Geopolítica del mosquit

L'economista Erik Orsenna, membre de l'Acadèmia Francesa, començà a publicar fa uns anys una sèrie d'assajos sobre la mundialització i els seus efectes. La peculiaritat d'aquestes obres consisteix en que s'aproximen al procés d'integració econòmica i social a escala planetària no a través de visions generals i abstractes, sinó mitjantçant l'estudi de temes concrets. Així , la sèrie "Petit précis de mondialisation" ha dedicat fins ara sengles estudis al paper, el cotó i l'aigua.
Doncs bé, Orsenna acaba de publicar una Géopolitique du moustique que constitueix el quart volum de la sèrie. El llibre, escrit en col·laboració amb la doctora Isabelle de Saint Aubin, explica de forma molt documentada com l'expansió de l'economia capitalista sobre la totalitat del planeta ha tingut com efecte una alteració substantiva de l'habitat dels mosquits i de les malalties que aquests insectes transmeten.
Així, l'augment del comerç internacional, el creixent moviment de persones i el procés de canvi climàtic han comportat l'expansió d'espècies de mosquit i, amb ells, dels virus del dengue, la febre groga, el chikungunya i el zika (entre d'altres) cap a àrees que, fins a temps recents, n'estaven exemptes. Avui, els mosquits, que comprenen més de 3.500 espècies, són presents als cinc continents i causen, pel cap baix, 750.000 morts a l'any a tot el món..

 

Cartell d’una campanya antipalúdica
portada a terme a Algèria per les

autoritats colonials franceses

El llibre permet un viatge apassionant pels escenaris més afectats per la presència d'aquests insectes: del Senegal a la Guaiana, de Panamà -amb el cèlebre episodi de les dificultats que causaren a l'obertura del canal- fins a Cambodia -on tingueren un paper clau en el desenvolupament de la guerra del Vietnam,... per acabar mostrant els reptes que suposa l'expansió d'algunes de les seves espècies cap a latituds temperades. Aquí engendren ara problemes i malalties que es denominen "emergents": de fet, diu l'autor, una "malaltia emergent és aquella que comença a afectar els països rics".
Finalment, el llibre presenta una panoràmica dels mètodes assajats per tal de controlar els efectes dels mosquits sobre les societats humanes, ja sigui a través de tractaments pal·liatius de les malalties, la vacunació, la protecció mitjançant barreres físiques o els intents d'extermini (per insecticides o, recentment, a través de tractaments genètics). Un panorama que permet concloure que els problemes de salut pública associats a la presència dels mosquits dificilment tindran una solució sanitària sense que, al mateix temps, es resolguin bona part dels reptes i les desigualtats associades a la mundialització. L'estudi dels mosquits i dels virus dels que són vectors permet així reflexionar no només sobre els efectes de la globalització econòmica, sinó també sobre la necessitat de governar-la en benefici de la humanitat.
El lector català podrà complementar la lectura del llibre d'Orsenna i Saint Aubin amb la consulta de l'excel·lent recerca conduida en el si del Centre de Recursos Ecològics i Aplicacions Forestals de la Universitat Autònoma de Barcelona sota el títol "Mosquito Alert". Es tracta d'una investigació puntera que, a través de mètodes de ciència ciutadana i col·laborativa, cerca de georeferenciar la presència de determinades espècies de mosquit -el mosquit tigre, Aedes albopictus, i el mosquit de la febre groga, Aedes aegypti- que recentment s'han estès a la Península Ibèrica.
Es tracta d'una recerca -duta a terme per un nombrós equip dirigit pel doctor Frederic Bartumeus- que serà sens dubte d'utilitat per al control de les malalties transmeses per aquests insectes, així com per a l'estudi de la "geopolítica del mosquit" en el nostre territori. 

John Urry: la deslocalització de la riquesa

El sociòleg John Urry, especialitzat en els estudis sobre la mobilitat, va morir fa poc mes d’un any a la ciutat de Lancaster, en la universitat de la qual havia ensenyat durant molts anys. Un dels darrers llibres que va publicar abans del seu traspàs fou Offshoring (Cambridge, Policy Books, 2014) acaba d’aparèixer en versió castellana amb una interessant introducció de Jesús Oliva Serrano, sota el títol Offshore, la deslocalización de la riqueza (Madrid, Capitán Swing, 2017). 

L’assaig d’Urry constitueix una reflexió de gran interès i ambició sobre la forma com l’exacerbació de la mobilitat –del capital, les mercaderies, la informació i de part de la població mundial- està transformant les relacions socials i la distribució de la riquesa a escala planetària. Això es deu sobretot al fet que la possibilitat d’ubicar la riquesa –ja sigui en forma d’estalvi o d’inversió- fora del marc dels Estats nació ha permès al capital trencar els equilibris i els pactes entre capital i treball que s’havien establert en bona part dels països occidentals a partir de la fi de la Segona Guerra Mundial.   

Així, la deslocalització ha esdevingut, essencialment, una estratègia de lluita de classes: “una classe de privilegiats ha lliurat la lluita de classes i [...] fins a la data, l’ha guanyat, en part mercès a una estratègia nova i sorprenent, la de la deslocalització”.

De fet, el capitalisme té molt a veure amb l’exacerbació de la mobilitat. La necessitat d’eixamplar incessantment els mercats ha portat la burgesia a expandir les relacions socials i de producció capitalistes sobre tot el planeta, destruint tot allò que hi havia de fixe i estable. Aquesta tendència ja era descrita per Marx i Engels en el Manifest de 1848.

Tanmateix, un conjunt de circumstàncies han convergit, a finals del segle XX, per tal de contribuir a accelerar el procés d’expansió i mobilitat. Entre aquestes destaquen: la fi dels règims de socialisme real, l’aparició dels canals comunicació i transport globals i a contractació financera global en temps real. Ara bé, la caiguda de les fronteres per a la mobilitat ha comportat, de manera aparentment paradoxal, l’aparició de noves fronteres, destinades a protegir els interessos dels propietaris del capital: són els paradisos fiscals a través dels quals és possible eludir les obligacions fiscals i les regulacions laborals establertes pels Estats com a conseqüència de dècades de lluites socials.  

En aquest context, “L’inversor mòbil esdevé un subjecte polític sobirà” i gran part de la governança mundial se transforma amb la finalitat d’atorgar seguretat als interessos primordials dels inversors mòbils. D’aquesta manera, la desaparició d’unes fronteres per al capital conviu amb en manteniment de les fronteres per a la mobilitat de la major part de la població mundial i s'acompanya de l’enfortiment de noves fronteres, permeables només per a uns, com les del 70 paradisos fiscals existents en el món.

Gairebé totes les grans empreses tenen comptes o filials en aquests territoris, que representen aproximadament una quarta part dels Estats existents al món. Es calcula que si en l’any 2010 el PIB mundial era de 63 bilions de dòlars els actius en paradisos fiscals eren 21 bilions. Així doncs, entre un quart i un terç de la riquesa del món està deslocalitzada (21 bilions equivalia aproximadament al PIB dels Estats Units i del Japó junts).

Per l’existència d’aquests territoris resulta essencial la garantia que els ofereixen els Estats més potents i armats del planeta. En efecte, el paradisos no són només Estats de llarga història com Suïssa, sinó també moltes dependències més o menys colonials del Regne Unit (Illes Verges, Illes Caiman, Gibraltar,...) o dels mateixos Estats Units (inclosos algun dels seus estats federats, com Delaware).

La deslocalització fiscal té així mateix relació directa amb la financiarització de l’economia: es calcula que ja l’any 2010 les transaccions en divises representaren un total de 955 milions de $, més de 15 vegades doncs que el PIB mundial. Aquests moviments són l’expressió de “la reestructuració econòmica que promou un desplaçament del poder i de la riquesa, que passa d’organitzacions que promouen béns i serveis a d’altres dedicades principalment a la circulació o la intermediació financera”. Els fluxos resultants tenen sovint origen o destí (o ambdues coses alhora) en paradisos fiscals, són el suport principal de la nova classe corporativa mundial, que pot així riure’s tant de les regulacions estatals com dels “xixarel·los” que promouen la innovació.

No és doncs d’estranyar que, davant l’emergència d’un moviment mundial que tracta de repolititzar els impostos i el “tax sharing” dels individus i les empreses, s’estengui encara més la necessitat per part de la classe corporativa d’aprofundir en el mecanismes que permeten la creació i el manteniment dels secret. Urry explora així mateix com la deslocalització de la riquesa es relaciona amb d’altres formes de deslocalització com les de l’oci, els residus, l’energia i la seguretat.

L’autor conclou tot afirmant que el dilema entre deslocalització i relocalització serà el nucli de l’evolució de les societats contemporànies en les pròximes dècades. La qüestió essencial a dilucidar, des del punt de vista estratègic, és si la batalla contra la deslocalització del capital haurà de basar-se en la recuperació dels Estats nació com a marc normatiu o en la construcció de regulacions internacionals alternatives.

Municipalisme internacionalista

“Ciutats sense por”. Aquest és el lema de la Trobada Municipalista Internacional que es celebrarà a Barcelona els primers dies de juny. L’encontre aplegarà alcaldes i regidors d’una vintena de ciutats europees i americanes que volen mostrar la seva voluntat de governar de manera radicalment oposada a les directrius marcades per les polítiques neoliberals i als interessos geopolítics dominants. Propugnen, en canvi, lluitar contra l’especulació, frenar l’extrema dreta, acollir els refugiats, feminitzar la política.

Val a dir que, en principi, les nocions de “municipalisme” i “internacionalisme” podrien sonar dissonants, fins i tot contradictòries. El municipalisme defensa l’opció de governar pobles i ciutats sobretot a través dels poders locals. L’internacionalisme, en canvi, indica la necessitat d’aconseguir grans aliances i moviments d’abast mundial per a fer front als reptes de les societats contemporànies. Des d’aquesta perspectiva, independentment de les seves intencions, els plantejament municipalistes podrien semblar, d’antuvi, limitats i, en certa mesura, estèrils.

En efecte, els problemes econòmics, socials i ambientals de les ciutats s’expressen, certament, en l’àmbit local, però tenen el seu origen a escala internacional, fins i tot planetària: la deslocalització que ha portat a que un terç de la riquesa mundial es trobi avui en paradisos fiscals, l’ofensiva desreguladora que redueix els drets ciutadans, l’esclafament global que pot fer augmentar la temperatura mitjana entre 2 i 6º en aquest segle. Davant d’aquestes dinàmiques resulta ben lícit preguntar-se: és l’àmbit municipal el més adequat per afrontar aquests reptes? compten el governs locals amb els mitjans necessaris per a aquesta tasca?

Més encara, el procés d’urbanització ha integrat la gran majoria de les nostres ciutats en realitats metropolitanes que inclouen diversos municipis. Cada un d’aquests conté només una part de l’àrea urbana, de manera que és molt dubtós que pugui resoldre per ell mateix els reptes de l’habitatge, la mobilitat, els espais públics o els equipaments que afecten el seu territori. Així, no és ja que els municipis resultin massa petits per fer front als problemes globals, sinó que fins i tot són massa xics a l’hora resoldre els problemes de la pròpia àrea urbana.

Finalment, a les ciutats existeixen òbviament interessos socials diversos, sovint confrontats, de tal manera que “la ciutat” resulta, per definició, un subjecte polític contradictori i una eventual “internacional urbana” tindria una significació necessàriament ambivalent des del punt de vista social.

Les objeccions que el “municipalisme internacionalista” o “l’internacionalisme municipalista” poden suscitar no són de cap manera menors. I tanmateix, en el caràcter fins a cert punt paradoxal de la formulació rau, segurament, la seva força i la seva potencialitat transformadora. A inicis del segle XXI, un conjunt de factors conflueixen per ressaltar la importància de l’escala local: la integració econòmica que, en comptes d’afeblir-la, ha incrementat la importància del lloc; el retrocés de l’Estat com a marc principal per al govern i com a garantia dels drets ciutadans; la crisi de la democràcia representativa i la demanda de major proximitat entre ciutadania i institucions. Uns temps nous que, com han assenyalat Ismael Blanco i Ricard Gomà a El municipalisme del bé comú, requereixen de nous actors i de noves polítiques.

En aquest context, l’escala local adquireix avui una importància fonamental. No pas perquè en aquest àmbit s’originin tots els problemes i s’hi puguin trobar totes les solucions, sinó perquè és aquí on es poden anar bastint bona part de les alternatives. Alternatives que han de permetre, en primer lloc, millorar les condicions de vida de la població: assegurar el dret a l’habitatge, rehabilitar barris, millorar les escoles, reduir la contaminació. Algú argüirà que això no comporta cap canvi fonamental en les relacions socials. Potser tindrà raó, però si dubteu de la importància d’aquestes polítiques pregunteu a qui no té casa, a qui està pendent d’un desnonament, a qui veu degradar-se el seu carrer, a qui pateix per l’escola dels seus fills.

Ara bé, el municipalisme ha de permetre anar més lluny i assajar noves formes de relació entre la ciutadania i la política. Els moviments ciutadans que han arribat als ajuntaments no ho han fet pas, com s’ha dit algunes vegades, per a portar al seu interior “la veu del moviment”. Si volen tenir efectes transformadors han d’haver-hi arribat per governar. Però el seu impuls seria de curta durada si no comptessin amb l’acció i el suport dels moviments que els han portat fins allà. L’àmbit local ofereix un marc idoni per establir aquesta necessària continuïtat entre societat i política, entre moviment i institucions. L’actuació sobre les coses de cada dia indueix una politització de la quotidianitat que incentiva la implicació dels ciutadans, especialment dels qui menys tenen, en l’acció col·lectiva i en el govern.

La reclamació del principi de subsidiarietat –la noció que allò que es pugui fer a l’escala més propera no s’ha de fer a una escala superior- pot constituir doncs una eina per afavorir el control, l’organització i la capacitat de decisió dels grups més desafavorits. Però per aixecar alternatives polítiques durables el municipalisme transformador no pot aturar-se ni en la millora contingent de les condicions de vida, ni en l’organització dels grups subalterns als barris i les ciutats. Ha de donar un pas més: cal que les alternatives d’equitat i democràcia assajades a escala local s’eixamplin i es coordinin. Han de configurar xarxes, establir complicitats, prefigurar organitzacions i impulsar polítiques a d’altres nivells d’escala. Només si ho fan podran acabar generant alternatives polítiques que contribueixin de manera decisiva a alterar les relacions de força d’àmbit més general. Aquests són el reptes que la trobada de Barcelona planteja. Aquests són els reptes del nou municipalisme. 

[Article publicat a Treball, 30.05.2017. Fotografia: O. Nel·lo]

Espais globals i llocs propers: una guia del canvi global

El referèndum britànic, l’atemptat de Niça, el cop d’Estat a Turquia, la nominació de Donald Trump,... Els esdeveniments de cada dia, succeint-se a un ritme incessant, ens mostren un món en transformació accelerada, un món en crisi. Immanuel Wallerstein ha afirmat alguna vegada que ens trobem en una fase de transició històrica de llarga durada, que pot perllongar-se, segurament, fins a mitjans del segle XXI. Una fase en la que no es dirimeix pas si el capitalisme tal com l’hem conegut pot ser reformat o renovat, sinó més aviat quin serà el sistema que el reemplaçarà.   

Les transformacions territorials constitueixen aspectes substancials d’aquesta transició: la integració de l’espai mundial, l’increment de la importància del lloc, les pressió sobre el medi i els recursos o la urbanització del poblament són així alguns dels trets principals en l'evolució de les societats contemporànies.

Davant les incerteses que generen aquests canvis es produeix una demanda creixent d’interpretacions capaces d’explicar-ne el sentit i les conseqüències. L’esclat d’interès pels estudis sobre la globalització (allò que en el context anglosaxó s’ha anomenat global studies) forma part, sens dubte, d’aquesta demanda.

En aquest context, resulta de gran interès l’aparició d’obres que forneixin claus per a la comprensió i el debat sobre el procés de canvi global. Per això, cal saludar com a una excel·lent notícia l’aparició de l’obra Espacios globales y lugares próximos, publicada a Barcelona per l’editorial Icària.

El volum ha estat confegit per un col·lectiu de geògrafs, relativament joves: Anna Badia, Àngel Cebollada, Anna Ortiz, Ana Vera i Miguel Solana, que ha estat el coordinador de l’obra. Són, tots cinc, professors del Departament de Geografia de la Universitat Autònoma de Barcelona i, de fet, reclamen la seva pertinença a allò que denominen l’”Escola de Bellaterra”. Una manera d’estudiar i ensenyar Geografia que, en els seus millors moments, potser podria  definir-se per la voluntat d’innovació metodològica, l’obertura disciplinar, el pensament crític  i el compromís cívic.

L’obra vol ser una mena de guia “para entender la organización territorial del capitalismo global”. Els autors han optat per organitzarla-la a través de l’exposició i debat d’una setantena de conceptes. Setanta-un conceptes, per ser exactes, que  donen lloc a altres tants articles agrupats en sis parts. Així, el volum  s’inicia amb el debat sobre les  formes de definició de l’espai i els seus límits, per tal de tractar després, successivament, l’espai des del punt de vista del poder, la producció, la reproducció social així com la distribució i el consum, per cloure amb el debat sobre allò que denominen el sistema socioambiental.

Els articles relatius a cada concepte no són pas simples definicions de diccionari o estats de la qüestió. Al contrari, sense renunciar a oferir també aquests aspectes, constitueixen petits assajos crítics sobre cada un dels temes tractats. El procediment i l’enfocament tenen, és clar, les seves limitacions, però resulten frescos, innovadors i força excepcionals en el panorama de la Geografia acadèmica ibèrica. A més, els que han contribuït al volum assumeixen l’autoria dels textos de forma col·lectiva i renuncien a reclamar els crèdits individual per a la confecció de cada article. Una decisió que podria veure’s gairebé com un manifest, en un sistema universitari cada dia més dominada pel fetitxisme de la producció individual i la competència per la carrera personal.

Espacios globales y lugares próximos pot ser llegit, efectivament, com una guia. Com tota guia respon a un aprenentatge i a un projecte. En aquest cas el projecte resulta particularment necessari i útil: contribuir a comprendre, a partir d’un conjunt de visions geogràfiques,  l’evolució d’ un món travessat per desigualtats, tensions i esperances.