La urbanització de la Plana de l'Alt Empordà

El territori català pot ser comparat "amb un ventall mig tancat, amb l'anella al golf de Roses", deia Pierre Vilar. I és que les grans línies del relleu -l'eix pirinenc i els Catalànids- semblen convergir cap aquest indret per dotar-lo d'una rellevància geogràfica extraordinària. La societat ha sabut recollir, des de fa mil·lennis, la proposta del medi per fer del litoral entre Roses i l'Escala, amb la plana que s'obra just al seu darrera, entre la Serra de Verdera i el Montgrí, un dels espais decisius en l'evolució de la història del país.
En el darrer mig segle, aquest espai ha conegut una transformació sense precedents, segurament la més radical i decisiva de la seva història. El procés d'urbanització, la conquesta del litoral, la transformació de les activats agrícoles, la irrupció de les activitats turístiques s'han conjugat per capgirar de manera notabilíssima tant les formes de vida, com els usos i l'ocupació del sòl.
Aquest és precisament el tema de la tesi doctoral del geògraf Sergi Cuadrado, que acaba de presentar-se al Departament de Geografia de la Universitat Autònoma de Barcelona, sota el títol La metropolitanització de la Plana de l'Alt Empordà. Exemple d'un nou model territorial a Catalunya. L'autor hi estudia l'evolució dels usos del sòl, l'habitatge i la població, entre d'altres variables, per als 21 municipis de l'àmbit i un període de temps molt dilatat, de 1950 a 2006. Això li permet de copsar l'inici del procés d'urbanització associat a l'activitat turística, el seu desenvolupament fins arribar al paroxisme de creixement del període 1975-1996 i el canvis que s'han produït en els darrers anys.
Així, Cuadrado mostra com el territori s’ha vist transformat de manera radical per dues tendències: per un costat, el creixement de la urbanització i la seva dispersió sobre el territori – fins al punt que, entre mitjans del segle XX fins 1996,  per cada habitant nou es van construir 3.5 habitatges i es van ocupar urbanitzar 1.682 m2 de sòl; i, per l’altre, la creixent integració que ha fa del conjunt de l’àmbit un tot integrat i interdependent. És per això que l’autor parla de metropolitanització de l’espai.

Resulta particularment interessant  l’anàlisi dels canvis de tendència detectats en els darrers anys: per un costat la població hi ha augmentat de manera rapidíssima –de manera que el creixement de la dècada 1996-2006 –de 31.000 a 48.000 habitants, supera en termes absoluts el del període 1950-1996 -18.500 a 31.000. Però el ritme d'ocupació de sòl ha hagut de moderar-se, en part per colmatació d'alguns espais, en part per la introducció de figures de protecció, en part pel progressiu exhauriment dels sòls qualificats en els plans urbanístics molt expansius dels anys setanta i vuitanta. Aquest alentiment del ritme absolut ha anat acompanyat, però, per una major pressió sobre els municipis del la segona línia de costa, per trasllat de l'habitatge turístic cap a l'interior, i per migracions de població des de la mateixa ciutat de Figueres.

Tot plegat ha acabat configurant un territori de gran potència urbana i econòmica, però amb notables paradoxes: nuclis tradicionals convertits en bona mesura en espais de segona residència, buits durant molts dies a la setmana; apartaments turístics dels anys setanta i vuitanta ocupats en força casos per la població immigrada extracomunitària; antigues urbanitzacions d’estiueig esdevingudes ara espai de residència preferent de la població autòctona. Paradoxes que es veuen acompanyades també per problemes de sostenibilitat, d’eficiència i d’equitat.

El treball es clou amb un estudi del paper dels diversos agents socials i institucionals en l’evolució del territori i amb una reflexió sobre els diversos instruments de planejament supramunicipal que l’administració de la Generalitat va voler desenvolupar entre 2003 i 2010 per tal d’ordenar les dinàmiques territorials en aquest espai: el Pla Director Urbanístic del Sistema Costanter (2005), els Plans Directors de la Serra de Rodes (2007) i del Sistema Urbà de Figures (2010) i, sobretot , el Pla Director Territorial de l’Empordà (2006), subsumit més tard en el Pla Territorial de les Comarques Gironines (2010). Instruments, que, tot i les seves eventuals limitacions i mancances, a la llum de les conclusions de l’estudi sembla particularment important de mantenir i ampliar.