Georg Simmel concebia l’arquitectura com “la
més sublim de les victòries de l’esperit sobre la natura”, ja que, a través d’un
projecte concebut per la voluntat humana, l’arquitectura aconsegueix que la matèria
es plegui a les seves exigències fins a assolir una utilitat, una estètica i un equilibri perdurable. Ara
bé, afirmava, tal perfecció te el seu contrapunt en la imatge de les ruïnes:
“Aquest singular equilibri entre la matèria, mecànica, inert, que resisteix
passivament la pressió, i l’esperit, que afaiçona, que apunta a les altures,
desapareix tan aviat com l’edifici cau. Llavors, les forces purament naturals
es sobreposen a l’obra de l’home: l’equilibri entre natura i esperit,
representat en l’edifici, s’escora a favor de la primera. Aquest desplaçament
produeix una tragèdia còsmica que, així ho sentim, llença les ruïnes a les
ombres de la melancolia; l’enrunament apareix com una venjança de la natura per
la violència a la que la va sotmetre l’esperit al pretendre conformar-la al seu
projecte”.
Acaba de publicar-se Urbanoporosi. Sabadell i els silencis urbans, una obra que, per
diverses raons, fa pensar en les reflexions, tan suggeridores, del filòsof
alemany. El llibre és fruit de la tasca del col·lectiu (Sa)badall, integrat per
la fotògrafa Berta Tiana i pels geògrafs Bernat Lladó i Maties Serracant. Els
autors, varen realitzar una acurada exploració de la ciutat vallesana amb l’objectiu
de descobrir-ne i inventariar-ne els “buits urbans”, és a dir, els solars,
habitatges, naus, locals o equipaments que, tot ocupant com a mínim una
parcel·la, es trobessin palesament abandonats, en venda o en lloguer. D’aquesta
tasca en va sortir una quantificació (1.238 parcel·les -equivalents a 74 ha- i 218 locals), una cartografia i una col·lecció de fotografies d’excel·lent factura, els quals varen donar origen a una exposició a l’Aliança Francesa
de Sabadell durant la primavera de l’any
passat, exposició que fou acompanyada d’un cicle de debats ciutadans. Són
aquests materials els que, juntament amb sengles textos dels autors, s’apleguen
ara en el llibre.
Com dèiem, les imatges de les cases angleses
abandonades, els balcons esbatanats, les portes tapiades, la vegetació que ja s’insinua
en teulades i baixants, poden portar cap a les “ombres de la melancolia”. Un
sentiment semblant al que susciten les imatges de les urbanitzacions iniciades
en el període del boom immobiliari i deixades sense acabar, tan ben copsades
per Julia Schulz-Dornburg, en les seves Ruinas modernas. Però, com en el cas de l’arquitecta alemanya, els autors no s’aturen pas en
aquest sentiment més o menys delinqüescent. Al contrari, l'estat de coses descrit, que no és de cap manera privatiu de la seva ciutat, els sembla alhora una
ofensa i una oportunitat. Així, analitzen els orígens dels buit urbans, relacionen la seva existència
amb els cicles econòmics i amb l’estructura de la propietat, denuncien el malbaratament
del patrimoni i exigeixen de la societat i de les administracions públiques una
reacció per tal de reutilitzar-los en benefici de la col·lectivitat. Advoquen
doncs no per la nostàlgia, sinó per una “nostàlgia reflexiva” que mou a la
proposta i a l’acció. Una acció que permeti fer front a la formidable paradoxa
de que, mentre tantes famílies tenen enormes dificultats a l’hora d’accedir a (o
de mantenir) l’habitatge, “Espanya és” –segons José Manuel Naredo- “líder
europeu en la destrucció, per demolició o ruïna, del seu propi patrimoni
immobiliari”.
