De fet, més que els eventuals efectes negatius de la
urbanització, allò el que la crisi actual posa en evidència són les seves
contradiccions. La primera, la més òbvia, és la derivada de la densitat. Al
llarg dels segles, la ciutat s'ha caracteritzat, sobretot, per la concentració
de població i activitat en un espai reduït. Així, avui el 2% de la superfície
de les terres emergides alberga més de la meitat de la població mundial.
Aquesta concentració ha resultat fonamental per al
desenvolupament econòmic i els avenços socials. Però, al mateix temps, la
facilitat i el nombre dels contactes suposa un risc evident en temps
d'epidèmia. D'aquí les fuites de població urbana davant les pestes, tan ben referenciades
en la literatura, de Boccaccio a Defoe i a Poe. D'aquí, també, la identificació
entre densitat i insalubritat que tant va preocupar els higienistes
decimonònics, i va propiciar, entre altres, la crida "Abajo las murallas!" del barceloní Pere Felip Monlau.
Ara bé, la concentració suposa també esperança de salut.
L'atenció sanitària, especialment la que correspon als hospitals i els serveis
especialitzats, es pot prestar més fàcilment a les ciutats. Les àrees urbanes
concentren també els principals centres d'investigació, els laboratoris i les
universitats. Constitueixen així els focus de l'avenç científic i la innovació
que permeten tractar malalties i augmentar de forma extraordinària l'esperança
de vida. La facilitat de contacte, essència de la vida urbana, comporta
certament risc, però fa més accessibles els serveis, eficients els recursos i
potència innovació. Les vacunes, la penicil·lina, la higiene, els hospitals i l’Estat
del benestar són creacions urbanes. I ho són en un doble sentit: s’han creat a
les ciutats i han estat impulsades per grups socials eminentment urbans.
La segona contradicció que evidencia l'epidèmia és la
relativa a la desigualtat. Les primeres dades sobre la incidència de l'CoViD19
a la ciutat de Barcelona, per exemple, mostren que la taxa de contagis de
districte de Nou Barris triplica la de Sarrià-Sant Gervasi. Són dades que s'han
d'interpretar amb cautela i que l'evolució futura s'encarregarà de verificar.
La seva explicació podria trobar-se, de nou, en la densitat, a la disposició
del capital social necessari per processar la informació i en les condicions de
l'entorn. No és el mateix, òbviament, confinar-se en un apartament espaiós, amb
possibilitat de practicar teletreball, de compartir un habitatge reduïda i
haver de desplaçar-se cada dia per anar a treballar. Com ha assenyalat Joan
Benach, director de el Grup de Recerca de Desigualtats en Salut de la UPF,
"la pandèmia és una forta amenaça per als grups de població i per als barris
més pobres i vulnerables".
La nostra relació amb l'entorn és una altra contradicció de
la urbanització que es fa patent ara. L'expansió de les epidèmies no pot
separar-se de la forma com utilitzem els recursos i ens desplacem sobre
l'espai. Els canvis en els usos del sòl, la desforestació massiva, la
mercantilització de l'aigua i l'energia, i la proliferació de viatges a llarga
distància incideixen sens dubte en les condicions de vida de la població i
faciliten l'expansió de les epidèmies. També generen problemes de salut pública
de gran abast: les 400.000 morts prematures anuals que, segons l'European
Environment Agency, provoca la contaminació de l'aire en els països de la UE
resulten menys visibles, però són igualment tràgiques que les degudes a l'epidèmia.
Finalment, la situació actual posa en relleu també la
qüestió crucial de el govern de la ciutat i de la societat en el seu conjunt.
En els últims dies, s'han alçat veus lloant les virtuts del control de la
població a l'hora de combatre l'epidèmia. Els règims autoritaris disposats a
emprar sense manies tots els instruments disponibles en aquest camp resultarien
per aquest motiu particularment eficients. Per contra, els règims democràtics
afavoririen l'individualisme, disposarien de menys capacitat de control i
aconseguirien resultats pitjors.
L'argument és fal·laç per moltes raons. Abans de res, oblida
la importància dels sistemes públics de salut i la mobilització de la
ciutadania. En aquests moments està sorgint una miríada d'iniciatives
solidàries, crucials tant des del punt de vista sanitari com per pal·liar els
efectes socials de la crisi. Després de tants anys d'individualisme i
neoliberalisme, l'epidèmia evidència la importància de comptar amb poders
públics forts i una ciutadania responsable i mobilitzada.
La situació actual no suposa tant una impugnació de les
formes de vida urbana sinó d'un sistema econòmic i unes relacions socials
insostenibles des del punt de vista ambiental i profundament injustes des del
punt de vista humà. Més que buscar a la ciutat un convenient boc expiatori,
convindria doncs transformar la manera com ens relacionem amb l'entorn, distribuïm
la riquesa i ens governem. La present crisi posa en evidència que no tenim gaire temps per fer-ho.
[Article publicat a eldiario.es, 31.03.2020]
