La biografia constitueix un gènere particularment
difícil. Bernard Crick, politòleg socialista, professor del Birkbeck College,
que, entre altres moltes coses, fou biògraf de l'escriptor George Orwell, va
deixar escrit que els dubtes i els riscos del biògraf envers el seu biografiat
s'assemblen en molts casos a les que sorgeixen de la relació entre pare i fill.
El biògraf, com el progenitor respecte al fill, és sovint conscient de les
contradiccions, les debilitats i els errors del seu personatge, però si vol ser honest
no ha d'intervenir per intentar redreçar-les. "El treball d'escriure una
biografia, com l'educació d'un fill," conclou Crick, "requereix d'una
barreja prolongada i estranya d'amor i distància crítica, de compromís i
contenció".
"Commitment
and restrain" seria doncs la màxima. Però les temptacions del biògraf
de manipular el curs dels esdeveniments per adaptar-los a la seva visió del
personatge o per millorar la narrativa són enormes. I si grans són les
temptacions del biògraf, què no direm del memorialista, d'aquell que escriu la
seva pròpia història? En confrontar-se amb la trajectòria d'un mateix, què hi ha de més
fàcil que caure en l'embelliment en l'ocultació? Què hi ha de més humà que
tractar de dotar la pròpia peripècia de la unitat i el sentit dels que, tan
sovint, les nostres vides, manquen?
Les reflexions venen a tomb perquè acaba de
presentar-se a l’Istituto de Ciências do Trabalho e da Empresa de Lisboa el
llibre de memòries del sociòleg Vítor Matías Ferreira. L’autor, sota el
títol proustià de Ao reencontro do tempo,
hi explica la seva trajectòria professional i vital, així com la seva relació
amb Lisboa i moltes altres ciutats europees. Doncs bé, a l'hora de
confrontar-se amb l'exercici "atraient i inquietant" de retrobar-se
amb el propi passat, Vítor Matias Ferreira aconsegueix escapar amb perícia dels
riscos del biògraf i el memorialista que esmentàvem més amunt.
L'autor opta per una tècnica,
diguem-ne, impressionista a través de la qual va presentant diversos moments de
la seva trajectòria: París a inicis
dels anys setanta, la crisi universitària portuguesa de 1962, la contradictòria
experiència de la guerra colonial a Angola, la revolució d'abril i les seves
conseqüències, els llargs anys de docència universitària. Els esdeveniments es presenten així, de forma no necessàriament de forma cronològica, com en un fris, sense pretensions totalitzadores o interpretatives, i és això, segurament, el què contribueix a fer-los més interessants. En algun moment de llibre, l'autor esmenta
la connexió entre el naixement de la perspectiva arquitectònica i l'enfortiment
de certes formes de poder polític. Fent un parangó, podríem afirmar que Vítor
Matias Ferreira renúncia al poder que li confereix la perspectiva del temps per
fabricar la seva pròpia biografia.
Més enllà dels fets narrats, hom diria que en cada
un dels episodis d'aquesta narrativa el tema central és el de la formació de la
subjectivitat de l’autor, i, a partir d'aquí, de la construcció d'una mirada
pròpia sobre el món i sobre un mateix. El lector mai sabrà si el mètode obeeix
al caràcter de l’escriptor o si es tracta d'un artifici de tècnica narrativa,
però en tot cas, en comptes de trobar-se confrontat a l'habitual exercici de
jactància, justificació o auto-commiseració, assisteix als avatars, molt més
interessants, de la formació d'un subjecte en un context històric determinat. Així, més que com unes memòries, el
llibre, tot i haver estat escrit tants anys després de molts dels fets narrats,
podria ser llegit com les pàgines d'un dietari.
No ens correspon pas tractar de sintetitzar
el personatge (o persona) que emergeix d'aquestes pàgines. Podríem
indicar, tanmateix, allò que potser podria ser una clau de lectura. En algun passatge
del llibre Vítor Matias Ferreira al·ludeix al sempitern debat de l'esquerra
sobre la conveniència o no de participar en les institucions, de situar-se dins o
fora del sistema. En fer-ho recorda una vella màxima que atribueix a Jean-Luc Godard: "Le probleme n'est pas d'être là. Le probleme
est d'y être en y étant autrement". Passant del plànol polític al pla
personal, penso que aquest "estar i estar diversament" -estar
diversament en la revolta universitària, en la guerra colonial, a la Sorbona de
l'escolasticisme estructuralista, en les contradiccions de la reforma agrària
alentejana- conté una de les claus, singular i interessant, de la trajectòria
personal narrada en el llibre.
L'altre protagonista del llibre és la ciutat.
L'autor ha confessat diverses vegades la seva "fascinació" per la
ciutat. Al seu estudi ha dedicat, sens dubte, els millors anys de la seva vida
acadèmica i intel·lectual. El llibre dóna compte, com correspon, dels
fruits d'aquesta trajectòria. Així, al fil de l'exposició, el lector veurà aparèixer les obres majors de l'autor, en bona
part referides a la capital portuguesa. Entre elles destaquen: A Cidade de Lisboa: da Capital do Impéro a
Centro da Metrópole, que recull bona part de la seva tesi doctoral; Lisboa, a Metrópole e o Rio i A Cidade da Expo'98. Uma reconversao na
Front Riberinha da Lisboa?, publicades ambdues en la segona meitat dels
anys noranta, segurament un dels períodes més fecunds de la seva executòria; la
direcció, des dels seus inicis de la revista Cidades: Comunidades e Territórios; i finalment, Fascínio da Cidade. Memoria e Projeto da
Urbanidade, obra de maduresa.
Però l'autor fuig de l'enumeració dels mèrits
universitaris i del recompte de l'ascens pels prolixos graus confucians
d'acadèmia. Més encara, té especial cura en no tractar d'oferir una mena de reader's digest de les seves
aportacions. Al contrari, al llarg de tot el volum hi ha reiterades crides a
no apartar-se del projecte traçat: "torno a recordar, un cop més, que
l'objectiu d'aquest text és el d'una narrativa memorial i no el desenvolupament
d'una anàlisi sociològica". El llibre tracta doncs més de les raons del
seu interès -de la seva fascinació- per la ciutat i el seu compromís polític i
vivencial amb ella, que no pas de les conclusions de tants anys dedicats a
l'estudi.
Així, l'explicació de l'estudi de la ciutat
s'empelta amb la narració dels intents de l'autor (sovint frustrants i
insatisfactoris) de participar en el seu govern: des de la gestió de la qüestió
de l'habitatge, al costat de Nuno Portas, durant el període revolucionari, fins
a la seva implicació ja esmentada en la reforma agrària o la seva participació
en l'Assemblea Municipal de Lisboa, entre 1989 i 1997, de la mà de Jorge
Sampaio.
La ciutat és, doncs, per Vítor Matias Ferreira estudi,
compromís i també vivència personal. Una vivència que es plasma en aquells que
són sens dubte uns dels capítols més atractius del volum: la narració dels seus
viatges en múltiples ciutats europees (Madrid, Barcelona, Venècia, Amsterdam,
Milà, Roma, Londres, París, Berlín, Viena, ...). Si es vol, aquesta part de l'obra pot ser llegida, justament, com un llibre de viatges. Així és, sempre
que es tinguin en compte dues premisses. En primer lloc, que l'autor s'adhereix
a la noció segons la qual qualsevol viatge geogràfic és també, i potser
sobretot, un periple per la pròpia ment. En segon lloc, que, per a ell,
l'interès central dels viatges rau moltes vegades en el fet de comptar amb
amistats a les ciutats visitades, i és precisament això, la presència d'afectes
i relacions, el que omple de sentit i interès la urbs.
Per això, potser algú podria dir: "parla més
de persones que de ciutats". Però s'equivocaria en plantejar els dos
termes com alternatius. Per a Vítor Matias Ferreira la ciutat són les persones.
D'això tracta precisament el llibre: d'una persona que, fascinada, ha tractada
d'entendre la ciutat, i, a través de la ciutat, d'entendre’s també a si mateix.
