 |
| Joaquim Sunyer, Mediterrània (1910-1911) Col·lecció Carmen Thyssen |
Com en d’altres
estius s’ha tornat a encendre en les darreres setmanes el debat recurrent sobre
la degradació dels costums a les destinacions turístiques balears. Alguns
indrets, com Magaluf i S’Arenal han saltat a les primeres pàgines de la premsa,
Bild i The Times intercanvien retrets tot assignant respectivament a
anglesos i alemanys (és a dir, a l’altre)
els comportaments més necis i degradats, mentre les autoritats locals prometen
prendre les mesures oportunes per tal de “netejar” la imatge dels llocs
esmentats.
De fet, es tracta
d’un debat tan vell com el mateix turisme modern, que, entre d’altres
implicacions, té relació directa amb la configuració de l’imaginari col·lectiu
sobre el paisatge dels espais costaners. Qui visiti, per exemple, aquests dies
la magnífica exposició de la col·lecció Carmen Thyssen al Monestir de Sant Feliu
de Guíxols trobarà exposades a la mateixa sala dues pintures, executades
pràcticament en el mateix moment, que reflecteixen dues visions del tot
contraposades del paisatge costaner: Mediterrània
de Joaquim Sunyer (1910-1911) i Bathers
on a Beach de Walt Kuhn (1915). La primera presenta l’ideal noucentista de
l’equilibri classicista que trobaria en la costa mediterrània la seva expressió
més alta, mentre la segona mostra la utilització de la platja com a espai de
gaudi i oci.
 |
| Walt Kuhn, Bathers on a Beach (1915) Col·lecció Carmen Thyssen |
Es tracta, prou
que es veu, de l’oposició ja descrita per l’historiador Alain Corbin a Le territoire du vide: L'occident et le
désir du rivage (1750-1840): la contraposició entre la visió del
litoral com a lloc de contacte amb allò que és sublim, ideal i transcendent –la
imatge de Courbet a la platja de Palavas, per entendre’ns- i aquella mirada que
en fa un espai dionisíac de disbauxa i fins de corrupció dels costums
–la trilogia de “martinis, coca-cola i
desnudeces” amb la que un conegut prelat va voler anatemitzar durant el
franquisme la Costa Daurada. Llorenç Villalonga, a Mort de dama, ja va retratar amb sarcasme aquestes visions
contradictòries en els mateixos orígens del turisme balear: “A Pollença - això és simbòlic- un llamp
acaba de destruir el romàntic pi que va immortalitzar un poeta gloriós. Al
mateix lloc on el tità desafiava els elements, les estrangeres banals riuen amb
rialles argentines i lleugeres, en maillot de bany. L'augusta majestat dels
paratges es veu torbada per la dinàmica dels esports, els indecorosos balls
moderns i les veus en llengües estranyes”.
Més enllà de
constatar els orígens antics i el caràcter recurrent de la polèmica, cal
assenyalar-ne al nostre
entendre, tres altres aspectes. En primer lloc, resulta evident el fariseisme dels qui s'escandalitzen per descobrir a Mallorca allò que, sense que se n’exclamin, ocorre cada dia en tots els barris de totes les seves ciutats –la
banalització de les relacions personals, la mercantilització del sexe, la
submissió de la dona, l’abús de l’alcohol. Allò que
mou escàndol no són doncs els costums, sinó la seva exhibició
desinhibida. En segon lloc, és de subratllar el caràcter eminentment classista de
les crítiques, que entronca de manera directa amb els recels envers les
vacances pagades i el loisir populaire
que fou, com és sabut, una de les conquestes destacades del moviment obrer del
segle passat. No deu ser pas casualitat que just en el moment en el que tantes
d’aquelles conquestes s’estan posant en qüestió es vulgui estigmatitzar el lleure low cost dels qui menys tenen, a base d’identificar-lo
amb imatges de degradació sexual i personal. Finalment, cal destacar l’impacte
d’aquesta dualitat d’imaginaris i d’usos del territori en la configuració
física del paisatge costaner, en el qual s’aprecia una separació creixent entre
els espais d’”alta qualitat” estètica i ambiental, reservats només a uns pocs i
els indrets banals destinats a la massa.
La polèmica sobre el caràcter del paisatge costaner és, prou que es veu, un debat interessant i interessat, davant del que qualsevol observador atent acabarà convenint que l’origen dels problemes no radica en els llocs ni en els paisatges, sinó en les contradiccions, l’imaginari i els valors dominants de la societat que els afaiçona i els utilitza.
 |
| Gustave Courbet, Le bord de la mer à Palavas (1854) Musée Fabre, Montpellier |
La polèmica sobre el caràcter del paisatge costaner és, prou que es veu, un debat interessant i interessat, davant del que qualsevol observador atent acabarà convenint que l’origen dels problemes no radica en els llocs ni en els paisatges, sinó en les contradiccions, l’imaginari i els valors dominants de la societat que els afaiçona i els utilitza.
