diumenge, 22 de gener del 2017

David Harvey: ciutat i cultura

Després de la presa de possessió de Donald Trump a la presidència dels Estats Units s'obren un conjunt d'incògnites importants tant per al conjunt de la societat i l'economia mundials, com, específicament, per a les polítiques urbanes. En aquest context,  és segurament pertinent recuperar les reflexions de David Harvey el proppassat 14 de novembre a Barcelona.
Les notes es corresponen al contingut de la seva conferència pronunciada el CCCB sobre el tema "Ciutat i cultura: el repte del turisme". El CCCB ha posat a disposició el vídeo de la intervenció.



David Harvey
Ciutat i Cultura: el repte del turisme
Centre de Cultura Contemporània de Barcelona
14 de novembre 2016 

I.                     
El principal problema del capitalisme contemporani és assegurar la taxa de retorn del capital financer. Hi ha quantitats ingents de capital disponibles cercant una taxa de retorn alta i segura. La seva possibilitat d’obtenir-la depèn essencialment de dos factors: la velocitat de circulació del capital i la capacitat de generar demanda de béns i serveis. El tercer seria el recurs a allò que s'ha anomentat la “destrucció creativa". 
II.
El capital necessita una velocitat de circulació sempre més alta per tal de mantenir la taxa de benefici. La velocitat més desitjable seria, de fet, aquella que s’apropés a 0: és a dir, la producció de béns i serveis que desapareguin en el moment de ser consumits. El més similar a aquest tipus de mercaderia són els espectacles, que es fonen en el mateix moment en que es presencien. Doncs bé, el turisme té, en bona mesura, també aquest caràcter. És ben cert que requereix d’inversions i de permanències, però la velocitat de circulació que genera és molt ràpida. A més, podríem afegir, reposa sovint en la privatització de béns comuns, que permet una acumulació per despossessió de la col·lectivitat. Això explica el seu esclat extraordinari en moltes ciutats i països del món. No es pot abordar, doncs, la problemàtica del turisme sense tenir en compte les dinàmiques econòmiques de fons que l’impulsen.
III.
L’impacte del turisme a la ciutat ens porta a la segona qüestió: la generació de la demanda a través de la transformació de la ciutat. Com ja s’ha explicat de manera reiterada [cf. The Enigma of Capital], les estratègies territorial són cada vegada més decisives per tal de superar, en la mesura del possible, les crisis del capitalisme. Si el capital no resol les seves crisis, sinó que les desplaça en l’espai, la transformació de les ciutats i el territori li permet també generar la demanda necessària per sortir dels espirals recessius. Un dels darrers grans exemples ha estat la inversió d’obres públiques a la Xina a partir de l’any 2007 quan, davant de la crisi de demanda dels principals mercats als que adreçava les seves exportacions (EUA i Europa) –crisi que generava un gran atur i posava en perill l’estabilitat política- ha emprès la construcció de noves ciutats enormes, en bona mesura encara buides, i ha estès 12.000 km de tren d’alta velocitat en menys d’una dècada.
IV.
Aquesta estratègia “keynesiana” també pot ser, paradoxalment, la que acabi adoptant Donald Trump als EUA. Trump, que és un developer, aconseguirà potser fer allò que els republicans varen impedir a Obama: rellançar l’economia a través d’una gran inversió en obres públiques. Ho farà a través de la generació de deute, i si els republicans no li deixen fer ho pactarà amb els demòcrates i ho podrà presentar, fins i tot, com un gran acord bipartidista. Això millorarà la condició del mercat de treball i reduirà la pressió sobre la qüestió migratòria. Així, després d’expulsar aquests dos milions de persones que diu que vol expulsar de manera immediata, podria justificar el manteniment de la resta. No s’ha de descartar que pugui obtenir èxits a curt termini. Ara bé, el gran perjudicat serà el medi ambient: serà un desenvolupament lleig, brut i contaminant com mai no s’ha vist fins a la data. Es tracta d’un nou episodi del continu salt d’escala de la inversió urbana del capital per tal de generar demanda: del París del Segon Imperi a la suburbanització americana del la postguerra mundial, de les obres públiques xineses als projectes de Trump.
V.
La qüestió urbana (i territorial) es troba així en el cor de la problemàtica de la crisi capitalista. Les ciutats es construeixen i es transformen avui per invertir i no pas per viure-hi. Cal fer front a aquesta dinàmica. Cal explorar, per exemple noves formes de propietat col·lectiva del sòl i l’habitatge que donin garanties d’estabilitat residencial sense haver de passar per la propietat privada (que acaba, gairebé sempre, generant més inseguretats que les que crea). Però els moviments urbans no poden ser sectorials. No es pot resoldre per separat el problema de l’habitatge, del turisme, de l’ambient o del transport. Calen polítiques de conjunt, transversals. De la capacitat de construir moviments ciutadans aptes per avançar en aquesta direcció en depèn no només el benestar de cada ciutat concreta, sinó també la possibilitat d’aturar la dinàmica destructiva del capital a la recerca del benefici a escala mundial.

[Imatge: CCCB]