“La
ciutat no crea, sinó que consumeix. Com empori que és on aflueixen els béns
arrancats als camps i a les mines, així hi acorren les ànimes més sanes de les províncies
i les idees dels grans solitaris. La ciutat és com una foguera que il·lumina
perquè crema tot el que va ser creat lluny d’ella i fins i tot contra d’ella.
Totes les ciutats són estèrils. Hi neixen en proporció pocs nens i gairebé mai
amb geni. En la ciutat es gaudeix, però no es crea, s’estima però no es genera,
es consumeix però no és produeix”. Així escrivia l’any 1928 l’escriptor catòlic
italià Giovanni Papini, en un passatge en el que el lector català trobarà
tantes ressonàncies del Gaziel de Les
viles espirituals (1923) i del Josep Anton Vandellós de Catalunya, poble decadent (1935). El
text s’inscriu en la polèmica italiana dels anys vint, que va oposar aquells
partidaris d’un retorn als valors tradicionals de la vida rural, com a manera
de redefinir la identitat italiana, i aquells que propugnaven les virtuts de l’impuls
modernitzador del desenvolupament urbà. Els primers s’aplegaren sota la
denominació Strapaese, els segons
sota la rúbrica Stracittà.
En comentar el passatge en els Quaderni, Antonio Gramsci s’exclamava: “com hauria existit la Itàlia contemporània,
la nació italiana, sense el formar-se i el desenvolupar-se de les ciutats i
sense l’influx ciutadà unificador? (...) I el catolicisme mateix s’hauria
desenvolupat si el Papa, en comptes de residir a Roma, hagués tingut la
residència a Scaricalasino?” (Quaderno
22, 1934). I concloïa: “en qualsevol cas
cal notar que la polèmica ‘literària’ entre Strapaese i Stracittà no és altra
cosa que l’escuma de sabó de la polèmica entre conservadorisme parasitari i les
tendències innovadores de la societat italiana”. També entre nosaltres, com
dèiem fa uns dies en una glossa sobre Gabriel Alomar, la polèmica entre ciutat
i camp, entre Barcelona i Catalunya, ha estat sovint metàfora o
disfressa (“escuma de sabó”) d’altres
debats més amplis i decisius: el de la distribució territorial del poder
polític, el de la pugna d’interessos –sovint cruenta- entre les classes
socials, el del mateix encaix de Catalunya en la realitat ibèrica.
