Desigualtat, segregació i vulnerabilitat a les grans ciutats espanyoles

La consolidació de les desigualtats socials constitueix una de les dinàmiques més preocupants en les grans ciutats espanyoles. La situació del mercat de l'habitatge agreuja aquesta tendencia a través de la segregació residencial. Així, els grups socials tendeixen a separar-se entre sí, en funció de la seva capacitat d'escollir lloc de residència: els més vulnerables es veuen confinats en aquells barris o municipis, sovint més mal comunicats i amb menys serveis, on els preus de l'habitatge resulten relativament més assequibles, mentre els més benestants s'apleguen també en àrees més ben dotades de serveis, que, a més, no han de compartir. Sobre les causes i les conseqüències d'aquesta problemàtica acaben d'aparèixer dues publicacions d'interès. 

La primera es titula Metrópolis fragmentadas. La persistencia de las desigualdades y la segregación en la ciudad actual. El volum és fruit de la col·laboració de tres dels principals grups d'investigació del nostre país en estudis urbans radicats a la Universidad Polítécnica de Madrid (coordinat per Agustín Hernández Aja i Isabel González), la Universidade de Santiago de Compostela (María José Piñeira i Rubén Lois) i la Universitat Autònoma de Barcelona (Ismael Blanco i Oriol Nel·lo). El llibre, publicat per Tirant lo Blanch a València, s'aplega un conjunt de treballs sobre l'evolució de la desigualtat social i la segregació residencial a les principals ciutats espanyoles, articulat en quatre seccions relatives, respectivament, a la definició de la problemàtica, la seva mesura estadística, l'anàlisi del paper del mercat de l'habitatge i les polítiques que es poden desenvolupar per tal de fer-hi front. 

Per al públic barceloní i català, tres d'aquests treballs poden resultar de particular rellevància. En primer lloc, l'estudi de l'arquitecta Mar Esteve-Güell sobre el programa de rehabilitació urbana destinat a les Finques d'Alta Complexitat, assajat inicialment en el Pla de Barris de Barcelona i estès posteriorment al conjunt de la ciutat. En segon lloc, el treball d'Itziar Aguado, Mercè Cortina, Lluis del Romero i Antonio Valera relatiu a l'accesibilitat als serveis i equipaments en funció de la renda. Finalment, el volum inclou també un estudi de Joan Checa, Carles Donat i Oriol Nel·lo sobre la relació entre la segregació residencial i els recursos locals. S'hi constata la paradoxa de que en les grans ciutats espanyoles -Barcelona, Bilbao, Madrid i València- els municipis on es concentra la major part de la població vulnerable (i per tant més necessitada de serveis públics) són aquells menys dotats de recursos municipals per càpita (i, per tant, menys capaços de prestar-los). 

La segona publicació a la que fem referència és la nova edició de l'Atlas de la Vulnerabilidad Urbana en España, que acaba de donar a conèixer el Ministerio de Vivienda y Agenda Urbana del Govern espanyol. L'Atlas ofereix una aproximació cartogràfica i estadística a la distribució de la vulnerabilitat de la població en les ciutats del país, mesurada a partir de la renda i altres indicadors socials i urbanístics. Elaborat des de fa prop de trenta anys pel grup de recerca de l'Escola d'Arquitectura de la Universitat Politècnica de Madrid dirigit per Agustín Hernández Aja al que al·ludíem, l'Atlas permet observar l'evolució de la distribució espacial de la vulnerabilitat, al llarg de dues dècades, des de l'any 2001 al 2021. 

Així, per exemple, l'edició actual fa possible constatar que en el cas de la ciutat de Barcelona, entre 2001 i 2021, la vulnerabilitat és consolida en alguns barris (Zona Nord, Besòs-Maresme, Raval, Gòtic,...) però, en canvi, retrocedeix en d'altres (Gràcia, Sant Martí, Poblenou, Sant Antoni, Poble Sec, Hostafrancs,...). Aquest darrera dinàmica seria, sens dubte, positiva, sempre que no indiqui que la població més vulnerable, impossibilitada, per mor dels preus de l'habitatge, de residir en alguns barris de la ciutat s'està veient forçada a desplaçar-se cap a d'altres municipis. 

L'evidència de la segregació residencial i la vulnerabilitat urbana mostra la necessitat peremptòria de desenvolupar polítiques per fer-hi front. En aquest camp, els plans de rehabilitació urbana integral, associats al Pla de Barris de Barcelona i a la Llei de Barris de la Generalitat poden ser un instrument útil i adequat. Però sense unes polítiques públiques que permetin un canvi radical en la situació del mercat de l'habitatge, la desigualtat i la segregació urbana seguiran, inevitablement, consolidant-se i agreujant-se. 

Barcelona/Madrid: per un diàleg crític

Les comparacions entre les ciutats de Barcelona i Madrid són un element quotidià del debat ciutadà i polític en el nostre país. Sovint, els contrastos entre una i altra ciutat són emprats com a metàfora o munició en discussions de caràcter més general sobre les polítiques socials, l'organització territorial de l'Estat o la distribució dels centres de decisió. 

Menys habitual resulta, en canvi, l'estudi comparat de l'evolució social i urbana d'ambdues ciutats, amb els seus aspectes comuns i les seves diferències.  Justament aquest és el tema central del volum Barcellona/Madrid: un dialogo critico tra due città que acaba d'aparèixer a Itàlia (edició a cura d'Angelo Mazza, investigador de la Università Federico II, Napoli, CLEAN edizioni, 410 pàgines).   

El llibre reprodueix, en format de conversa, l'intercanvi mantigut al llarg de mesos entre l'urbanista Agustín Hernández Aja, professor de l'Escola d'Arquitectura de la Universitat Politècnica de Madrid, i el geògraf Oriol Nel·lo, professor del Departament de Geografia de la Universitat Autònoma de Barcelona. Plegats, ambdos autors exploren l'evolució recent de les seves respectives ciutats en relació a les dinàmiques de transformació urbana, el planejament i  la gestió urbanística, els moviments ciutadans, les polítiques urbanes i el govern de les ciutats. 

Així, debaten com, d'ençà l'any 1959, les dues ciutats, inicialment perifèriques en el sistema urbà europeu, han passat a comptar-se entre les principals metròpolis del continent. Aquesta transformació, ha estat un dels motors de la modernització del país i ha permès millorar les condicions de vida de bona part de la població, però s'ha vist acompanyada, en els darrers anys, d'un increment assenyalat de les desigualtats socials i de la segregació urbana. 

Els autors exploren a continuació la forma com el planejament i la gestió urbanística han respost a aquestes dinàmiques de transformació, des de la impotència i ineficiència del plans del primer franquisme (Plan Bidagor de Madrid, 1944, Pla Comarcal de Barcelona, 1953) i els intents esperançats dels inicis de la democràcia (Pla General Metropolità de Barcelona, 1976, Plan General de Ordenación Urbana de Madrid 1985), fins a la gestió urbanística, en bona mesura divergent, aplicada a ambdues ciutats en els darrers anys. 

La tercera i quarta part del volum analitzen els principals reptes que ambdues ciutats tenen plantejades i les polítiques que s'hi estan desenvolupant per fer-hi front. Així, es constata com davant problemàtiques en bona mesura comunes en el camp de l'habitatge, la segregació, la mobilitat i la internacionaltizació, les polítiques aplicades a Madrid i Barcelona han divergit profundament en les darreres dècades. 

Finalment, el diàleg conclou amb la discussió sobre el govern de les ciutats, en la que es denoten els origens de les diferències existents, tan acusades: capitalitat, comunitat autònoma uniprovincial, gran extensió del municipi central, continuitat de la inversió pública i relativa atonia dels moviments socials en el cas de Madrid; debilitat de l'administració estatal, singularitat de l'administració catalana, fragmentació del mapa municipal, presència d'una institució metropolitana, insuficiència del finançament i recurrent vigor dels moviments veïnals en el de Barcelona. 

El volum complementa el debat sobre aquestes qüestions amb un bon nombre de materials complementaris. Així, s'inclouen un conjunt de 30 outlooks o finestres temàtiques, destinades a il·lustrar aspectes concrets de l'evolució d'ambdues ciutats: plans urbanístics, esdeveniments històrics, polítiques urbanes. Aquests outlooks han estat elaborats, en part, per experts i, en part, pels mateixos protagonistes dels episodis que s'hi expliquen: urbanistes, arquitectes, enginyers, polítics, historiadors, geògrafs, demògrafs, politòlegs,... 

Finalment, el volum inclou una secció -Barcelona i Madrid explicades a través de les dades- integrada per un conjunt de 26 infografies comparatives. Aquests representacions cartogràfiques i estadístiques, elaborades pel geògraf Joan López, constitueixen un veritable atlas d'ambdues metròpolis i n'ofereixen una comparació sintètica, extremadament suggeridora. 

El llibre s'obre amb un prefaci del professor Michelangelo Russo, de la Università Federico II, i un pròleg del curador, Angelino Mazza. La traducció dels textos, la construcció de la cronologia i les tasques d'il·lustració han corregut a càrrec d'Andrea Visioli, de la Universitat Autònoma de Barcelona, i de Federico Camerin, de la Universidad de Valladolid. 

Superilles, el corrent de fons

 

València, 1972: projecte d'autopista del Túria

Si heu estat a València en els darrers mesos potser haureu tingut l’oportunitat de visitar la mostra “València, 1972: cap a la ciutat monstre”. L’exposició, comissariada per Josep Vicent Boira, mostra la realitat de la capital valenciana ara fa mig segle. Entre els projectes oficials per al desenvolupament de la ciutat, s’hi pot veure la proposta de convertir l’antic llit del Túria en una autopista de vuit carrils. El projecte s’acompanyava d’un lema grandiloqüent: “El camino del agua, hecho camino de gasolina”.

Heus aquí un exemple magnífic de com la irrupció de l’automòbil estava contribuint en aquells anys a crear una nova visió de la ciutat. Una nova concepció que es traduiria, per un costat, en la transformació radical de l’espai urbà i dels seus usos, i, al mateix temps, en la dispersió de la urbanització sobre el territori.

Sovint s’ha explicat aquesta transformació com si fos únicament el fruit de la innovació tecnològica i del baix cost dels carburants. En realitat, l’esclat en la possessió i l’ús de l’automòbil només va ser possible amb una gran intervenció estatal que va subvencionar la industria automobilística, finançar el desenvolupament de les infraestructures i, a través del planejament urbanístic (o més aviat de la seva absència), va permetre la degradació de l’espai públic i una extensió prodigiosa de la renda urbana.

A Barcelona la irrupció del automòbil va tenir efectes rapidíssims i va suscitar projectes que, vistos avui, ens semblen inversemblants, com la construcció de la Ronda del Mig (un veritable esventrament que ha costat dècades de pal·liar) o la Via 0, que havia de connectar el túnel central de Collserola amb la plaça la Plaça Joanic, tallant pel mig el barri de Gràcia. Al costat de les grans obres, es produí també progressiu arraconament de l’espai per vianants a favor de la circulació rodada i l’aparcament. Finalment, la irrupció de l’automòbil propicià la dispersió de la ciutat sobre el territori, amb l’aparició d’urbanitzacions, sovint fruit de parcel·lacions il·legals, que cobriren 50.000 ha, és a dir una superfície equivalent a cinc vegades el terme municipal de Barcelona.

Mig segle després aquell model està clarament esgotat.  L’era de l’energia barata basada en el consum de combustibles fòssils s’ha acabat, després d’una disbauxa de prop d’un segle. Avui, la mobilitat té uns costos creixents per a les famílies, fins al punt que, segons l’Enquesta de Pressupostos Familiars, és la tercera font de despesa de les llars, només per darrera de l’habitatge i l’alimentació. D’altra banda, l’evidència del canvi climàtic i la contaminació fa peremptori prendre mesures immediates per a la reducció de l’emissió de gasos d’efecte hivernacle. Així mateix, s’han confirmat els efectes perniciosos de la dispersió urbana en termes de consum de sòl, d’increment dels costos dels serveis, d’exacerbació de la mobilitat i de segregació residencial.

Superilla al Barri de Sant Antoni, Barcelona, 2023

No és doncs sorprenent que a moltes ciutats del món sorgeixin iniciatives destinades a canviar el model de mobilitat: des de la congestion tax de Londres, a Madrid Centro, Paris, Ville du quart d’heure, o a la peatonalització d’espais emblemàtics com Broadway i Times Square a Nova York. Justament aquests dies s’ha celebrat a Barcelona la trobada Superblock International Meeting, en el que representants de 15 ciutats del món han debatut les seves realitzacions i projectes en aquest camp.

En aquest context, el projecte de les superilles de Barcelona ha atret poderosament l’atenció. Es tracta, com és ben sabut, d’una iniciativa que té antecedents il·lustres en els plans dels arquitectes corbuserians del GATCPAC dels anys trenta, que fou desenvolupat  per l’Agència d’Ecologia Urbana de Barcelona a partir dels noranta i al que l’Ajuntament de la ciutat ha donat una impuls molt notable a partir de l’any 2015.

S’ha tendit a subratllar molt el caràcter pioner i excepcional de la iniciativa de les superilles, i és ben cert que la seva ambició i el seu abast la fan destacar en el context internacional, fins al punt que d’altres ciutats han volgut inspirar-s’hi. Però allò que el fa el projecte especialment rellevant és que  correspon a un corrent històric de fons, comú a moltes ciutats. Un corrent indefugible que té per objectiu recuperar l’espai públic per a usos ciutadans, afavorir la diversitat i la barreja d’usos urbans, així com promoure el transport públic, els desplaçaments a peu i en bicicleta per davant de l’automòbil privat.

Aquestes polítiques, a Barcelona i arreu, susciten forta polèmica i han topat amb la resistència aferrissada de poderosos grups de pressió. La resistència als canvis i l’entestament de seguir camins impracticables no és pas cosa nova. Però el temps posarà les coses al seu lloc: d’aquí uns anys, les crítiques desaforades que avui reben els projectes de reduir la contaminació i l’ús de l’automòbil ens semblaran tan forassenyades com les alabances dels exegetes del “desarrollismo” als rius de benzina a la ciutat.  

[Article publicat al Diari Ara, 25.03.2023]

L'ajuda mútua en temps de crisi

 

Acaba de ser publicat el volum El apoyo mutuo en tiempos de crisis. La solidaridad ciudadana durante la pandemia Covid-19, que compendia els principals resultats de l'experiència SOLIVID. 

SOLIVID té els seus orígens el mes de març de 2020, quan, davant la situació de crisi sanitària i social, va sorgir un gran nombre d'iniciatives solidaries. Diversos grups d'investigació de la Universitat Autònoma de Barcelona varen decidir impulsar un exercici de cartografia colaborativa per tal difondre i reunir informació sobre aquestes iniciatives. De manera inmediata un gran nombre de grups universitaris de diversos països d'Europa i d'Amèrica Llatina es varen unir a la proposta, de tal manera, que aviat es va constituir una xarxa integrada per 34 grups de recerca de 12 països. 

L'acció d'aquests grups s'ha concretat en la plataforma digital SOLIVID que conté, com a element més destacat, un mapa amb informació sobre 3.177 iniciatives solidàries sorgides davant la pandèmia en 30 països del món. El mapa s'acompanya d'un data set de lliure accés que conté informacions sobre cada una d'aquestes iniciatives. A més la plataforma SOLIVID conté un banc de recursos i materials per a l'anàlisi i el debat. 

El llibre que ara s'ha publicat analitza els principals resultats d'aquesta empresa. Està integrat per un total de 14 capítols, agrupats en dues parts. En la primera, s'ofereixen visions sobre l'evolució i les caracterítiques de les iniciatives solidàries en set països: Argentina, Bolivia, Brasil, Colòmbia, Espanya, Itàlia i Portugal. En la segona, s'estudien, a un nivell d'escala més detallat les pràctiques d'ajuda mútua en un conjunt de ciutats i regions: Córdoba (Argentina), Porto Alegre (Brasil), Nàpols (Itàlia), Pamplona, el País Basc, València i Madrid (España). El volum ha estat editat per Ismael Blanco, Ricard Gomà i Oriol Nel·lo, que han elaborat també la introducció i les conclusions. La publicació ha estat a càrrec de CLACSO, la més prestigiosa editorial llatino-americana en el camp de les ciències socials. 

El llibre ha estat presentat el dia 7 de juny de 2022 a la Conferencia Latinoamericana de Ciencias Sociales celebrada a Ciutat de Mèxic i ha tingut una presència destacada en la Feria del Libro organitzada amb motiu d'aquesta conferència. El volum es pot descarregar lliurament online a través d'aquest enllaç.  

La llum de la ciutat

Increment del sòl amb una lluminositat pròpia d'àrea urbana
en un radi de 50 km a l'entorn del centre de Madrid (1992-2012).
J. López, J. Martín, J. Checa, O. Nel·lo
La luz de la ciudad , Programa Retos 2014-2016, MECO

En un dels passatges més evocadors de El Jarama, l’autor narra el passeig nocturn d’un parella pel Cerro de Almodóvar, una elevació al sudest  de Madrid: “Llegaron a lo alto de Almodóvar (…). Atravesaron a lo ancho con la luna a sus espaldas y se asomaron a la otra vertiente. Se veía Madrid. Un gran valle de luces, al fondo como una galaxia extendida sobre la tierra; un lago de aceite negro, con el temblor de innumerables lamparillas encendidas, que flotaban humeando hacia la noche y formaban un halo altísimo y difuso. Colgaba inmóvil sobre el cielo de Madrid, como una losa morada o como un techo de humo luminoso. Se habían sentado muy juntos, al borde de la meseta, los pies hacia el talud. Diseminadas por la negrura de los campos, se veían las otras galaxias menores de los pueblos vecinos. Santos las señalaba con el dedo: A tu derecha es Vicálvaro –decía- Vallecas es esto de allí…”.

La novel·la de Rafael Sánchez Ferlosio fou publicada l’any 1956. En els seixanta anys que s’han escolat des de llavors, la taca lumínica de l’aglomeració madrilenya s’ha ampliat d'una manera tant extraordinària que les galàxies de Vicálvaro, Vallecas i moltes altres de més llunyanes han estat engolides i integrades, com estels captius, en una única gran galaxia metropolitana. Així, en un estudi sobre la imatge satel·litària nocturna realitzat pel Grup d'Estudis sobre Energia, Territori i Societat de la Universitat Autònoma de Barcelona s’ha pogut determinar que l'any 2012 el sòl amb un nivell de lluminositat pròpia d’àrea urbana assolia ja en l'àrea urbana de Madrid una extensió de 2.539 km2. El treball -que serà presentat el proper mes d’agost al 33è, Congrés de la Unió Geogràfica Internacional de Beijing- mostra que aquesta extensió s’ha accelerat de manera assenyalada en les dues darreres dècades, de tal forma que entre 1992 i 2012 la superfície de l’entorn de la capital així il·luminada s’ha doblat en extensió.

El treball permet constatar, així mateix, que el fenomen no és de cap manera privatiu de l’aglomeració madrilenya, sinó que resulta comú, amb menor o major mesura a totes les ciutats espanyoles. Tant és així, que si hom pren totes les capitals de província espanyoles i estableix un radi de 50 km des del seu centre, la superfície total dels cercles resultants que l’any 2012 presenta un nivell de lluminositat propi d’àrea urbana és de 16.249 km2, és a dir una àrea equivalent al 3,3% de la superfície de l’Estat (o, si ho voleu, la meitat de la superfície de Catalunya)

Es dirà, amb raó, que el procés d’extensió de la taca de llum es correspon amb l’expansió accelerada de la urbanització i del sòl artificialitzat en les darreres dècades, que ha estat particularment intens a l’entorn de les grans ciutats, Madrid al capdavant. Però hi ha més que això: l’extensió de la il·luminació del territori supera, de lluny, la mateixa expansió urbana i s’estén sobre territoris sempre més vastos: el resplandor de la llum emesa des de la conurbació barcelonina, per exemple, resulta clarament visible en el cel nocturn des de posicions tan allunyades com la Serra del Montsec o la Serra de Tramuntana a Mallorca.

L’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya, que està desenvolupant una tasca de gran interès en aquest camp, organitzà el proppassat dia 10 de març una Jornada sobre la contaminació lumínica. En l'encontre, a més de debatre sobre les tecnologies que permeten la mesura del fenomen i les normatives que voldrien limitar-lo, es va denunciar que els espais foscos són cada vegada més reduïts i la llum abasta de manera permanent sobre espais que cap necessitat justifica d’il·luminar. Els efectes d’aquesta utilització innecessària i indiscriminada de la llum té efectes negatius tant des del punt de vista ecològic, com de la despesa pública i de la salut.

L’estudi de la lluminositat nocturna resulta doncs particularment necessari: per un costat, permet mesurar l’expansió, sovint desmesurada, de la urbanització sobre el territori; per l’altre, fa possible evidenciar els riscos que es deriven de la contaminació lumínica. 

Barcelona i Catalunya: les arrels del debat sobre el policentrisme del sistema urbà català

La revista Ciudad y Territorio. Estudios Territoriales acaba de publicar un número monogràfic (176, estiu 2013) dedicat a l'estudi del policentrisme urbà en les àrees metropolitanes espanyoles. El quadern, dirigit per l'enginyer José María Ureña Francés, professor de la Universidad de Castilla-la Mancha, aborda un tema que, com és sabut, té, des de fa anys, una gran importància en el debat internacional sobre el planejament i gestió de les grans àrees urbanes, ja que els sistemes urbans policèntrics semblen presentar nivells d'eficiència funcional, sostenibilitat ambiental i fins i tot cohesió social més alts que els sistemes monocèntrics o dispersos.
El volum s'obre amb dos articles de caràcter conceptual relatius al concepte sobre el policentrisme (confegits, respectivament, pel mateix José Maria Ureña et al. i de Carlos Marmolejo et al.), així com d'un interessant assaig sobre el tema, sempre espinós, de la delimitació de les àrees metropolitanes espanyoles (Pablo Reques i Olga de Cos). Es presenten, tot seguit, diversos articles sobre el tema del policentrisme en set àrees metropolitanes de l'Estat: Madrid (Eloy Solis et al.), Barcelona (Oriol Nel·lo), Astúries (Fermín Rodríguez i Manuel Carrero de Roa), Santander (Olga de Cos i Ángela de Meer), Valladolid-Palencia (Juan Luís de las Rivas et al.), Tarragona (Antonio Font) i San Sebastián (Ángel Martín Ramos et al.). El monogràfic es clou amb un treball sobre la xarxa de ciutats mediterrànies (José Luís Gómez Ordoñez i David Cabrera).
El cas de les ciutats catalanes és estudiat, com es pot veure, en l'article de l'arquitecte Antonio Font i en el d'Oriol Nel·lo. Aquest darrer, titulat "Barcelona y Cataluña. Las raíces del debate sobre el policentrismo del sistema urbano catalán", explora les connexions entre el debat sobre les propostes d'ordenació policèntrica del sistema urbà català i els avatars de l'evolució històrica de Catalunya durant els darrers cent anys, per tal de mostrar com el debat sobre la forma i la funcionalitat urbana ha estat -i és- part inseparable de la pugna més general sobre l'organització i la distribució de la riquesa en la societat catalana i del mateix encaix de Catalunya en el marc ibèric. El treball s'estructura en tres apartats que es corresponen a sengles fases del debat sobre el policentrisme a Catalunya: "Les viles espirituals: el temor a la ciutat i el naixement de l'alternativa descentralitzadora (1909-1939)"; "Contra las Babeles de piedra y asfalto: els intents de concreció de l'alternativa policèntrica sota el franquisme (1939-1976)"; i "Cap a la Ciutat de Ciutats?: l'estratègia policèntrica com a ordenació i no com a impugnació de les dinàmiques metropolitanes (1976-2010)". 

Urban Problems in Contemporary Spanish and Portuguese Cities

Les estructures urbanes dels països del sud d'Europa es compten, sens dubte, entre les més complexes i riques del planeta. Tanmateix, en els moments actuals pesen dubtes feixucs sobre la seva potencialitat econòmica, la sostenibilitat econòmica i cohesió social. No és casual que en aquest context proliferin les iniciatives acadèmiques destinades a estudiar la problemàtica urbana de les ciutats d'aquest àmbit geogràfic, com el número de Análise Social sobre la governança de les ciutats del sud d'Europa, al que ja ens hem referit aquí, o l'organització per l'Institut d'Estudis Catalans del congrés Ciutats Mediterrànies: civilització i desenvolupament, que es celebrarà, sota els auspicis de la Unió Acadèmica Internacional a Barcelona aquest mes de novembre.
Una nova mostra d'aquest interès, tenyit sovint de preocupació, és l'aparició del darrer número de la revista Urban Research and Practice dedicat de manera monogràfica als problemes urbans a les ciutats de la Península Ibèrica (Urban Problems and Issues in Contemporary Spanish and Portuguese Cities, URP, vol. 4, núm. 3, novembre 2011). Han tingut cura de la seva publicació la geògrafa Núria Benach i el sociòleg Andrés Walliser i s'hi aplega un total de sis articles. Els tres primers aborden, de manera general diversos aspectes de la problemàtica urbana: la impotència del planejament urbanístic per reconduir la bombolla immobiliària (Eugenio Burriel), la dispersió de la urbanització sobre el territori (Arlinda García-Coll) i les dificultats de la governança (Joao Seixas). Els tres que figuren a continuació tracten, específicament, de la problemàtica i les potencialitats de la rehabilitació urbana: les actuacions en el centre d'Oporto (José A. Rio Fernandes), la situació dels centres històrics de Madrid i Barcelona (Ismael Blanco, Jordi Bonet i Andrés Walliser) i una reflexió sobre els reptes de la rehabilitació urbana a partir de l'experiència de la llei de barris catalana (Oriol Nel·lo).
Aquest interès acadèmic contrasta, de manera palmària, amb la manca gairebé absoluta de referències a les polítiques urbanes en el debat polític espanyol per a les eleccions generals del dia 20 de novembre. Les nostres ciutats són una de les mostres més clares dels problemes que la societat pateix. Són també el gresol on poden forjar-se les alternatives per sortir del marasme en el que ens trobem. Per això resulta tan paradoxal el silenci sobre la rehabilitació urbana, la manca de discussió sobre el transport públic, les visions reductives de l'habitatge, l'oblit de la protecció del paisatge, la falta de preocupació pel consum de sòl, les indefinicions en matèria de gestió ambiental,...  Les anàlisis i reflexions crítiques a les que hem fet referència són una peça necessària per a la construcció de les alternatives econòmiques, socials i ambientals, però no són de cap manera suficients: calen noves polítiques i cal, sobretot, articular els subjectes col·lectius capaços de impulsar-les. 

Madrid se va

S'ha presentat a la Universidad Complutense de Madrid la tesi doctoral del jove geògraf Eloy Solís, titulada Del área metropolitana hacia la región urbana policéntrica madrileña: cambio de escala, estructura y articulación territorial. L'estudi, dirigit pel professor Miguel Ángel Troitiño, analitza els canvis d'escala, d'estructura i articulació de la metròpoli madrilenya a través de variables com la mobilitat laboral, la mobilitat residencial, la segona residència i els patrons de consum. Segon l'autor s'estaria configurant una àrea que abastaria, en la seva expressió més reduïda 217 municipis i en la més extensa fins a 1.400. La metròpoli madrilenya estaria així integrant progressivament un àmbit que superaria clarament els límits de la comunitat autònoma i tendiria a abastar fins a 75.000 km2 i sis províncies (Madrid, Ávila, Segovia, Guadalajara, Cuenca,Toledo i Ciudad Real), pertanyents a tres comunitats autònomes. Tot i que els resultats puguin semblar matitzables en diversos aspectes, les implicacions que la presència de dinàmiques d'aquest tipus tenen respecte la posició de Madrid en la jerarquia del sistema urbà Ibèric (amb la progressiva afirmació de la seva primacia sobre el conjunt peninsular), l'articulació econòmica, l'estratificació social i l'administració del territori són de gran entitat. Com d'entitat són també les reflexions que suscita el contrast entre la tossuda i sostinguda intervenció de l'Estat en la configuració de la realitat urbana madrilenya (des de la facilitació de les annexions dels municipis de l'"alfoz" entre 1948 i 1953, a l'enfortiment de la radialitat de les infraestructures viàries i ferroviàries, la centralització de la gestió del sistema aeroportuari o l'efecte de la presència de l'administració de l'Estat sobre l'atracció de seus corporatives i financeres), amb les assenyalades mancances d'orientació i gestió de les dinàmiques urbanes i metropolitanes a escala municipal i regional.