dilluns, 13 de juliol de 2020

Viatge al país de la utopia camperola

Alexander Txaianov (1888-1937)
Ara que, arran de l'epidemia, torna a prendre força el debat sobre els perills del procés d'urbanització i les eventuals virtuts del "retorn al camp" pot resultar útil recordar els antecedents històrics d'aquest debat, no fos cas que, un cop més, creguéssim que som els primers en abordar-lo. En particular, podria ser convenient rellegir aquelles aportacions que, en comptes de concebre la re-ruralització de la societat com un retorn al passat, han volgut especular sobre com podria ser una societat amb tecnologia i cultura modernes de caràcter no urbà.
Entre aquestes visions destaca l'aportació d'Alexander Txaianov (Moscou, 1888-Alma Ata, 1937), destacat economista agrari que ocupà càrrecs de responsabilitat en l'administració estatal de la Rússia soviètica. Procedent del tronc naródnik, mantinguè una actitud crítica amb la política agraria dels bolxevics i acabà sent executat per ordre de Stalin.
Com és sabut, els naródniki, o populistes, defensaven la idea de que Rússia no tenia perquè repetir el desenvolupament social marcat per l'experiència capitalista d'Europa occidental. Alguns dels seus dirigents es decantaren cap a posicions contràries a la revolució de 1917, però d'altres s'hi implicaren, disputant als bolxevics l'exclusivitat en el seu impuls i gestió. Part d'aquests, com Txaianov, propugnaven la noció de que el la societat russa podria "saltar" fases en el desenvolupament històric i que la comuna rural pagesa podia ser la base de la societat socialista. Així, el camperolat, en comptes de descompondre's en petita burgesia agrària i proletariat, tal com preveia Lenin a El desenvolupament del capitalisme a Rússia (1899), esdevindria una classe amb interessos i capacitat d'actuació pròpia.
D'aquesta manera, el camperolat, que en el moment de la revolució constituïa la gran majoria de la població russa, més que un aliat incòmode, subaltern i minvant del proletariat dirigent, es convertiria en un subjecte social transformador autònom. El camí, passaria per la progressiva socialització de la terra i la constitució de cooperativa agràries per a la seva gestió. Els postulats del moviment tingueren el seu moment de plenitud en el període de la NEP, però, com és sabut, els plantejaments populistes i el Partit Social Revolucionari que els representava acabaren derrotats i els seus dirigent anorreats.
L'obra teòrica de Txaianov va restar en l'oblit durant molts anys, tot i que ha tornat de manera intermitent a l'actualitat diverses vegades, la darrera arran dels debats sobre l'"agricultura de proximitat" i la "sobirania alimentària". Ara fa un parell d'any, Ediciones RyR en va publicar a Buenos Aires una nova traducció castellana de Viatge del meu germà Alekséi al país de la utopia camperola. Es tracta d'una breu obra, en la que l'autor, mitjançant un relat de caràcter utòpic, exposa el seu programa polític i la visió de com seria la societat en la que hagués triomfat la revolució camperola. Publicat inicialment a Moscou l'any 1920, n'hi havia hagut una anterior traducció castellana a Mèxic, amb un pròleg de l'antropòleg Roger Bartra ("La sociedad rural contra el poder urbano"). L'edició a la que ens referim s'obre amb un interessant estudi introductori d'Eduardo Sartelli ("El persistente encanto del populismo agrario: Aleksander Chayanov y los problemas de la revolución socialista") i inclou, com a apèndix, "Qué és la qüestió agrària?" (1917), un dels principals textos teòrics de l'autor. Aquí ens volem centrar en la forma com Txaianov aborda la qüestió de la desurbanització en la utòpica societat camperola.
Com a bon relat utòpic, la narració s'inicia amb un desplaçament temporal inexplicable: Alekséi Kremniov, un revolucionari soviètic, és transportat, a través d'un salt temporal inversemblant, des de la Moscou d'inicis del anys '20 fins al de 1984 (casualment la data d'una altra visió del futur, distòpica en aquest cas, que anys més tard esdevindria famosa). El primer que el sobta és la imatge que observa des de la finestra: "A sota s'estenia una ciutat. Sens dubte era Moscou [...] Una vista ja coneguda feia molts i molts anys. Però com havia canviat tot al seu voltant! Havien desaparegut les moles de pedra que abans cobrien l'horitzó, mancaven conjunts arquitectònics sencers [...] En canvi, tot el voltant estava inundat de jardins. Frondoses arbrades omplien l'espai gairebé fins al mateix Kremlin, tot deixant enmig solitàries illes de conjunts arquitectònics. Els carrers arbrats travessaven aquella mar verda que ja es tenyia de groc. Hi fluïa un viu torrent de vianants, autos, carruatges. Tot respirava una frescor palpable, un ànim confiat".
Poc després, els habitants del domicili on ha anat a raure, que resulten pertànyer a una família dirigent de la nova societat, li expliquen les raons de la transformació de la capital en aquesta imatge (que per a qualsevol urbanista evocarà, sens dubte, les visions de la ciutat-jardí de Ebenezer Howard). Així, li exposen que l'any 1934, quan els partits camperols prengueren el poder, varen decidir aniquilar les ciutats: "El govern [...], al que una experiència de llargs anys havia convençut del perill que representaven per al règim democràtic les grans concentracions urbanes, va decidir prendre una mesura revolucionària i, en el Congrés dels Soviets, va promoure el decret sobre l'aniquilació de les ciutats de més de 20.000 habitants. Per descomptat, el més difícil va ser aplicar aquest decret a Moscou, que en els anys '30 superava ja els quatre milions d'habitants. Però l'obstinada tenacitat dels líders i la potencia tècnica del cos d'enginyers van permetre acomplir aquesta tasca en el termini de 10 anys [...]. Les fàbriques varen anar sent evacuades poc a poc per tota Rússia, cap a nous nodes ferroviaris. Cap a 1937 els carrers de Moscou van començar a buidar-se [...] Centenars de gratacels moscovites varen ser demol·lits i sovint va caldre recórrer a la dinamita [...] L'any 1937 els més audaços dels nostres líders, deambulant per la ciutat en runes, estaven disposats a prendre's a sí mateixos per vàndals a la vista del quadre de devastació que oferia la ciutat".
Llegida en els anys '20 aquesta espècie de "ruralització" forçada podia semblar la imatge invertida e la "proletarització" compulsiva impulsada pels bolxevics a través de les col·lectivitzacions forçoses i els intents de industrialització accelerada. Al lector contemporani li evocarà, de manera ineludible, l'experiència tràgica de Khmers rojos cambodians. En la utopia de Txaianov, les coses són però diferents. És ben cert que la població permanent de la capital s'ha reduït molt, però aquesta segueix complint part de les seves funcions, al servei ara de la societat camperola: "Prengui Moscou, té 100.000 habitants però hi ha hotels per a quatre milions, a les capitals de província per 10.000 habitants hi ha hotels per a un milió, i gairebé mai estan buits. Les vies de comunicació tenen tals característiques que cada camperol al cap d'una hora o una hora i mitja pot estar en la seva ciutat i sovint la visita".
Moiséi Yákovlevic Ginzburg (Minsk,1892-Moscou,1946)
En la realitat històrica, a inicis dels anys '30, els "desurbanistes" soviètics, amb Moiséi Ginzburg al capdavant, haurien de proposar la dissolució de la ciutat tot seguint un altre camí: a través de la ubicació dispersa de la industria sobre les vies de comunicació. Tal com explicà el mateix Ginzburg en la seva cèlebre polèmica amb Le Corbusier, això implicava estendre el sistema i la cultura urbana sobre el tot el territori, amb la finalitat d'acabar amb la dualitat camp/ciutat (i per tant camperolat/proletariat). La proposta de Txaianov sembla apuntar cap a la mateixa finalitat, però pel camí invers, és a dir, estenent el camp cap al territori que havia estat la ciutat i posant-lo al seu servei: "Abans la ciutat es bastava a ella mateixa i el camp no era més que el seu pedestal. Ara, si es vol, no hi ha ciutats com a tals, sinó un lloc que serveix de node per a les relacions socials. Cada una de les nostres ciutats no és més que un lloc de reunió, la plaça central del districte. No és un lloc per viure, sinó per celebracions assemblees i d'altres afers. Un punt, no una entitat social".
El debat sobre camp i ciutat que trobem en les pàgines del diaris d'aquests dies era ja ben viu a l'Europa de fa un segle. Ho era en els contextos més diversos: a la Itàlia feixista, a la Catalunya de la dictadura de Primo i la Segona República, i, com veiem, a la Rússia soviètica. A diferència dels exemples italià i català, on els debel·ladors de la ciutat solien inscriure's en l'àmbit del pensament més estrictamente reaccionari, la utopia de Txaianov contenia tant elements clarament conservadors (com la desconfiança envers els proletariat urbà), com referències i elements progressius (com la socialització de la terra).
Moltes coses han canviat des de llavors. Però els dos conceptes territorials, camp i ciutat, tan carregats de simbolisme i contingut ideològic, segueixen vehiculant la pugna entre els interessos i els projectes polítics dels diversos grups socials.