Espais globals i llocs propers: una guia del canvi global

El referèndum britànic, l’atemptat de Niça, el cop d’Estat a Turquia, la nominació de Donald Trump,... Els esdeveniments de cada dia, succeint-se a un ritme incessant, ens mostren un món en transformació accelerada, un món en crisi. Immanuel Wallerstein ha afirmat alguna vegada que ens trobem en una fase de transició històrica de llarga durada, que pot perllongar-se, segurament, fins a mitjans del segle XXI. Una fase en la que no es dirimeix pas si el capitalisme tal com l’hem conegut pot ser reformat o renovat, sinó més aviat quin serà el sistema que el reemplaçarà.   

Les transformacions territorials constitueixen aspectes substancials d’aquesta transició: la integració de l’espai mundial, l’increment de la importància del lloc, les pressió sobre el medi i els recursos o la urbanització del poblament són així alguns dels trets principals en l'evolució de les societats contemporànies.

Davant les incerteses que generen aquests canvis es produeix una demanda creixent d’interpretacions capaces d’explicar-ne el sentit i les conseqüències. L’esclat d’interès pels estudis sobre la globalització (allò que en el context anglosaxó s’ha anomenat global studies) forma part, sens dubte, d’aquesta demanda.

En aquest context, resulta de gran interès l’aparició d’obres que forneixin claus per a la comprensió i el debat sobre el procés de canvi global. Per això, cal saludar com a una excel·lent notícia l’aparició de l’obra Espacios globales y lugares próximos, publicada a Barcelona per l’editorial Icària.

El volum ha estat confegit per un col·lectiu de geògrafs, relativament joves: Anna Badia, Àngel Cebollada, Anna Ortiz, Ana Vera i Miguel Solana, que ha estat el coordinador de l’obra. Són, tots cinc, professors del Departament de Geografia de la Universitat Autònoma de Barcelona i, de fet, reclamen la seva pertinença a allò que denominen l’”Escola de Bellaterra”. Una manera d’estudiar i ensenyar Geografia que, en els seus millors moments, potser podria  definir-se per la voluntat d’innovació metodològica, l’obertura disciplinar, el pensament crític  i el compromís cívic.

L’obra vol ser una mena de guia “para entender la organización territorial del capitalismo global”. Els autors han optat per organitzarla-la a través de l’exposició i debat d’una setantena de conceptes. Setanta-un conceptes, per ser exactes, que  donen lloc a altres tants articles agrupats en sis parts. Així, el volum  s’inicia amb el debat sobre les  formes de definició de l’espai i els seus límits, per tal de tractar després, successivament, l’espai des del punt de vista del poder, la producció, la reproducció social així com la distribució i el consum, per cloure amb el debat sobre allò que denominen el sistema socioambiental.

Els articles relatius a cada concepte no són pas simples definicions de diccionari o estats de la qüestió. Al contrari, sense renunciar a oferir també aquests aspectes, constitueixen petits assajos crítics sobre cada un dels temes tractats. El procediment i l’enfocament tenen, és clar, les seves limitacions, però resulten frescos, innovadors i força excepcionals en el panorama de la Geografia acadèmica ibèrica. A més, els que han contribuït al volum assumeixen l’autoria dels textos de forma col·lectiva i renuncien a reclamar els crèdits individual per a la confecció de cada article. Una decisió que podria veure’s gairebé com un manifest, en un sistema universitari cada dia més dominada pel fetitxisme de la producció individual i la competència per la carrera personal.

Espacios globales y lugares próximos pot ser llegit, efectivament, com una guia. Com tota guia respon a un aprenentatge i a un projecte. En aquest cas el projecte resulta particularment necessari i útil: contribuir a comprendre, a partir d’un conjunt de visions geogràfiques,  l’evolució d’ un món travessat per desigualtats, tensions i esperances.  

Gènere, diversitat i espai públic

Recentment assenyalàvem com el debat sobre l'espai públic ha esdevingut una constant en les nostres ciutats. No és pas d'estranyar, ja que en la discussió s'expressen les tensions entre els diversos  grups socials respecte l'ús, l'apropiació i la imatge de les ciutats, els quals varien, com és sabut, segons l'edat, la renda, l'origen i el gènere de les persones.
Algunes de les aportacions més interessants que s'han produit en els darrers anys en aquest debat són, precisament, aquelles que adopten una perspectiva de gènere. Aquestes aportacions han mostrat com les possibilitats en l'ús de l'espai públic i al gaudi d'allò que se n'ha dit el dret a la ciutat es veuen limitades, en major o menor mesura, a totes les ciutats del món, per a les dones de tots el grups socials, edats i origen, degut, precisament a la seva condició. Aquesta constatació està donant lloc a propostes tendents a l'apoderament de les dones i a actuacions públiques per tal de fer front a aquestes discriminacions.
Justament sobre aquest tema acaben d'aparèixer a Catalunya dues aportacions de gran interès. La primera és el volum Espacios públicos, género y diversidad. Geografías para unas ciudades inclusivas, editat per les professores Maria Dolors Garcia Ramon, Anna Ortiz i Maria Prats, membres del grup de recerca Geografia i Gènere que, des de fa gairebé vint anys, treballa a la Universitat Autònoma de Barcelona. El llibre, que ha estat publicat per l'editorial Icaria i s'obre amb un pròleg de Jordi Borja, aplega un conjunt d'estudis sobre l'espai públic en prop d'una dotzena de barrris de ciutats catalanes: Barcelona (Via Júlia, Raval, Diagonal Mar, Besòs-Maresme, Lesseps), Mollet del Vallès (Parc dels Colors), Terrassa (Ca n'Anglada), Girona (el Mercadal), Manresa i Barberà del Vallès (la Romànica).  Els treballs permeten constatar fins quin punt l'ús i percepció de l'espai públic varien de manera substantiva segons el gènere de les persones, en el sentit que aquest esdevé -juntament amb l'edat, la renda, l'origen o la sexualitat- un condicionant essencial per a l'accés i el gaudi de les diverses parts de la ciutat. Com que bona part dels estudis estan basats en enquestes qualitatives, el lector hi trobarà la problemàtica expressada a través de les veus de les dones, les quals traslladen de manera vívida la varietat d'estratègies que aquestes adopten a l'hora de negociar l'ús de l'espai públic.
De la lectura del llibre se'n deriven inevitablement dues reflexions: per un costat, es constata la notabilíssima millora en la dotació dels espais públics que s'ha produit durant les darreres dècades en la majoria dels barris estudiats; per l'altre, resulta innegable que aquesta millora, aconseguida en molt bona mesura per la pressió de veïns i veïnes i l'acció de les administracions públiques, no ha acabat pas amb les discriminacions de gènere en l'ús de l'espai públic. És precisament sobre aquest darrer tema, les possibilitats de millora en la concepció, disseny i gestió dels espais públics des d'una perspectiva de gènere, que versa la segona de les aportacions que volem comentar.

Es tracta de la publicació Espais per a la vida quotidiana. Auditoria de qualitat urbana amb perspectiva de gènere, elaborada per l'arquitecta Adriana Ciocoletto i el Col·lectiu Punt 6 (un grup de dones arquitectes i urbanistes que treballen la qüestió de l'habitatge i els disseny urbà des de la perspectiva de gènere; la seva denominació es deriva del "punt 6" dels programes d'actuació de la Llei de Barris de Catalunya, que tractava precisament de promoure l'accés de les dones als serveis i als espais públics).

Segons les seves autores, l'Auditoria consisteix en "una eina d’avaluació urbana per tal de valorar si els nostres barris i ciutats responen a les necessitats de les persones sense provocar discriminacions de cap ti­pus. L’Auditoria permet comprovar l’aplicació transversal de la perspectiva de gènere a l’urbanisme, tant pel que fa a la configuració dels espais com a la gestió, a partir de l’anàlisi integral dels aspectes socials, físics i funcionals d’un entorn urbà determinat. La publicació té un format de manual dissenyat perquè el pugui aplicar tothom qui intervé en les decisions urbanes (persones veïnes, professionals, entitats i adminis­tracions) i és, a més, una eina pedagògica per a totes les persones que estu­dien, analitzen o treballen la definició dels espais urbans". 

L'auditoria, te com a antecedents en els treballs de Zaida Muxi i Anna Bofill, en el camp de l'habitatge i l'urbanisme respectivament, impulsades ara fa uns anys per a l'Institut Català de les Dones, i forma part del projecte de Cooperació al desenvolupament "Auditoria de Gènere a l'àmbit de l'urbanisme", finançat per la Diputació de Barcelona. El volum serà presentat el proper dia 7 de novembre a les 12h a la seu del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya, a la Plaça Nova de Barcelona.   

El debat sobre l'espai públic: la plaça Lesseps com a exemple

Oriol Bohigas ha escrit que “la ciutat no són ni les seves àrees residencials, ni els seus ferrocarrils, ni les seves autopistes, ni els seus carrers funcionals, ni els seus edificis, ni els seus monuments en particular, sinó el conjunt de tot el seu espai públic. A les ciutats l’espai públic és el lloc de la identitat col·lectiva”. És precisament aquest caràcter el que fa dels usos i el disseny de l’espai públic un tema intrínsecament conflictiu. Diversos són els interessos que conviuen a la ciutat, diverses són els “identitats col·lectives” que es voldrien fer prevaldre i diverses són, necessàriament les aspiracions de cada grup social respecte l’espai públic.

No és doncs d’estranyar que el debat sobre l’espai públic sigui una constant en les nostres ciutats. Es tracta d’una expressió de les tensions permanents entre l’ús lliure de l’espai col·lectiu o la seva apropiació per determinats interessos o grups, entre els diversos usos (el trànsit, el lleure, el comerç, el descans,...) que hi han de conviure, entre els diversos comportaments que hom voldria veure afavorits pel seu disseny. Aquestes tensions i conflictes conflueixen amb tanta força en alguns espais urbans que la seva configuració acaba esdevenint un problema aparentment irresoluble, una nafra permanentment oberta en el cos de la ciutat: les Halles a París, la plaça de Martim Moniz de Lisboa, la plaça de Lesseps a Barcelona, en són bons exemples.

Precisament sobre aquest darrer cas el geògraf Brais Estévez acaba de presentar una tesi doctoral a la Universitat Autònoma de Barcelona. Es tracta de l’estudi El procés de producció de la Plaça Lesseps (Barcelona). Una oportunitat per a repensar la condició dels espais públics urbans, que ha estat dirigit per la professora Maria Dolors Garcia Ramon, i a la que el tribunal, integrat pels professors Rubén Lois, Antoni Luna i Anna Ortiz, assignà la màxima qualificació.

L’aproximació d’Estévez al tema resulta particularment interessant: per un costat, combina una varietat de mètodes, del treball arxiu a l’observació etnològica, de l’entrevista en profunditat als qüestionaris anònims, de les sessions de debat en grup a la percepció personal; per l’altre, l’autor rebutja la interpretació apriorística, formal o representacional de l’espai públic, i tracta d’explicar-lo com un objecte sense cap identitat ontològica, sinó com un lloc configurat per les múltiples inter-relacions entre entitats heterogènies de tota mena, humanes i no humanes.

Així, el treball conté, en primer lloc una visió històrica de l’evolució del lloc al llarg del darrer mig segle (“La guerra de Lesseps. Una controvèrsia urbanística en dos actes”), en els que repassa els antecedents de la polèmica configuració de la plaça, el debat públic encès que suscità en els anys 60 i 70, la insatisfacció generalitzada respecte la solució assolida llavors, els nous projectes de reforma arribats amb el tombat de segle, les propostes de l’arquitecte Albert Viaplana (projectista d’altres notables places barcelonines, com la dels Països Catalans, a Sants, o la d’Europa, a l’Hospitalet), l’assaig de participació ciutadana en el que, com és sabut, tingué una importància cabdal la intervenció de l’arquitecta Itziar González, i la construcció, després de múltiples polèmiques i tensions, de la configuració actual.

Oferta aquesta visió històrica, el treball s’endinsa en l’estudi dels usos de la plaça  i explora les raons per les quals ha acabat prevalent la noció de que es tracta un espai públic no massa reeixit, integrat per espais monofuncionals poc proclius a generar convivència, la diversitat i la complexitat d’usos, més un lloc de pas i distribuïdor de trànsit que cap altra cosa. Així, l’autor contrasta el comportament dels diversos col·lectius d’usuaris (vells, mares amb canalla, skaters, grups d’adolescents, persones sense sostre,...) i la dificultat de molts d’ells d’empatitzar amb la lògica simbòlica i narrativa de la proposta arquitectònica. 

Aquesta aproximació als usos i a la percepció de la plaça té el seu contrast amb l’estudi del funcionament d’allò que n’és el principal equipament: la biblioteca “Jaume Fuster”, obra de l’arquitecte Josep Antoni Llinàs. L’autor mostra com, en la percepció social majoritària, el disseny i els usos d’aquesta són percebuts com un revers positiu de la plaça. Una realitat reïxida que crida, acull i alberga de manera enraonadament harmònica col·lectius amb necessitats i interessos molt diversos.

L’estudi presenta la virtut de no descansar en apriorismes i de partir de la voluntat d’oferir una lectura de l’espai basada en l’observació i el coneixement directe dels usos que se’n fan, així com de les percepcions diverses que hom en té. Això li permet matisar, sense confutar-les plenament, aquelles interpretacions maniquees i reduccionistes que, per un costat, veurien en el disseny de la plaça un exemple d’arquitectura representacional, formalista, icònica i (fins i tot) patriarcal i etnocèntrica; i, per l’altra, la biblioteca com un exemple d’arquitectura no representacional, que fugint de l’eloqüència, cerca de crear un espai capaç d’acollir i incloure col·lectius i usos diversos.

El tema, certament, resulta polèmic. Precisament per això és tan convenient disposar d’estudis, com el de Brais Estévez, que proposen capgirar la tradició i estudiar l’espai públic des de noves premisses.

[Fotografia: O. Nel·lo]