dissabte, 25 de juliol del 2020

La crida del camp

Louis Moreau, "L'en dehors" (1922, circa) 

En els darrers mesos, coincidint amb l’esclat de l’epidèmia COVID-19, el portals immobiliaris han detectat un increment de la demanda dels habitatges situats fora dels àmbits urbans més densos. Les consultes relatives a finques rústiques, xalets i cases entre mitgeres pugen, mentre l’interès pels pisos disminueix de manera assenyalada. Sembla doncs que el temor al contagi i l’experiència del confinament han convençut a part de la ciutadania dels riscos de l'alta densitat urbana. Els mitjans de comunicació dediquen programes al fenomen i alguns experts vaticinen fins i tot la fi de la ciutat.
De fet, el refús a la ciutat en temps d’epidèmia ha estat un tret recurrent al llarg de la història. La literatura en va plena. Això és degut a que la densitat, en propiciar el contacte, augmenta òbviament el risc de contagi. Ara bé, la relació entre densitat i risc no és pas unívoca, com ho demostra el fet de que algunes metròpolis particularment denses, com Seul o Singapur, hagin pogut fer front amb prou èxit a l’epidèmia. La densitat pot propiciar el contagi, però també facilitar la prevenció i la cura. Com hem explicat en d’altres ocasions, els hospitals, la recerca, les vacunes i l’Estat del benestar són, en bona mesura, creacions urbanes. La densitat pot ser risc i salvació alhora.
Tanmateix, en les presents circumstàncies, la por al contagi sembla aliar-se a un refús genèric a la ciutat, anterior a la crisi actual. Ja l’any 2017, en l’Enquesta a la Joventut de Catalunya, un de cada tres joves catalans d’entre 16 i 34 anys residents en àrees urbanes afirmava que, si pogués, “li agradaria anar a viure en un municipi rural”. L’anàlisi de les respostes mostrava, tanmateix, que en molts pocs casos aquesta voluntat obeeix al desig de dedicar-se a l’agricultura i d’abandonar les formes de vida urbana. Amb les lògiques excepcions -interessants però molt minoritàries- la crida del camp no procedeix de la voluntat de reprendre el cicle de vida tradicional de la pagesia. Res indica tampoc que, en termes generals, es cerqui l’atractiu de la soledat en la natura, la via propugnada per Thoreau com a camí per al perfeccionament personal. Tampoc sembla, finalment, que estem davant d’un renaixement consistent de les experiències neo-rurals de fa prop de mig segle, que volien assajar formes de vida comunitàries i menys consumistes.  
És innegable que algunes iniciatives més o menys sòlides apunten en aquestes direccions alternatives. Però la gran majoria dels que diuen desitjar “anar a viure al camp” voldrien fer-ho sense renunciar a les formes de vida i l’accés als serveis dels que gaudeixen a ciutat. L’aspiració és més aviat la casa amb jardí, el teletreball, la compra per internet i la mobilitat assegurada pel vehicle privat. No és d’estranyar doncs que la nova demanda d’habitatge no apunti tant cap als territoris més remots i despoblats, sinó cap els entorns que estan “prou lluny i prou a prop” dels centres urbans com per gaudir-ne de les avantatges, sense haver de patir-ne els inconvenients (sanitaris i d’altres). En termes generals, doncs, estem davant més de la voluntat d’estendre la ciutat, que no pas de marxar-ne.
Més enllà de la seva dubtosa eficiència en termes de salut pública, cal cridar l’atenció sobre les conseqüències que podria tenir el retorn d’una onada de dispersió urbana com la que vam conèixer en les darreres dècades del segle XX. Per contenir-la van caldre molts esforços i, de fet, no es va aturar fins l’adveniment de crisi econòmica de 2008. Ara, des del punt de vista ambiental, la represa de la dispersió del poblament podria comportar efectes molt negatius pel que fa a fragmentació dels espais naturals, l’ocupació de sòls d’interès agrícola i l’increment de la mobilitat privada.
D’altra banda, des del punt de vista social, la pulsió per deixar la ciutat podria resultar en un agreujament de la segregació residencial, és a dir de la tendència dels grups socials a separar-se entre ells. Albert Camus, a La Pesta -que deu haver estat un dels bestsellers de les darreres setmanes- explica com, tancada la ciutat per raó de l’epidèmia, els preus del pa hi van pujar de manera accelerada. Així, els ciutadans, sobretot els més pobres, pensaven amb nostàlgia en els camps veïns i cridaven, al pas del prefecte, “Pa o espai!”, és a dir, alimenteu-nos o deixeu-nos sortir. En les actuals circumstàncies, les possibilitats reals de sortir de la urbs no estan pas a l’abast dels més vulnerables, que molt difícilment poden guanyar-se el pa o trobar una espai per viure ni dins ni fora de la ciutat. La temptació de la fuga és només realitzable per a les classes mitjanes, i, en particular, per als seus joves. La seva concreció podria contribuir doncs a incrementar la separació de les persones segons el seu nivell de renda, amb les corresponents conseqüències. 
Les causes i els efectes de l’epidèmia estan, sens dubte, relacionades amb les condicions de insostenibilitat ambiental i de injustícia social en que té lloc el procés d’urbanització. Però, per ella mateixa, la disminució de la densitat urbana no seria, de cap manera, una solució del als nostres problemes. Al contrari, podria agreujar-los i engendrar-ne de nous. No hauria de ser la crisi actual l’ocasió de rellançar el debat sobre l’ordenació del territori a Catalunya? Més enllà dels llocs comuns i dels clixés ideològics, no hauríem d’aspirar a articular el nostre territori a partir del respecte als espais oberts i de l’articulació d’una xarxa urbana potent i ben comunicada? Més que escampar la urbanització, no hauríem de procurar que tothom, amb independència del lloc on viu, pugui tenir un accés enraonadament equitatiu a la renda i els serveis? En definitiva, més que córrer encara una altra vegada darrera formes d’urbanització caduques i fallides, no ens es caldria repensar la manera com utilitzem els recursos i distribuïm la riquesa? 

[Article publicat al diari Ara, 24.07.2020

dilluns, 13 de juliol del 2020

Viatge al país de la utopia camperola

Alexander Txaianov (1888-1937)
Ara que, arran de l'epidemia, torna a prendre força el debat sobre els perills del procés d'urbanització i les eventuals virtuts del "retorn al camp" pot resultar útil recordar els antecedents històrics d'aquest debat, no fos cas que, un cop més, creguéssim que som els primers en abordar-lo. En particular, podria ser convenient rellegir aquelles aportacions que, en comptes de concebre la re-ruralització de la societat com un retorn al passat, han volgut especular sobre com podria ser una societat amb tecnologia i cultura modernes de caràcter no urbà.
Entre aquestes visions destaca l'aportació d'Alexander Txaianov (Moscou, 1888-Alma Ata, 1937), destacat economista agrari que ocupà càrrecs de responsabilitat en l'administració estatal de la Rússia soviètica. Procedent del tronc naródnik, mantinguè una actitud crítica amb la política agraria dels bolxevics i acabà sent executat per ordre de Stalin.
Com és sabut, els naródniki, o populistes, defensaven la idea de que Rússia no tenia perquè repetir el desenvolupament social marcat per l'experiència capitalista d'Europa occidental. Alguns dels seus dirigents es decantaren cap a posicions contràries a la revolució de 1917, però d'altres s'hi implicaren, disputant als bolxevics l'exclusivitat en el seu impuls i gestió. Part d'aquests, com Txaianov, propugnaven la noció de que el la societat russa podria "saltar" fases en el desenvolupament històric i que la comuna rural pagesa podia ser la base de la societat socialista. Així, el camperolat, en comptes de descompondre's en petita burgesia agrària i proletariat, tal com preveia Lenin a El desenvolupament del capitalisme a Rússia (1899), esdevindria una classe amb interessos i capacitat d'actuació pròpia.
D'aquesta manera, el camperolat, que en el moment de la revolució constituïa la gran majoria de la població russa, més que un aliat incòmode, subaltern i minvant del proletariat dirigent, es convertiria en un subjecte social transformador autònom. El camí, passaria per la progressiva socialització de la terra i la constitució de cooperativa agràries per a la seva gestió. Els postulats del moviment tingueren el seu moment de plenitud en el període de la NEP, però, com és sabut, els plantejaments populistes i el Partit Social Revolucionari que els representava acabaren derrotats i els seus dirigent anorreats.
L'obra teòrica de Txaianov va restar en l'oblit durant molts anys, tot i que ha tornat de manera intermitent a l'actualitat diverses vegades, la darrera arran dels debats sobre l'"agricultura de proximitat" i la "sobirania alimentària". Ara fa un parell d'any, Ediciones RyR en va publicar a Buenos Aires una nova traducció castellana de Viatge del meu germà Alekséi al país de la utopia camperola. Es tracta d'una breu obra, en la que l'autor, mitjançant un relat de caràcter utòpic, exposa el seu programa polític i la visió de com seria la societat en la que hagués triomfat la revolució camperola. Publicat inicialment a Moscou l'any 1920, n'hi havia hagut una anterior traducció castellana a Mèxic, amb un pròleg de l'antropòleg Roger Bartra ("La sociedad rural contra el poder urbano"). L'edició a la que ens referim s'obre amb un interessant estudi introductori d'Eduardo Sartelli ("El persistente encanto del populismo agrario: Aleksander Chayanov y los problemas de la revolución socialista") i inclou, com a apèndix, "Qué és la qüestió agrària?" (1917), un dels principals textos teòrics de l'autor. Aquí ens volem centrar en la forma com Txaianov aborda la qüestió de la desurbanització en la utòpica societat camperola.
Com a bon relat utòpic, la narració s'inicia amb un desplaçament temporal inexplicable: Alekséi Kremniov, un revolucionari soviètic, és transportat, a través d'un salt temporal inversemblant, des de la Moscou d'inicis del anys '20 fins al de 1984 (casualment la data d'una altra visió del futur, distòpica en aquest cas, que anys més tard esdevindria famosa). El primer que el sobta és la imatge que observa des de la finestra: "A sota s'estenia una ciutat. Sens dubte era Moscou [...] Una vista ja coneguda feia molts i molts anys. Però com havia canviat tot al seu voltant! Havien desaparegut les moles de pedra que abans cobrien l'horitzó, mancaven conjunts arquitectònics sencers [...] En canvi, tot el voltant estava inundat de jardins. Frondoses arbrades omplien l'espai gairebé fins al mateix Kremlin, tot deixant enmig solitàries illes de conjunts arquitectònics. Els carrers arbrats travessaven aquella mar verda que ja es tenyia de groc. Hi fluïa un viu torrent de vianants, autos, carruatges. Tot respirava una frescor palpable, un ànim confiat".
Poc després, els habitants del domicili on ha anat a raure, que resulten pertànyer a una família dirigent de la nova societat, li expliquen les raons de la transformació de la capital en aquesta imatge (que per a qualsevol urbanista evocarà, sens dubte, les visions de la ciutat-jardí de Ebenezer Howard). Així, li exposen que l'any 1934, quan els partits camperols prengueren el poder, varen decidir aniquilar les ciutats: "El govern [...], al que una experiència de llargs anys havia convençut del perill que representaven per al règim democràtic les grans concentracions urbanes, va decidir prendre una mesura revolucionària i, en el Congrés dels Soviets, va promoure el decret sobre l'aniquilació de les ciutats de més de 20.000 habitants. Per descomptat, el més difícil va ser aplicar aquest decret a Moscou, que en els anys '30 superava ja els quatre milions d'habitants. Però l'obstinada tenacitat dels líders i la potencia tècnica del cos d'enginyers van permetre acomplir aquesta tasca en el termini de 10 anys [...]. Les fàbriques varen anar sent evacuades poc a poc per tota Rússia, cap a nous nodes ferroviaris. Cap a 1937 els carrers de Moscou van començar a buidar-se [...] Centenars de gratacels moscovites varen ser demol·lits i sovint va caldre recórrer a la dinamita [...] L'any 1937 els més audaços dels nostres líders, deambulant per la ciutat en runes, estaven disposats a prendre's a sí mateixos per vàndals a la vista del quadre de devastació que oferia la ciutat".
Llegida en els anys '20 aquesta espècie de "ruralització" forçada podia semblar la imatge invertida e la "proletarització" compulsiva impulsada pels bolxevics a través de les col·lectivitzacions forçoses i els intents de industrialització accelerada. Al lector contemporani li evocarà, de manera ineludible, l'experiència tràgica de Khmers rojos cambodians. En la utopia de Txaianov, les coses són però diferents. És ben cert que la població permanent de la capital s'ha reduït molt, però aquesta segueix complint part de les seves funcions, al servei ara de la societat camperola: "Prengui Moscou, té 100.000 habitants però hi ha hotels per a quatre milions, a les capitals de província per 10.000 habitants hi ha hotels per a un milió, i gairebé mai estan buits. Les vies de comunicació tenen tals característiques que cada camperol al cap d'una hora o una hora i mitja pot estar en la seva ciutat i sovint la visita".
Moiséi Yákovlevic Ginzburg (Minsk,1892-Moscou,1946)
En la realitat històrica, a inicis dels anys '30, els "desurbanistes" soviètics, amb Moiséi Ginzburg al capdavant, haurien de proposar la dissolució de la ciutat tot seguint un altre camí: a través de la ubicació dispersa de la industria sobre les vies de comunicació. Tal com explicà el mateix Ginzburg en la seva cèlebre polèmica amb Le Corbusier, això implicava estendre el sistema i la cultura urbana sobre el tot el territori, amb la finalitat d'acabar amb la dualitat camp/ciutat (i per tant camperolat/proletariat). La proposta de Txaianov sembla apuntar cap a la mateixa finalitat, però pel camí invers, és a dir, estenent el camp cap al territori que havia estat la ciutat i posant-lo al seu servei: "Abans la ciutat es bastava a ella mateixa i el camp no era més que el seu pedestal. Ara, si es vol, no hi ha ciutats com a tals, sinó un lloc que serveix de node per a les relacions socials. Cada una de les nostres ciutats no és més que un lloc de reunió, la plaça central del districte. No és un lloc per viure, sinó per celebracions assemblees i d'altres afers. Un punt, no una entitat social".
El debat sobre camp i ciutat que trobem en les pàgines del diaris d'aquests dies era ja ben viu a l'Europa de fa un segle. Ho era en els contextos més diversos: a la Itàlia feixista, a la Catalunya de la dictadura de Primo i la Segona República, i, com veiem, a la Rússia soviètica. A diferència dels exemples italià i català, on els debel·ladors de la ciutat solien inscriure's en l'àmbit del pensament més estrictamente reaccionari, la utopia de Txaianov contenia tant elements clarament conservadors (com la desconfiança envers els proletariat urbà), com referències i elements progressius (com la socialització de la terra).
Moltes coses han canviat des de llavors. Però els dos conceptes territorials, camp i ciutat, tan carregats de simbolisme i contingut ideològic, segueixen vehiculant la pugna entre els interessos i els projectes polítics dels diversos grups socials.