En les darrers mesos, ha sorgit amb força el debat sobre la connexió entre la
densitat
urbana i la problemàtica de l’accés a l’habitatge. Així, davant de l’alta demanda d'habitatge insatisfeta, diverses autoritats -el president de la Generalitat, la Consellera de Territori, l'alcalde de Barcelona, l'arquitecta en cap de la ciutat- han propugnat la necessitat d'elevar les densitats urbanes com a forma d'augmentar l'oferta d'habitatge.
Tot i que les modificacions normatives que haurien de fer possible aquests propòsits encara no s'han acabat de concretar, els increments de densitats proposats podrien obtenir-se a través de mesures com les següents:
a)
En el sòl urbà consolidat, executar tota
l’edificabilitat existent i no realitzada, impulsar canvis d’ús (de comercial a
residencial per als locals de planta baixa, per exemple, o d’oficines a
residencial), permetre subdivisions d’unitats d’habitatge, i, fins i tot,
incrementar les edificabilitats existents (sobre sòls dotacionals i d’altres).
b)
En sòl urbanitzable, incrementar les edificabilitats
previstes i revisar les superfícies de les unitats d’habitatge.
 |
| Londres 1870, G. Doré |
Tradicionalment, en el camp de l’urbanisme, la densitat
elevada havia estat vista més aviat com unproblema. De fet, en la ciutat europea,
l’urbanisme contemporani va néixer, en bona mesura, per donar resposta als
problemes que la concentració exacerbada de població i activitat comportaven:
congestió, salubritat, preus de l’habitatge, manca d’espai per a equipaments i
serveis. “If any one wishes to see in
how little space a human being can move, how little air – and such air! – he
can breathe, how little of civilisation he may share and yet live, it is only
necessary to travel hither”, denunciaria
Engels en descriure la situació dels
barris obrers de Manchester el 1844. Així mateix, Ildefons
Cerdà, tant en la
Monografia
Estadística de la classe obrera en Barcelona (1856), com a la
Teoria
general de la urbanización (1867) relacionava de manera directa la densitat
amb l’elevada mortalitat de la població urbana: “a medida que va disminuyendo
la superficie urbana que toca por habitante, se va aumentando la mortalidad de
la población". Cerdà va calcular que una densitat demogràfica moderada era
la clau per a la salut pública, establint un model teòric de ciutat amb un
màxim de 250 habitants per hectàrea, molt lluny de les densitats asfixiants de
la Ciutat Vella
 |
Reivindicació de zones verdes a l'España Industrial:
"Els gratacels ens ofegarien" [Foto: El Periódico, 1980] |
La fase concentradora del procés urbanitzador (o
“implosiva”, per dir-ho com
Henri Lefebvre) arribà al seu paroxisme
entre finals dels anys cinquanta i inicis dels setanta del segle passat. No és
doncs sorprenent la lluita contra la densitat urbana exacerbada fos una de les preocupacions principals del planejament
urbanístic. Així, el Pla General
Metropolità de 1976 tenia com un dels seus objectius principals reduir les densitats
edificatòries excessives i corregir els desequilibris urbanístics derivats del
creixement accelerat i especulatiu dels anys 1950-1970, en especial a través de
l’establiment de standards urbanístics en matèria equipaments i la defensa de
les previsions de zones verdes.
El PGM fou aprovat, tanmateix, en el moment en que la
fase implosiva del procés d’urbanització, i arribava a la seva fi i s’anunciava
la tendència a la dispersió urbana que, en bona mesura, ha estat la tendència
dominant en els darrers cinquanta anys. Així es va començar a fer palès que, si
els problemes associats a la densitat urbana massa elevada eren greus, els que
podia generar la generalització de la baixa densitat no ho eren menys: consum
excessiu de sòl, fragmentació dels espais naturals, transformació del paisatge,
exacerbació de la mobilitat privada, increment del cost de les infraestructures
i els serveis, impuls de la segregació residencial,... Així, en els Criteris dePlanejament Territorial adoptats a Catalunya l’any 2006, pot llegir-se que "el Govern de la Generalitat propugna la virtut dels creixements en contigüitat,
de la densitat enraonadament elevada, de la distinció clara entre l’espai
construït i l’espai obert. És a dir, davant la dispersió, compacitat”
Algunes
cauteles conceptuals i metodològiques
Des del punt de vista urbanístic, ambiental i polític, el debat plantejat resulta, sens dubte, interessant. Tanmateix, cal concorre-hi amb algunes cauteles:
a)
En primer lloc pel que fa a les dades. S’ha afirmat,
per exemple, de que Barcelona va arribar a tenir |
L'Hospitalet de Llobregat, 23.000 habitants/km2
En la imatge: barri de la Florida
[Foto: Generalitat de Catalunya]
|
1,9 milions d’habitants l’any
1979. Això, simplement, no és cert. N’hi ha prou en anar a les sèrieshistòriques del IDESCAT per tal de comprovar-ho. La ciutat, que l’any 1950
tenia 1,4 milions va arribar a un sostre poblacional l’any 1975 1.751.000
habitants i llavors es va estabilitzar en la dècada següent, fins arribar a un
màxim de 1,770.000 habitants l’any 1984, per començar a decréixer després
ràpidament, fins a 1,5 milions l’any 1996. Des de llavors hem tornat a
recuperar població i en l’actualitat el nombre d’habitants censats a Barcelona
és de 1.732.000, “el més elevat en els darrers quaranta anys”, com bé diu
l’oficina estadística de l’Ajuntament de Barcelona. En l’actualitat, doncs la
població de Barcelona és aproximadament la que tenia a mitjans dels anys
setanta.b)
En segon lloc, que les densitats són molt diverses.
Des de màximes com a l’Hospitalet de Llobregat, amb 23.000 habitants per km2, amb barris que
estan entre els més densos d’Europa, Santa Coloma de Gramenet o Barcelona, que
es troben prop dels 17.000, a grans ciutats com Terrassa, 3.300, Sant Cugat del
Vallès, 2.000, Cerdanyola, 1.900 i, en encara municipis grans com les
Franqueses del Vallès que tot just superen el 700 habitants/km2. Això sense
considerar els municipis de molt baixa densitat com Matadepera, 387, Sant
Llorenç Savall, 63 o Castellterçol, 86. No és el mateix, doncs,
proposar increments de densitat en uns territoris que en d’altres.
c)
En tercer lloc, si parlem de densitat en relació a la problemàtica
de l’habitatge, no és evident, de |
| Matadepera, 387 habitants/km2 |
cap manera, que l’increment de densitat
per ell mateix incideixi de manera directa sobre l’assequibilitat. En les
condicions actuals el mercat pot absorbir molt fàcilment els increments en el
nombre d’habitatges que podria derivar-se d’un augment de la
densitat, sense tenir pràcticament cap incidència sobre els preus. En aquest
sentit, l’argument a favor de l’increment de la densitat vindria a ser una
variant de la proposta de resoldre el problema de l’habitatge a través del
simple augment de l’oferta, argument que s’ha demostrat reiteradament com a
erroni, en un mercat en el qual una part molt important de les transaccions que
es realitzen no tenen per finalitat l’ús de l’habitatge sinó la inversió.
d) Finalment, s’ha de distingir entre la densitat de
població i el nombre d’habitatges per hectàrea.Sovint, s’assumeix que
l’increment del nombre d’habitatges per ha de sòl comportarà un increment de la
densitat residencial de la població. Però això no es pot prendre per
descomptat, ja que depèn de l’ús que se’n faci: si el nombre de persones per
llar disminueix, podem veure davallar la població encara que s’incrementi el
nombre d’unitats d’habitatge; si els habitatges que es construeixen es compren
amb finalitats d’inversió i són ocupats només temporalment, o si es destinen a
usos turístics o de segona residència, l’increment de densitat efectiva no es
produirà.
Els
avantatges de la densitat urbana elevada
Dit això, l’increment de la densitat de població en sòl urbà
té alguns avantatges de caràcter general que cal assenyalar:
a)
L’alta densitat dels nuclis urbans permet reduir
l’artificialització del sòl, que, com és sabut, té efectes negatius pel que
fa a la fragmentació dels espais naturals, pèrdua de biodiversitat, disminució
de recàrrega dels aqüífers, exposició al risc, impacte paisatgístic i d’altres.
b)
L’alta densitat afavoreix la mobilitat activa i l’ús del
transport públic, mentre la molt baixa densitat aboca, de manera gairebé
inevitable a l’ús del vehicle privat. La combinació d’alta densitat residencial
i complexitat d’usos és el millor escenari per tal de reduir els costos
-temporals, energètics, econòmics, ambientals i de sinistralitat- de la
mobilitat.
c) L’altra
densitat pot afavorir la reducció en els cost dels serveis públics, en
abaratir la prestació |
Evolució de l'artificialització del sòl a la
Regió Metropolitana de Barcelona (1956-2018) [AMB] |
de determinats serveis personals i ambientals. També
redueix de manera clara les necessitats d’inversió en urbanització i en
infraestructures. Tanmateix, aquesta reducció de costos desapareix en el moment
en que apareixen problemes de congestió.
D’aquí la
defensa de la “densitat enraonadament elevada” que fan els criteris de
Planejament Territorial del Govern de la Generalitat.
La necessària prudència en l’aplicació
Ara bé, l’augment de les densitats urbanes ha de ser abordat
amb prudència per quatre raons principals:
 |
| Standards urbanístics. TRLUC (Art. 65) |
a) Cal respectar els
standards urbanístics
que són una de les principals conquestes de l'urbanisme democràtic. És a dir,
per cada unitat d’habitatge s’han de proveir un determinat nombre de m2 de zona
verda i d’equipaments. L’increment del nombre d’habitatges sense respectar els
standards comportaria, òbviament, una disminució de la qualitat urbana i de
prestació d’accés als serveis
b) S’ha de tenir en compte que l’increment de la
densitat pot resultar en un augment de la plusvàlua o el benefici
urbanístic per al propietari dels terrenys o del promotor, sense que aquest
hagi fet res per aconseguir-ho. S’ha de garantir que una part substantiva
d’aquesta plusvàlua reverteixi a la societat. Una manera de fer-ho és
assegurant que tot increment de densitat va essencialment destinat a habitatges
assequible.
c) Els canvis d’ús, de comercial o oficines a
residencial, poden resultar diversament reversibles i, en el cas de l’ocupació
de les plantes baixes, poden plantejar problemes, tant de salubritat com
d’afebliment del teixit comercial, de la caminabilitat i la vitalitat urbana.
d) Finalment, s’ha de vigilar de no superar els límits de
congestió -per raons ambientals, econòmiques i socials- i establir els
increments de densitat en aquells territoris ben comunicats, amb diversitat de
usos i amb densitats encara no excessivament elevades.
* * *
Podem concloure, doncs, que l’increment de la densitat no pot ser entès
com una solució universal al problema de l’habitatge i ha de ser abordat amb
cautela. Tanmateix, benvingut sigui el debat sobre si contribueix a la reflexió sobre com estructurar el model territorial i avançar cap allò que voldríem: una
àrea urbana policèntrica, amb nuclis de densitat enraonadament elevada, de usos
complexos, ben delimitats sobre el territori i comunicats per una bona xarxa de
transport públic. I sobretot si ens ajuda a prendre mesures urgents i efectives per combatre la segregació residencial i afavorir el dret a l'habitatge.
[Guió de la ponència presentada en el curs "Els reptes per a l'increment i la gestió de l'habitatge destinat a polítiques socials". Universitat Menéndez i Pelayo, Barcelona, 15.06.2026]
