El sociòleg John Urry, especialitzat en els estudis sobre
la mobilitat, va morir fa poc mes d’un any a la ciutat de Lancaster, en la
universitat de la qual havia ensenyat durant molts anys. Un dels darrers
llibres que va publicar abans del seu traspàs fou Offshoring (Cambridge, Policy Books, 2014) acaba d’aparèixer en versió castellana amb una interessant introducció de Jesús Oliva Serrano, sota el títol Offshore, la deslocalización de la riqueza (Madrid, Capitán Swing, 2017).
L’assaig d’Urry constitueix una reflexió de gran interès i
ambició sobre la forma com l’exacerbació de la mobilitat –del capital, les
mercaderies, la informació i de part de la població mundial- està transformant
les relacions socials i la distribució de la riquesa a escala planetària. Això
es deu sobretot al fet que la possibilitat d’ubicar la riquesa –ja sigui en
forma d’estalvi o d’inversió- fora del marc dels Estats nació ha permès al
capital trencar els equilibris i els pactes entre capital i treball que s’havien
establert en bona part dels països occidentals a partir de la fi de la Segona
Guerra Mundial.
Així, la deslocalització ha esdevingut, essencialment, una
estratègia de lluita de classes: “una classe de privilegiats ha lliurat la
lluita de classes i [...] fins a la data, l’ha guanyat, en part mercès a una
estratègia nova i sorprenent, la de la deslocalització”.
De fet, el capitalisme té molt a veure amb l’exacerbació de
la mobilitat. La necessitat d’eixamplar incessantment els mercats ha portat la
burgesia a expandir les relacions socials i de producció capitalistes sobre tot
el planeta, destruint tot allò que hi havia de fixe i estable. Aquesta
tendència ja era descrita per Marx i Engels en el Manifest de 1848.
Tanmateix, un conjunt de circumstàncies han convergit, a
finals del segle XX, per tal de contribuir a accelerar el procés d’expansió i mobilitat.
Entre aquestes destaquen: la fi dels règims de socialisme real, l’aparició dels
canals comunicació i transport globals i a contractació financera global en
temps real. Ara bé, la caiguda de les fronteres per a la mobilitat ha
comportat, de manera aparentment paradoxal, l’aparició de noves fronteres,
destinades a protegir els interessos dels propietaris del capital: són els
paradisos fiscals a través dels quals és possible eludir les obligacions
fiscals i les regulacions laborals establertes pels Estats com a conseqüència de
dècades de lluites socials.
En aquest context, “L’inversor mòbil esdevé un subjecte
polític sobirà” i gran part de la governança mundial se transforma amb la
finalitat d’atorgar seguretat als interessos primordials dels inversors mòbils.
D’aquesta manera, la desaparició d’unes fronteres per al capital conviu amb en manteniment de les fronteres per a la mobilitat de la major part de la població mundial i s'acompanya de l’enfortiment de noves fronteres, permeables només per a uns, com les del 70
paradisos fiscals existents en el món.
Gairebé totes les grans empreses tenen comptes o filials en
aquests territoris, que representen aproximadament una quarta part dels Estats
existents al món. Es calcula que si en l’any 2010 el PIB mundial era de 63
bilions de dòlars els actius en paradisos fiscals eren 21 bilions. Així doncs,
entre un quart i un terç de la riquesa del món està deslocalitzada (21 bilions
equivalia aproximadament al PIB dels Estats Units i del Japó junts).
Per l’existència d’aquests territoris resulta essencial la garantia que els ofereixen els Estats més potents i armats del planeta. En efecte,
el paradisos no són només Estats de llarga història com Suïssa, sinó també
moltes dependències més o menys colonials del Regne Unit (Illes Verges, Illes
Caiman, Gibraltar,...) o dels mateixos Estats Units (inclosos algun dels seus
estats federats, com Delaware).
La deslocalització fiscal té així mateix relació directa
amb la financiarització de l’economia: es calcula que ja l’any 2010 les
transaccions en divises representaren un total de 955 milions de $, més de 15
vegades doncs que el PIB mundial. Aquests moviments són l’expressió de “la
reestructuració econòmica que promou un desplaçament del poder i de la riquesa,
que passa d’organitzacions que promouen béns i serveis a d’altres dedicades
principalment a la circulació o la intermediació financera”. Els fluxos
resultants tenen sovint origen o destí (o ambdues coses alhora) en paradisos
fiscals, són el suport principal de la nova classe corporativa mundial, que pot
així riure’s tant de les regulacions estatals com dels “xixarel·los” que
promouen la innovació.
No és doncs d’estranyar que, davant l’emergència d’un
moviment mundial que tracta de repolititzar els impostos i el “tax sharing”
dels individus i les empreses, s’estengui encara més la necessitat per part de
la classe corporativa d’aprofundir en el mecanismes que permeten la creació i
el manteniment dels secret. Urry explora així mateix com la deslocalització de
la riquesa es relaciona amb d’altres formes de deslocalització com les de l’oci,
els residus, l’energia i la seguretat.
L’autor conclou tot afirmant que el dilema entre
deslocalització i relocalització serà el nucli de l’evolució de les societats
contemporànies en les pròximes dècades. La qüestió essencial a dilucidar, des
del punt de vista estratègic, és si la batalla contra la deslocalització del capital
haurà de basar-se en la recuperació dels Estats nació com a marc normatiu o en la construcció de regulacions internacionals alternatives.
