 |
| Estació del Nord, València |
La campanya electoral per
a les eleccions generals del dia 20 de desembre 2015 ha
estat plena de paradoxes. En bona mesura, denota la situació de trànsit en la
que les societats europees es troben. Una situació que s’adiu perfectament a la
màxima de Gramsci: “La crisi apareix quan allò que és vell mor i allò que és nou no
pot néixer. En aquest interregne poden produir-se fenòmens desmesurats de la més diversa natura” (Quaderni 3, p. 311).
Una de les paradoxes de la campanya ha estat l’absència
gairebé absoluta de referències a l’ordenació del territori, l’urbanisme i les
infraestructures. No és ja que aquestes matèries no hagin aparegut en els
debats i compareixences dels candidats, sinó que tenen una presència del tot
marginal en els respectius programes. La qüestió resulta tant més cridanera pel
fet que fa ben pocs anys aquests temes es trobaven, per bé i per mal, en el
mateix centre del debat polític i ciutadà.
L’observador ben intencionat podria pensar que
les forces polítiques estatals han comprès finalment que l’ordenació del
territori i l’urbanisme són matèries que la constitució reserva de manera
exclusiva a les comunitats autònomes i que, per tant, no correspon el seu debat
en aquesta campanya electoral. Admetem-ho, tot i que no això no guardaria cap
coherència amb el fet que els candidats a les Corts de l’Estat hagin fet
nombroses propostes relatives a d’altres àmbits igualment de competència molt
majoritàriament autonòmica, com per exemple la salut o l’ensenyament.
 |
| Port de Barcelona |
L’argument no seria excusa, però, per l’escassa
rellevància que -amb algunes comptades excepcions- ha tingut en la campanya el
debat sobre les infraestructures, camp en els quals la intervenció de l’Estat
és determinant. Es tracta d’un àmbit decisiu per almenys tres tipus de raons.
En primer lloc, resulta peremptòria l’avaluació del rendiment econòmic i social
de molta de la inversió realitzada per l’Estat en l’àmbit de les
infraestructures en les darreres dècades, de les quals la xarxa de l’AVE
resulta l’exemple més vistós. En segon lloc, i en contrast amb l’anterior, caldria
discutir la forma com un programa d’inversions públiques ben articulat –en l’àmbit
energètic i ambiental, per començar- podria tenir una importància clau en la
recuperació de l’activitat econòmica. En tercer lloc, la planificació i
realització de les infraestructures té elevades connotacions polítiques, en
condicionar els fluxos de persones i mercaderies i jerarquitzar el territori
(com bé indicava, per exemple, Magdalena Álvarez, Ministra de Foment, tot
comentant l’estructura radial de l’AVE: “Estamos cosiendo España con hilos de
acero. Esa es la verdadera forma de hacer país, de defender la unidad de España:
coserla con hilos de acero”).
A Itàlia s’ha publicat recentment una obra
sobre la qüestió: Grandi e inutili. Le grandi opere in Italia, d’Antonio Fraschilla. El treball vol ser un
reportatge de tantes “grans obres” realitzades en aquell país, “molt sovint
inútils i inacabades, monuments al malbaratament, exemples de corrupció, mal govern
i simple incúria”. El text, farcit d’exemples i documentació resulta sens dubte
interessant i presenta una situació que serva innegables paral·lelismes amb
alguns episodis i iniciatives del nostre país.
Ara bé, el debat que té lloc al país transalpí
mostra també quins poden ser els perills de no orientar de manera adequada la
discussió sobre les infraestructures: contribuir a fomentar el descrèdit
genèric sobre les actuacions del sector públic; atribuir-li la exclusivitat en
el malbaratament de recursos, com si en els darrers temps el sector privat no hagués incorregut sovint en la mateixa falta, amb costos econòmics, socials i
ambientals segurament força més elevats; qüestionar també de manera genèrica la
importància de la inversió infraestructural i en obra pública.
Cal esperar que les noves legislatures que
estan a punt d’obrir-se –tant a Catalunya com en el conjunt d’Espanya- permetin
abordar de manera decidida i constructiva el debat sobre les infraestructures.
I que d’aquest debat se’n derivin polítiques que portin a utilitzar-les com
allò que poden ser: una palanca decisiva per la gestió ambiental, l’articulació
del territori i l’avenç social.
[Fotografies: O. Nel·lo]
[Fotografies: O. Nel·lo]
