El dia 2 de febrer,
en la convenció nacional del Partido Popular celebrada a Valladolid, el president del govern espanyol es referia a la necessitat d’una aliança entre tots els
espanyols per tal de competir plegats en “ese
mundo globalizado y competitivo que encontrarán nuestros hijos; un mundo cada
vez con menos fronteras y más integración. Ese es el signo de los tiempos y
Cataluña no puede quedar al margen de esa realidad”. Tot just dues setmana
més tard, el seu ministre de l’Interior havia de donar explicacions en el
Congrés dels Diputats per la mort de quinze persones que tractaven de superar
la tanca de la frontera espanyola a Ceuta.
La Lliga Nord voldria
establir, a Itàlia, fronteres per tal d’emancipar les regions de la Vall del Po
de la resta del país. El dia 9 de febrer, ha vist com, després del referèndum celebrat
a Suïssa, molts treballadors nord-italians transfronterers, potser alguns d’ells
votants o potencials votants de la seva formació, poden trobar majors
dificultats a l’hora de treballar a Suïssa. Tanmateix, el diputat europeu de la Lliga Mario Borghezio utilitza la decisió dels ciutadans helvètics per tal d’imaginar
“com seria una Padània lliure”, un
país que, tot tancant les portes a la immigració, esdevindria “lliure, pròsper i net, com Suïssa precisament”.
El dia 13 de
febrer, el ministre de finances del Regne Unit, George Osborne, ha afirmat que,
en cas d’independizar-se, Escòcia deixaria de compartir de la lliura esterlina
com a moneda: “La lliura no és un actiu que es pugui dividir entre dos països després
d’una ruptura, com si fos una col·lecció de discs. Si Escòcia deixa el Regne
Unit deixa la lliura esterlina”. Al mateix temps, els partidaris de la
independència consideren que seria convenient conservar la lliura o fins
adoptar l’euro, tot i que això suposaria, clarament, una limitació de la
sobirania escocesa.
Un huracà de pulsions
nacionalistes colpeix Europa en plena crisi econòmica i social. En part, la
ventada procedeix de territoris com Flandes, Escòcia o Catalunya, on prenen força moviments ciutadans que reclamen el dret de disposar d’un Estat propi. En part, l’alimenta
el nacionalisme que s’expressa a través de la voluntat d’enfortiment dels
Estats existents, un tipus de nacionalisme peculiar, que, precisament perquè s’ha
d’enfrontar sovint als nacionalismes emergents, nega la pròpia condició i es
reclama portador de valors universals. Tant uns com els altres posen el tema de
les fronteres, qüestió geogràfica per antonomàsia, en el centre del debat.
Un debat que, que
com es pot veure en els exemples esmentats més amunt, és ben ple de paradoxes:
els que propugnen la creació de nous Estats, i noves fronteres, es mostren, en
ocasions, favorables d'integrar-se a la Unió Europea, cosa que, en principi,
suposa una limitació a la sobirania estatal; i els que, des dels Estats
constituïts, critiquen la voluntat dels nacionalismes emergents d’"aixecar fronteres" són, en la
majoria dels casos, ferms defensors d'una Europa basada en els Estats i
partidaris de l'enfortiment de les fronteres externes de la Unió.
Zygmunt Bauman ho ha explicat així: "La nostra present obsessió amb les fronteres
és el producte de la desesperada esperança que puguem separar-nos de vagues
amenaces indeterminades, de les quals el món en què vivim sembla saturat. En
breu, hom podria dir que la nostra
actual obsessió per les fronteres procedeix del caràcter irrealitzable de les
nostres esperances, del fet que estem tractant desesperadament de trobar
solucions locals a problemes de procedència global, tot i que aquestes
solucions no existeixen ni poden ser trobades. Només poden donar-se solucions
globals a problemes globals. Però aquestes solucions globals es troben, ara per
ara, fora del nostre abast " (New
Frontiers and Universal Values, Barcelona, Centre de Cultura Contemporània,
2004, p. 29-30).
[Foto: Reuters]
