Barris i crisi: presentacions i debats

Presentació de Barrios y Crisis al COAC de Figueres (18.12.2018)

Avui dia 14 de gener 2019, tindrà lloc un debat en ocasió de l'aparició del llibre Barrios y crisis. Crisis económica, segregación urbana e innovación social en Cataluña, editat per Ismael Blanco i Oriol Nel·lo (València, Tirant lo Blanch, 2018).
El debat, que serà conduit per Helena Cruz, investigadora del IGOP i de l'IERMB, participaran Marga León, professora del Departament de Ciències Polítiques de la Universitat Autònoma de Barcelona, Laia Ortiz, Tinenta d'Alcaldia de l'Ajuntament de Barcelona, Ismael Blanco, investigador de l'IGOP, i Oriol Nel·lo, professor del Departament de Geografia de la UAB. L'acte, organitzat per l'Institut de Govern i Polítiques Públiques, tindrà lloc a les 19 hores, al Palau Macaya de Barcelona, Passeig de Sant Joan 108. 
En les darreres setmanes s'han realitzat d'altres presentacions i debats en motiu de l'aparició del llibre. En concret el dia 18 de desembre es realitzaren sengles presentacions-debat a Figueres i a Girona organitzades per la Fundació Catalunya Europa, en col·laboració amb el Col·legi d'Arquitectes. El interessats en el contingut de les sessions trobaran aquí un video amb les intervencions de l'acte de Girona. La Fundació Catalunya Europa ha difós així mateix un altre video amb entrevistes de Javi Martín, de la Universitat de Girona, a Quim Brugué, Ismael Blanco i Oriol Nel·lo, coautors del llibre. Finalment, els objectius de la recerca i les implicacions de les seves conclusions per a les polítiques públiques han estat glosats en aquest article publicat a Treball. 

Barris i crisi: la necessitat de més i millors polítiques públiques a la ciutat

La crisi econòmica ha tingut efectes molt notables no només pel què fa a l’empitjorament de les condicions de vida en els barris de les nostres ciutats. També ha donat lloc a una extraordinària florida d’iniciatives ciutadanes, que han tractat donar resposta a la situació, reivindicar els drets amenaçats i cercar alternatives. Sobre aquest tema acaba d’aparèixer el llibre editat per Ismael Blanco i Oriol Nel·lo, Barrios y Crisis. Crisis económica, segregación urbana e innovación social en Cataluña (Tirant lo Blanch, 2018). El llibre compendia els resultats d’una dilatada recerca en la que han participat un bon nombre d’investigadors, amb la imprescindible col·laboració de membres d’entitats ciutadanes i de tècnics de les administracions. La investigació ha estat estretament relacionada amb alguns dels debats i les decisions adoptades en el camp de les polítiques urbanes en els darrers anys. Potser això justifica aturar-se un moment a considerar quines són les seves aportacions i les qüestions que aquestes susciten.  

El primer tema que Barris i crisi posa en evidència és la importància de la dimensió territorial i urbana per a la comprensió de la desigualtat social: la composició social de l’espai urbà (la forma com es distribueixen residencialment els diferents grups socials a les ciutats) no és només un reflex o una conseqüència més o menys inevitable de les desigualtats socials, sinó que és en si mateixa un factor de reproducció d’aquestes desigualtats. Així, les condicions de l’entorn urbà en el que viuen les persones poden ser, alternativament, un element significatiu d’avantatge o de desavantatge social.

En segon lloc, Barris i crisi vol reivindicar la importància del coneixement de les desigualtats i, en particular de la desigualtat urbana. Per això, es necessària una recerca estretament vinculada a la realitat, al debat i als conflictes de la nostra societat. Institucions acadèmiques, moviments ciutadans i pràctica política són, massa sovint, compartiments estancs amb relacions inexistents o problemàtiques. Davant d’això, Barris i crisi no és només el resultat de la confluència de persones amb bagatges acadèmics força diversos, sinó també de la coproducció de coneixement entre institucions acadèmiques, professionals, administracions locals i entitats socials. La complexitat de la desigualtat urbana exigeix una aproximació coral i, per part dels investigadors, una voluntat de posar els seus coneixements i les seves tècniques –tan rigoroses com calgui- al servei dels que poden fer avançar cap a ciutats més equitatives i més democràtiques.   

Per últim, el llibre demostra i reclama la necessitat d’unes polítiques públiques robustes i innovadores que incorporin la mirada territorial en l’abordatge de les desigualtats socials. No és una apreciació menor: en temps de polítiques d’austeritat, i per tant de retallades i de retrocés del sector públic, convé conjurar-nos contra les propostes de privatització o de comunitarització del benestar social que suposin un menysteniment de la importància de les polítiques públiques. Per fer front a les desigualtats socio-espacials i la segregació urbana de la que es fa ressò Barris i crisi, ens calen dinàmiques d’innovació social, sí, però també, i molt particularment, polítiques públiques enfortides capaces de contrarestar el pes dels factors territorials urbans en la reproducció de les desigualtats socials.

Quines són les principals conclusions de la recerca? En primer lloc, es constata el creixement significatiu de la segregació urbana com a conseqüència d’una major concentració territorial de les situacions de benestar i de pobresa en diferents barris i municipis metropolitans. Tot i que sovint s’oblida, això no és només el resultat del confinament de la població de menor renda en els barris on els preus de l’habitatge són relativament més baixos, sinó també, i de forma molt significativa, de la secessió de la població de renda més alta cap a determinats barris i municipis. En segon lloc s’evidencia que la segregació urbana és un fenomen d’abast metropolità: municipis sencers tendeixen a veure’s especialitzats en la residència de persones de diversos nivells de renda. Això, com hem discutit en altres ocasions, té fortes implicacions de tota mena: s’ha discutit molt en els darrers temps sobre el “separatisme polític” a Catalunya, tot oblidant, sovint, que el separatisme social està transformant la societat i les ciutats de Catalunya. Finalment, la recerca posa en evidència la proliferació de les iniciatives d’innovació social a Catalunya com a resposta a la crisi econòmica, la seva importància per al combat contra els efectes socials de la crisi. Ara bé, la distribució territorial d’aquestes iniciatives resulta molt desigual, de tal manera que acostumen a ser més nombroses en barris de rendes mitges amb una forta tradició participativa, més que no pas en els barris on es concentren les situacions de major necessitat social.

Quines lliçons podem extreure d’aquests resultats pel què fa a les polítiques públiques contra la desigualtat socio-espacial? La primera, i la més òbvia, fa referència a la necessitat de reforçar aquestes polítiques. No està de més dir-ho, ara que, per exemple, ja fa gairebé 8 anys que la Llei de Barris aprovada pel Parlament de Catalunya al 2004 continua en suspensió indefinida. Aquesta situació desmenteix aquells que afirmen que l’administració catalana ha abandonat les polítiques d’austeritat i contrasta frontalment amb l’evidència aportada sobre el fort creixement de les desigualtats i la segregació.  

De fet, no només caldria recuperar instruments com la Llei de Barris, sinó que es tracta, també, d’incorporar i de consolidar la mirada espacial en el conjunt de les polítiques públiques: en les polítiques educatives, de salut, ambientals, energètiques... Totes i cada una han de ser sensible al fet espacial, ja que aquest incideix de manera directa en les desigualtats d’accés a drets bàsics. Recuperar polítiques com les dels Plans Educatius d’Entorn, reforçar les polítiques de salut comunitària, donar un nou impuls a polítiques de desenvolupament local com Treball als Barris, entre d’altres, hauria de ser una prioritat no només municipal sinó també metropolitana i nacional.

L’Ajuntament de Barcelona ha emprès un molt meritori Pla de Barris a la ciutat per avançar en aquesta direcció. Es tracta d’una iniciativa lloable, que fa encara més palesa la manca de polítiques metropolitanes i catalanes en aquest camp. “Lo negre, prop, lo blanc fa més lluir”, deia el poeta. Aquesta mancança és tan més greu si es té en compte que, com s’ha dit, avui les desigualtats socio-espacials tenen una dimensió clarament metropolitana. Les institucions metropolitanes, les diputacions i la Generalitat han d’emprendre de manera immediata iniciatives en aquest camp.    

Una darrera reflexió: les iniciatives de la ciutadania han resultats essencials per fer front a la crisi i als seus efectes. Però la innovació social no arriba a tot arreu. “Els barris organitzats resisteixen millor la crisi”, resumia en portada un important mitjà de comunicació nacional fent-se ressò dels resultats d’aquesta recerca. Compartim plenament aquesta observació: necessitem més organització social. I, al mateix temps, necessitem més polítiques públiques (municipals i supramunicipals). Ambdues afirmacions no són de cap manera contradictòries. Ans al contrari: només amb la combinació entre organització ciutadana i polítiques públiques es podran defensar i conquerir els drets socials.  

[Article d'Ismael Blanco i Oriol Nel·lo, publicat a Treball, 26.11.2018] 

Transformar la ciutat amb la ciutadania

Volum que recull els criteris del Consell Assessor del
Pla de Barris de Barcelona, presentat el 9 de març 2107

Totes les ciutats es desenvolupen transformant-se. No només s’estenen sobre el territori sinó que també van refent, una i altra vegada, els seus espais construïts. Cada generació rep allò que han aixecat les que l’han precedit i, en transformar-ho, hi deixa la seva petja. Per això s’ha dit tantes vegades que la ciutat pot ser entesa com un palimpsest, un d’aquells pergamins en els que al llarg del temps s’havien anat escrivint, un sobre l’altre, textos diversos.

Barcelona té una llarga tradició en aquest fer i refer els seus teixits urbans. Cenyint-nos al darrer segle, Puig i Cadafalch i els seus col·legues van inspirar la reconstrucció de bona part del centre històric per modelar-hi el “Barri Gòtic”. Gairebé de manera simultània, l’operació d’esventrament urbà de l’obertura de la Via Laietana posava en comunicació directa l’Eixample amb la façana marítima i destruïa part important del teixit preexistent. En els anys trenta, el Pla Macià dels arquitectes progressistes del GATCPAC, elaborat amb la col·laboració de Le Corbusier, volia, amb finalitats funcionals i higièniques, aterrar allò que llavors s’anomenava el “Barri Xino”. En els seixanta i setanta es varen enderrocar les barraques de Montjuic, Can Tunis, la Perona o el Somorrostro i s’aixecaren polígons d’habitatge de massa. En els vuitanta i noranta tingué lloc l’extraordinària operació de requalificació i equipament de les perifèries urbanes de Maragall i Bohigas.

Cada una d’aquestes intervencions responia a uns interessos socials i a uns pressupòsits polítics. Uns cercaven d’utilitzar el patrimoni per reivindicar les bases històriques de la nació, d’altres volien obrir espais per a la renda urbana i fer la ciutat funcional als requeriments del mercat, d’altres encara volien que la ciutat pogués funcionar com un instrument de redistribució social, que reduís els efectes de les diferències de renda entre la població.

El Pla de Barris que ha emprès l’ajuntament de Barcelona ara fa poc més d’un any és un nou episodi en aquesta llarga història. Un tret, tanmateix, el distingeix de tots els que l’han precedit i el fa particularment innovador. Cada una de les grans transformacions urbanes que s’han esmentat –amb les seves virtuts i els seus defectes- havia estat empesa bé pel mercat, bé per l’administració pública. L’actuació d’aquesta darrera s’havia posat, en bona part dels casos, al servei dels interessos econòmics. En d’altres ocasions els poders públics havien actuat sota la pressió i l’impuls de moviments i organitzacions de les classes populars, com en els primers anys de la democràcia municipal. Doncs bé, el Pla de Barris que acaba d’iniciar-se es proposa quelcom radicalment nou: transformar les condicions de vida dels barris no només mitjançant la intervenció pública o la dinàmica del mercat, sinó a través, en bona mesura, de la pròpia acció ciutadana.

Així, amb l’objectiu fomentar l’equitat social i el dret a la ciutat, el Pla es proposa partir del teixit d’entitats, associacions i pràctiques ciutadanes que han nascut en tants barris de la ciutat durant els darrers anys. Un conjunt d’iniciatives que ha estat vital a l’hora de pal·liar els efectes de la crisi, d’organitzar la ciutadania per reclamar els seus drets i per cercar formes alternatives de producció i consum. El Pla vol basar-se en aquest teixit no només per definir les actuacions que han de dur-se a terme en cada un dels barris, sinó també per tal d’emprendre plegats –ajuntament i entitats ciutadanes- la gestió de serveis i activitats.

Es tracta, prou que es veu, d’una iniciativa innovadora. I ho és no només pel fet de que als mecanismes tradicionals de la renovació urbana –administració i mercat- s’afegeix l’acció ciutadana, sinó també perquè cerca de canviar la relació entre administració i ciutadania. Tradicionalment administració i organitzacions ciutadanes s’han observat amb distància i una notable desconfiança mútua. Ara, en canvi, la presència en el govern de la ciutat de forces polítiques que es reclamen portadores dels interessos dels moviments ciutadans, que formen part elles mateixes del moviments, permet escurçar la distància entre administració i ciutadania, entre política institucional i societat.

La iniciativa ha suscitat expectatives molt altes, a les que no serà fàcil de donar resposta. En primer lloc, caldrà establir ben clarament quins són els objectius que es volen assolir, ja que no es pot transformar la ciutat sense tenir-ne una idea precisa. Així mateix, pel què fa als procediments, l’administració haurà de ser capaç d’adoptar noves formes de decisió i gestió –transversals, col·laboratives, obertes- a les que no ha estat habitualment avesada. Finalment, per a l’èxit de la iniciativa és necessari, també, un elevat nivell d’organització i compromís per part del veïnat que no es dóna pas en tots els barris.

Però el camí emprès, que vol fer dels ciutadans dels barris desafavorits no només els destinataris sinó els protagonistes de la transformació de Barcelona, pot tenir efectes de gran abast. En la reconstrucció de la ciutat i en l’evolució de la política.

[Article publicat a Treball, 20.03.2017]  

La innovació social en el camp de l'habitatge: un model emergent?

La creixent dificultat en l’accés i el manteniment de l’habitatge és, sens dubte, un dels trets més preocupants de l’evolució de la societat catalana (i espanyola) en els darrers anys. Es tracta d’un fenomen que compta amb orígens i motivacions complexes: des del predomini abassegador de la propietat a les pulsions especulatives (especialment intenses en el període 1996-2007), de les dinàmiques demogràfiques a la reducció de la capacitat econòmica de les famílies.

Tot i els avenços que en el seu moment varen representar la modificació de la legislació urbanística per tal d’impulsar la promoció d’habitatge protegit i l’aprovació, l’any 2007, de la llei del Dret a l’Habitatge, les administracions han estat incapaces de donar una resposta efectiva a la problemàtica. La combinació d’un mercat inaccessible per a una part substantiva de la població i la manca d’efectivitat pública ha propiciat l’emergència de les situacions d’infrahabitatge, de dificultats d’accés i de penúria habitacional.

En aquest context, han aparegut un conjunt d’iniciatives ciutadanes que cerquen de satisfer les necessitats d’habitatge a través de fórmules alternatives a les que ofereixen tant el mercat com les administracions públiques: allò que se’n podria anomenar les experiències d’habitatge alternatiu. Justament sobre aquest tema el geògraf francès Richard Pointelin (Dole, Jura, 1979) acaba de presentar una interessant tesi doctoral a la Universitat de Girona: L’habitat alternatif en Catalogne, un modèle émergent? La (re) naissance d’une troisième voie” entre pragmatisme et utopie.

La investigació, que ha estat dirigida pel professor Joan Vicente, es proposa d’estudiar les formes de producció, accés, titularitat i ús de l’habitatge alternatives als canals de promoció i tinença pública o privada. Així, analitza, a partir de l’estudi d’una vintena de casos, les diverses modalitats d’habitatge alternatiu que s’han desenvolupat en els darrers anys a Catalunya: la masoveria urbana, la cessió d’ús, el dret de superfície, les diverses variants de cooperativisme, la propietat temporal o compartida. En resulta un fris de gran interès no tant per la magnitud quantitativa del fenomen, sinó sobretot pels suggeriments  que se’n poden derivar a l’hora de cercar alternatives a la qüestió habitativa.

En efecte, en certa manera, les iniciatives d’habitat alternatiu poden ser vistes com la translació en l’àmbit de l’habitatge de les pràctiques d’innovació social a les que ja ens hem referit aquí diverses vegades: aquelles que combinen la voluntat de satisfer les necessitats bàsiques dels ciutadans fora dels mecanismes habituals del mercat o de l’Estat i, al mateix temps, reivindiquen i proposen formes alternatives d’organització social. D’aquesta manera, les iniciatives d’habitatge alternatiu, tot i les seves limitacions i contradiccions, constitueixen més que un símptoma de malestar: mostren potser la propensió de parts creixents de la ciutadania de sortir del miratge de la “societat de propietaris” que tan negatius efectes ha tingut, i cercar noves formes de viure i conviure. 

Barcelona: desigualtat urbana, innovació social i estratègia metropolitana

 El Pla Estratègic Metropolità de Barcelona ha celebrat la jornada Tendències globals i estratègies metropolitanes amb l'objectiu d’obrir un debat sobre el posicionament de Barcelona en el context mundial. La iniciativa no pot ser més oportuna en un moment en que aquest context es troba en ràpida evolució, tot generant múltiples tensions econòmiques, transformacions socials i conflictes geopolítics que –com l’actualitat s’ocupa de recordar-nos- tenen sovint conseqüències tràgiques.

En reflexionar sobre el posicionament de la ciutat, resulta abans que res convenient analitzar quines són les principals transformacions globals en els que les societats contemporànies es troben immerses. L’obra The World in 2050, del geògraf californià Larry Smith, constitueix un bon marc de referència per fer-ho. L’autor indica que l’evolució de la humanitat en la primera meitat d’aquesta centúria es troba estretament condicionada per l’evolució de quatre grans tendències a megatrends:

-El creixement demogràfic, que ha portat la població del planeta a passar de 3 a 7 mil milions de persones en tot just cinquanta anys, i que continuarà en les properes dècades fins a apropar-se als 9 mil milions.

-La pressió sobre l’entorn i els recursos, l’efecte més visible i dramàtic del qual és el canvi climàtic, en la que l’acció humana té un paper fonamental, que portarà la temperatura mitjana del planeta a incrementar-se entre 2 i 4 º C al llarg d’aquest segle.

-El procés d’urbanització, mercès del qual més de la població mundial viu ja en àrees urbanes i s’estima que aquesta proporció pot arribar a ser de dos terços a mitjans de segle.

-La globalització i integració econòmica, que ha estès les relacions de producció i intercanvi capitalistes sobre tot el planeta i ha fet tots els països estretament interdependents.

En aquests context, cal constatar en primer lloc que Barcelona es troba, sense cap dubte, entre les ciutats més afavorides del món: entre les més benestants, les més pròsperes, les més segures i les més lliures. Malgrat tots els problemes, la ciutat gaudeix d’importants actius –com la posició, el patrimoni urbà i les infraestructures- i d’una excel·lent imatge internacional. Tanmateix, resulta innegable que, en relació a cada un dels quatre grans eixos esmentats es congrien diversos elements de preocupació: l’envelliment de població; la dependència energètica, l’escassedat dels recursos hídrics i els efectes del canvi climàtic en una franja geogràfica especialment sensible com la Mediterrània; els riscos que comporta el progressiu desplaçament cap a llevant dels centre de gravetat de la xarxa mundial de ciutats; les dificultats d’una estructura econòmica que presenta importants desequilibris, entre els quals destaquen sobretot la precarització de l’ocupació i la taxa d’atur.

Un dels trets que es deriven d’aquest conjunt de tendències tant a escala planetària com local és l’increment de les desigualtats socials. Es tracta d’un fenomen general que a Barcelona resulta tant més impactant pel fet de que es produeix després d’un llarg període de reducció de les diferències en termes de renda i perquè els processos de segregació urbana el reflecteixen amb força en el territori metropolità. Així, la qüestió de les desigualtats esdevé clau, ja que és alhora causa i efecte de totes les altres: depèn de com evolucioni la desigualtat, les asimetries demogràfiques, els efectes del canvi climàtic, els conflictes geopolítics i, no cal dir-ho, els escenaris econòmics tindran connotacions ben diverses.

En aquest context -davant del qual els Estats i la mateixa Unió Europea semblen sovint impotents, per acció o omissió- les ciutats poden aportar alternatives innovadores i interessants per a fer front al problema de les desigualtats. Alternatives que permetin transformar i millorar les condicions de vida dels que hi viuen i, al mateix temps, contribuir a posar les bases per a un canvi de caràcter més global.

Per fer-ho, les ciutats hauran d’apartar-se, en bona mesura, d’allò que han estat les polítiques urbanes prevalents en el continent en les darreres dècades, plantejades massa sovint de manera exclusiva en termes de competència interterritorial o de localisme, i apostar per la recuperació del lideratge públic, l’enfortiment de les xarxes de ciutats, el major protagonisme de la ciutadania, i nous plantejaments en la cooperació público-privada.

Barcelona es troba en una posició excel·lent per avançar en aquesta direcció i fins per impulsar aquests nous plantejaments a escala ibèrica i europea. La metròpolis barcelonina compta amb una llarga i reputada tradició de lideratge públic en el govern de les transformacions urbanes, ha sabut establir mecanismes interessants de cooperació público-privada en molts àmbits i durant un llarg període ha pogut ser vista com un exemple de polítiques urbanes redistributives. És així com la metròpolis va poder efectuar la transformació des d’una economia de base essencialment industrial cap a la preeminència dels serveis, al mateix temps que es reduïen les diferencies socials en termes de rendes mitjanes i milloraven de manera destacada les condicions de vida urbana.

A més, en els darrers anys, en bona mesura com a resposta a la crisi econòmica i social, s’han desenvolupat una multitud d’iniciatives ciutadanes de tota mena: de les pràctiques d’economia social a les activitats del tercer sector, de les plataformes de defensa de l’habitatge als moviments que reclamen major transparència i millor govern. Pràctiques ciutadanes que no només constitueixen instruments imprescindibles de solidaritat, sinó també eines de defensa davant dels retrocessos dels drets ciutadans i, en ocasions, assajos d’alternatives en l’organització de la producció i el consum.

No és qüestió, evidentment, de magnificar ni d’embellir aquestes iniciatives, que no es troben, pas exemptes de limitacions i problemes. Tenen, però, la innegable virtut de posar sobre la taula tres qüestions clau a l’hora de fer front a les desigualtats: el tema de l’ús i la gestió de l’espai urbà, els recursos i els béns comuns; el problema de la justícia espacial i territorial; i la demanda de la qualitat democràtica dels processos de presa de decisió i de gestió pública.

Són tres temes que avui han de formar part central de tota reflexió estratègica i que condicionaran no només l’evolució interna de la ciutat, sinó també la seva posició en el sistema mundial de ciutats. De nou, cal constatar que Barcelona es troba en aquest àmbit en una posició de fortalesa. Sovint, quan estudiosos d’altres països ens visiten ens plantegen una aparent paradoxa: Barcelona, ens diuen, és una de les ciutats més benestants d’Europa, relativament ben cohesionada, que ha estat exemple de gestió i polítiques urbanes,... com s’explica llavors la permanència, la pugnacitat i el vigor dels moviments ciutadans, l’actuació veïnal, les reivindicacions socials? Nosaltres sabem bé que la contradicció no és tal. Ans al contrari, precisament perquè al llarg de la seva història la ciutadania ha donat mostres reiterades de capacitat d’organització i actuació -al marge i, sovint, en contra de les institucions- les polítiques han estat, en bona mesura, les que han estat i Barcelona és la que és.

A l’hora d’encarar la reflexió i l’acció estratègica davant les desigualtats la Barcelona metropolitana pot partir, doncs, amb avantatge davant d’altres ciutats. Té l’oportunitat de fer d’aquests moviments i iniciatives un vector d’innovació de les polítiques urbanes, tot avançant cap a la co-producció de polítiques entre institucions i societat en l’àmbit crucial de la millora dels serveis i la qualitat de vida. Té la oportunitat d’esdevenir seu de noves iniciatives de gestió i cooperació a escala catalana, espanyola i internacional. Te la oportunitat, a la fi, de convertir-se en un referent en aquest camp, projectant així la imatge de la ciutat a partir, precisament, dels valors de la cooperació, la innovació, la cohesió i la solidaritat.

Per això, Pla Estratègic Metropolità, que ha estat tradicionalment el lloc de trobada entre institucions i sectors de la societat, s’enriquirà segurament en incorporar aquests nous actors i noves experiències en les seves tasques de reflexió i actuació estratègica. Aquesta presència permetrà, a més, reconèixer i enfortir aquestes iniciatives com a actors clau tant en el tractament de les desigualtats com en la innovació de les pràctiques socials

El fet d’aspirar a ser una ciutat particularment cohesionada i equitativa –tant en termes socials com en termes territorials- esdevindrà així un element d’importància decisiva, estratègica, en el posicionament de la Barcelona metropolitana davant dels reptes del seu futur.

[Fotografies: O. Nel·lo]

Innovació i conflicte social: Can Vies com a símptoma

Els incidents d’aquests darrers dies en el barri de Sants i en diversos barris de Barcelona arran del desallotjament de Can Vies evidencien, més allà de la gravetat dels fets concrets, dues qüestions principals: per un costat, la creixent distància de sectors significatius de la ciutadania envers la política institucional; per l’altre, la importància que prenen les iniciatives d’innovació social en l’actual conjuntura de crisi econòmica i social.

Comencem per aquest darrer tema. En un context en el les administracions públiques –per impotència o per pròpia voluntat- renuncien a satisfer les promeses de l’Estat del Benestar, les iniciatives ciutadanes destinades a fer front a la crisi i els seus efectes prenen una importància creixent. Com ja hem tingut ocasió de comentar aquí, aquestes iniciatives són de dos tipus: unes prenen formes caritatives i solidàries amb l’objecte, sobretot, de pal·liar les situacions de privació material; d’altres, sense renunciar a aquesta tasca solidària, tracten, a més, d’apoderar les comunitats locals per tal de reclamar els seus drets i per construir allò que podrien ser alternatives a l’actual organització social. Aquests darrers són els denominats moviments d’innovació social.

Resulta interessant i significatiu que l’acció d’aquests moviments es centri, sobretot, en l’àmbit de la reproducció social, més que no pas en el món del treball, on per molt de temps s’han concentrat els principals conflictes socials. Això fa que la seva acció tingui una incidència rellevant en allò que podríem considerar els corol·laris urbans de la pugna sobre l’Estat del Benestar: la qüestió de la casa (Plataforma d’Afectats per la Hipoteca), els espais verds (horts urbans), el consum (cooperatives, Som Energia) i els centres cívics (espais autogestionats com la Carboneria o Can Vies).

Al nostre entendre, allò que confereix força i capacitat d’irradiació a aquest moviments en la ciutat és precisament el retrocés de les polítiques socials, per una banda, i la prevalença dels interessos privats en l’àmbit de l’habitatge i de la gestió urbana, per l'altra. La seva naturalesa i evolució no es troba, tanmateix, exempta de limitacions i aspectes polèmics. Com ha mostrat el Mapa de la Innovació Social elaborat recentment a la Universitat Autònoma de Barcelona, els moviments d’innovació social tendeixen a radicar-se no tant en aquells barris amb població més pobra i més desproveïts de serveis, sinó en d’altres relativament més benestants que compten amb un més alt capital urbà i major capacitat de reacció (Sants, en seria un bon exemple). D’altra banda, l’efectivitat de les iniciatives s’ha mostrat alta des del punt de vista defensiu (la PAH n’és una bona mostra) i a l’hora de promoure accions significatives, però de cap manera han assolit la dimensió que els permeti substituir les polítiques públiques, ni tan sols compensar els efectes del retrocés d’aquestes.

Són aquestes limitacions les que han portat a afirmar que els conflictes a l’entorn de les iniciatives d’innovació han de ser considerats, de moment, més com a símptoma que com a expressió d’una alternativa en vies de consolidació. Ara bé, hi ha un segon aspecte que fomenta la seva importància i atracció: la creixent desconfiança de parts significatives de la ciutadania envers els canals establerts de representació política i les institucions. En aquest context, els moviments de caràcter disruptiu, exteriors a la política institucional, generen una simpatia i tenen una atracció major. Aquesta circumstància hauria de constituir una crida a la responsabilitat: per a uns, a no malbaratar amb accions estèrils aquesta simpatia i capacitat d’irradiació; per als altres, a no perseverar en les polítiques i les pràctiques que contribueixen a anar eixamplant més i més aquella desconfiança. 

[Foto: Wikipedia Commons]

El Mapa de la Innovació Social a Catalunya

El projecte de recerca  Barris desafavorits davant la crisi: segregació urbana, innovaciósocial i capacitat cívica ha emprès la construcció del Mapa de la InnovacióSocial a Catalunya. L’objectiu de la proposta consisteix en referenciar aquelles iniciatives socials que tenen per objectiu de fer front als efectes de la crisi econòmica en els barris, viles i pobles de Catalunya amb una voluntat innovadora. Així, s’hi tracta de referenciar totes aquelles iniciatives que cerquen no només de pal·liar el deteriorament de les condicions de vida com a conseqüència de la crisi i de la reducció de les polítiques públiques, sinó també de plantejar alternatives a econòmiques i socials a la situació actual. D’aquesta manera, el projecte resulta complementari de l’anàlisi de les dinàmiques desegregació urbana a Catalunya, realitzades en el marc del mateix estudi, amb els resultats que ja hem tingut ocasió de debatre aquí.

El Mapa de la Innovació Social és obert, doncs, a incloure totes les iniciatives nascudes dels moviments ciutadans que tinguin per objectiu conjunyir la lluita contra els efectes de la crisi amb l’impuls de la organització de la ciutadania i la construcció de formes alternatives –més equitatives i sostenibles- per a la provisió de les necessitats bàsiques. D’aquesta manera el Mapa inclou iniciatives de cinc tipus:

1. Solidaritat ciutadana: bancs de temps, moviments antidesnonaments

2. Territori, mediambient i energia: horts urbans, energies alternatives

3. Xarxes telemàtiques ciutadanes

4. Economia i consum alternatiu: finances socials, grups de consum

5. Espais autogestionats  

En l’actualitat s’hi apleguen ja més de 600 experiències, que poden ser visualitzades tant des d’una perspectiva territorial (totes les experiències que es troben en un municipi o en un barri) o temàtica (totes les experiències d’un camp determinat presents en el territori). Tot col·locant-se en el visor sobre l'ícona que representa cada una de les iniciatives es accedir a una petita fitxa que permet obtenir més informació sobre la mateixa, així com la forma de posar-se en contacte amb els seus impulsors. 

Un dels aspectes més interessants del projecte és que es tracta d’una aplicació interactiva, de tal forma que qualsevol ciutadà pot proposar la inclusió d’una iniciativa de la seva coneixença en el Mapa a través d’una senzilla aplicació. En les poques setmanes transcorregudes d’ençà que el procediment s’ha donat a conèixer són moltes les entitats i persones que han suggerit noves incorporacions, en un exercici exemplar de cartografia col·laborativa.

Resulta innegable que la definició d’allò que s’entén per innovació social no està de cap manera exempt de polèmica, tal com ja hem tingut ocasió de debatre aquí en algunes ocasions. Així mateix, el mètode emprès pot comportar, de manera inevitable biaixos en la informació. Però la consulta i estudi del Mapa és d’extraordinari interès: s’hi detecten ben clarament tant els potencials de l’esclat d’iniciatives, com les seves limitacions. Així, al costat de la diversitat i l’extensió territorial dels moviments pot detectar-se,  per exemple, la paradoxa que la seva presència és sovint més elevada en barris que compten amb un cert capital social i capacitat d’organització, que no són en molts casos, els més marginalitzats i més necessitats. Així, el Mapa, encara més si va creixent amb la col·laboració ciutadana, pot esdevenir un estri de gran utilitat tant des del punt de vista científic com cívic i polític.
L’estudi Barris desafavorits davant la crisi:segregació urbana, innovació social i capacitat cívica, es realitza a la Universitat Autònoma de Barcelona, amb el suport del programa RecerCaixa, i és coordinat pel politòleg Ismael Blanco. 

La nova tragèdia dels comuns (i les possibilitats d'evitar-la)

La voluntat de fer front als efectes de la crisi econòmica i de cercar una alternativa a la situació social i política esperona l’aparició de noves i interesants iniciatives. Algunes tenen per objectiu no només la defensa dels drets bàsics a través de la provisió de serveis i ajuts, sinó també l'apoderament dels ciutadans a l’hora de reclamar-los i d’avançar vers una major equitat social. Es tracta d'un conjunt d'iniciatives molt diverses, que van des de la defensa del dret a l'habitatge al suport de la població immigrada, a la creació de centres culturals alternatius, a la promoció de noves formes no monetàries d'intercanvi o a la construcció de plataformes de cooperació a través de la xarxa.

L'impuls d'aquestes iniciatives, en principi benemèrites, aplegades sovint sota la denominació imprecisa d’”innovació social”, no està tanmateix exempt de debat . Mentre alguns hi veuen la llavor d'un moviment de resistència cívica, de transformació social i de democràcia de base, altres les titllen de resistencialistes i el comunitaristes. Pitjor encara, en ocasions han pogut ser vistes com una desviació respecte la veritable qüestió clau: la defensa dels drets de la ciutadania a través de la provisió de béns i serveis públics. Davant d’aquestes imputacions, els seus defensors han afirmat que precisament allò que caracteritza aquests moviments és  la defensa dels béns comuns, és a dir d'aquells béns que, sent necessaris, finits i escassos, s'han de mantenir fora de la lògica del mercat i de la propietat (fins i tot de la pública) i a disposició de tots els membres de la comunitat .

La qüestió resulta de gran interès, però no es troba en absolut desproveïda de dificultats teòriques i pràctiques i ha generat, com és sabut, un allau de literatura (a Itàlia, per exemple, Laterza ha publicat, amb pocs mesos de diferència, una defensa aferrissa d’aquests postulats  -Ugo Mattei, 2011; Beni comuni. Un manifesto- i una crítica ferotge -Ermanno Vitale, 2013; Contro i beni comuni).

Des de la perspectiva crítica s’ha afirmat, en primer lloc, que la reclamació dels anomenats béns comuns s’associa en no poques ocasions amb la idealització de formes de vida comunitària i de propietat precapitalista. És una polèmica vella: si hom vol remuntar-se als clàssics, recordarà que ja el jove Marx, en les seves Cròniques sobre del debat de la Llei sobre el robatori de la llenya en la Dieta Renana (1842), en defensar el dret dels pagesos a recollir la llenya seca dels boscos, es guardava bé prou d’embellir les formes tradicionals de propietat i els drets de la comunitat sota l'Antic Règim. Al contrari, el seu objectiu consistia en mostrar, d'una banda, com la transformació del dret consuetudinari en dret racional burgès havia estat realitzada en benefici d'uns grups socials i en detriment d'altres, i, de l'altra, en assenyalar com l'exercici del dret a la propietat privada pot esdevenir contrari al benestar col·lectiu .

Més enllà de qüestions ideològiques i històriques, és també cert que la mateixa definició d'allò que entenem per béns comuns resulta problemàtica. En l'àmbit de les polítiques urbanes s'ha considerat sovint com a tals l'espai públic i els serveis bàsics (com l'educació i la sanitat universals). Tanmateix, resulta evident que l'espai públic pot ser objecte d'usos, regulacions i simbolismes excloents de determinats grups socials i que la prestació de serveis públics com l'educació o la sanitat pot transmetre valors contraris a la equitat social o de gènere. En aquest sentit, l'existència de serveis i espais públics de qualitat pot ser vista com una condició necessària per a l'accés als béns comuns, però no com una condició suficient i encara menys com el bé comú mateix.

Si la definició d'allò que entenem per béns comuns és complexa, la delimitació de la col·lectivitat a la qual s'associen resulta també espinosa. En el cas de les àrees urbanes, per exemple, una de les característiques bàsiques del procés d'urbanització capitalista és el d’aplegar els ciutadans de semblant extracció social i nivell de renda en barris o municipis separats. En aquest context,  s'ha de reconèixer a la comunitat d'un barri o municipi benestant el dret d'apropiar i gaudir en exclusiva dels "seus" béns comuns? com s’han de conjugar els interessos dels residents permanents en un àrea amb els dels que hi treballen, els visitants i els turistes, la percepció i expectatives dels quals respecte als béns comuns (el paisatge urbà, l'espai públic , els monuments, els equipaments culturals,...) poden no coincidir?

Finalment , la defensa de béns comuns en un context urbà dominat per les relacions de mercat pot tenir també efectes perversos. David Harvey ha exemplificat en el seu darrer llibre, Rebel cities (2013), aquesta paradoxa amb tota cruesa: "Una comunitat que lluita per mantenir la diversitat ètnica al seu barri i protegir-lo contra la gentrificació pot de sobte veure com els preus de la propietat (i els impostos) hi pugen per raó que els agents immobiliaris assenyalen el 'caràcter' del seu barri als més rics com un lloc multicultural, vital i divers. Una vegada el mercat hagi realitzat la seva tasca destructiva, no només els residents originals hauran estat desposseïts del bé comú que havien creat (i sovint fins i tot desplaçats de manera forçosa a través de l'increment de lloguers i impostos a la propietat), sinó que el mateix bé comú haurà estat tan desnaturalitzat que serà irreconeixible". Parafrasejant el cèlebre article de Garrett Hardin, Harvey ha anomenat aquests efectes perversos "la veritable tragèdia dels comuns urbans del nostre temps" .

De fet, les impugnacions que es poden adreçar a la lògica dels béns comuns no difereixen excessivament de la que poden rebre les actuacions de rehabilitació urbana i sonaran familiars a qualsevol urbanista progressista. Es tracta d'objeccions en absolut menyspreables, però que, dutes a l'extrem, comportarien la impossibilitat d'escometre cap actuació urbana tendent a millorar les condicions dels sectors socials més desfavorits sense haver transformat prèviament de manera completa les estructures econòmiques i socials.

Tanmateix, pot argüir-se també, que sense necessitat d’esperar aquella transformació social completa i taumatúrgica, els avenços que aquestes iniciatives aconsegueixin en cada cas, tot i no ser permanents i segurs, poden contribuir a apropar-s’hi. Això sí, com ja hem tingut ocasió de comentar en d’altres ocasions, l'impacte positiu i la possibilitat de perviure de cada acció comunitària dependrà en molt bona mesura no només dels seus objectius i realització concreta, sinó també de la seva voluntat i capacitat de no restar una iniciativa aïllada sinó de contribuir a la modificació profunda les relacions polítiques i socials.    

Innovació social i governança urbana

Els governs europeus continuen anunciant i aplicant, dia darrera dia, noves mesures de reducció i destrucció del instruments de redistribució social. Així, amb l'excusa de la crisi econòmica, empès per una ofensiva ideològica intensíssima i amb la decisiva participació dels organismes internacionals (FMI, UE, BCE), segueix el procés de desmantellament progressiu del welfare state. I això sense que, malgrat totes les promeses, l'empitjorament de les condicions de vida de la població tingui, aparentment, cap efecte positiu sobre l'evolució de l'economia. Ans el contrari.
En aquest tombant històric, resulta de particular importància reflexionar sobre quina ha estat i és l'organització de les polítiques redistributives i la seva relació amb els moviments socials. Precisament sobre aquest tema acaba de presentar-se en el Departament de Teoria Sociològica de la Universitat de Barcelona la tesi doctoral Innovació social i governança urbana. Entitats socialment creatives a Barcelona i Bilbao, obra del sociòleg Santiago Eizaguirre, sota la direcció de la professora María Soledad García. 
La investigació explora l'impacte que entitats de la societat civil poden tenir en l'impuls d'allò que ha vingut a denominar-se "innovació social", entesa com aquell conjunt de pràctiques que, més enllà de l'acció assistencial, d'altra banda imprescindible, tenen per objectiu facilitar el gaudi dels drets bàsics als ciutadans, el seu apoderament per tal de reclamar-los i exercir-los, així com la promoció del canvi social en una perspectiva de major equitat. La recerca ha estudiat en profunditat una vintena d'entitats d'aquest tipus, que treballen en camps com la promoció del dret a l'habitatge, el suport a la població immigrada o l'acció cultural, a les ciutats de Barcelona i de Bilbao. El tema és certament interessant i polèmic, ja que, com és sabut, la noció de la "innovació social" ha estat invocada tant per aquells que propugnen ampliar les fronteres de l'Estat del benestar a través de la modificació de les mateixes formes de producció i distribució de riquesa, com per aquells que voldrien desmantellar-lo i "retornar a la societat" la responsabilitat de tenir cura dels aspectes més problemàtics que l'existència d'aquestes formes de producció comporta.
La conclusió de la recerca és que l'impacte que aquestes entitats puguin tenir en la governança de les polítiques socials depèn, en molt bona mesura, del règim en què aquestes polítiques estiguin organitzades (és a dir, la combinació de recursos destinats, estructura institucional, voluntat política i implicació ciutadana). Com que aquest règim, al seu torn, es deriva de manera més o menys directa de les relacions de força i els conflictes entre els grups socials, això ens retorna al tema clau: avui, la possibilitat de fer perviure (i, eventualment, d'ampliar) els mecanismes de redistribució social, ja siguin aplicats directament per l'Estat, ja sigui a través d'entitats socials, depèn de la capacitat d'invertir les relacions de força entre els grups socials que resulten objectivament afavorits per la destrucció de l'Estat del benestar i aquells que el necessiten com a garantia per a l'accés als seus drets bàsics.
Aquest és el repte de fons que a Catalunya, a Euskadi i en el conjunt d'Europa tenim plantejat en el moment actual.