divendres, 18 de gener de 2013

Max Horkheimer: Hora foscant

"Cal un canvi decisiu de la situació social d'un home cap avall, la seva desvinculació de totes les seguretats de caire humà i social, per tal de prendre consciència d'una relativa exterioritat envers les relacions econòmico-socials bàsiques. Només aleshores podrà perdre veritablement l'existència pròpia la creença en el caràcter natural de les seves relacions i descobrir fins a quin punt hi havia elements socialment condicionats en l'amor, l'amistat, l'atenció i la solidaritat de què havia gaudit (...) Tots aquests [que es trobin en aquesta situació]veuran llavors clar allò que abans consideraven obvi. Tots es troben a frec d'ultrapassar la frontera".
La crisi econòmica actual, que està desproveït a tanta gent de les seves seguretats, que està situant a una part de la població "a frec d'ultrapassar la frontera" d'un deteriorament social difícilment reversible, atorga una actualitat formidable a les reflexions que Max Horkheimer va incloure a Dämmerung. Notizen in Deustchland: un volum escrit en plena crisi de la república de Weimar i publicat a Suïssa l'any 1934, després de que l'ascens del nazisme al poder hagués forçat l'autor a marxar a l'exili (n'hi ha una traducció catalana de Gustau Muñoz, publicada fa gairebé trenta anys).
Cal rellegir l'obra que el filòsof, un dels membres principals de l'Escola de Frankfurt, va confegir al bell mig de la gran convulsió d'entreguerres. Cal rellegir-la perquè projecta una llum reveladora i inquietant alhora sobre les nostres circumstàncies actuals. El lector hi trobarà l'advertència contra "la pressa a l'hora de comprendre", com si davant la constatació del mal pogués calmar-nos el fet de posseir una teoria en què aquest es pugui inserir; hi ensopegarà amb aforismes de ressonàncies brechtianes: "l'ascens social constitueix en qualsevol cas un mal símptoma pel què fa a l'escrúpol moral"; es veurà confrontat amb qüestions torbadores: "i si la humanitat s'enfonsés més profundament en la barbàrie si no hi hagués els que sempre han lluitat violentament pel seu alliberament? i si la violència fos una necessitat?"; i, sobretot, hi veurà una impugnació demolidora de la ideologia amb la que es justificava (i es justifica) l'explotació econòmica: "l'opinió segons la qual cadascú es mereix el destí que té (...) implica no tan sols l'afirmació de la clarividència de la natura cega, sinó també l'afirmació de la justícia del sistema econòmic actual".
A més, en els temps que corren, el Dämmerung de Horkheimer resulta una necessària reivindicació de la reflexió crítica i l'acció col·lectiva com a base, malgrat tot, per l'esperança: "no són pas les fogueres allò que l'imperialisme dels grans Estats europeus hauria d'envejar a l'Edat Mitjana; els seus símbols s'emparen en aparells més refinats i en guardians més temiblement armats que no els clergues de l'Església medieval. Els enemics de la Inquisició, però, capgiraren aquella hora foscant en el trenc d'alba d'un nou dia; tampoc l'hora foscant del capitalisme ha d'iniciar indefugiblement la nit de la humanitat, per bé que avui, sens dubte, és aquesta l'amenaça".