara bé, no diria tot el que penso si no indiqués que, al meu entendre, el projecte, apassionant com és, pateix d’algunes limitacions. I crec que Janet Sanz i els seus companys no considerarien que he fet la meva feina aquest vespre, si no les indiqués abans d’acabar. Ho faré molt breument. No em referiré a actuacions concretes, sempre millorables i sempre discutibles, sinó a dues limitacions de fons: d’espai i de temps.
La primera limitació, prou òbvia, es deriva del fet que Barcelona constitueix un àmbit necessari però de cap manera suficient per portar a terme les polítiques que s’han volgut impulsar. Ja el 1979, ara fa 40 anys, Pasqual Maragall, en un article a La Vanguardia deia “El futuro de la Ciudad con mayúscula se juega tanto o más fuera de la ciudad central (...que) dentro de sus estrechos límites (...). Barcelona ciudad es hoy casi una ficción” (La Vanguardia, 19.08.1979). Totes les polítiques que hem esmentat –la rehabilitació de barris, la regulació de l’ús del parc construït, l’habitatge, el trànsit- són radicalment coixes i incompletes si no van acompanyades de polítiques similars a escala metropolitana. Doncs bé, hem de convenir que en aquest camp, tot i que durant els darrers quatre anys s’han produït alguns avenços, els progressos han estat molt limitats. I en això l’Ajuntament de Barcelona ha tingut, té i tindrà una gran responsabilitat.
La segona limitació és temporal. Les transformacions urbanes són lentes, requereixen de molt de temps per madurar i concretar-se. En la història de Barcelona, quatre anys –fins i tot quatre anys tan intensos com els que hem viscut- són un instant. La gran transformació urbana del darrer quart del segle vint, la que alterà en profunditat el funcionament de la ciutat i atragué atenció internacional, començà a gestar-se amb les associacions de veïns a mitjans dels anys seixanta i es va perllongar fins a mitjans dels noranta, quan va anar perdent el seu impuls transformador. Va ser doncs un cicle de tres dècades.
Per això, jo m’auguro que polítiques urbanes com les que ha impulsat l’Ajuntament en aquest mandat puguin gaudir de més temps: el temps necessari per assentar-se,  per madurar i per florir. Ho desitjo perquè són, efectivament, polítiques necessàries per tal d’omplir la ciutat de vida saludable, democràtica i justa per a tothom.
    

Rosa Luxemburg: "el vostre 'ordre' està fet de sorra"

«L'ordre domina a Varsòvia!» - «L'ordre domina a París!» - «L'ordre domina a Berlín!». Així ho declaren els comunicats dels guardians de l’«ordre» cada mig segle d’un centre de la lluita històrica mundial a un altre. I els «vencedors» exultants no s’adonen que un «ordre» que necessita mantindre’s periòdicament a través de cruentes matances es dirigeix inexorablement cap al seu destí històric, la seua caiguda.»
Així escrivia la revolucionària alemanya Rosa Luxemburg el dia 14 de gener de 1919. Acabava de produir-se la derrota de l'aixecament Espartaquista de Berlín, sufocat pel govern socialdemòcrata de Friedrich Ebert aliat amb les milícies d'extrema dreta dels freikorps. Justament l'endemà de la publicació de l'article, avui fa exactament un segle, Rosa Luxemburg fou detinguda i assassinada per la soldadesca, juntament amb Karl Liebknecht i centenars d'altres militants revolucionaris.
Més enllà de la voluntat commemorativa, resulta avui particularment oportú recordar el text de Luxemburg escrit en un moment de desfeta. Hi citava l'expressió recurrent dels vencedors després de cada derrota revolucionària: l'"ordre" torna a regnar. Tornà a regnar a Varsòvia el 1831 després de la repressió de l'aixecament contra el domini rus, a París el 1871 després de la desfeta de la Comuna, a Berlín el gener de 1919. Però aquest ordre estava cridat a ser, una i altre vegada subvertit: «L’ordre domina a Berlín!» Ximples lacais! El vostre «ordre» està fet de sorra.», exclamava.  
No és pas casualitat que Luxemburg exemplifiqui els episodis del trencament de l'ordre amb noms de ciutats -Varsovia, París, Berlín. Ha estat a les ciutats on al llarg del segle XIX i de bona part del XX es covaren, a Europa, les contradiccions i els moviments que portaren als esclats revolucionaris. Molts d'ells acabaren en derrotes, però la seva successió és el que feu possible arrencar les llibertats polítiques i les conquestes socials. 
Si la ciutat ha estat gresol del canvi és precisament perquè l'ordre no hi ha estat mai, ni hi pot arribar a ser, perfecte. Ho recordàvem aquí mateix en motiu del darrer llibre de Francesco Indovina. Per un costat les innovacions tecnològiques i científiques hi obren sempre noves possibilitats i indueixen a l'alteració de l'ordre. És ben cert que els poders establerts segurament es resistiran al canvi, però les bases materials per a l'alteració de l'ordre existent, una vegada descobertes, queden a disposició dels agents socials que se les vulguin fer seves i promoure canvis. Per altre costat, els grups socials subalterns maldaran una i altra vegada per alterar un ordre que els perjudica. De nou, davant d'aquest impuls de canvi, que induirà inevitablement al desordre, els beneficiaris de l'ordre vigent tractaran de preservar-lo per tal de consolidar llurs interessos i llurs privilegis. Però la resta de la població, si no vol resignar-se a la seva sort, no té altre remei que continuar empenyent per capgirar-lo.
En aquests temps de contradiccions i retrocessos, en el que perillen tantes conquestes, és bo de reflexionar sobre les paraules de Luxemburg. El progrés social no pot donar-se, de cap manera, per descomptat i els avenços aconseguits no són, prou que ho veiem, irreversibles. Però el manteniment d'un "ordre" que asseguri de manera permanent i complerta els privilegis d'uns pocs és també una quimera. Així doncs, tot i les dificultats i les derrotes, les possibilitats d'avançar cap a una ciutat i una societat més justa "eren, són i seran". 

Francesco Indovina. De l'ordre i el desordre a la ciutat

En la seva Teoria General de la Urbanització (1867), Ildefons Cerdà explica l'impacte que va rebre en la seva joventut, en descobrir les possibilitats dels mitjans de transport mecànics. "Llavors, comparant els temps amb els temps, costums amb costums i elements amb elements" -escriu Cerdà- “vaig comprendre que l'aplicació del vapor com a força motriu assenyalava per a la humanitat el terme d'una època i el principi d'una altra., I que al present ens trobem en un veritable estat de transició". Un període en el qual s'haurien confrontar el vell ordre i l'ordre naixent. La durada d'aquesta lluita entre passat i present seria més o menys llarga, però en tot cas es dirimiria a les ciutats, les quals, haurien de ser "el camp d'operacions d'aquesta mateixa lluita titànica de dues civilitzacions que es disputen el domini del món".

De l'ordre i el desordre a la ciutat tracta precisament l'últim llibre de Francesco Indovina, un dels més fecunds i conspicus analistes italians del fenomen urbà contemporani. L'autor, que ja va impartir una conferència a Barcelona sobre aquest tema l'any 2016, parteix d'una pregunta que no pot ser més rellevant: per què –s’interroga- malgrat els intents reiterats de dotar-les d'un ordre, les ciutats acaben sempre presentant un nivell més o menys elevat de desordre? Per què, podríem afegir, l'artefacte més sofisticat i complex que la societat ha construït per protegir-se de les inclemències de la natura ha acabat sent percebut com una font de transformacions i inquietuds imprevisibles?

Per respondre aquesta qüestió, Indovina centra en bona part la seva anàlisi sobre l'urbanisme, la disciplina a la qual la col·lectivitat ha recorregut, al llarg dels segles, per sotmetre els impulsos privats a un disseny i un designi comú en la construcció de la ciutat. Per això, afirma l'autor, l'urbanisme es caracteritza per una forta vocació de dictar un ordre: defineix - a través de normes i plans- allò que és possible i desitjable de fer a la ciutat, i amb això tracta d'establir un ordre per al present i prefigurar un ordre per al futur. Aquest ordre no és, de cap manera, només formal, sinó que afecta també a l'organització social, la vida econòmica, el poder polític, així com a la cultura i els rites que configuren i expressen les creences col·lectives. Per això, en qualsevol període històric, l'ordre urbanístic es troba estretament relacionat amb l'ordre econòmic i social prevalent.

El punt central del raonament de l'autor rau en l'afirmació que aquest ordre a la ciutat (i en la societat) mai és (ni pot ser) perfecte. En primer lloc, les innovacions tecnològiques i científiques obren noves possibilitats i indueixen a l'alteració de l'ordre. Bé és veritat, com recordava Cerdà, que els poders establerts poden resistir-se al canvi, però les bases materials per a l'alteració de l'ordre existent, un cop descobertes queden a disposició dels agents socials que les vulguin emprar per induir la transformació urbana. D'altra banda, els diversos grups socials presents a la ciutat detenen interessos diferents, sovint contradictoris, i per això aquells que es troben en situació subalterna tractaran d'alterar un ordre que no els afavoreix: només subvertint-lo aconseguiran prosperar i millorar la seva sort. De nou, davant aquestes pulsions de canvi, que induiran inevitablement al desordre, aquells que resulten afavorits per l'ordre existent tractaran de mantenir-lo amb l’objectiu de consolidar els seus interessos i els seus privilegis.

De la presència d'un i altre factor -el canvi tecnològic i la contradicció social- sorgeix una doncs una pugna insomne, a través de la qual, de manera sorda o oberta, es dirimeix el manteniment o l'alteració de l'ordre existent. Per aquesta raó, afirma Indovina, a la ciutat " 'Ordre' i 'desordre' s'oposen a una mena de lluita sense quarter, però, tot i oposar-se, són elements dinàmics l'un de l'altre, es sostenen recíprocament, no es contraposen".

Un dels principals valors d'aquesta aproximació dialèctica rau, al nostre entendre, en el fet de despullar de connotacions morals les nocions d'ordre i desordre. Al contrari, la imposició d'un i altre estat resulta, en cada circumstància històrica, instrumental per a l'afirmació de determinats interessos socials. Així, la imposició d'un ordre urbà a través de la pràctica urbanística pot traduir, en certes circumstàncies, la voluntat d'afavorir només a uns pocs: els propietaris del sòl, els promotors immobiliaris, els grups socials més benestants. L'ordre urbanístic es converteix d'aquesta manera en un instrument per al manteniment dels privilegis d'aquells que tenen el poder econòmic i polític a la ciutat. Ara bé, la imposició de l'ordre urbanístic pot respondre també a un intent de limitar aquests privilegis i d'afirmar els drets del conjunt de la ciutadania: el dret a l'habitatge, a l'espai públic, als serveis urbans. En aquest cas, l'ordenació urbanística ve a limitar els interessos dels privats en benefici de la col·lectivitat. Es podria fins i tot concebre un ordre urbanístic l’objectiu principal del qual fos contribuir a eradicar els privilegis socials a la ciutat i aconseguir una alta equitat social.

Si, com veiem, la noció d'ordre pot tenir connotacions socials diverses segons les circumstàncies històriques i els interessos que defensi, la noció de desordre no vehicula significats menys complexos. D'una banda, el desordre pot ser el resultat de la pugna dels que menys tenen per millorar la seva situació. Pot ser, així mateix, la conseqüència de la introducció d'innovacions tècniques que alterin les condicions de vida i les formes de producció de béns i serveis. Però el desordre pot ser també la conseqüència de l'acció dels agents privats, privilegiats o no, per eludir i vulnerar els límits que la col·lectivitat els ha imposat. L'apropiació de béns comuns, la corrupció i múltiples formes de les irregularitats urbanístiques són expressions clares d'aquest tipus desordre.

Aquestes són les raons que porten Indovina a afirmar que en qualsevol societat dinàmica ordre i desordre han de conviure de manera inevitable i permanent a la ciutat. En aquest context, la ciutat construïda constitueix al mateix temps un punt de partida ineludible i un límit a superar. A El 18 Brumari de Lluís Bonaparte, Marx afirmava que la tradició de les generacions mortes oprimeix sovint com un malson el cervell dels vius. A la ciutat, el pes del passat no resideix només en la tradició, sinó també en les formes construïdes: el traçat els carrers, l'espai públic, el parc d'habitatge, els monuments i els símbols que són el llegat d'ordres i desordres pretèrits. Per això, la formes urbanes existents constitueixen certament un fet consumat amb el qual les generacions actuals han de fer necessàriament els comptes. Però al mateix temps, aquestes formes constitueixen un límit enfront del qual cada generació (i cada urbanista amb voluntat transformadora) no pot de cap manera aturar-se. Emilio Sereni ha afirmat una cosa molt similar al discórrer sobre la transformació del paisatge.

Aquesta voluntat de transformació conté, de manera inevitable, la prefiguració d'un nou ordre: tot procés de canvi, inicialment subversiu, tendeix cap a la normativització, cap a la institucionalització. Ara bé, aquest ordre, un cop establert, serà qüestionat per nous elements de desordre que el alteraran i subvertiran fins que una nova situació d'aparent estabilitat, o d'aparent ordre, sigui aconseguida, i així successivament. Per això, ens diu Indovina, "l'ordre urbà ha acabat sempre per representar una aspiració i mai una realització". Es podria dir amb això que el seu argument manté un cert parentiu amb la teoria del doble moviment enunciada per Karl Polanyi en relació a l'evolució de les societats contemporànies: aquella alternança històrica que oposaria, d'una banda, la innovació i al canvi, i, d'altra , la norma i la cohesió.

Indovina desenvolupa el seu assaig, com imposen els cànons de la dialèctica, en tres apartats. Dedica el primer a la voluntat d'ordre urbanístic i als seus concrecions al llarg de la història de la ciutat contemporània: d'Ebenezer Howard i Le Corbusier a l’urbanisme reformista italià de finals del segle passat. El segon apartat versa, en canvi, sobre el desordre urbà, les seves causes i les seves conseqüències sobre la funcionalitat i l'equitat de la ciutat. L'epígraf final constitueix la reivindicació d'un urbanisme divers: aquell que, sense renunciar a l'aspiració d'assolir formes d'ordre urbà més justes, eficients i sostenibles, és conscient de la impossibilitat (i la improcedència) de cancel·lar els conflictes. La superació de la contraposició entre ordre i desordre s'ha d'assolir doncs, per Indovina, no en la quimèrica imposició absoluta d'un estat sobre un altre, sinó a través del govern permanent de les transformacions econòmiques, socials i urbanes.

Per si no n'hi hagués prou amb això, el volum inclou dos florilegis de textos clàssics referents als temes tractats. El primer conté una trentena de passatges sobre l'ordre urbanístic, procedents de l'obra d'altres tants grans urbanistes. El segon està format per una dotzena de textos literaris i d'assaig sobre el desordre urbà, extrets de l'obra d'altres tants escriptors i experts. Una i altra selecció ofereixen una panoràmica especialment suggeridora i faran les delícies del públic lector. L'escassa presència de dones entre els autors integrats en l'antologia ha de ser vista, sens dubte, com una expressió més de la prevalença al llarg dels últims segles d'un ordre -en aquest cas la visió masculina de la ciutat- i la necessitat del desordre destinat a transformar-la.

En definitiva, Ordine e disordine nella città contemporanea (Milà, Franco Angeli, 2017) és una obra extraordinàriament interessant, tant en la seva concepció teòrica com en la seva realització pràctica. La seva lectura resulta no només recomanable per a estudiants i docents, sinó molt profitosa per a tota persona que vulgui comprendre i contribuir a transformar les nostres ciutats.

[La versió italiana d'aquest text ha estat publicada a Casa della Cultura, Milà, 7.12.2018]