El dia 4 de març de 2019, en el recinte de la presó Model recuperada per a
la ciutat, es va celebrar un acte en el que la Tinenta d'Alcaldia d'Ecologia, Urbanisme
i Mobilitat va presentar el balanç de les actuacions urbanistiques dutes a
termes per l'Ajuntament de barcelona durant els darrers quatre anys. L'acte fou
introduït per Oriol Nel·lo, amb la intervenció que es transcriu a
continuació.
PRESENTACIÓ DE LA
CONFERÈNCIA
“OMPLIM DE VIDA LA
CIUTAT”
BARCELONA, 4 DE
FEBRER 2019
Bona tarda. Deixeu-me abans de res agrair molt cordialment l’amable
invitació per intervenir en aquest acte. És un goig de ser aquí. Ho és, en
primer lloc, per la proximitat que sento amb els principis que han inspirat el
govern de la ciutat en els darrers quatre anys i, en particular, l’acció de
Janet Sanz al capdavant de l’àrea d’urbanisme. En segon lloc, per l’oportunitat
de debatre plegats sobre el present i el futur de les polítiques urbanístiques
a Barcelona. I, finalment, pel fet de poder celebrar aquest acte a la presó
Model recuperada, cosa que, per raons que no són del cas, representa per mi una
petita revenja familiar i personal.
1.
De l’urbanisme
com a pràctica política i de les alternatives que se’n deriven
Janet Sanz ens parlarà de quins han estat els trets principals que han
caracteritzat l’urbanisme barceloní en els darrers anys. Us explicarà de quins
objectius han partit, els principals camps en els que han intervingut i les
realitzacions més notables. Us exposarà també, segurament, com aquesta
experiència es vol projectar cap endavant i quins són els objectius que
proposen per al futur immediat.
Algú podria veure aquest acte com un exercici de propaganda política o de
reivindicació de la feina feta. Ambdues coses serien legítimes. Però crec que
és més que això: tradueix una voluntat de reflexionar sobre el què s’ha fet,
d’explicar-ho i de debatre-ho. Totes tres accions –la reflexió, l’explicació i
el debat- són imprescindibles. Primer, perquè, tot i que els urbanistes ho
oblidem sovint, sense reflexió no hi pot haver una pràctica urbana coherent i
sostinguda: “sense teoria revolucionària no hi ha pràctica revolucionària”, com
deia el clàssic. Segon, perquè si no expliques el què has tractat de fer, ho
explicaran els altres i no sempre amb les millors intencions. Finalment, perquè
el debat obert és l’única forma de progressar, en tots els camps i, en
particular, en el de l’urbanisme. Aquest se’n ha volgut presentar sovint com
una disciplina tècnica, asèptica, neutre, sobre la qual poden opinar només
d’uns pocs iniciats. Lluny d’això, l’urbanisme tracta de gestionar el
desenvolupament i els usos de la ciutat. En fer-ho, pot afavorir, com massa
sovint és el cas, a uns pocs, o, per contra, tractar de defensar la
col·lectivitat. Que sigui una cosa o una altra depèn essencialment de la seva
orientació política. Francesco Indovina, l’urbanista italià, ho ha definit de
manera diàfana: “l’urbanística è una prattica política tecnicamente assistita”.
I com ha pràctica política que és ha de ser sotmesa al debat i a l’escrutini
públic.
Seria senzill ara ponderar les realitzacions d’aquest quatre anys.
Assenyalar-ne les llums i exposar-ne les ombres, que també n’hi ha. No voldria
però caure en aquest parany, massa fàcil, de venir a judicar des de fora. Més
aviat, us voldria proposar una altra cosa: aturar-nos a reflexionar un moment
sobre com les polítiques que tot seguit ens seran exposades s’insereixen en el
desenvolupament històric, a llarg termini, de l’urbanisme i de la nostra
ciutat.
Es tracta, em sembla, d’una reflexió necessària. En primer lloc, per
desprendre’ns de tota vel·leïtat prometeïca: no som el primers que ens
plantegem aquests problemes. En segon lloc, per constatar els avenços
aconseguits: la nova generació de l’urbanisme que representeu està aconseguit
superar algunes de les barreres que havien tenallat la teoria i la pràctica de
l’urbanista durant molts anys. I és sobretot d’això, del significat a llarg
termini d’aquests avenços, del que voldria, breument, parlar-vos.
2.
Canviar la
societat o canviar la ciutat?
Tots els que han entrar en el camp de l’urbanisme amb voluntat
transformadora han hagut de fer front a un conjunt de dilemes bàsics. La
primera d’aquestes oposicions fonamentals és la contradicció entre aquells que
han afirmat que és impossible transformar la ciutat sense abans capgirar les
relacions socials i els qui sostenen que el què cal fer és transformar la
ciutat per alliberar les energies i el potencial de la societat. Per als
primers, el problema està en les relacions socials, per als segons en la forma
urbana. Si ens volem remuntar als pares fundadors, es tracta de l’oposició
entre el plantejament d’Engels i el plantejament de Cerdà.
Recordem el cèlebre dictum del primer sobre la qüestió de l’habitatge: “la
burgesia només te un mètode per resoldre la qüestió de l'habitatge a la seva
manera, és a dir, de solucionar-ho de tal forma que la solució renova sempre el
mateix problema. (...) La mateixa necessitat econòmica que els engendrà [els
problemes] els engendrarà de nou en el proper lloc. Mentre el mode de producció
capitalista segueixi existint resulta una bogeria esperar que arribi una
solució aïllada al problema de l'habitatge o de qualsevol altra cosa que afecti
el destí dels treballadors. La solució rau en l'abolició del mode de producció
capitalista” (
The
Housing Question, 1872).
La posició contraposada seria la del nostre Cerdà: la societat té l’empenta
i el potencial del progrés, però són les formes físiques de la ciutat heretada
les que impedeixen el seu desenvolupament. Canviem la ciutat, canviem les
formes d’organitzar l’”estar” i el “moure’s” dels ciutadans i alliberarem els
impulsos de la societat.
Al meu entendre, la pràctica de l’urbanisme que heu desenvolupat des de
l’Ajuntament en aquests darrers anys proposa, implícitament, superar aquesta
vella dicotomia. De fet, s’inscriu en aquella línia que
proposa canviar la
ciutat com a forma de contribuir a transformar la societat. Aquella línia
que considera, per un costat, que no cal esperar a “la lucha final” per
començar a millorar les condicions de vida a la ciutat i, per l’altre, que des
d’una òptica progressista la transformació física només tindrà èxit si va
lligada a un projecte de transformació social.
En aquest sentit, l’actuació urbanística de l’Ajuntament d’aquests darrers
anys es correspon a allò que Bernardo Secchi va considerar la millor tradició
de l’urbanisme europeu, la que ha fet possible “que les condicions materials en
les quals rics i pobres trien o es veuen obligats de viure a la ciutat siguin
menys diverses que la distància que els separa en termes de renda i de
patrimoni”(
La
città dei ricchi, la città dei poveri, 2013). Es tracta d’una tradició
–diguem-ho pla- de caràcter social-demòcrata en el sentit més propi de la
paraula, tradició que té profundes arrels en la nostra ciutat, tot i que potser
la Janet i els seus companys no acabaran de trobar-se còmodes ni amb aquesta denominació,
ni amb aquesta genealogia.
3.
Des de fora o des
de dintre les institucions?
La segona alternativa a la que l’urbanista progressista s’ha trobat
tradicionalment confrontat ha estat la d’optar per actuar des de les
institucions o des dels moviments socials. Tens dues opcions, se’ns ha vingut a
dir: o treballes des de la base, recolzant les reivindicacions dels moviments
ciutadans i ajudant a arrencar algunes conquestes, o treballes des de les institucions,
acceptant-ne les limitacions i el fet que des d’aquesta posició acabaràs
servint, en molts casos, els interessos d’allò que Iniciativa per Catalunya
denominava, ara fa uns anys, “els poderosos”.
Des d’aquesta visió, les institucions, els ajuntaments inclosos, han estat
sovint per a l’urbanista (i per a l’activista) progressista com una fortalesa
enemiga. Un castell del que es podrà potser arrencar alguna cosa, en el que no
es pot entrar sense claudicar i que, en tot cas, un dia, serà conquerit tot sencer.
Al meu entendre un dels aspectes més interessants de l’evolució dels
moviments socials d’ençà del 15-M ha estat, precisament, la negativa a
plegar-se a aquesta alternativa simplificadora. Al contrari, exponents del
moviment han optat per
entrar a les
institucions i tractar de promoure els seus objectius des del seu interior.
En les eleccions municipals de 2015, el govern de gairebé tota la capçalera del
sistema urbà espanyol -Barcelona, Madrid, Saragossa, Cadis, la Coruña, Santiago
de Compostela, ...- va ser capturat per forces d’aquest tipus.
Caldrà fer un balanç acurat del que han representat aquestes experiències
-en les que no han faltat exemples d’imperícia, de ingenuïtat i de sectarisme-
però que han permès capgirar l’agenda urbana i assajar un seguit de polítiques
transformadores. Així, les institucions han deixat de ser considerades una
fortalesa aliena per ser concebudes com a camp de batalla i palanca de
transformació.
Òbviament, això implica riscos, el principal dels quals és la pèrdua de
força del moviment i la capacitat de l’impuls transformador. Marc Andreu ha
historiat amb precisió com això va tenir lloc en el moviment veïnal barceloní
entre 1979 i mitjans dels anys vuitanta. Per conjurar aquest risc, caldria ser
fort al mateix temps en la institució i en el moviment, cosa gens fàcil.
L’Ajuntament de Barcelona ha tractat d’aconseguir-ho a través d’allò que s’ha
anomenat la “co-producció” de les actuacions. Moltes de les potencialitats i
les limitacions de les polítiques de les que tot seguit us parlarà Janet Sanz
han de ser enteses en relació a aquest repte.
4.
Reformes
reformistes o reformes revolucionàries?
La tercera i darrera alternativa a la que l’urbanisme transformador s’ha
vist tradicionalment confrontat ha estat la d’haver de triar entre reforma o
revolució. Richard Sennett en el seu darrer llibre ha representat aquesta tria
com el dubte d’un artesà davant d’un vas de porcellana trencat: n’ha de
recomposar les peces per tal que pugui seguir complint la seva vella funció? o,
per contra, n’ha d’aprofitar els materials per construir, de cap i de nou,
noves formes urbanes aptes a noves funcions i noves relacions socials? (
Building and
Dwelling. Ethics for the City, 2018).
Es tracta, prou que ho veieu, d’una vella dicotomia: dur a terme reformes
més o menys cosmètiques per tal de fer més eficient (i més digerible) el
sistema econòmic o alterar les relacions de força que el sustenten. La
dicotomia és vella, però la major part dels presents a la sala no ho són prou
com per recordar els escrits del filòsof André Gorz, que ja en els anys
seixanta propugnava donar per superada aquesta oposició. Aquesta havia pogut
tenir sentit quan les classes subalternes podien optar entre “la lluita per les
reformes o la insurrecció armada; però aquest ja no és el cas a Europa
occidental”. En aquest context, deia, l’oposició no ha de ser entre “revolució
o reforma” sinó entre “reformes reformistes i reformes revolucionàries” (
Stratégie Ouvrière et
Neocapitalisme, 1964).
Aquestes darreres –com hem tingut en alguna ocasió oportunitat de comentar
amb Janet Sanz- serien les que persegueixen introduir transformacions radicals
en la societat, les que cerquen d’alterar les relacions de força.
Reformes que
parteixen no “d’allò que és possible fer”, sinó
“d’allò que cal fer”.
La renda mínima garantida, la salut universal, les pensions dignes serien
exemples d’aquest tipus de mesures. Doncs bé, algunes de les realitzacions
empreses en els darrers anys són llavors que, en cas de fructificar, podrien
venir a alterar en profunditat les relacions de força i les condicions de vida
a la ciutat: el Pla de Barris, la reserva obligatòria d’habitatge protegit en
Sòl Urbà Consolidat, les superilles, la regulació del lloguer per a usos
turístics,... Són exemples, prosaics i tangibles, que si perduren i
s’eixamplen, podrien esdevenir “reformes revolucionàries”.
5.
La superació de
les contradiccions i de les limitacions d’espai i temps
Acabem. En el camp de l’urbanisme, la meva generació va partir en bona mesura
d’una sèrie de dicotomies excloents i simplificadores: transformar la societat
vs. transformar la ciutat; fer-ho des de dintre vs. fer-ho des de fora de les
institucions; impulsar mesures reformistes vs. actuacions revolucionàries. Crec
que l’urbanisme barceloní d’aquests darrers anys ens proposa de superar
aquelles velles alternances a través d’una síntesis innovadora i productiva:
transformar la ciutat
com a forma de contribuir a canviar la societat, fer-ho alhora des de dins i
des de fora de les institucions i impulsant, sempre que sigui possible, reformes que alterin en profunditat les relacions de força.
Més enllà de les realitzacions concretes aquesta és, al meu entendre, la
principal aportació de la feina realitzada en aquests darrers quatre anys.
Ara bé, no diria tot el que penso si no indiqués que, al meu entendre, el
projecte, apassionant com és, pateix d’algunes limitacions. I crec que Janet
Sanz i els seus companys no considerarien que he fet la meva feina aquest
vespre, si no les indiqués abans d’acabar. Ho faré molt breument. No em
referiré a actuacions concretes, sempre millorables i sempre discutibles, sinó
a dues limitacions de fons: d’espai i de temps.
La primera limitació, prou òbvia, es deriva del fet que Barcelona
constitueix un àmbit necessari però de cap manera suficient per portar a terme
les polítiques que s’han volgut impulsar. Ja el 1979, ara fa 40 anys, Pasqual
Maragall, en un article a
La Vanguardia deia
“El futuro de la Ciudad con mayúscula se juega tanto o más fuera de la ciudad
central (...que) dentro de sus estrechos límites (...). Barcelona ciudad es hoy
casi una ficción” (
La
Vanguardia, 19.08.1979). Totes les polítiques que hem esmentat –la
rehabilitació de barris, la regulació de l’ús del parc construït, l’habitatge,
el trànsit- són radicalment coixes i incompletes si no van acompanyades de
polítiques similars a escala metropolitana. Doncs bé, hem de convenir que en
aquest camp, tot i que durant els darrers quatre anys s’han produït alguns
avenços, els progressos han estat molt limitats. I en això l’Ajuntament de
Barcelona ha tingut, té i tindrà una gran responsabilitat.
La segona limitació és temporal. Les transformacions urbanes són lentes,
requereixen de molt de temps per madurar i concretar-se. En la història de
Barcelona, quatre anys –fins i tot quatre anys tan intensos com els que hem
viscut- són un instant. La gran transformació urbana del darrer quart del segle
vint, la que alterà en profunditat el funcionament de la ciutat i atragué
atenció internacional, començà a gestar-se amb les associacions de veïns a
mitjans dels anys seixanta i es va perllongar fins a mitjans dels noranta, quan
va anar perdent el seu impuls transformador. Va ser doncs un cicle de tres
dècades.
Per això, jo m’auguro que polítiques urbanes com les que ha impulsat
l’Ajuntament en aquest mandat puguin gaudir de més temps: el temps necessari
per assentar-se, per madurar i per florir. Ho desitjo perquè són,
efectivament, polítiques necessàries per tal d’omplir la ciutat de vida
saludable, democràtica i justa per a tothom.
