 |
| D. Hockney, Winter Timber (2009) |
L'exposició de David Hockney
Una visió més àmplia, que pot visitar-se fins a finals de setembre al Museu Guggenheim de Bilbao, resulta, a més d'una gran bellesa, d'un notable interès per a qualsevol persona interessada en el paisatge.
Això és així, primerament, és clar, per la temàtica de l'obra que s'hi pot veure. Olis, aquarel·les, acrílics, sovint de gran format, en els que el pintor mostra una particular visió del paisatge de la seva contrada nadiua de l'East Yorkshire, a Anglaterra. El visitant hi veurà el pas de les estacions sobre la natura, la imatge dels boscos i dels sembrats, la traça dels camins. La figura humana hi és del tot absent i, tanmateix, la presència de l'home és abassegadora, tant pel caràcter humanitzat del paisatge com per la tria del punt de vista, l'enquadrament, i els temes que es representen. L'obra pot ser llegida doncs com una reflexió sobre la interrelació entre natura i acció humana en la configuració del paisatge i, també, com una afirmació de la necessitat de la percepció (del punt de vista, de la selecció) per tal que el paisatge existeixi. "Pintem amb la nostra memòria", diu Hockney. "Veiem el paisatge amb la nostra memòria", podríem afegir: el seleccionem, el percebem, ens hi reconeixem, en funció d'allò que la nostra experiència personal ens porta a cercar-hi. Per això no hi ha dos paisatges iguals, perquè no hi ha dos experiències personals iguals. Per això és tan necessari, com hem comentat en alguna ocasió, posar-nos d'acord en allò que podem considerar els
valors col·lectius que reconeixem en el paisatge.
Però hi ha un altre element que fa particularment interessant la mostra per al geògraf i per a l'estudiós del paisatge. David Hockney utilitza amb profusió diversos mitjans tecnològics per a capturar la imatge del paisatge: des de collages de fotografies que permeten descomposicions cubistes d'una mateixa realitat, tot adoptant diverses perspectives en una mateixa obra, fins a l'ús de iPhone i iPad com a instruments gràfics i la confecció de grans instal·lacions de vídeo digital sobre el paisatge. Així, l'exposició pot ser vista també com una reflexió sobre els mitjans dels que ens dotem per tal de capturar la imatge del paisatge, per seleccionar-ne alguns elements, per representar-lo a diverses escales. Una reflexió que entronca amb bona part del treball previ de Hockney que, com és sabut, ha dedicat interessants i polèmics estudis (el més conegut dels quals és
Secret Knowledge) a la utilització de mitjans òptics per part de pintors, d'ençà del segle XV, ja sigui per a retratar persones i interiors, com també vistes de ciutats i paisatges: de miralls, a lents i a cambres obscures. Avui, quan els mitjans per capturar i per reproduir la
imatge de la terra coneixen revolucions contínues, aquesta reflexió resulta essencial per tal de comprendre com aquests mitjans condicionen (potencien o dificulten) la nostra comprensió del paisatge i del territori (i, per tant, de la societat).
