 |
| Juli González, Montserrat cridant (1940). MNAC |
París,
Niça, Brussel·les, Londres, Berlín, Barcelona,... els noms de diverses les
ciutats europees s’han vist en els darrers mesos associats a devastadors episodis
de violència i destrucció. Desenes de vides han quedat truncades i milers
d’existències marcades per sempre. Les nostres ciutats s’han vist abocades així
a situacions similars a les que quotidianament han patit i pateixen Kabul,
Bagdad, Alep, Goma, Sanaa, Timbuctú i moltes altres que la majoria de nosaltres
tindria moltes dificultats per situar en un mapamundi.
De
fet, al llarg de la història l’evolució de la ciutat ha estat indissociablement
unida a la violència. Les ciutats són els nodes on es concentra la població,
les comunicacions i la riquesa. Això fa que sovint hi emergeixi el conflicte:
entre aquells que tenen interessos oposats, entre els que detenen el poder i
els que voldrien conquerir-lo, entre el que defensen un ordre social i els qui
aspiren a subvertir-lo. Aquests conflictes sovint prenen formes violentes,
protagonitzades a vegades per multituds, a vegades per grups, a vegades per
individus. La història de Barcelona en forneix un gran nombre d’exemples: de
les revoltes de les Bullangues i la Jamància en el segle XIX a la Setmana
Tràgic i al pistolerisme d’inicis del segle XX, dels fets de juliol de 1936 i
de maig de 1937 als atemptats d’ETA del darrer quart del segle passat.
La
violència s’expressa a la ciutat no només per raó de conflictes interns, sinó
també pel seu paper en pugnes geopolítiques d’abast molt superior. Així, en la
guerra, la conquesta o la destrucció de les ciutats de l’enemic –com a centres
de poder, nusos de transport i espais simbòlics- constitueixen sempre episodis
centrals. Hans Magnus Enzenberger va aplegar en el seu llibre Europa en ruïnes les cròniques dels
primers reporters que varen entrar en diverses ciutats europees a finals de la
segona Guerra Mundial. Les imatges de les ciutats devastades de França, Itàlia,
Alemanya o Polònia, de les que donen testimoni periodistes com Marta Gellhorn,
Norman Lewis, Alfred Döblin o Edmund Wilson, s’allunyen ben poc de les
calamitats actuals de les ciutats de la banya d’Àfrica, d’Orient Mitjà, de
Sudan del Sud. Els europeus ens hem acostumat a atribuir només als altres allò
que en realitat han estat fins a temps molt recents episodis ben comuns de la
nostra pròpia història.
Ara
bé, l’existència de la ciutat és també la demostració de la necessitat de
superar les relacions personals i socials basades en la violència. Així ho
expressava E. B. White en el seu elogi de la ciutat de Nova York, publicat
precisament poc després del final de la darrera guerra mundial: “La col·lisió i
la barreja de tants milions de persones nascudes a l’estranger, que representen
tantes races i credos diferents, converteixen Nova York en un exemple permanent
del fenomen del món únic. Els ciutadans de Nova York són tolerants no només per
inclinació sinó per necessitat. La ciutat ha de ser tolerant o esclataria en un
núvol radioactiu d’odi, rancúnia i fanatisme”.
Sense
aquesta renúncia a la violència –personal, de grup, institucional- la ciutat,
si per ciutat entenem espai de convivència o de redistribució social, no pot
existir i florir. Així ho mostra l’evolució de tantes àrees urbanes
americanes del nord i del sud, on les desigualtats socials i la violència han
acabat fent inviable la vida en comú i els diversos grups socials es reclouen
en els seus respectius territoris: enclavaments fortificats que ofereixen un
simulacre de seguretat i que constitueixen la negació mateixa de la ciutat.
Però
no és només la renúncia a la violència en les relacions quotidianes la que fa
possible la convivència i la llibertat de l’individu dintre de la multitud. La
ciutat és, també, el gresol on s’han format els grups socials i on s’han
generat els projectes que poden portar a llarg termini a la superació de les
relacions basades en la violència i els conflictes que se’n segueixen. Ens
preocupem, amb raó, de les mesures concretes –policials, urbanístiques,
socials, educatives- que s’haurien de prendre per tal d’evitar la violència i
els seus desastrosos efectes. Però sense actuar sobre les bases d’aquelles relacions socials
i geopolítiques generadores dels conflictes, ben difícilment s’evitaran les
seves expressions violentes.
Els
orígens d’aquests conflictes es troben avui en processos d’escala mundial,
motivats en molt bona mesura per interessos financers i polítics d’individus i
empreses que -precisament perquè les seves activitats tenen lloc a una escala
global- poden escapar dels efectes que engendren. En canvi, la immensa majoria
de la població mundial, aquella que viu quotidianament en pobles i ciutats, està
exposada amb major i menor mesura a la violència. No és d’estranyar doncs que
cada vegada més sovint s’impulsin des de les ciutats iniciatives que criden a
repensar i a refer l’ordre mundial. Una aliança de “ciutats sense por” podria
ser un avenç en aquesta direcció, sobretot si incorporés no només ciutats dels
països més rics, sinó també de la resta del món.
Vet
aquí la paradoxa: les ciutats, que constitueixen els objectius prioritaris de
la violència, són també els àmbits des d’on es poden aixecar les alternatives
que permetin l’eradicació de les seves causes. L’any 1948, E.B. White, en
cloure el llibre que esmentàvem, va representar aquesta paradoxa a través de la
cursa entre la construcció del nou edifici de les Nacions Unides i
l’amenaça -ben premonitòria- dels avions
que podrien destruir la ciutat i les seves torres: “tots els habitants de les
ciutats han de conviure amb la tossuda evidència de l’aniquilació” –diu White-
però al mateix temps a la ciutat s’estan construint el “Parlament de la
Humanitat” que podria evitar-la. Avui, els fets ens mostren que els avenços en aquesta
direcció han estat i són insuficients. De la capacitat de fer-los fructificar
en depèn, en molt bona mesura, el nostre futur.
Hans
Magnus Enzenberger (1990), Europa en ruinas.
Relatos de testigos oculares de los años 1944 a 1948, Madrid, Capitán Swing,
2013.
E.
B. White (1949), Esto es Nueva York, Barcelona,
Minúscula, 2003.
Slavoj
Zizek (2008), Violència, Barcelona,
Empúries, 2009.
