Ampliar l'aeroport? Temps, rigor i prudència

A bona part de les grans ciutats d’Europa es debat sobre la necessitat i l’oportunitat d’ampliar els seus aeroports. No són pas debats senzills. Al contrari, requereixen de temps, rigor i prudència: tres factors dels quals la discussió sobre l’ampliació de l’aeroport del Prat sembla tan necessitada com mancada.

La necessitat de donar-se temps es deriva, en primer lloc, del fet que, en el context de crisi ambiental global, el transport aeri es troba en un moment de canvis notables. La decisió del govern francès de no ampliarl’aeroport Charles De Gaulle anunciada el mes de febrer d’enguany o l’oposició de Sadiq Khan, alcalde del Greater London, a la construcció de la tercera pistade Heathrow s’han fonamentat, sobretot, en consideracions de caire ambiental i en la necessitat de donar compliment als acords de París sobre l’escalfament global. En aquesta situació, el govern espanyol, que fa mig any va declarar de manera emfàtica la situació d’emergència climàtica, haurà de justificar amb arguments de molt de pes la necessitat d’ampliar els aeroports de Barcelona i Madrid.

A les prevencions associades a la qüestió ambiental s’afegeix la situació engendrada per la pandèmia. Aquesta ha evidenciat les possibilitats del teletreball i ha posat de relleu els riscos sanitaris (reals o percebuts) associats als desplaçaments. L’impacte d’aquestes qüestions sobre els hàbits dels usuaris són encara incerts, però poden resultar profunds i de llarga durada. Podrien venir a sumar-se, a més, a l’extensió de l’incipient moviment flight shame, o “vergonya de volar”, iniciat en els països del nord d’Europa, que propugna la limitació voluntària dels desplaçaments en avió. Avui, qualsevol predicció sobre l’evolució del tràfic aeri resulta, com a mínim, agosarada. Les decisions sobre les infraestructures requereixen de temps per a l’estudi, la reflexió i l’acord. Les presses amb les que s’ha plantejat la discussió sobre l’ampliació del Prat no s’adiuen en absolut a aquest requeriment.

El segon element necessari per a la presa de decisions d’aquest tipus és el rigor. Una actuació com la que es proposa té unes implicacions de gran abast. Des del punt de vista pressupostari, els 1.700 milions d’inversió anunciats suposen més de 10 vegades els recursos que l’Ajuntament de Barcelona ha pogut esmerçar en el Pla per a la millora de barris de la ciutat en els darrers quatre anys i un volum molt superior al que la Generalitat i els ajuntaments va invertir en la Llei de Barris entre 2004 i 2010, per posar només un parell d’exemples.

Pel que fa als aspectes territorials, la conveniència de l’ampliació hauria de considerar-se en relació al conjunt de les infraestructures d’accessibilitat exterior de Catalunya. En particular, tal com han fet notar els ajuntaments de Barcelona i el Prat, cal estudiar les possibilitats de transvasament de la mobilitat a curta i mitjana distància cap al tren d’alta velocitat. En aquest sentit, sorprèn l’inconcret anunci realitzat en els darrers dies sobre la connexió amb alta velocitat dels aeroports de Reus i Girona. La primera resultarà molt difícil per raó de les actuacions ferroviàries realitzades pel mateix Ministeri de Transports en el Camp deTarragona. En el cas de la segona, tot i estar prevista des de l’any 2010 en el Pla Territorial de les Comarques Gironines, Estat i Generalitat han deixat transcórrer més d’una dècada sense cap avenç substantiu.

Rigorosa ha de ser també l’estimació de l’impacte econòmic de l’actuació proposada, en particular pel que fa als seus efectes sobre l’ocupació. Les informacions que s’han donat a conèixer fins a la data són, com a mínim, discutibles. És creïble la generació de 85.000 nous llocs de treball? En quin termini? D’altra banda, caldria analitzar el cost d’oportunitat d’aquesta inversió i si emprar els recursos en consolidar el Corredor Mediterrani, així com en impulsar els serveis ferroviaris regional i de rodalies (manifestament millorables en molts aspectes) no podria donar millor rendiment en termes econòmics, laborals i socials.   

Finalment, a l’hora de prendre una decisió com la que es proposa cal prudència, que segons diuen és la primera virtud en política. Cal prudència i respecte pel que fa a l’ús dels recursos, al diàleg institucional i als processos democràtics de participació. I cal, sobretot, prudència en matèria ambiental, ja que les actuacions que es proposen poden tenir efectes irreversibles en un medi particularment fràgil com és el Delta del Llobregat. Sorprèn en aquest sentit que s’anunciïn acords i decisions sense haver donat a conèixer els projectes en la seva integritat i avaluat el seu impacte ambiental, que, com han recordat el portaveus europeus, és responsabilitat del Estats membres.

Prendre el temps adequat, avaluar amb rigor els avantatges i inconvenients i actuar amb prudència en un escenari molt incert. Aquests són els requisits necessaris per tal que les institucions i la societat catalana puguin dur a terme un debat constructiu sobre l’aeroport del Prat, lliure de imposicions, pressions i prejudicis.

[Article publicat a El Periódico, 11.08.2021. Imatge: Mapa Urbanístic de Catalunya]

Governar la ciutat amb el turisme

Santiago de Compostela, la Catedral, agost 2017

El turisme ha esdevingut un element fonamental en la vida de les nostres ciutats. No és d’estranyar, doncs, que el debat sobre la forma de gestionar els seus impactes hagi adquirit un gran interès i una notable intensitat. La Jornada "Governar la ciutat amb el turisme", organitzada per la Fundació “La ciutat invisible” a Girona el dia 20 d’octubre de 2017 ha tingut per objectiu, precisament, debatre el tema del turisme urbà i la seva gestió, amb la participació d’un destacat grup d’experts internacionals i  representants dels sectors directament concernits. 

L’encontre -que ha comptat amb ponents procedents de cinc universitats europees (University College London, Universidade Nova de Lisboa, Università di Sassari, Universitat Autònoma de Barcelona i Universitat de Girona) així com dirigents de les àrees de turisme de l’Ajuntament de Barcelona i de la Diputació de Girona- ha estat inaugurat per Joaquim Nadal, president de la Fundació “La Ciutat Invisible”, Pere Vila, president de la Diputació de Girona, i Marta Madrenas, alcaldessa de Girona. Han pres part a la trobada un total de 170 participants.

La jornada ha tractat quatre temes principals: la significació del turisme en la societat contemporània, els impactes del turisme a la ciutat, les respostes que la presència del turisme suscita a les ciutats i, finalment, les polítiques urbanes en relació al turisme.  Després d’un debat llarg i fructífer, el coordinador de la jornada, professor Oriol Nel·lo, ha presentat les conclusions, que poden resumir-se en els deu punts següents:

La necessitat d’anàlisis rigoroses i visions compartides sobre el turisme. El turisme és un fenomen de gran abast que es troba en un procés de creixement accelerat i que, en societats com la nostra, té impacte sobre el conjunt de la vida social. Tanmateix, la seva naturalesa i els seus efectes són molt sovint percebuts de manera distorsionada i les opinions sobre el turisme son en molts casos resultat d’estereotips i prejudicis. En primer lloc, cal doncs assenyalar la importància de l’anàlisi aprofundida de la realitat del turisme, així com la necessitat de transmetre de manera rigorosa els resultats d’aquesta anàlisi.

El reconeixement del turisme com a fenomen estructural. Lluny de constituir un mer sector perifèric de l’economia, el turisme ha esdevingut una activitat de importància crucial en el funcionament, l’economia, la configuració i la vida social de les nostres ciutats. Més doncs que voler gestionar el turisme a la ciutat, del que es tracta de gestionar la ciutat tot assumint que el turisme en forma part de manera consubstancial, de la mateixa manera que el comerç, la indústria o els serveis.

La constatació que del turisme se’n deriven tant oportunitats com reptes. Els impactes de l’activitat turística a la ciutat tenen una rellevància creixent i cada vegada més decisiva, com en d’altres períodes n’han tingut la indústria pesada o les migracions camp /ciutat. Per un costat, el turisme ofereix notables oportunitats econòmiques, culturals i relacionals per a les ciutats, comporta la creació de llocs de treball i atrau recursos a la ciutat. Però al mateix temps, suposa riscos gens menyspreables, entre els quals destaquen especialment la banalització dels espais urbans, l’increment del cost dels serveis (tant per turistes com per residents), la privatització de béns urbans comuns per part de l’activitat turística (espai públic, recursos naturals, paisatge), la incidència en el mercat de l’habitatge i els impactes ambientals. Qualsevol anàlisi de l’activitat turística que vulgui copsar la complexitat del turisme ha d’abandonar, doncs, els judicis maniqueus i tenir en compte caràcter complex dels seus efectes.

San Marco, Venècia, març 2017

L’exigència de governar el turisme i els seus efectes a la ciutat. Per tal d’aprofitar les oportunitats i per fer front als reptes es deriven del turisme, cal dotar aquesta activitat de guies col·lectives, democràticament acordades i gestionades des dels poders públics. Aquesta voluntat de governar la complexitat del turisme ha de concretar-se en polítiques urbanes basades en els següents principis: la transversalitat, la cooperació multinivell, la mesura. Així mateix cal evitar el risc de procastinar a l’hora de prendre decisions: el turisme té, en ocasions, impactes que resulten molt difícilment reversibles, per això cal una actitud proactiva i compromesa per part dels poders públics.

La conveniència de implicar la ciutadania. El turisme és una activitat que afecta tota la ciutat i la vida quotidiana de la població. Per tant, resulta imprescindible que el conjunt de la ciutadania estigui implicada en la definició dels objectius, les accions i la gestió de les polítiques relatives al turisme. Aquesta implicació ha de comprendre tots els sectors afectats i, en particular, l’àmbit empresarial, els treballadors del sector, el comerç, els operadors culturals i el veïnat de les àrees que coneixen una major pressió turística. També, en la mesura que això sigui possible, resulta convenient implicar els mateixos turistes en la definició i gestió d’aquestes polítiques.

L’obligació de repartir els beneficis i les càrregues. L’activitat turística genera beneficis i imposa càrregues. Per tal que redundi en benefici de la col·lectivitat en el seu conjunt cal que uns i altres es distribueixin de manera equitativa. De la mateixa manera que, en matèria urbanística, s’ha assumit plenament que una part de la plusvàlua generada ha de revertir a la col·lectivitat, cal estudiar noves fórmules per tal que els beneficis i les càrregues del turisme es distribueixin de forma més equilibrada tant socialment com territorialment. Aquestes fórmules -que han de ser tant de caràcter fiscal, com urbanístic i ambiental- són de gran importància no només des del punt de vista de l’equitat social, sinó també de l’acceptabilitat de l’activitat turística per la ciutat en el seu conjunt.

La necessitat de protegir els béns comuns. L’atractiu turístic de la ciutat es basa, en molt bona mesura, en l’existència d’una sèrie de béns comuns. Una part d’aquests són aportats per la natura: l’entorn, els recursos, els elements naturals del paisatge. D’altres, en canvi, han estat construïts al llarg dels segles per la col·lectivitat: l’espai públic, el patrimoni arquitectònic, la cultura, la vida urbana. Per tal que l’activitat turística pugui perdurar en el temps i beneficiï les generacions presents i a les venidores, cal que l’ús dels béns comuns urbans amb finalitats turístiques no resulti en la seva privatització o el seu malbaratament, sinó, al contrari, en la seva preservació i l’exaltació dels seus valors.

La voluntat de incorporar la dimensió metropolitana. Avui, les nostres àrees urbanes s’han estès sobre el territori per abastar gairebé sempre múltiples localitats. En canvi, l’activitat turística tendeix a localitzar-se sobretot en uns pocs indrets. Això fa que, molt sovint, els impactes del turisme es produeixin de forma molt concentrada, mentre que els seus beneficis són difusos. Per tal de que la distribució de beneficis i càrregues a la que ens referíem més amunt resulti equitativa, cal que les polítiques turístiques –de promoció, de planificació, de gestió- tinguin en compte l’escala metropolitana.

La utilització de tots els instruments i la participació de tots els actors. Per a la correcta gestió de l’activitat turística cal utilitzar tots els instruments necessaris: estratègics, urbanístics, fiscals, laborals, culturals i d’altres. Cal també, com s’ha dit, implicar tant com sigui possible tots els sectors directament concernits. Només utilitzant tota la caixa d’eines disponibles i implicant tots els actors serà possible una gestió eficient i equitativa de l’activitat turística

L’assumpció de la necessitat del debat i la controvèrsia. En l’activitat turística, com en tants d’altres àmbits de la nostra societat, convergeixen interessos diversos, a vegades contradictoris. Això fa que l’existència permanent de debat i fins i tot de controvèrsia sobre el tema resulti inevitable. Lluny de tractar d’evitar-lo, resulta molt convenient que els poders públics i la societat en el seu conjunt promoguin aquest debat i assegurin que es pugui realitzar de manera oberta, transparent i democràtica, amb la participació de tots els actors. Aquest és, sens dubte, un requisit imprescindible per tal de governar la ciutat amb el turisme en benefici de tota la ciutadania.

[Fotografies: O. Nel·lo] 

Presentació del llibre "Ordenar el Territorio" a Girona

Presentació d'Ordenar el territorio a la llibreria La Central
de Barcelona, organitzada per la Fundació Rafael de Campalans
el 21 de juny de 2012.  D'esquerra a dreta, Albert Aixalà,
Joaquim Nadal, Oriol Nel·lo i Joan Romero 

En les properes setmanes tindran lloc noves presentacions de Ordenar el territorio.La experiencia de Barcelona y Cataluña (València, Editorial Tirant lo Blanch, 2012). El llibre, que va aparèixer abans de l’estiu, ofereix un balanç de les polítiques territorials impulsades a Catalunya durant els darrers anys, balanç que l’agreujament de la crisi econòmica i la conjuntura política fan particularment necessari de debatre per tal de trobar noves vies de cara al futur.

La primera d’aquestes presentacions tindrà lloc a Girona el proper dia 22 d’octubre, a les 18h., a la Sala de Graus de la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona. Consistirà en un debat sobre el tema "Territori, planejament i crisi. Un debat en ocasió de la publicació de ‘Ordenar el territorio. La experiencia de Barcelona y Cataluña’", que s'iniciarà amb una conferència per part de l’autor, seguida per una conversa amb Joan Vicente i Isabel Salamaña, professors de la UdG que compten amb una llarga experiència en la gestió de les polítiques territorials, com a regidors, respectivament, dels ajuntaments de Sant Feliu de Guíxols i de Girona. A continuació s'obrirà el debat amb tots els assistents. 

Es troben en preparació, així mateix, per al proper mes de novembre presentacions a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura del Vallès i a la delegació del Col·legi d’Arquitectes a Tarragona, que s’anunciaran oportunament. 

Els efectes electorals de la segregació urbana

El diari El País publicava en la seva edició del dia 14 de novembre un interessant mapa amb els 30 barris d'Espanya on es va produir una major abstenció en les eleccions generals de l'any 2008. Les dades, elaborades a partir d'informacions del Ministeri de l'Interior, resulten especialment significatives, tant des del punt de vista polític com social.
A Catalunya es troben 8 dels 30 barris en qüestió: Gòtic (76% d'abstenció), Raval (58%), Marina del Prat Vermell (59%) a Barcelona; Sant Cosme (71%) a el Prat de Llobregat; la Mina (62%) a Sant Adrià del Besós; Llefià (68%) i Sant Roc (60%) a Badalona; i la Font de la Pòlvora (58%) a Girona. Com es pot veure, es tracta en tots els casos de barris on es concentren dèficits urbans severs i població amb altes necessitats socials. La situació en la resta de ciutats espanyoles resulta similar. Es dóna així la paradoxa de que aquells qui, en principi, tenen major necessitat de l'acció pública per tal de veure millorar la situació en la que es troben semblen els menys proclius a participar electoralment.

La dada ve a sumar-se a la preocupant correspondència entre les àrees amb major problemàtica urbana i social i el vot d'extrema dreta en les eleccions municipal, ja comentada aquí. Una i altra vindrien a suggerir que la segregació urbana -a més de representar una barrera adicional a la igualtat d'oportunitats- propiciaria en els barris desafavorits resultats electorals que poden considerar-se clarament contradictoris amb els interessos dels que hi viuen. No es tracta pas, ben cert, que la segregació urbana engendri les desigualtats socials i aquestes l'anonímia i la subordinació política, sinó que tots tres factors -desigualtats, segregació i dificultat d'articulació dels propis interessos, es potencien de manera recíproca i s'expressen conjuntament en l'espai urbà.
Caldrà analitzar amb detall els resultats de les eleccions del proper dia 20 de novembre per tal de comprovar si aquesta tendència, ja ben present en d'altres països europeus, es confirma també aquí. Seria una nova indicació, una més, de la urgència d'aixecar una alternativa política i econòmica que permeti avançar cap a la superació de les desigualtats socials i urbanes.