Ambrogio Lorenzetti, "Effetti del Buon Governo
in città e in campagna", del cicle de frescos
"Allegoria ed Effetti del Buono e Cattivo governo",
Siena, 1348-1350.
De quina manera els vincles socials es veuen condicionats pel lloc on vivim? En quina proporció aquests vincles depenen de la nostra capacitat de moure’ns sobre el territori? Com es relacionen amb les condicions d’accés a l’habitatge, amb la configuració de l’espai públic, amb la provisió de béns bàsics com l’aigua i l’energia, amb la qualitat del paisatge? Aquestes són, entre moltes altres, les preguntes que se’ns plantegen quan reflexionem sobre la relació entre els vincles socials i els factors territorials. Una relació que és complexa i crucial: complexa, perquè el territori no és pas un escenari neutre o un subjecte passiu, sinó que és alhora causa i efecte, motor i conseqüència, de les transformacions socials; crucial, perquè l’organització i l’ús de l’espai no només reflecteix l’estructura social, amb les seves desigualtats, sinó que contribueix de manera decisiva a mantenir-les i a reproduir-les.
Tradicionalment, els estudis geogràfics s’havien apropat a la qüestió de les desigualtats territorials a partir de concepcions dicotòmiques de l’espai, representades en particular per les díades camp/ciutat, urbà/rural. Allò que condicionaria de manera més decisiva els vincles socials a l’interior de cada localitat seria llur condició urbana o rural. Així mateix, a escala regional o nacional, els vincles socials dependrien en bona mesura de les relacions que en aquests àmbits es donessin entre la ciutat i el camp. L’accés a l’educació i els serveis, les activitats laborals, les estructures familiars, les condicions de vida, així com els vincles i les relacions socials en el seu conjunt estarien lligades a l’oposició camp/ciutat, que assolia d’aquesta manera un caràcter axiomàtic i totalitzador.
Val a dir, que aquesta percepció no ha estat pas exclusiva dels estudis geogràfics tradicionals. Encara avui, en el sentit comú de la ciutadania, en les notícies transmeses pel mitjans de comunicació, en el debat públic i en les representacions artístiques, la dualitat camp/ciutat és ben present. Aquesta díada s’associa sovint a tot un seguit d’altres oposicions, referents tant a qüestions tangibles com a valors morals: natura/cultura, agricultura/manufactura, autenticitat/artificialitat, tradició/innovació, sociabilitat/ soledat o seguretat/perill. En aquests joc d’oposicions, el primer concepte de cada una de les díades, al que se sol atribuir la connotació positiva, es vincula al camp i el segon a la ciutat. No és aquest el lloc per estendre’s sobre els orígens i les conseqüències -socials, culturals i polítiques- de la prevalença d’aquestes percepcions. El que ens interessa aquí és assenyalar que responen més a una geografia imaginària que a la realitat factual.
En efecte, les transformacions socials i territorials ocorregudes durant les darreres dècades –en el cas d’Europa Occidental a partir, en particular, de la segona meitat del segle XX- posen en qüestió la virtualitat de les velles classificacions de l’espai. Per un costat, el pes de la població activa dedicada a activitats agrícoles han anat disminuint arreu, fins a quedar reduïda gairebé a la mínima expressió. S’ha produït així la pràcticadesaparició de la pagesia com a classe i amb ella han periclitat un seguit de condicionsde vida, hàbits i coneixements d’arrels seculars. D’altra banda, l’ampliació de les àrees urbanes, la dispersió de la urbanització, l’expansió de les xarxes i la millora radical de les comunicacions han comportat una integració econòmica i funcional del territori cada vegada més plena. Així, per un costat, els antics espais rurals són avui, essencialment, àrees de serveis o espais operacionals per a la producció d’energia o serveis ambientals. Per l’altre, el procés d’urbanització ha portat les xarxes urbanes a abastar la totalitat del territori i a conformar macroregions urbanes que engloben espais molt vastos, en els quals resulta molt difícil diferenciar de manera taxativa i a partir decriteris científics allò que és ciutat i allò que és camp.
Aquesta evolució ha comportat una certa homogeneïtzació de les condicions mitjanes de vida. Els serveis, la informació, les mercaderies son ara molt més accessibles des de qualsevol punt del territori que mai en el passat. La mobilitat de les persones ha assolit facilitats sense precedents, de tal manera que una proporció molt elevada de la població treballa fora de la localitat en la que resideix. La renda mitjana de la població de les antigues àrees rurals i urbanes presenta avui diferències molt reduïdes que fan obsoleta la vella contraposició d’una ruralitat pobre i una urbanitat rica, ans al contrari les rendes mitjanes més altes es troben sovint en territoris de baixa densitat. En conseqüència de totes aquestes transformacions, els hàbits i les formes de vida, les estructures familiars i les pràctiques culturals han tendit també a homogeneïtzar-se.
Això no vol dir, de cap manera, que no subsisteixin importants desigualtats territorials. En primer lloc, l’herència de la fase implosiva del procésd’urbanització, és encara ben present. Aquesta fase, que a Catalunya prengué un impuls destacat en el segle XIX i arribà al seu zenit en els anys seixanta i setanta del segle passat, comportà, com és ben sabut, la concentració de població i activitat sobre el territori i afeblí, de manera decisiva, la base demogràfica dels antics espais rurals. La subsegüent fase expansiva de la urbanització -allò que alguns autors han denominat la “explosió” urbana- ha temperat les pèrdues i, en algunes àrees, ha revertit la tendència, però la baixa densitat i l’envelliment de la població segueix constiuïnt un obstacle per a la prestació d’alguns serveis bàsics en parts importants del territori.
De tota manera, avui les desigualtats espacials més decisives no es troben pas associades tant a la densitat del poblament, com a la segregació residencial, és a dir, a la tendència dels grups socials a separar-se sobre el territori en funció de la seva capacitat d’escollir lloc de residència. Aquesta capacitat depèn, com es ben sabut, de dos factors: per un costat, els ingressos de les famílies i, per l’altre, els preus del sòl i l’habitatge. D’aquesta manera, les llars amb menor capacitat econòmica van a raure, lògicament, allà on els preus són més baixos, mentre les més benestants s’apleguen en àrees més exclusives i excloents on gaudeixen dels beneficis de residir entre els ells i poder-se proveir de millors serveis. Les desigualtats que es donen entre les condicions mitjanes de vida en les àrees benestants i les vulnerables -en matèries com l’accés a l’educació, l’estat de salut, l’ocupació, els serveis- són força més notables que les que es produeixen entre les àrees territorials d’alta i baixa densitat.
La paradoxa és que, mentre les desigualtats associades a la diferenciació camp/ciutat disminueixen i les vinculades a la segregació residencial s’acreixen, el debat ciutadà segueix centrat, en molt bona mesura, sobre la vella dicotomia urbà/rural. “La tradició de totes les generacions mortes tenalla com un malson el cervell dels vius”, deia el filòsof. L’esclat d’obres literàries, pel·lícules, assaigs i notícies periodístiques aparegudes en els darrers anys sobre la pervivència de l’oposició tradicional camp/ciutat i els seus corol·laris podria ser vista com una confirmació d’aquella sentència. De fet, segurament diu més sobre el crepuscle de la vella dicotomia camp/ciutat que sobre la seva pervivència.
Acabem. Hem vist com, a l’hora d’analitzar els vincles socials, resulta imprescindible considerar els factors territorials, ja que aquests reflecteixen, condicionen i mediatitzen les relacions socials i les condicions de vida de la població. Ara bé, les estructures territorials es troben en continua evolució, com la societat que sustenten i les afaiçona. Així, les velles distincions entre camp i ciutat, pròpies d’estructures socials pretèrites -tot i que ben vives en l’imaginari col·lectiu- resulten avui inadequades tant per a l’estudi del territori i la societat, com per al disseny i aplicació de les polítiques públiques. En canvi, d’altres fractures territorials, potser menys visibles i menys presents en el debat públic, s’afermen cada vegada amb més força. Entre aquestes destaca la segregació residencial, fenomen insidiós i de caràcter estructural, que tendeix a agreujar-se, a afectar tots els grups socials i a abastar la totalitat del nostre territori, tot reflectint i consolidant les desigualtats socials, tant les àrees de baixa com d’alta densitat.
El debat sobre les estructures i les fractures territorials constitueix un requisit essencial per a la comprensió de l’evolució dels vincles, els conflictes i les desigualtats socials contemporànies. Ara bé, aquest debat només resultarà fructífer –en termes científics i polítics- si superem les concepcions del territori heretades, tan carregades de contingut ideològic, i analitzem l’espai amb una mirada nova, basada en la realitat dels fets.
[Intervenció d'O.Nel·lo a la Biennal del Pensament de Barcelona, 11.10.2022]
