Les notes es corresponen al contingut de la seva conferència pronunciada el CCCB sobre el tema "Ciutat i cultura: el repte del turisme". El CCCB ha posat a disposició el vídeo de la intervenció.
David Harvey
Ciutat i Cultura: el repte del turisme
Centre de Cultura Contemporània de Barcelona
14 de novembre 2016
I.
El principal problema del
capitalisme contemporani és assegurar la taxa de retorn del capital financer.
Hi ha quantitats ingents de capital disponibles cercant una taxa de retorn alta
i segura. La seva possibilitat d’obtenir-la depèn essencialment de dos factors: la velocitat de
circulació del capital i la capacitat de
generar demanda de béns i serveis. El tercer seria el recurs a allò que s'ha anomentat la “destrucció creativa".
II.
El capital
necessita una velocitat de circulació sempre més alta per tal de
mantenir la taxa de benefici. La velocitat més desitjable seria, de fet,
aquella que s’apropés a 0: és a dir, la producció de béns i serveis que
desapareguin en el moment de ser consumits. El més similar a aquest tipus de
mercaderia són els espectacles, que es fonen en el mateix moment en que es
presencien. Doncs bé, el turisme té, en bona mesura, també aquest caràcter.
És ben cert que requereix d’inversions i de permanències, però la velocitat de
circulació que genera és molt ràpida. A més, podríem afegir, reposa sovint en
la privatització de béns comuns, que permet una acumulació per despossessió de
la col·lectivitat. Això explica el seu esclat extraordinari en moltes ciutats
i països del món. No es pot abordar, doncs, la problemàtica del turisme sense
tenir en compte les dinàmiques econòmiques de fons que l’impulsen.
III.
L’impacte
del turisme a la ciutat ens porta a la segona qüestió: la generació de la
demanda a través de la transformació de la ciutat. Com ja s’ha explicat de
manera reiterada [cf. The Enigma of Capital], les estratègies territorial són cada vegada més decisives per tal
de superar, en la mesura del possible, les crisis del capitalisme. Si el
capital no resol les seves crisis, sinó que les desplaça en l’espai, la
transformació de les ciutats i el territori li permet també generar la demanda
necessària per sortir dels espirals recessius. Un dels darrers grans exemples
ha estat la inversió d’obres públiques a la Xina a partir de l’any 2007 quan,
davant de la crisi de demanda dels principals mercats als que adreçava les
seves exportacions (EUA i Europa) –crisi que generava un gran atur i posava en
perill l’estabilitat política- ha emprès la construcció de noves ciutats
enormes, en bona mesura encara buides, i ha estès 12.000 km de tren d’alta
velocitat en menys d’una dècada.
IV.
Aquesta
estratègia “keynesiana” també pot ser, paradoxalment, la que acabi adoptant
Donald Trump als EUA. Trump, que és un developer,
aconseguirà potser fer allò que els republicans varen impedir a Obama: rellançar
l’economia a través d’una gran inversió en obres públiques. Ho farà a
través de la generació de deute, i si els republicans no li deixen fer ho
pactarà amb els demòcrates i ho podrà presentar, fins i tot, com un gran acord
bipartidista. Això millorarà la condició del mercat de treball i reduirà la
pressió sobre la qüestió migratòria. Així, després d’expulsar aquests dos milions
de persones que diu que vol expulsar de manera immediata, podria justificar el
manteniment de la resta. No s’ha de descartar que pugui obtenir èxits a curt
termini. Ara bé, el gran perjudicat serà el medi ambient: serà un
desenvolupament lleig, brut i contaminant com mai no s’ha vist fins a la data.
Es tracta d’un nou episodi del continu salt d’escala de la inversió urbana del
capital per tal de generar demanda: del París del Segon Imperi a la
suburbanització americana del la postguerra mundial, de les obres públiques
xineses als projectes de Trump.
V.
La qüestió
urbana (i territorial) es troba així en el cor de la problemàtica de la crisi
capitalista. Les ciutats es construeixen i es transformen avui per invertir
i no pas per viure-hi. Cal fer front a aquesta dinàmica. Cal explorar, per
exemple noves formes de propietat col·lectiva del sòl i l’habitatge que donin
garanties d’estabilitat residencial sense haver de passar per la propietat
privada (que acaba, gairebé sempre, generant més inseguretats que les que
crea). Però els moviments urbans no poden ser sectorials. No es pot resoldre per
separat el problema de l’habitatge, del turisme, de l’ambient o del transport.
Calen polítiques de conjunt, transversals. De la capacitat de construir
moviments ciutadans aptes per avançar en aquesta direcció en depèn no només el
benestar de cada ciutat concreta, sinó també la possibilitat d’aturar la
dinàmica destructiva del capital a la recerca del benefici a escala mundial.
[Imatge: CCCB]
