Barcelona/Madrid: per un diàleg crític

Les comparacions entre les ciutats de Barcelona i Madrid són un element quotidià del debat ciutadà i polític en el nostre país. Sovint, els contrastos entre una i altra ciutat són emprats com a metàfora o munició en discussions de caràcter més general sobre les polítiques socials, l'organització territorial de l'Estat o la distribució dels centres de decisió. 

Menys habitual resulta, en canvi, l'estudi comparat de l'evolució social i urbana d'ambdues ciutats, amb els seus aspectes comuns i les seves diferències.  Justament aquest és el tema central del volum Barcellona/Madrid: un dialogo critico tra due città que acaba d'aparèixer a Itàlia (edició a cura d'Angelo Mazza, investigador de la Università Federico II, Napoli, CLEAN edizioni, 410 pàgines).   

El llibre reprodueix, en format de conversa, l'intercanvi mantigut al llarg de mesos entre l'urbanista Agustín Hernández Aja, professor de l'Escola d'Arquitectura de la Universitat Politècnica de Madrid, i el geògraf Oriol Nel·lo, professor del Departament de Geografia de la Universitat Autònoma de Barcelona. Plegats, ambdos autors exploren l'evolució recent de les seves respectives ciutats en relació a les dinàmiques de transformació urbana, el planejament i  la gestió urbanística, els moviments ciutadans, les polítiques urbanes i el govern de les ciutats. 

Així, debaten com, d'ençà l'any 1959, les dues ciutats, inicialment perifèriques en el sistema urbà europeu, han passat a comptar-se entre les principals metròpolis del continent. Aquesta transformació, ha estat un dels motors de la modernització del país i ha permès millorar les condicions de vida de bona part de la població, però s'ha vist acompanyada, en els darrers anys, d'un increment assenyalat de les desigualtats socials i de la segregació urbana. 

Els autors exploren a continuació la forma com el planejament i la gestió urbanística han respost a aquestes dinàmiques de transformació, des de la impotència i ineficiència del plans del primer franquisme (Plan Bidagor de Madrid, 1944, Pla Comarcal de Barcelona, 1953) i els intents esperançats dels inicis de la democràcia (Pla General Metropolità de Barcelona, 1976, Plan General de Ordenación Urbana de Madrid 1985), fins a la gestió urbanística, en bona mesura divergent, aplicada a ambdues ciutats en els darrers anys. 

La tercera i quarta part del volum analitzen els principals reptes que ambdues ciutats tenen plantejades i les polítiques que s'hi estan desenvolupant per fer-hi front. Així, es constata com davant problemàtiques en bona mesura comunes en el camp de l'habitatge, la segregació, la mobilitat i la internacionaltizació, les polítiques aplicades a Madrid i Barcelona han divergit profundament en les darreres dècades. 

Finalment, el diàleg conclou amb la discussió sobre el govern de les ciutats, en la que es denoten els origens de les diferències existents, tan acusades: capitalitat, comunitat autònoma uniprovincial, gran extensió del municipi central, continuitat de la inversió pública i relativa atonia dels moviments socials en el cas de Madrid; debilitat de l'administració estatal, singularitat de l'administració catalana, fragmentació del mapa municipal, presència d'una institució metropolitana, insuficiència del finançament i recurrent vigor dels moviments veïnals en el de Barcelona. 

El volum complementa el debat sobre aquestes qüestions amb un bon nombre de materials complementaris. Així, s'inclouen un conjunt de 30 outlooks o finestres temàtiques, destinades a il·lustrar aspectes concrets de l'evolució d'ambdues ciutats: plans urbanístics, esdeveniments històrics, polítiques urbanes. Aquests outlooks han estat elaborats, en part, per experts i, en part, pels mateixos protagonistes dels episodis que s'hi expliquen: urbanistes, arquitectes, enginyers, polítics, historiadors, geògrafs, demògrafs, politòlegs,... 

Finalment, el volum inclou una secció -Barcelona i Madrid explicades a través de les dades- integrada per un conjunt de 26 infografies comparatives. Aquests representacions cartogràfiques i estadístiques, elaborades pel geògraf Joan López, constitueixen un veritable atlas d'ambdues metròpolis i n'ofereixen una comparació sintètica, extremadament suggeridora. 

El llibre s'obre amb un prefaci del professor Michelangelo Russo, de la Università Federico II, i un pròleg del curador, Angelino Mazza. La traducció dels textos, la construcció de la cronologia i les tasques d'il·lustració han corregut a càrrec d'Andrea Visioli, de la Universitat Autònoma de Barcelona, i de Federico Camerin, de la Universidad de Valladolid. 

Mobilitat i renda a Barcelona durant l'estat d'alarma COVID19

Mapa 1. % de validacions de títols de transport entre 30.03 i 3.04.2020
respecte la mitjana de gener-febrer 2020.
Barris de Barcelona, Renda Familiar Disponible Bruta.  

En el context del progressiu retorn a l’activitat després del període de confinament, la qüestió de la mobilitat esdevé clau, tant en termes sanitaris com econòmics i socials. La limitació de la pròpia mobilitat es presenta sovint com una qüestió de responsabilitat personal. En molts casos això és, indubtablement, així. Ara bé, la capacitat de persones de gestionar la pròpia mobilitat varia en gran manera segons els grups socials. Així, diversos estudis mostren que, durant l’epidèmia, tant a Espanya com en d’altres països, la població de renda més alta ha reduït més i més aviat la seva mobilitat que no pas la de renda baixa.

La menor capacitat dels grups socials vulnerables a reduïr la seva mobilitat pot deure’s al fet que els sectors benestants tenen més flexibilitat i recursos davant de les dificultats laborals i sovint treballen en sectors que més fàcilment poden adaptar-se al teletreball. En canvi, els grups més desafavorits, ocupats més majoritàriament en els serveis bàsics, en situacions laborals més precàries i amb menys estalvis disponibles, han hagut de continuar desplaçant-se amb major intensitat.

Això, com senyalava David Harvey el proppassat dia 1 de maig, ha fet evidents dues coses en les circumstàncies actuals: per un costat, la centralitat de les classes treballadores –sovint invisibles- en el funcionament de la ciutat; per l’altre, la difícil alternativa a la que moltes persones han hagut de fer front aquests dies, entre posar en risc la pròpia salut o perdre la feina.   

Un estudi realitzat pel Grup d’Estudis sobre Energia, Territori i Societat de la UAB a l’àrea metropolitana de Barcelona aporta noves dades de notable interès sobre aquest tema. El treball, elaborat juntament amb l’Autoritat del Transport Metropolità, analitza les  validacions en dia feiner de títols de transport al sistema de transport públic ferroviari (estacions de Metro, RENFE Rodalies, FGC i TRAM) a l’Àrea Metropolitana de Barcelona.  Les dades mostren l'evolució de la mobilitat en transport públic ferroviari en el període comprès entre l’inici de l’Estat d’Alarma (15 de març)  i l’inici de la Setmana Santa (5 d’abril).   

Aquestes dades, han estat creuades amb informacions relatives a la renda familiar disponible procedents de la recerca Barris i crisi que agrupa les seccions censals en tres categories –benestants, intermèdies i vulnerables. Per a l’àmbit específic de la ciutat de Barcelona, s’ha emprat l’estimació de la renda als barris de Barcelona elaborada anualment per l’Ajuntament.

L’anàlisi permet confirmar que l’existència d’una estreta relació entre la reducció de la mobilitat i nivell de renda del territori en l’AMB.  En termes generals la major reducció de la mobilitat s’ha produït en aquells territoris on el nivell adquisitiu de la població és més elevat, i a la inversa, en els territoris on el nivell adquisitiu de la població és més baix la reducció de la mobilitat resulta inferior.

Figura 1. % mitjà de validacions en dies laborables durant les tres primeres setmanes d’estat d’alarma 

respecte la mitjana de validacions dels dies laborables dels mesos de gener i febrer 2020. 

AMB, segons vulnerabilitat de les seccions censals. 

Així, les dades mostren una destacada disminució de la mobilitat en el conjunt de l’AMB d’ençà de l’inici de l’estat d’alarma. En la primera setmana de confinament la mobilitat en mitjans ferroviaris en dia laborable es va veure reduïda per mitjana en un 86% respecte la mitjana dels dies laborables dels mesos de gener i febrer. El descens va assolir el 90,4% la segona setmana i el 92,6% tercera. La reducció de la mobilitat a la ciutat de Barcelona va seguir una tendència molt similar, de manera que les validacions de les estacions de la ciutat de  Barcelona, conegueren una reducció del 87,4%, 91,4% i 93,3%, respectivament, durant les tres primeres setmanes de confinament. Així, en aquest període la mobilitat, mesurada en nombre de validacions del STI en el transport públic ferroviari, es reduí fins a representar tant sols un 7,4% de la mobilitat mitjana dels mesos anteriors en l’àmbit de l’AMB i el 6,7% a la ciutat de Barcelona.

Tanmateix, la reducció de la mobilitat, no es produí de manera homogènia en tot el territori sinó que presenta notables diferencies segons les característiques socioeconòmiques dels seus residents. Així, en la tercera setmana de confinament la mobilitat mitjana en les en les seccions benestants de l'AMB era tan sols el 4,3% de les validacions mitjanes dels mesos anteriors, mentre que en les seccions censals vulnerables la reducció, tot i ser molt acusada, es quedava al 12,6% de la mitjana de gener i febrer.

En el conjunt de l’AMB, les validacions mitjanes en les seccions censals benestants no només es reduïren de manera més radical sinó també més ràpida que en la resta (Figura 1). Les seccions benestants de l’AMB ja havien reduït la mobilitat en un 90,9% durant la primera setmana de confinament. En canvi, la mobilitat en les seccions censals vulnerables s’havia reduït només un 76,9%. De llavors ençà, la mobilitat en les seccions vulnerables es mantingué destacadament més elevada. El fet que la diferencia entres ambdues s’escurcés fins els 8 percentuals a partir de la tercera setmana de confinament, coincidint amb la suspensió de totes les activitats laborals no estratègiques, pot indicar la importància de la mobilitat laboral obligada en aquestes seccions censals.

L’anàlisi específica de la mobilitat a la ciutat de Barcelona a partir de la Renda Familiar Disponible confirma aquesta tendència. La reducció de la mobilitat en serveis ferroviaris feu que aquesta fos en la tercera setmana de confinament només el 6,73% de la mitjana dels mesos anteriors. Ara bé, si classifiquem els barris de la ciutat en decils segons la seva RFD mitjana s'observa que, mentre el decil corresponent als barris més benestants ja havia reduït la seva mobilitat en un 87,4% durant la primera setmana del confinament, el decil dels barris més vulnerables presentava una mobilitat 14,8 punts percentuals superior. Al llarg de tot el període, la mobilitat dels grups més vulnerables es mantingué destacadament més elevada que la del decil més benestant.  Així, durant la tercera setmana de confinament la diferència de mobilitat entre els dos grups extrems era 10,4 punts percentuals: els barris més benestants únicament presentaven un 4,5% de la mobilitat mitjana dels mesos previs el confinament, en canvi els barris del decil inferior de renda mantenien un 14,9% de la mobilitat mitjana anterior.

Des del punt de vista territorial, la distribució espacial de la mobilitat a Barcelona (Mapa 1) evidencia com la disminució de la mobilitat fou força menys reduïda en els districtes de renda més baixa –Nou Barris, Sant Andreu, Horta-Guinardó, Sants Montjuïc) que en els de renda més alta (Sarrià-Sant Gervasi, les Corts, Sant Martí). L’Eixample manté una mobilitat relativament elevada, probablement per les validacions de retorn de persones que s’hi desplacen des d’altres barris de la ciutat. Vallvidrera, amb renda alta i disminució de la mobilitat relativament reduïda, constitueix una excepció possiblement atribuïble a les característiques del seu emplaçament.

Mapa 2. % de validacions de títols de transport entre 30.03.2020 i 3.04.2020 

respecte la mitjana de gener-febrer 2020. AMB, Segons vulnerabilitat seccions censals. 

La distribució espacial de la reducció de la mobilitat en el conjunt de l’AMB (Mapa 2) mostra clarament els mateixos patrons de comportament. Així, el manteniment de nivells relativament més elevats de mobilitat es produeix en els eixos del Besòs (municipis de Santa Coloma de Gramenet, Sant Adrià del Besòs, Badalona i Barcelona), així com a l’Hospitalet de Llobregat i el Prat, tot coincidint amb la presència de seccions censals vulnerables. Per contra, és molt pronunciada la disminució de la mobilitat en tots els municipis i bona part dels districtes de més benestants. 

Les dades de l'ús transport ferroviari durant les primeres setmanes de la crisi sanitària reflecteixen l’existència d’una desigual disminució de la mobilitat en els diversos àmbits de l’àrea metropolitana i de la ciutat de Barcelona. Indiquen així mateix, que aquesta desigualtat està relacionada amb la renda del territori. S'evidencia així que en la capacitat de quedar-se a casa, i/o d’utilitzar mitjans de transport individual hi incideix no només la voluntat de les persones, sinó també les seves condicions socioeconòmiques. Sembla enraonat de pensar que, en la fase de desconfinament en la que ara s’entra, aquests aspectes s'hauran de tenir particularment en compte a l’hora de preveure tant les mesures de protecció i com de suport social.

[Fonts dels mapes i figura: GURB, a partir de dades de l'Autoritat del Transport Metropolità de Barcelona]

Llums urbanes

L'Associació de Geògrafs Espanyols acaba d'atorgar el premi "Roser Majoral" a l'article "Energy and Urban Form. The growth of European cities on the basis of night-time brightness ", aparegut en Land Use Policy, 61 (2017). El guardó, de caràcter anual, distingeix l'article més destacat publicat per geògrafs espanyols en revista internacionals. Els autors del treball són Oriol Nel·lo, Joan López, Jordi Martín i Joan Checa, membres del Grup d'Estudis sobre Energia, Territori i Societat (GURB) del Departament de Geografia de la Universitat Autònoma de Barcelona.
Com és ben sabut, el sistema urbà europeu ha conegut en les últimes dècades transformacions molt notables, que han afectat tant l'articulació i jerarquia de la xarxa urbana, com la morfologia de les àrees urbanes. El treball premiat, que forma part d'una recerca més àmplia de la que ja hem tingut ocasió de donar referència en d'altres ocasions, explora la concreció d'aquests canvis en vint metròpolis europees a partir d'una font relativament innovadora per a aquesta finalitat: la imatge satelital nocturna de la Terra.
La fotografia aèria i la imatge satelital diürna han permès seguir l'evolució de les dinàmiques de les ciutats europees, però, tot i resultar sempre més precises, presenten alguns inconvenients. Entre aquests destaquen, d'una banda, la seva escassa recurrència temporal i, de l'altra, el fet que el seu ús indueix a identificar, de manera sovint abusiva, els usos urbans de l'espai amb l'artificialització del sòl. En canvi, els avenços en la disponibilitat, precisió, cobertura territorial i recurrència de les imatges satelitàries nocturnes ofereixen noves oportunitats per estudiar no només l'extensió sinó també la intensitat dels usos urbans sobre l'espai.
Així, la utilització d'aquesta font ha permès analitzar des d'una nova perspectiva l'evolució de les principals metròpolis europees en el període 1992-2012. La primera conclusió que es deriva de la investigació és que la lluminositat urbana cobreix una extensió molt superior a l'artificialització física del sòl. En el cas de Madrid, per posar només un exemple, el sòl urbanitzat de l'àrea urbana en un radi de cinquanta quilòmetres a partir del centre de la capital cobria el 2006 -segons dades de les Urban Morphological Zones (UMZ) de l'European Environment Agency - una superfície de 1.013 km2, mentre que l'àmbit amb nivells de lluminositat urbana s'estenia ja en aquesta data sobre 2.341 km2.
Però no és només que el sòl artificialitzat tingui una extensió inferior a la lluminositat nocturna, sinó que la segona tendeix a expandir-se a un ritme molt superior que el primer. Així, en les ciutats estudiades la superfície total de les UMZ va créixer entre 1992 i 2012 un 15% mentre que l'àmbit amb nivells de lluminositat urbana ho va fer al 76%. Cal assenyalar, d'altra banda, que el ritme d'expansió de la lluminositat difereix notablement entre les diverses àrees urbanes i sembla respondre a certs patrons territorials. Així, si classifiquem de manera normativa les ciutats estudiades segons la seva latitud, observem que 12 d'elles es troben al Nord del paral·lel 46 i 8 al Sud. Doncs bé, d'acord amb la imatge satelitària nocturna, 9 de les ciutats amb menor expansió de la lluminositat es troben al Nord d'aquesta línia mentre que 7 de les que presenten major expansió es troben al Sud. Entre aquestes, Lió, Madrid, Marsella, Milà, Roma i Nàpols pràcticament doblen la seva superfície il·luminada en vint anys, mentre que Lisboa la triplica. L'excepció entre les ciutats del sud correspon a Barcelona, ​​que presenta una expansió relativament més continguda.
De fet, la manca de correspondència estricta entre l'expansió del sòl artificialitzat i la lluminositat urbana, que podria ser vista, en principi, com una limitació per a l'ús de la imatge satelitària nocturna, pot constituir, en canvi, una de les seves principals virtuts . Mentre que l'anàlisi del procés d'urbanització a través de la superfície artificialitzada indueix a conclusions de caràcter binari (urbanitzat / no urbanitzat), l'anàlisi de la lluminositat nocturna permet aproximacions més complexes. Això és així, per què la lluminositat es deriva no només d'assentaments, sinó també de la presència d'infraestructures i d'usos més o menys esporàdics del territori. D'aquesta manera, la lluminositat nocturna permet analitzar les dinàmiques territorials atenent no només als assentaments permanents sinó també a la intensitat ia la recurrència de l'ús del conjunt del territori per part de la població.
És per això que, malgrat les incògnites i limitacions metodològiques que encara presenta, l'ocupació de la imatge satelital nocturna ofereix recursos de gran interès per a l'estudi del procés d'urbanització, la seva relació amb el consum d'energia i les polítiques necessàries per gestionar-lo.

Llums (i ombres) de la urbanització

Acaba de publicar-se el llibre La luz de la ciudad. El proceso de urbanización en España a partir de las imágenes nocturnas de la Tierra. El volum recull el principals resultats de la recerca duta a terme per Oriol Nel·lo, Joan López, Jordi Martín i Joan Checa del Grup d’Estudis sobre Energia, Territori i Societat (GURB) de la Universitat Autònoma de Barcelona. La recerca s’ha dut a terme entre els anys 2014-2016 en el marc del programa Retos de la Sociedad del Ministerio de Economía y Competitividad.

La investigació té per objecte l'estudi del procés d'urbanització a Espanya en el període 1992-2012, tot partint d’una font relativament novedosa: les imatges satel·litàries nocturnes proveïdes per la National Oceanic and Atmospheric Administation dels Estats Units d' Amèrica.

El seu estudi estudi permet constatar que l'any 2012 la lluminositat urbana al voltant de les 48 principals ciutats espanyoles situades a la península i les Illes Balears cobreix una superfície de 16.098 km2. Aquesta superfície representa un àmbit territorial 2,4 vegades superior al del sòl ocupat per cobertes urbanes i s'expandeix a un ritme molt superior al d'aquestes (133% davant del 39% respectivament en el període estudiat).

Pel que fa a la seva localització, les àrees de major intensitat i superfície de lluminositat es troben a la costa mediterrània peninsular i a l'aglomeració madrilenya. Per donar un ordre de magnitud: en el litoral mediterrani, la lluminositat en els entorns de les ciutats de Girona, Barcelona, Tarragona, Castelló, València, Alacant i Múrcia s’ha expandit durant el vintenni 1992-2012 un total de 4.093 km2 (és a dir, una superfície superior a l’illa de Mallorca).

L'aplicació de la mateixa metodologia d'estudi a 20 metròpolis europees porta a constatar així mateix que el ritme d'expansió de la lluminositat en els entorns de les grans ciutats espanyoles tendeix a ser molt superior a la mitjana de les majors ciutats europees.

Des del punt de vista metodològic la investigació –que fou presentada el passat dia 2 de desembre a l’Institut d’Estudis Catalans-  indica que, tot i presentar algunes importants limitacions i inconvenients, l'ús de la imatge satel·litària nocturna resulta un instrument de notable interès per l'estudi del procés d'urbanització. La seva principal virtut consisteix precisament en permetre una aproximació a l'estudi dels usos urbans del sòl en què es combinen la morfologia urbana i la intensitat dels usos. Finalment, cal fer notar que de les conclusions de la investigació es poden derivar rellevants implicacions per a les polítiques públiques, especialment pel que fa a ús dels recursos energètics i a l'ordenació del territori.

El procés d'urbanització a través de la imatge nocturna de la Terra

El proper dia 2 de desembre es celebrarà a Barcelona la Jornada "La llum de la ciutat. L'estudi del procés d'urbanització a través de la imatge nocturna de la Terra".
La trobada té per objecte donar a conèixer els resultats del projecte de recerca sobre aquest tema, conduit pel Grup d'Estudis sobre Energia, Territori i Societat (GURB) de la Universitat Autònoma de Barcelona, en el qual s'ha estudiat l'evolució de les principals ciutats espanyoles entre 1992 i 2012 a partir de l'imatge satel·litària nocturna de la Terra.
La recerca constitueix una aportació innovadora a l'estudi del procés d'urbanització a Espanya en el tombant del segle XXI i permet de constatar com l'extensió de la lluminositat urbana (i per tant els usos urbans del sòl) supera de molt la superfície de sòl urbanitzat. Uns primers resultats de la investigació han estat presentats al 33è congrés de la Unió Geogràfica Internacional  celebrat a Beijing el mes d'agost de 2016 i es troben en curs diverses publicacions al respecte.
En la Jornada, organitzada conjuntament entre GURB i la Societat Catalana d'Ordenació del Territori, intervindran Oriol Nel·lo, director de la recerca, i els membre de GURB Jordi Martín, Joan López i Joan Checa, que en presentaran els principals resultats. A continuació, les aportacions de l'estudi seran contrastades amb d'altres aproximacions a l'estudi del procés d'urbanització: Antonio Font, de la Universitat Politècnica de Catalunya, parlarà sobre l'evolució dels teixits urbans; de Fernando Prieto, de l'Observatorio de la Sostenibilidad, sobre la mesura de l'artificialització del sòl; i Jordi Corbera, de l'Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya, sobre l'anàlisi dels fenòmens territorials a partir de la lluminositat.
L'acte, que ha estat concebut com un seminari de debat, comptarà amb una fila 0 d'experts que han estudiat l'evolució del procés d'urbanització en contextos diversos: Manuel Carrero de Roa, del Centro de Cooperación y Desarrollo Territorial, Universidad de Oviedo; Marc Montlleó, de l'Agència Barcelona Regional i vice-president de la SCOT; José Maria Feria, Universidad Pablo Olavide, Sevilla; Carmen Zornoza, Universitat de València, Josep Vicent Boira, Secretari d'Habitatge, Obres Públiques i Vertebració del Territori de la Generalitat Valenciana; i Angelo Mazza, de la Università Federico II, de Nàpols.
La Jornada, que serà inaugurada per Josep Báguena, president de la SCOT, tindrà lloc a la seu de l'Institut d'Estudis Catalans, carrer del Carme 47 de Barcelona, entre les 9 i les 14 h. L'assistència és gratuïta però cal efectuar incripció prèvia a l'adreça: gurbuab@gmail.com.  

Les ciutats en el segle XXI

El procés d’urbanització és, sens dubte, un dels principals vectors de canvi de les societats contemporànies. La seva evolució és, alhora, causa i efecte de les transformacions socials i mostra les potencialitats i els riscos als que la humanitat ha d’enfrontar-se. Per això, l’estudi de la urbanització resulta, per una costat, extraordinàriament complexa, i, per l’altre, del tot necessària.

Justament sobre aquest tema acaba d’aparèixer el volum Cities in the 21st Century, editat per Oriol Nel·lo i Renata Mele (Nova York, Routledge, 2016). El llibre aplega un conjunt d’assajos elaborats per trenta autors de dotze països en el que s’estudia des de diverses perspectives les motivacions, les formes, les conseqüències i el govern del procés d’urbanització. El volum es composa per una introducció i sis parts, cada una d'elles integrada per tres o quatre capítols, d'acord amb el següent índex:

Introducció. The irresistible rise of urbanization. Per Oriol Nel·lo.

Urban System: cities in the global socioeconomic network. Amb capítols de Mireia Belil, Michael Cohen i Julio D. Dávila.

Urban Morphology: transformations and dissolutions. Amb capítols d’Edward Soja, Francesco Indovina, Francesc Muñoz i Carlos de Mattos, Luis Fuentes i Felipe Link.

Urban Ecosystems: resources and energy. Amb capítols de Gianluca Bocchi i Angelo Facchini, Christopher Kenedy, Federico Butera i Erik Swyngedouw.

Urban Technologies: information, knowledge, infrastructures and culture in cities. Amb capítols de Franco Farinelli, Matthew Claudel i Carlo Ratti, Tim Marshall, Richard Plunz i Patricia Culligan.

The Urban Economy and Society: dynamism and inequalities. Amb capítols de Luis Carvalho i Leo van den Berg, Caroline Moser, Joan López i Dajian Zhu.

Governing Cities: visions, projects and instruments. Amb capítols de Ronan Paddison, Joan Subirats i Joao Ferrao.

Completen el llibre, que ha estat impulsat per la Fondazione ENEL, un conjunt de 22 outlooks sobre temàtiques concretes relatives a diverses ciutats del planeta, elaborades també per un conjunt internacional d’experts: des de les paradoxes i els drames de la immigració a Ceuta i Melilla a l’agricultura urbana a Melbourne, de la città diffusa a la vall del Po a la Nova Luanda, de l’accés a l’energia a Nouakchott a la gestió del transport públic a Medellín. Una col·lecció d’infografies, obra del geògraf Joan López, completa el volum. 

La llum de la ciutat

Increment del sòl amb una lluminositat pròpia d'àrea urbana
en un radi de 50 km a l'entorn del centre de Madrid (1992-2012).
J. López, J. Martín, J. Checa, O. Nel·lo
La luz de la ciudad , Programa Retos 2014-2016, MECO

En un dels passatges més evocadors de El Jarama, l’autor narra el passeig nocturn d’un parella pel Cerro de Almodóvar, una elevació al sudest  de Madrid: “Llegaron a lo alto de Almodóvar (…). Atravesaron a lo ancho con la luna a sus espaldas y se asomaron a la otra vertiente. Se veía Madrid. Un gran valle de luces, al fondo como una galaxia extendida sobre la tierra; un lago de aceite negro, con el temblor de innumerables lamparillas encendidas, que flotaban humeando hacia la noche y formaban un halo altísimo y difuso. Colgaba inmóvil sobre el cielo de Madrid, como una losa morada o como un techo de humo luminoso. Se habían sentado muy juntos, al borde de la meseta, los pies hacia el talud. Diseminadas por la negrura de los campos, se veían las otras galaxias menores de los pueblos vecinos. Santos las señalaba con el dedo: A tu derecha es Vicálvaro –decía- Vallecas es esto de allí…”.

La novel·la de Rafael Sánchez Ferlosio fou publicada l’any 1956. En els seixanta anys que s’han escolat des de llavors, la taca lumínica de l’aglomeració madrilenya s’ha ampliat d'una manera tant extraordinària que les galàxies de Vicálvaro, Vallecas i moltes altres de més llunyanes han estat engolides i integrades, com estels captius, en una única gran galaxia metropolitana. Així, en un estudi sobre la imatge satel·litària nocturna realitzat pel Grup d'Estudis sobre Energia, Territori i Societat de la Universitat Autònoma de Barcelona s’ha pogut determinar que l'any 2012 el sòl amb un nivell de lluminositat pròpia d’àrea urbana assolia ja en l'àrea urbana de Madrid una extensió de 2.539 km2. El treball -que serà presentat el proper mes d’agost al 33è, Congrés de la Unió Geogràfica Internacional de Beijing- mostra que aquesta extensió s’ha accelerat de manera assenyalada en les dues darreres dècades, de tal forma que entre 1992 i 2012 la superfície de l’entorn de la capital així il·luminada s’ha doblat en extensió.

El treball permet constatar, així mateix, que el fenomen no és de cap manera privatiu de l’aglomeració madrilenya, sinó que resulta comú, amb menor o major mesura a totes les ciutats espanyoles. Tant és així, que si hom pren totes les capitals de província espanyoles i estableix un radi de 50 km des del seu centre, la superfície total dels cercles resultants que l’any 2012 presenta un nivell de lluminositat propi d’àrea urbana és de 16.249 km2, és a dir una àrea equivalent al 3,3% de la superfície de l’Estat (o, si ho voleu, la meitat de la superfície de Catalunya)

Es dirà, amb raó, que el procés d’extensió de la taca de llum es correspon amb l’expansió accelerada de la urbanització i del sòl artificialitzat en les darreres dècades, que ha estat particularment intens a l’entorn de les grans ciutats, Madrid al capdavant. Però hi ha més que això: l’extensió de la il·luminació del territori supera, de lluny, la mateixa expansió urbana i s’estén sobre territoris sempre més vastos: el resplandor de la llum emesa des de la conurbació barcelonina, per exemple, resulta clarament visible en el cel nocturn des de posicions tan allunyades com la Serra del Montsec o la Serra de Tramuntana a Mallorca.

L’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya, que està desenvolupant una tasca de gran interès en aquest camp, organitzà el proppassat dia 10 de març una Jornada sobre la contaminació lumínica. En l'encontre, a més de debatre sobre les tecnologies que permeten la mesura del fenomen i les normatives que voldrien limitar-lo, es va denunciar que els espais foscos són cada vegada més reduïts i la llum abasta de manera permanent sobre espais que cap necessitat justifica d’il·luminar. Els efectes d’aquesta utilització innecessària i indiscriminada de la llum té efectes negatius tant des del punt de vista ecològic, com de la despesa pública i de la salut.

L’estudi de la lluminositat nocturna resulta doncs particularment necessari: per un costat, permet mesurar l’expansió, sovint desmesurada, de la urbanització sobre el territori; per l’altre, fa possible evidenciar els riscos que es deriven de la contaminació lumínica. 

El Pla Territorial Metropolità de Barcelona a Harbin, Torí i Londres

El Pla Territorial Metropolità de Barcelona, aprovat pel govern de la Generalitat el mes d'abril de 2010, ara fa tres anys, segueix atraient una certa atenció en els mitjans professionals internacionals. N'és bona mostra el fet (d'altra banda fortuït) que en un mateix dia, el 15 de maig, hagi estat objecte de presentació i debat en contexts tan diversos com Harbin, Torí i Londres.
La primera presentació ha tingut lloc al Harbin Institute of Technology, a Manxúria, República Popular Xina, dins les jornades Urban Planning and Sustainable Development. City and Countryside, organitzades per aquesta institució en col·laboració amb la Universitat de Sassari i de l'Ambaixada d'Itàlia a la Xina. La presentació fou realitzada per Joan López, director de l'àrea d'estudis urbans de l'Institut d'Estudis Territorials. López, que participà directament en l'elaboració de la memòria del Pla, realitzà una presentació sobre la gènesi del document i les seves implicacions sobretot pel què fa a la contenció de la dispersió urbana i la protecció dels espais oberts.
La presentació de Torí s'afegeix a la sèrie d'actes dedicats al debat del PTMB a Itàlia, on, en un context de reorganització de l'administració de les ciutats metropolitanes, el Pla ha atret en els darrers anys una notable atenció. En aquest cas, la intervenció corregué a càrrec del geògraf Josep Báguena, de la Diputació de Barcelona, en el marc del seminari internacional Occupazione del suolo e sviluppo sostenibile nei territori dell'arco mediterraneo. Báguena està elaborant en l'actualitat una tesi doctoral sobre la coordinació entre els planejaments territorial i urbanístic a Catalunya.
Finalment, el mateix dia 15, Oriol Nel·lo pronuncià la Sir Peter Hall Annual Lecture a University College London. La conferència, organitzada per la Bartlett School of Planning, versà sobre el tema Urban Dynamics and Public Policies in Metropolitan Barcelona i es clogué, precisament, amb una presentació de les línies generals del Pla Metropolità.
No deixa de ser significatiu que, en un context  polític europeu (i espanyol) caracteritzat per les pressions desreguladores, el debat del Pla Territorial Metropolità barceloní sigui vindicat i considerat d'interès en els mitjans professionals internacionals.

El Pla Territorial Metropolità de Barcelona vist des d'Itàlia

El debat sobre les polítiques territorials  i urbanes a Catalunya i a Itàlia fa ja temps que s'emmiralla. L'anàlisi de les actuacions i la literatura urbanística generada en un país se segueix amb gran interès en l'altre des de fa dècades. Així, ja en els anys setanta es va produir un notable corrent d'interès i simpatia des de Catalunya envers l'urbanisme "reformista" italià i avui segueix ben viva l'atenció, en cercles professionals, envers les novetats dels estudis territorials, de les polítiques urbanes i l'arquitectura italiana. Recíprocament, com és sabut, han estat molt nombrosos els treballs d'urbanistes, geògrafs i arquitectes italians que a partir, sobretot, dels anys vuitanta s'han interessat per l'experiència urbana catalana i, en particular, barcelonina. Es tracta d'una producció molt variada que un dia caldria, potser, inventariar: des de treballs informatius, a recerques destinades a identificar (a vegades de manera reductiva) en l'experiència forana claus i models per la pròpia acció, fins a anàlisis crítiques de les polítiques i actuacions realitzades.
Una nova mostra d'aquest intercanvi enriquidor i fructífer és l'interès que ha suscitat a Itàlia l'aprovació del Pla Territorial Metropolità de Barcelona. Així, immediatament després de la seva publicació, Francesco Indovina va destinar una llarga editorial de la revista Archivio di Studi Urbani e Regionali a glosar-ne el contingut i a fer-ne una anàlisi crítica (ASUR, 97/98, tardor 2010, p. 1-6). Ara Tria. Rivista Internazionale di Cultura Urbanistica impulsada des de Nàpols per la Università degli Studi Federico II ha volgut dedicar un dels seus quaderns monogràfics al pla barceloní: Antonio Acierno i Angelino Mazza (ed.), Governare la metropoli. Il Piano Territoriale Metropolitano di Barcelona, Nàpols, Edizioni Scientifiche Italiane, 2011 (175 p.).
Es tracta d'un volum, magníficament editat, en el que els editors han aplegat textos d'autors catalans i italians sobre el pla metropolità. Per part catalana hi  figuren aportacions de Juli Esteban, coordinador del Programa de Planejament Territorial en el període en el que el PTMB fou elaborat i aprovat, de Josep Maria Carrera, coordinador del Pla, de Joan López, cap de l'àrea de estudis urbans de l'Institut d'Estudis Territorials i d'Oriol Nel·lo. Per part italiana el volum inclou una llarga introducció de l'arquitecte i urbanista Mario Coletta i sengles anàlisis -"Barcellona e Napoli: il governo delle regioni metropolitane a confronto" i "La regione metropolitana di Barcellona e il suo Piano: elementi per una reflessione sulla situazione italiana"- obra, respectivament dels urbanistes Antonio Acierno i Angelino Mazza. El llibre es completa amb la traducció completa de la Síntesi del PTMB publicada pel Departament de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat l'any 2010.
El volum Governare la metropoli. Il Piano Territoriale Metropolitano di Barcelona, que acaba d'aparèixer, serà presentat a la ciutat de Bologna en el marc de la mostra Urbanpromo, a la llibreria Coop-Ambasciatori (Via degli Orefici, 19) el dia 11 de novembre a les 18 h. amb presència dels editors del volum, de l'arquitecte Alessandro Delpiano, director de Planificació Territorial de la província de Bologna i d'Oriol Nel·lo.