El dia 25 de juliol de l’any 2006, el Govern de la Generalitat de Catalunya va aprovar definitivament el Pla Territorial de l’Alt Pirineu i l’Aran (PTAPiA), el primer instrument d’ordenació del territori propi del que han disposat aquestes terres. Es tracta, a més, d’una eina que havia estat llargament reclamada des de la societat pirinenca. Ara, quan estan a punt d’acomplir-se vint anys de la seva vigència, resulta del tot convenient fer un balanç de la seva aplicació, a la llum del canvis que les valls pirinenques han conegut en les dues darreres dècades i els reptes que caldrà afrontar en el futur.
Una eina
llargament esperada
El territori de l’Alt Pirineu i
l’Aran (APiA) va conèixer transformacions decisives al llarg del segle XX, que
arribaren al seu punt més crític entre finals dels anys cinquanta i mitjans
dels setanta. En aquesta període, l’agricultura i la ramaderia -que
tradicionalment havien estat les activitats econòmiques principals- varen
conèixer un retrocés decisiu i l’ocupació vinculada a la producció d’energia,
una vegada realitzades les grans obres hidroelèctriques, va començar a
declinar. D’aquesta manera, l’any 1975 la població de l’Alt Pirineu català va
quedar reduïda a poc més de 60.000 habitants, prop de la meitat de la que hi
vivia a mitjans del segle XIX. El despoblament tingué com a conseqüència
l’afebliment de les estructures socials, així com l’abandonament de moltes
terres de conreu, l’avenç del forest i la pèrdua de patrimoni construït. És
cert que, en les dècades posteriors, l’aparició de noves activitats
econòmiques, va permetre aturar el drenatge demogràfic. Però aquesta represa, en
estar basada de manera gairebé exclusiva en l’expansió poc ordenada del turisme
i la construcció, provocà el sorgiment de noves problemàtiques socials i
territorials.
En aquest context, des de l’APiA s’havia
reclamat, en reiterades ocasions, la necessitat de disposar d’instruments
d’ordenació del territori específics. Així, ja a inicis dels anys setanta, varen
sorgir el Grups de l’Alt Pirineu, que reclamaven polítiques i planificació que
fessin possible la millora de les comunicacions, el sorgiment de noves
activitats econòmiques, la dotació de serveis, l’accés a l’habitatge, la
conservació del patrimoni i la gestió del medi natural. El moviment va fer
sentir la seva veu en les sessions del Congrés de Cultura Catalana celebrades,
precisament, a la Seu d’Urgell, l’any 1976, i varen aconseguir alguns èxits,
com l’aprovació de la Llei d’Alta Muntanya pel Parlament de Catalunya, l’any
1983. Corrent el anys, el 1999, es va impulsar també l’elaboració d’unes Bases
per al Pla Estratègic de l’Alt Pirineu.
Tanmateix, el desplegament de la
llei de Muntanya a través dels anomenats Plans Comarcals de Muntanya tingué un
èxit escàs i les propostes per al Pla Estratègic quedaren sense resposta per
part de l’administració de la Generalitat. Les dificultats també s’acumulaven
pel costat dels instruments d’ordenació del territori, essencials per a la
gestió de les infraestructures, l’urbanisme i el medi ambient al Pirineu (i
arreu). El Parlament de Catalunya havia aprovat l’any 1983 la Llei de Política
Territorial, que preveia l’elaboració d’un Pla Territorial General i d’un Pla
Territorial Parcial per a cada una de les grans àrees que integren Catalunya. Va
caldre, però, esperar dotze anys, fins el 1995, per tal de veure aprovat el Pla
Territorial General de Catalunya, i, a més, aquest, a l’hora establir els
àmbits per als futurs Plans Territorials Parcials, negava un àmbit propi per
l’APiA: n’adscrivia cinc comarques a l’àmbit de Ponent (juntament amb les
Terres de Lleida) i la Cerdanya a la Catalunya central.
L’avenç cap a l’adopció d’un instrument específic d’ordenació per a l’APiA no va començar a redreçar-se fins l’any 2001, quan el Parlament de Catalunya, a instàncies de l’oposició, va rectificar la llei del Pla Territorial General i va reconèixer les sis comarques de l’APiA -Alt Urgell, Alta Ribagorça, Aran, Cerdanya, Pallars Jussà i Pallars Sobirà- com a àmbit funcional específic per a la planificació territorial. Així, quan l’any 2004, el govern de la Generalitat presidit per Pasqual Maragall creà el Programa de Planejament Territorial amb l’objectiu d’elaborar tots els plans territorials pendents, no només es va incloure el Pla de l’APiA, sinó que aquest fou en primer en aprovar-se.
Les propostes
del Pla: protegir els espais oberts, enfortir la xarxa urbana i millorar les
comunicacions
El propòsit principal del PTAPiA
consisteix en ordenar els tres sistemes que constitueixen el canemàs bàsic per
a la funcionalitat i la sostenibilitat del territori: els assentaments humans, els
espais oberts i les infraestructures de comunicació. Per això estableix normes
d’aplicació directa i directrius per al planejament urbanístic que han de ser
seguides obligatòriament a l’hora de redactar els plans d’ordenació de cada
municipi. Convé recordar breument els objectius del Pla ja que, tot i la seva
importància, resulten en molts casos poc coneguts per la societat pirinenca.
Pel que fa als espais oberts, el
Pla parteix de la noció de que aquests constitueixen un factor de
competitivitat territorial de primer ordre per a l’APiA, ja que li permeten de disposar
d’un seguit de valors patrimonials, de recursos ambientals i d’atractius
turístics fonamentals per al seu desenvolupament i la qualitat de vida dels
seus habitants. Per això, es proposa de protegir aquests espais de la
fragmentació, la degradació i la dispersió de la urbanització, amb la finalitat
de preservar la biodiversitat del medi, els sòls agrícoles i els valors del
paisatge pirinenc. A aquests efectes, el PTAPiA no només ratifica la protecció
dels espais naturals ja classificats, sinó que els integra a través d’una xarxa
de connectors. Així, estableix que el 72,1% del territori de l’àmbit ha de ser
considerat de protecció especial a efectes urbanístics: 36,2% per ser ja espais
naturals protegits, 34,6% pels seus valors naturals i com a connectors i 1,2%
per ser sòls d’especial valor agrícola.
Necessitat
d’un balanç després de 20 anys de transformacions intenses
Transcorregudes gairebé dues
dècades des de l’aprovació del PTAPiA resulta del tot convenient elaborar un
balanç sobre quins han estat la seva utilitat i els seus efectes, així com debatre
la necessitat, si s’escau, d’adaptar-lo a les noves exigències de la societat
pirinenca i els reptes ambientals. Per això, és imprescindible que tant la
Generalitat, com els governs locals i els moviments cívics pirinencs realitzin
una avaluació del rendiment del PTAPiA durant aquestes darreres dècades i la
seva incidència en la transformació del territori pirinenc. Vegem, breument,
alguns del elements que, al nostre entendre, hauria de contenir aquest balanç.
La primera qüestió a considerar
és, òbviament, l’evolució del poblament i la seva relació amb el
desenvolupament urbanístic. Com és sabut, la població pirinenca ha passat de
70.986 habitants l’any 2006 a 76.643 el 2024. Es confirma, doncs, l’existència
d’una certa represa demogràfica que ha permès que -tot i el gran creixement de
la població catalana en aquestes dues dècades- l’APiA pràcticament no hagi
perdut pes relatiu sobre el conjunt del país. Aquesta evolució encara resulta
més positiva si es té en compte que, segons l’Institut d’Estadística de
Catalunya, la població que realment utilitza el territori pirinenc és força més
elevada, fins al punt que en alguna comarca, com el Pallars Sobirà, la població
real durant el tercer trimestre de cada any pràcticament dobla la que hi està
empadronada.
En aquest context, el PTAPiA ha
demostrat ser un instrument de notable utilitat a l’hora d’orientar i enfortir
el planejament urbanístic municipal. En primer lloc, l’existència del Pla
Territorial va permetre que, l’any 2009, la Generalitat aprovés directament el
planejament dels 25 municipis pirinencs que, tot i els anys transcorreguts des
del restabliment de la democràcia, no disposaven encara de cap figura de
planejament urbanístic general. Així mateix, el govern de la Generalitat va
aprovar Plans Directors Urbanístics per coordinar el planejament en les
comarques del Pallars Sobirà (2008), la Cerdanya (2008) i l’Aran (2010).
Finalment, les directrius establertes en el PTAPiA van ser la base per a la
revisió dels planejaments municipals desmesurats aprovats en períodes anteriors
i extingir el desenvolupament de 345 ha de sòl urbanitzable, que resultava
clarament insostenible (Pla Director Urbanístic de sòls no sostenibles de l’AP,
2020).
Ara bé, per dur a terme el balanç complert de l’eficàcia del PTAPiA en aquest camp, caldrà disposar de dades sobre l’evolució del conjunt del planejament urbanístic de l’àmbit i la seva subjecció a les directrius establertes en cada cas per al Pla. Caldrà també conèixer l’evolució real dels usos del sòl i, en particular, l’increment de la superfície de sòl artificialitzat. Serà necessari, així mateix, realitzar una anàlisi aprofundida de l’evolució del mercat de l’habitatge en les dues darreres dècades, que ha esdeviongut un dels principals problemes per a la població de l’APiA, així com del conjunt de Catalunya.
El segon tema que una avaluació
del PTAPiA haurà d’abordar és l’evolució dels espais oberts. Si bé és cert que bona
part dels espais naturals de l’àmbit gaudien de protecció amb anterioritat a
l’aprovació del Pla (Parc Nacional d’Aigües Tortes, 1955; Parc Cadí-Moixeró,
1983; Parc de l’Alt Pirineu, 2003; etc.), no hi ha dubte que la seva vigència
ha contribuït a consolidar la preservació d’una xarxa de connectors essencials
per a la seva biodiversitat i per a la qualitat ambiental del conjunt de l’àmbit.
De tota manera, un balanç aprofundit de la utilitat del PTAiP haurà d’incloure l’estudi
de l’evolució de les cobertes de sòl en aquests espais. Només així es podrà
mesurar fins a quin punt s’estan mantenint els usos agrícoles i ramaders,
establir la dimensió de l’avenç del forest, valorar la preservació del mosaic
territorial i del paisatge, així com avaluar l’impacte d’usos antròpics com les
instal·lacions per a la producció d’energia.
El sistema de comunicacions
terrestres és tercer i darrer tema que el balanç del PTAPiA ha d’abordar de
manera peremptòria. En les dues darreres dècades s’han dut a terme algunes de
les actuacions viàries previstes en el Pla, com les millores del accessos al
coll de Comiols, el condicionament de diversos trams de la C-14 o la variant
d’Esterri d’Àneu. S’ha millorat així mateix de manera molt notable el servei
ferroviari entre Lleida i la Pobla de Segur, mentre persisteixen problemes
gravíssims, tot i les inversions realitzades, en la línia de Puigcerdà i la Tor
de Querol. Una avaluació completa de la situació de les infraestructures de
comunicació a l’APiA haurà de tenir en compte quina ha estat l’evolució de la
accessibilitat de l’àmbit pirinenc respecte el seu entorn, al sud i al nord de
la Serralada, la seva connectivitat interna (en especial pel que fa a les
comunicacions transversals) i el desplegament de les comunicacions digitals
sobre el conjunt del territori.
A finals del primer quart del
segle XXI, l’Alt Pirineu i l’Aran es troben davant de noves oportunitats
(l’extensió de les xarxes digitals, l’increment de la mobilitat de la població)
i nous reptes (l’acceleració del procés de canvi climàtic, la problemàtica de
l’habitatge). Per tal d’aprofitar les primeres i fer front als segons, la
gestió del territori pren una importància de crucial. El PTAPiA ha mostrat, al
llarg de vint anys de vigència, la seva utilitat en aquesta comesa. Per això,
cal ara fer un balanç acurat de les seves potencialitats i, a la llum de les
transformacions i les necessitats actuals del territori pirinenc, projectar-lo
cap al futur.
