En
la seva Teoria General de la Urbanització (1867), Ildefons Cerdà explica
l'impacte que va rebre en la seva joventut, en descobrir les possibilitats dels
mitjans de transport mecànics. "Llavors,
comparant els temps amb els temps, costums amb costums i elements amb elements"
-escriu Cerdà- “vaig comprendre que
l'aplicació del vapor com a força motriu assenyalava per a la humanitat el
terme d'una època i el principi d'una altra., I que al present ens trobem en un
veritable estat de transició". Un període en el qual s'haurien
confrontar el vell ordre i l'ordre naixent. La durada d'aquesta lluita entre
passat i present seria més o menys llarga, però en tot cas es dirimiria a les
ciutats, les quals, haurien de ser "el
camp d'operacions d'aquesta mateixa lluita titànica de dues civilitzacions que
es disputen el domini del món".
De
l'ordre i el desordre a la ciutat tracta precisament l'últim llibre de
Francesco Indovina, un dels més fecunds i conspicus analistes italians del
fenomen urbà contemporani. L'autor, que ja va impartir una conferència a Barcelona sobre aquest tema l'any 2016, parteix d'una pregunta que no pot ser més
rellevant: per què –s’interroga- malgrat els intents reiterats de dotar-les
d'un ordre, les ciutats acaben sempre presentant un nivell més o menys elevat
de desordre? Per què, podríem afegir, l'artefacte més sofisticat i complex que
la societat ha construït per protegir-se de les inclemències de la natura ha
acabat sent percebut com una font de transformacions i inquietuds
imprevisibles?
Per
respondre aquesta qüestió, Indovina centra en bona part la seva anàlisi sobre
l'urbanisme, la disciplina a la qual la col·lectivitat ha recorregut, al llarg
dels segles, per sotmetre els impulsos privats a un disseny i un designi comú
en la construcció de la ciutat. Per això, afirma l'autor, l'urbanisme es
caracteritza per una forta vocació de dictar un ordre: defineix - a través de
normes i plans- allò que és possible i desitjable de fer a la ciutat, i amb
això tracta d'establir un ordre per al present i prefigurar un ordre per al
futur. Aquest ordre no és, de cap manera, només formal, sinó que afecta també a
l'organització social, la vida econòmica, el poder polític, així com a la
cultura i els rites que configuren i expressen les creences col·lectives. Per
això, en qualsevol període històric, l'ordre urbanístic es troba estretament
relacionat amb l'ordre econòmic i social prevalent.
El
punt central del raonament de l'autor rau en l'afirmació que aquest ordre a la
ciutat (i en la societat) mai és (ni pot ser) perfecte. En primer lloc, les
innovacions tecnològiques i científiques obren noves possibilitats i indueixen
a l'alteració de l'ordre. Bé és veritat, com recordava Cerdà, que els poders
establerts poden resistir-se al canvi, però les bases materials per a
l'alteració de l'ordre existent, un cop descobertes queden a disposició dels
agents socials que les vulguin emprar per induir la transformació urbana.
D'altra banda, els diversos grups socials presents a la ciutat detenen
interessos diferents, sovint contradictoris, i per això aquells que es troben en
situació subalterna tractaran d'alterar un ordre que no els afavoreix: només
subvertint-lo aconseguiran prosperar i millorar la seva sort. De nou, davant
aquestes pulsions de canvi, que induiran inevitablement al desordre, aquells
que resulten afavorits per l'ordre existent tractaran de mantenir-lo amb l’objectiu
de consolidar els seus interessos i els seus privilegis.
De
la presència d'un i altre factor -el canvi tecnològic i la contradicció social-
sorgeix una doncs una pugna insomne, a través de la qual, de manera sorda o
oberta, es dirimeix el manteniment o l'alteració de l'ordre existent. Per
aquesta raó, afirma Indovina, a la ciutat " 'Ordre' i 'desordre' s'oposen
a una mena de lluita sense quarter, però, tot i oposar-se, són elements
dinàmics l'un de l'altre, es sostenen recíprocament, no es contraposen".
Un
dels principals valors d'aquesta aproximació dialèctica rau, al nostre
entendre, en el fet de despullar de connotacions morals les nocions d'ordre i
desordre. Al contrari, la imposició d'un i altre estat resulta, en cada
circumstància històrica, instrumental per a l'afirmació de determinats
interessos socials. Així, la imposició d'un ordre urbà a través de la pràctica
urbanística pot traduir, en certes circumstàncies, la voluntat d'afavorir només
a uns pocs: els propietaris del sòl, els promotors immobiliaris, els grups
socials més benestants. L'ordre urbanístic es converteix d'aquesta manera en un
instrument per al manteniment dels privilegis d'aquells que tenen el poder
econòmic i polític a la ciutat. Ara bé, la imposició de l'ordre urbanístic pot
respondre també a un intent de limitar aquests privilegis i d'afirmar els drets
del conjunt de la ciutadania: el dret a l'habitatge, a l'espai públic, als
serveis urbans. En aquest cas, l'ordenació urbanística ve a limitar els
interessos dels privats en benefici de la col·lectivitat. Es podria fins i tot
concebre un ordre urbanístic l’objectiu principal del qual fos contribuir a
eradicar els privilegis socials a la ciutat i aconseguir una alta equitat
social.
Si,
com veiem, la noció d'ordre pot tenir connotacions socials diverses segons les
circumstàncies històriques i els interessos que defensi, la noció de desordre
no vehicula significats menys complexos. D'una banda, el desordre pot ser el
resultat de la pugna dels que menys tenen per millorar la seva situació. Pot
ser, així mateix, la conseqüència de la introducció d'innovacions tècniques que
alterin les condicions de vida i les formes de producció de béns i serveis. Però
el desordre pot ser també la conseqüència de l'acció dels agents privats,
privilegiats o no, per eludir i vulnerar els límits que la col·lectivitat els
ha imposat. L'apropiació de béns comuns, la corrupció i múltiples formes de les
irregularitats urbanístiques són expressions clares d'aquest tipus desordre.
Aquestes
són les raons que porten Indovina a afirmar que en qualsevol societat dinàmica
ordre i desordre han de conviure de manera inevitable i permanent a la ciutat.
En aquest context, la ciutat construïda constitueix al mateix temps un punt de
partida ineludible i un límit a superar. A El
18 Brumari de Lluís Bonaparte, Marx afirmava que la tradició de les
generacions mortes oprimeix sovint com un malson el cervell dels vius. A la
ciutat, el pes del passat no resideix només en la tradició, sinó també en les
formes construïdes: el traçat els carrers, l'espai públic, el parc d'habitatge,
els monuments i els símbols que són el llegat d'ordres i desordres pretèrits.
Per això, la formes urbanes existents constitueixen certament un fet consumat
amb el qual les generacions actuals han de fer necessàriament els comptes. Però
al mateix temps, aquestes formes constitueixen un límit enfront del qual cada
generació (i cada urbanista amb voluntat transformadora) no pot de cap manera
aturar-se. Emilio Sereni ha afirmat una cosa molt similar al discórrer sobre la
transformació del paisatge.
Aquesta
voluntat de transformació conté, de manera inevitable, la prefiguració d'un nou
ordre: tot procés de canvi, inicialment subversiu, tendeix cap a la normativització,
cap a la institucionalització. Ara bé, aquest ordre, un cop establert, serà
qüestionat per nous elements de desordre que el alteraran i subvertiran fins
que una nova situació d'aparent estabilitat, o d'aparent ordre, sigui
aconseguida, i així successivament. Per això, ens diu Indovina, "l'ordre urbà ha acabat sempre per
representar una aspiració i mai una realització". Es podria dir amb
això que el seu argument manté un cert parentiu amb la teoria del doble
moviment enunciada per Karl Polanyi en relació a l'evolució de les societats
contemporànies: aquella alternança històrica que oposaria, d'una banda, la
innovació i al canvi, i, d'altra , la norma i la cohesió.
Indovina
desenvolupa el seu assaig, com imposen els cànons de la dialèctica, en tres apartats.
Dedica el primer a la voluntat d'ordre urbanístic i als seus concrecions al
llarg de la història de la ciutat contemporània: d'Ebenezer Howard i Le Corbusier
a l’urbanisme reformista italià de finals del segle passat. El segon apartat
versa, en canvi, sobre el desordre urbà, les seves causes i les seves
conseqüències sobre la funcionalitat i l'equitat de la ciutat. L'epígraf final
constitueix la reivindicació d'un urbanisme divers: aquell que, sense renunciar
a l'aspiració d'assolir formes d'ordre urbà més justes, eficients i
sostenibles, és conscient de la impossibilitat (i la improcedència) de
cancel·lar els conflictes. La superació de la contraposició entre ordre i
desordre s'ha d'assolir doncs, per Indovina, no en la quimèrica imposició absoluta
d'un estat sobre un altre, sinó a través del govern permanent de les
transformacions econòmiques, socials i urbanes.
Per
si no n'hi hagués prou amb això, el volum inclou dos florilegis de textos
clàssics referents als temes tractats. El primer conté una trentena de
passatges sobre l'ordre urbanístic, procedents de l'obra d'altres tants grans
urbanistes. El segon està format per una dotzena de textos literaris i d'assaig
sobre el desordre urbà, extrets de l'obra d'altres tants escriptors i experts.
Una i altra selecció ofereixen una panoràmica especialment suggeridora i faran
les delícies del públic lector. L'escassa presència de dones entre els autors
integrats en l'antologia ha de ser vista, sens dubte, com una expressió més de
la prevalença al llarg dels últims segles d'un ordre -en aquest cas la visió
masculina de la ciutat- i la necessitat del desordre destinat a transformar-la.
En
definitiva, Ordine e disordine nella
città contemporanea (Milà, Franco Angeli, 2017) és una obra
extraordinàriament interessant, tant en la seva concepció teòrica com en la
seva realització pràctica. La seva lectura resulta no només recomanable per a
estudiants i docents, sinó molt profitosa per a tota persona que vulgui
comprendre i contribuir a transformar les nostres ciutats.
[La versió italiana d'aquest text ha estat publicada a Casa della Cultura, Milà, 7.12.2018]
