“La gradació progressiva no és aquesta: regió (ruralitat), ciutat, nació.
Sinó ben diversament, aquesta: regió, nació, ciutat”. Així escrivia l’any 1907,
Gabriel Alomar. I reblava: “La mera nació és col·lectivitat tancada dins si
mateixa, movent-se a si mateixa, exercint la seva influencia en el cercle de si
mateixa; i la ciutat és nucli d’irradiació, d’influència sobre l’exterior; si
en la nació hi ha esperit conscient, en la ciutat hi ha esperit pensant i
imperant; si en la nació hi ha sentimentalitat, en la ciutat hi ha pensament i
volició. Els interessos nacionals són de resistència a l’adaptació de lo
estrany; són tradicionals, conservatius del moviment i la llei pròpia. Els interessos de la ciutat són
futuristes, perquè veu tota la seva missió en el pervenir, en la sort futura i
en la potencia fecundant i generatriu de les idees que llença, en l’èxit de les
empreses que escomet. (…) Deuria dir-se: la regió és moguda, la nació se mou;
la ciutat mou. La regió és inert. La nació és se-movent. La ciutat és motriu”.
Com és sabut, la síntesi d’aquest
pensament de l'escriptor socialista mallorquí seria la noció Catalunya-Ciutat, tan difosa
com, sovint, desnaturalitzada. Una noció que implicava no només que les
condicions, els serveis i les formes de vida urbana havien d’atènyer tot el
territori de Catalunya, sinó que Catalunya entera esdevindria ciutat generadora
de projectes col·lectius fecunds i irradiants. En part, la noció Euskal Hiria,
o ciutat basca, utilitzada en els darrers anys a Euskadi com a complement, per a uns, com a superació, per d'altres, del terme Euskal Herria, potser podria ser llegit
en aquests termes.
El debat sobre la qüestió nacional a
Catalunya i el seu encaix en les realitat institucionals espanyola i europea,
tan tancat molt sovint en discussions i en tacticismes de curta volada, s’anima,
de tant en tant, amb iniciatives que fan pensar en raonaments fèrtils com els de Gabriel Alomar. N’ha estat un exemple el seminari organitzat a la Universitat
de Lleida el dia 19 de gener 2013, amb la coordinació d’Antoni Gutiérrez Rubí i Miquel Pueyo, sobre el
tema de la “Nació Xarxa”.
Els organitzadors hi proposaven
reflexionar sobre la possibilitat que els canvis en la capacitat relacional
oferts per les TIC puguin permetre una certa “reconceptualització de la idea de
nació”: una nova visió que permetés qüestionar el concepte tradicional de nació
basat en un espai físic delimitat i una comunitat constituïda, en bona
mesura, a partir del veïnatge administratiu. A més, els organitzadors
proposaven explorar les potencialitats de l’ús de les tecnologies de la comunicació a l’hora de
integrar i agitar socialment, per superar les tiranies dels mitjans
tradicionals i per contribuir a transformar les formes de representació
política.
Les implicacions del debat són, prou
que es veu, enormes. La definició del concepte “nació” ha estat, com és ben
sabut, fugisser i controvertit dels del seu mateix origen. Sabut és també que
la integració econòmica mundial, la difusió de determinats comportaments
culturals i formes de vida, així com la creació de xarxes de relació basades en
les tecnologies de la comunicació han contribuït en fer aquella definició encara més complexa: no és ja que el concepte de nació d’origen germànic –aquell basat
en l’existència d’uns trets d’identitat configuradors d’una “ànima col·lectiva”
de caràcter substantiu, a la que els individus pertanyen independentment de la
seva voluntat- sigui avui clarament insostenible; el mateix concepte de nació
emergit de la revolució francesa -com la comunitat integrada per tots aquells
que expressen la voluntat de conformar una mateixa comunitat política, al marge
de llurs diferències culturals, religioses o ètniques- es veu sotragada per la configuració
de comunitats els membres de les quals comparteixen interessos, valors, creences i fins
voluntat i capacitat d’acció política, sense conviure en un mateix territori
concret.
D’altra banda, les potencialitats
que l’ús de la xarxa confereix a l’hora d’organitzar els mecanismes de representació
i organització política també alteren l’altra variable de l’equació: la relació
entre ciutadania i institucions polítiques, entre la col·lectivitat –definida de
la manera que es vulgui- i Estat.
Davant d’això, fent una paràfrasi d’Alomar,
seria temptador afirmar que avui la gradació progressiva per a l’acció política
ha de ser: regió, nació, xarxa. Tot
entenent per xarxa la possibilitat de constituir comunitats de solidaritat i
projecte noves –en primer terme entre el grups socials i les classes
subalternes d’arreu del món. Així, la dicció Nació-Xarxa podria expressar –com la
de Catalunya-Ciutat- la d’una col·lectivitat amb “potencia fecundant”
i voluntat d’acció política, però sense necessitat, en aquest cas, d’estar
definida de manera estricta des del punt de vistes geogràfic.
Tanmateix, la utilització de la
xarxa com a instrument, també, d’explotació econòmica, d’estratificació social
i de subjecció ideològica obliga, sense cap dubte, a la cautela. I els problemes a l'hora d’articular políticament i, encara més, institucionalment, els nous
subjectes polítics que emergeixen de les relacions en xarxa, evidencia
les dificultats d’avançar per aquest camí. Tot i això, la reflexió sobre el
tema, resulta necessària i peremptòria, i potser conté claus per sortir d’alguns
dels atzucacs en els que ens trobem.
Una cosa, seria, però, de desitjar.
Durant més d’un segle, a Catalunya, el debat sobre la relació entre la nació i la ciutat ha estat utilitzat com a metàfora o com a disfressa d’altres debats de caràcter social o nuament polític. Així, des dels temps de Gaziel
i Josep Antoni Vandellós, la retòrica de la macrocefàlia i els “desequilibris territorials”
ha estat reiteradament utilitzada per argumentar allò que no eren altra cosa
que les temences de les classes dirigents envers els riscos de inestabilitat
derivada de la concentració de població treballadora, o els interessos de les forces
polítiques poc afavorides, tradicionalment, pel vot urbà. Seria ben desitjable
que ara, en el debat sobre el binomi nació
i xarxa, no ocorregués el mateix i que
quedés ben clar, des del bell inici, quin és el contingut polític i, sobretot,
social dels projectes que amb la utilització d’aquests conceptes es pretén
impulsar.
