Les urbanitzacions amb dèficits urbanístics: visibilitzar i afrontar els problemes

Les urbanitzacions de baixa densitat que arrosseguen dèficits urbanístics constitueixen un dels problemes més complexos als que han de fer front les polítiques territorials a Catalunya. En la gran majoría dels casos, es tracta d'assentaments que tenen el seu orígen en els anys seixanta i setanta, com a resultat de processos de parcel·lacions sovint irregulars o mancades de planejament. El seu abast territorial és formidable: el darrer inventari realitzat pel Govern de la Generalitat, l'any 2016, n'identificava prop de 1.500, que, plegades, cobreixen una superfície de més de 40.000 hectàrees i es troben dividides en unes 300.000 parcel·les. 

Degut als seus orígens, bona part d'aquestes urbanitzacions nasqueren en àrees que no disposaven de la qualificació urbanística adequada i mancades de serveis urbanístics bàsics (urbanització dels vials, cicle de l'aigua, enllumenat). Al llarg dels anys, mercès a l'esforç dels ajuntaments i dels veïns, moltes urbanitzacions han anat resolent, mal que bé, aquestes mancances i regularitzant la seva situació jurídica, De totes maneres, el nombre d'urbanitzacions que pateix greus dèficits urbanístics és encara molt elevat. Segons l'inventari de la Generalitat, tot just citat, serien 730 arreu de Catalunya, amb una població de 120.000 persones. 

La demarcació de Barcelona és l'àmbit on la presència d'aquestes urbanitzacions resulta més destacada, sobretot dins de la Regió Metropolitana de Barcelona i les comarques veïnes. Justament sobre aquest àmbit acaba de publicar-se l'estudi Les urbanitzacions amb dèficits urbanístics (UDU) a la demarcació de Barcelona. Una exploració de les dades del Catàleg de la Diputació. L'estudi, promogut per la Diputació de Barcelona, ha estat executat per Andrea Visioli a partir de les dades del Catàleg d'urbanitzacions de la corporació.  La seva publicació ha coincidit amb l'anunci per part del govern de la Generalitat de l'adopció de diverses mesures jurídiques i financeres, en un nou intent de fer front als problemes que afecten aquestes àrees.

El treball ofereix, en primer lloc, una delimitació clara de la magnítud del problema. Les urbanitzacions amb dèficits urbanístics en l'àmbit de la demarcació de Barcelona són 367, localitzades en 117 municipis diferents; cobreixen una superfície de 11.097 ha, allotgen un total de 88.629 habitants censats i compten amb 46.288 habitatges. En cas que s'edifiquessin totes les parcel·les encara pendents, el seu potencial de creixement podria arribar a prop de 200.000 habitants. Ens trobem doncs davant d'una realitat que afecta un territori superior al del terme municipal de Barcelona, compta amb una població equivalent a una ciutat com Manresa o Rubí. I aquesta població que podria créixer fins a apropar-se a la de Sabadell o Badalona. 

Tal com es va explicar en ocasió de la presentació pública del treball, l'estudi té per objectiu principal establir una taxonomia de les urbanitzacions amb dèficits per tal de poder prioritzar les actuacions. Aquesta classificació s'efectua en tres passos. En primer lloc, les UDU es classifiquen segons els dèficits que les afecten: dotacionals, urbanístics i jurídics. A continuació, s'ha elaborat una segona ordenació segons els perfils demogràfic, les característiques del parc residencial i l'accessibilitat. Finalment, s'ha estudiat el potencial de creixement de les urbanitzacions i la seva vulnerabilitat ambiental i social. D'aquesta manera, s'ha pogut acabar construint un índex integrat que permet mesurar la intensitat dels problemes que afecten cada una de les 367 urbanitzacions estudiades.

En conjunt, el treball tracta de fer visible la situació d'una de les herències més difícils que la societat catalana ha rebut del període de desenvolupament accelerat i mal regulat de la segona meitat del franquisme. Un problema que, malgrat diversos intents de solució, tendeix a agreujar-se en el temps degut al fet que les urbanitzacions apleguen cada vegada més habitatges principals (i no segones residències), estan particularment exposades als riscos ambientals i compten amb una població en bona part vulnerable i envellida.  

L'estudi pot constituir un instrument útil a l'hora de definir les estratègies i les polítiques públiques. En particular, permet establir prioritats i ve a corroborar dues conclusions principals: a) les UDU són una realitat irreversible que requereix d'actuacions públiques i privades de millora, per tal de protegir el benestar i la seguretat dels que hi viuen; b) les urbanitzacions de baixa densitat constitueixen una forma insostenible, costosa i arriscada d'ocupació del territori. Així, la superació dels dèficits de les urbanitzacions ha d'anar acompanyada d'una voluntad decidida de contenir-ne el creixement i reduir-ne, en la mesura del possible, la superfície. 

Finalment, els problemes -massa temps invisibles- de les urbanitzacions fan evidents tres conclusions de caràcter general. Primerament, es constata que els creixements urbanístics desregulats poden comportar costos extraordinàriament elevats que han de ser pagats per les generacions futures. En segon lloc, s'evidencia que, en països com el nostre, la proliferació d'assentaments de baixa densitat suposa càrregues ambientals, econòmiques i socials que resulten inassumibles. Finalment, davant els riscos de la dispersió exacerbada i de la concentració a ultrança, es posa de manifest, un cop més, la necessitat d'avançar cap a un model d'urbanització alternatiu: un territori articulat per una xarxa de viles i ciutats compactes, enraonadament denses, riques pel que fa als seus usos, ben connectades i amb una alta cohesió social.