El Pla de Barris: pel dret de tothom a la ciutat

El Pla de Barris de Barcelona, es troba ja en una fase avançada d'execució. Iniciat l’any 2016 en 16 barris de la ciutat, s’ha estès a partir de 2021 a 7 barris més. En total s’hi hauran invertit 300 milions d’Euros, destinats a millorar l’educació, la salut, l’espai públic, els equipaments, l’ocupació i molts altres aspectes de la vida quotidiana en els barris més vulnerables de la ciutat, en els que viu prop d’una quarta part de la població de la ciutat.  Ara, l’Ajuntament de Barcelona acaba de publicar el llibre Pla de Barris. Barcelona, 2015-2023, que compendia les actuacions realitzades. Es tracta d’un volum de 228 pàgines, magníficament editat, del que ha tingut cura Carina Bellver. El llibre fou presentat el dia 20 de gener i es troba ja disponible a la xarxa en aquest enllaç. Aquesta fou la nostra intervenció en l’acte de presentació.

 

PRESENTACIÓ DEL LLIBRE DEL PLA DE BARRIS

Deia el clàssic que “la ciutat neix perquè cap de nosaltres es basta a si mateix, som indigents de moltes coses. És a partir d’aquest principi que es crea la ciutat”. Així, la ciutat sorgiria i es justificaria doncs per la necessitat humana de l’ajuda mútua, de la cooperació. Permetria que els qui menys tenen, els més desafavorits, però també tota la resta de la societat (perquè tots som “indigents de moltes coses”) trobés suport de la col·lectivitat. La ciutat així concebuda seria doncs un instrument de redistribució de benestar, de igualació, de justícia.

És veritat, però que aquesta no és pas l’única definició (ni l’única realitat) possible de ciutat. Al contrari, la ciutat funciona sovint més aviat com un mecanisme d’exclusió social, de jerarquització i de segregació. Això ocorre quan la seva organització és deixada, e  societats com la nostre, a l’impuls exclusiu del mercat.

Si volguéssim triar un lema per aquesta altra forma d’organitzar la ciutat, per contraposar-lo al de Plató que citàvem ara fa un moment, podríem anar-lo a cercar a Mahagonny, l’obra en la que el dramaturg alemany Bertold Brecht va narrar, com en una paràbola, l’ascens i la caiguda de la ciutat capitalista: “Fundem-hi una ciutat en aquest lloc./ N’hi direm Mahagonny, que vol dir ciutat-xarxa./ Serà como una xarxa parada per atrapar/ tots els ocells comestibles”. La ciutat mercat, la ciutat fàbrica, la ciutat objecte de consum, seria així com una xarxa parada per capturar “el ocells comestibles”, és a dir, tots nosaltres.

De fet, les concepcions de la ciutat com a instrument de redistribució social i com a instrument d’explotació i subjecció han estat permanentment contraposades al llarg dels segles. L’ordre de la col·lectivitat és sempre fràgil perquè és troba permanentment amenaçat pel desordre dels interessos particulars.

Però aquest pugna no es dóna entre categories abstractes, entre forces alienes a nosaltres que, com Godzilla i King Kong, es barallen per sobre els terrats de la ciutat. Nosaltres, com a ciutadans, hi podem fer alguna cosa. Podem tractar d’incidir. Podem (i hem de) tractar de decantar l’evolució cap a un costat o cap a l’altre.

El Pla de Barris és, precisament, un intent de decantar l’evolució de la ciutat cap al costat de la justícia i no de l'exclusió. Podríem preguntar-nos, tanmateix, perquè per avançar en aquesta direcció cal intervenir en uns barris, de manera específica? Cal fer-ho, perquè alguns barris apleguen més població vulnerable que altres.

En efecte, a la ciutat el mercat de l’habitatge, deixat a ell mateix ,actua com un gran filtre gegantí que porta les llars a separar-se en funció de la capacitat dels seus membres d’escollir lloc de residència. Com que aquesta capacitat depèn de la relació entre els nostres ingressos i els preus del sòl i de l‘habitatge, resulta evident que uns poden triar més que uns altres. I els qui menys tenen, els més vulnerables, van a raure on els preus són més baixos.

Doncs bé, si els preus són més baixos en uns barris que no pas en uns altres això es deu a que aquests tenen menys serveis, espai públic de pitjor qualitat, són menys accessibles, etc. Així, la dificultat d’accedir als serveis i al benestar esdevé una barrera afegida per als habitants dels barris més vulnerables. La separació dels grups socials en la ciutat no és només un reflex de la desigualtats, sinó que contribueix de manera destacada a mantenir-la i reproduir-la.

El Pla de Barris tracta de fer front a les causes i els efectes d’aquesta situació. Ho fa tractant de millorar les condicions de vida en els barris més desafavorits, per tal de reduir les desigualtats a la ciutat i afeblir els mecanismes que les generen. Ho fa intervenint sobre tots els aspectes que incideixen en la vida dels barris: de l’habitatge a la salut mental, de l’educació a l’espai públic, de l’ocupació a la discriminació de gènere,...

El llibre que avui presentem i que, amb tanta cura, ha preparar Carina Bellver en dóna bona mostra. Conté les dades, l’abast territorial i els pressupostos del Pla de Barris. Però, sobretot, dóna la paraula a aquells que en són els principals protagonistes. Així, d’entre les més de 700 actuacions del Pla n’escull una vintena i dóna la paraula a aquells que estan implicats directament implicats en la seva execució: l’educadora que rep els nens i els seus pares a la porta de l’escola, la gestora d’un taller d’alimentació saludable, el monitor d’activitats extraescolar, el responsable d’una cooperativa de rehabilitació, la cuinera d’un menjador popular...

El resultat, salvant totes les distàncies, recorda la tècnica d’aquell documental de Ken Loach sobre el naixement de l’Estat del Benestar al Regne Unit en el que en comptes de parlar dels polítics i dels economistes que l’havien impulsat –d’Atlee, de Keynes, de Beveridge- entrevistava les mestres, les infermeres, els usuaris de l’habitatge social.

L’efecte és formidable, com aquells quadres impressionistes que amb unes quantes pinzellades fortes i ben triades, reflecteixen la llum i la realitat. Per tot això, us convido a llegir-lo, difondre’l, debatre’l. Pocs llibres hi ha avui que reflecteixin millor el que és Barcelona i les polítiques transformadores que s’hi estan duent a terme.

Moviments urbans i institucions

Paul Hindemith, 1923

Segurament un dels aspectes més interessants de l’evolució dels moviments urbans en els darrers anys és el pas que alguns d’ells han fet des de considerar les institucions com una fortalesa enemiga a concebre-les com una arena en la que prendre posicions i, eventualment, com una eina a utilitzar amb finalitats transformadores. Aquest pas ha aconduït a que els ajuntaments de les principals ciutats espanyoles  -Madrid, Barcelona, Saragossa, Santiago de Compostel·la, la Corunya, Cadis,...- estiguin regits , d’ençà la primavera de l’any passat, per forces polítiques directament vinculades als moviments urbans. La capçalera del sistema urbà del país, les àrees més dinàmiques i poblades, estan experimentant doncs transformacions rellevants en el seu govern local i en les polítiques urbanes.

Es tracta d’un situació plena sens dubte d'incògnites, però també de potencialitats per als moviments.  Politòlegs i historiadors han explicat com per tal d’assolir els seus objectius el moviments socials han d’aconseguir que les seves demandes i aspiracions esdevinguin norma, disposició amb capacitat d’obligar. Per això, cap moviment pot renunciar a la seva relació amb les institucions: ha d’influir en l’àmbit institucional, d’ocupar-hi espais, i, si és portador d’un projecte alternatiu, ha de tractar de transformar les institucions en la seva totalitat.

Ara bé, la relació amb les institucions pot presentar  també riscos importants pels propis moviments. Cal recordar, per exemple, el declivi de les associacions de veïns a Barcelona i tantes altres localitats catalanes a partir de l’any 1979, precisament en el moment en el que alguns dels seus dirigents entraren en els ajuntaments i aquests feren seves, en part, aquelles que havien estat les reivindicacions ciutadanes. Marc Andreu, en el seu estudi recent sobre el moviment veïnal sota el darrer franquisme i la transició ha explicat amb precisió l’episodi.

En el context actual, el risc podria derivar-se de nou en renunciar a ser al mateix temps part del moviment i part de la institució. És exactament això el que, de manera gens casual, exigeixen els qui voldrien veure'ls afeblits: optar entre una de les dues posicions. El què els preocupa és probablement la potència que es derivaria de ser fort alhora en la societat i en l’administració pública. D’aquí els atacs continuats que els nous regidors reben cada vegada que reivindiquen els seus orígens i les seves lleialtats als moviments ciutadans. Uns atacs que, en el cas dels mitjans més extrems, més reaccionaris, no haurien de sorprendre. Ja ho deia Bertolt Brecht en un esbós de carta adreçada al compositor Paul Hindemith l’any 1934: “Us acusen d’escriure ‘Bewegungsmusik’ (música de moviment):  com voleu evitar-ho? Ells no volen, com és lògic, cap moviment. En cap sector. Ni sota cap pretext. Per què us haurien de deixar moure precisament a vós?”.

Més sorprenent resulta, en canvi, que l’exigència d’optar vingui d’alguns exponents del propis moviments. Una demanda que a vegades s’expressa en forma de sectarisme cap a d'altres forces polítiques, a vegades en forma de desconfiança injustificada envers les estructures i els professionals de les administracions, a vegades en forma d’exigència d’actuar sota el mandat imperatiu de comitès sectorials o assemblees veïnals. Donar satisfacció a aquestes pulsions portaria a oblidar que la capacitat de govern passa necessàriament per eixamplar els suports, gestionar amb eficiència i prendre decisions d’acord amb l’interès general. 

Els conservadors de tota mena reclamen posicions dicotòmiques i maniquees: ciutadà/governant, moviment/institució, societat/política. L’oportunitat transformadora rau, en canvi, en defensar la continuïtat entre les pràctiques ciutadanes i l’acció de govern, en la possibilitat de mantenir i afirmar el caràcter dual i amfibi, en la voluntat de ser alhora moviment i institució. 

Els tips parlen als famolencs dels grans temps que vindran

Bertolt Brecht, per Rudolf Schlichter,
ca. 1926, Lenbachhaus, Múnic

Els tímids indicis de recuperació del creixement econòmic, presentats el dia 11 de març per Luis Maria Linde, Governador del Banc d’Espanya, han generat un cor de congratulacions per la “fi de la crisi” i els efectes positius de les polítiques econòmiques adoptades pel govern espanyol i les autoritats europees. No cal dir, que hom ha de celebrar, per estantisses que siguin, les dades relatives a la reducció de la prima de risc o la millora de l’ocupació (tot i que aquestes darreres, han de ser preses amb tota cautela, ja que responen, en bona part, a llocs de treball precaris, temporals i a temps parcial).

Tanmateix, l'aspecte més interessant de la intervenció del governador és el reconeixement de que, en molt bona mesura, aquesta evolució de l’economia ha estat basada fonamentalment en els “efectes positius” de la “moderació salarial” i de la “reforma laboral”, les quals, a parer seu, haurien encara de ser aprofundides. Dit sense eufemismes, l’increment de la competitivitat de l’economia espanyola, si és que s’ha produït, descansa sobretot en una devaluació interior basada en una reducció dels salaris i en la precarització del mercat laboral. 

La situació s’adiu, fil per randa, a la que descrivia Joseph Stiglitz per al Estats Units d'Amèrica a The Price of Inequality: How Today’s Divided Society Endangers our Future : “han passat cinc anys d’ençà que va començar la recessió. El dèficit de llocs de treball –la diferència entre el nombre real de llocs de treball i el que existiria si l’economia estigués funcionant normalment- segueix augmentant. I els ingressos mitjans de l’americà mitjà segueixen disminuint. Mentre prossegueixen els estralls de la crisi econòmica (...) es deixa sentir cada vegada més la suma de les conseqüències d’una desigualtat persistent, d’una xarxa de seguretat deficient i d’un augment de l’austeritat”.

L’estratègia adoptada davant la crisi –o, potser millor: l’estratègia adoptada a recer de la crisi- es basa essencialment en el sacrifici dels grups socials mitjans i baixos i contribueix, de manera inevitable, a l'increment de les desigualtats socials. I això en una situació en la qual, a Catalunya, per posar un exemple, ja hi havia, l'any 2011, 576.000 persones que vivien en una situació de pobresa extrema, segons dades de l’Enquesta sobre els Hàbits i Condicions de Vida de la Població. Com hem comentat recentment, aquestes desigualtats socials estan tenint, a més, un acusat reflex en termes de segregació urbana. 

Doncs bé, en aquest context continuen les demandes per part de sectors financers i empresarials a perseverar i aprofundir en allò que s’anomenen “reformes” i que en essència constitueixen retalls salarials, precarització de les condicions laborals i reducció dels serveis públics. Es reclamen, a més, noves mesures de caràcter fiscal i sobre les pensions. Els versos dels poeta alemany, escrits en plena crisi dels anys trenta, venen inevitablement a la memòria:

“Els qui roben la carn de la taula

prediquen resignació.

Aquells a qui estan destinats els dons,

exigeixen esperit de sacrifici.

Els tips parlen als famolencs

dels grans temps que vindran.

Els qui porten la nació a l’abisme

afirmen que governar és massa difícil

per a l’home senzill”   

Un any de blog

La Nurra, Sardenya, maig 2011
Barcelona des del turó del Putxet, setembre 2011
El Tajo, Ronda, gener 2012

Aquest mes, el blog que esteu llegint acompleix un any d’existència. Iniciat a finals d’abril de l’any passat, per tal de posar materials catalans en el camp del coneixement i la gestió del territori a l’abast dels estudiants de la Facoltà di Architettura de l’Alguer, ha anar creixent des de llavors, per esdevenir, gairebé per sorpresa, un lloc de trobada en el que compartir lectures, esdeveniments, preocupacions i projectes. Un espai freqüentat per estudiants, col·legues de professió i algun centenar de persones interessades, dins i fora de Catalunya.

Al llarg d’aquest any el blog ha rebut un total de 11.112 visites de pàgina, a raó, doncs, de prop d’un miler per mes, i hi hem compartit 55 posts. Les pàgines més visitades són les corresponents a les pestanyes d’articles (que duen l’enllaç a la publicació original sempre que ens ha estat possible), capítols de llibres i llibres. Les pestanyes s’han ampliat recentment per donar també notícia de cursos, conferències i programes d’assignatures.

Pel què fa als posts, els que han comptat amb més difusió es corresponen, lògicament, a les preocupacions més punyents del moment en l'àmbit de la gestió del territori: la Llei de Barris: una continuïtat necessària, la Llei de Costes: crònica d’una reforma anunciada, Cicle de conferències “Ordenació del Territori: teoria i pràctica”, L’urbanisme de la crisi, De la urbanització dispersa a la ciutat de baixa densitat, són les cinc primeres entrades en nombre absolut de consultes rebudes.

Un aspecte a destacar és que gairebé 1 de cada 5 visites de pàgina (un 18,3% per ser precisos) procedeixen de fora d’Espanya. Estats Units i Itàlia (que originen, cadascun, més del 4% de les visites), seguits del Regne Unit i Portugal són els països forans que generen més visites.

Deia Brecht que “tant de bo cadascú fos el propi historiador: llavors tothom viuria amb més mirament i exigència”. Tanmateix, més que donar constància de la pròpia activitat ens anima la voluntat de contribuir, amb la modèstia que és del cas, al debat col·lectiu sobre el territori i la societat en uns moments particularment complexos i difícils. Parafrasejant la cita, el que ens preocupa, més aviat,  és que entre tots siguem capaços d’escriure una Història diversa a aquella que ens ve dictada i puguem, efectivament, arribar a viure amb mirament i exigència.