Kornel Filipowicz: un romanç entre camp i ciutat

 

Kornel Filipowicz (1913-1990)

“El ser humà té moments en el que somia en la vida a províncies i la concep com un alliberament, una salvació, una purificació...” afirma un dels personatges de Un romanç de províncies, de Kornel Filipowics, un dels més destacats exponents de la prosa polonesa de la segona meitat del segle XX. Nascut l’any 1913 a Ternópil, a la regió de Galítsia que avui pertany a Ucraïna, va transcórrer las seva joventut al sud de Polònia. Durant la Segona Guerra Mundial va unir-se a la resistència i va anar a raure a un camp de concentració del que va sobreviure miraculosament. Va ser després de la guerra, assentat ja a Cracòvia, quan va desenvolupar la seva carrera d’escriptor i editor, sovint enfrontat amb el règim autoritari, fins la seva mort, l’any 1990.

Un romanç de províncies (Romans prowincjonalny, 1960, publicat en castellà per la benemèrita editorial Las Afueras), narra les relacions, breus i desafortunades, entre Milobrzeski, un poeta procedent de Varsòvia, i Elzbieta, una jove resident en una petita vila de província. La història pot ser llegida -i això, des del punt de vista geogràfic, ens interessa particularment- com la trobada entre el món urbà i el món rural, entre la ciutat i el camp, amb les corresponents tensions, esperances i desenganys.

De fet, els personatges de Filipowics veuen, en bona mesura, condicionada la seva relació per les percepcions, creences i estereotips que cadascú abriga respecte el món d’on procedeix l’altre. Així, els habitants de la vila -Elzbieta en primer lloc- envegen la gent que viu a les ciutats i comparteixen l’aspiració d’“abandonar aquestes estretors, tota aquesta brutícia i aquest fang, i organitzar-se [...] una vida decent en una ciutat gran”. Aquesta “vida decent” es caracteritzaria per l’accés a les comoditats i les amenitats de la vida urbana: “quan penso que, per allà, en d’altres llocs, la gent passa les tardes d’hivern llegint un llibre al costat de la ràdio, els radiadors els escalfen, que els banys estan disponibles sempre que es vol, que a la cuina hi ha gas i canonades, que al carrer del costat hi ha un cinema, que poden anar al teatre a un concert… de debò, no em cap al cap per què seguim aquí”. La vila no només resulta avorrida sinó que, a més, coarta la llibertat ja que és un lloc “en el que  tothom es coneix, on tot se sap i cada intent d'amagar alguna cosa privada a l'ull de l'opinió pública es gira contra l'individu”.

Aquesta aspiració dels vilatans d’una vida més alta a ciutat, contrasta amb la visió de la vida al camp com a camí per a la purificació i la salvació personal, per part del poeta. Aquest abjura, si més no de paraula, de la superficialitat de la vida urbana “on tots s’estimen, s’abracen, es besen i, al mateix temps, com se sol dir, ‘s’apunyalen per l’esquena’”. La relació entre ambdós protagonistes està condicionada per aquestes visions contraposades: ella hi veu, més o menys, la via per escapar a ciutat, ell per accedir als valors del camp. Així, l’intent de concretar les aspiracions d’un i de l’altre estan condemnades al fracàs. A ciutat, “el sentiment de soledat entre la gent” acompanya Elzbieta a tot arreu i “li arrabassa qualsevol residu de seguretat en ella mateixa”.  En el “petit món provincià”, Milobrzeski es sent com “en un país de gent salvatge”, envoltat per persones que no entén bé. Els vilatans li semblen “divertits, però al mateix temps perillosos”, ja que s’ocupen d’afers que no comprèn: percep que “tenen una empresa en comú, alguna cosa els uneix, per alguna cosa es barallen”, però el què és “un misteri al que ell no podia accedir”.

Podríem preguntar-nos quina raó aquesta obra, publicada fa més de seixanta anys en circumstàncies tan diverses de les nostres, ens resulta tan estranyament propera. En primer lloc, això es deu, és clar, als valors literaris de l’autor. Però hi ha més que això: tot i les transformacions substancials que el territori europeu ha conegut de mitjans del segle passat ençà, els estereotips i llocs comuns de la nostra percepció perduren. Així, igual que els personatges de Filipowics, conservem una visió dual del territori, com si aquest si estigués composat de dos mons separats, camp i ciutat, cadascun adornat amb els respectius atributs. El camp amb la seva tranquil·litat, autenticitat, puresa, avorriment i molèsties; la ciutat amb la seva comoditat, llibertat, amenitat, anonimitat i soledat.  

En el relat de l’escriptor polonès, és la noció de pertànyer a mons diversos el que atrau recíprocament els protagonistes i, al mateix temps, el que dificulta i, en darrer terme, porta al fracàs la seva relació. Sis dècades s’han escolat des de la seva publicació. En aquest mig segle llarg, no només han col·lapsat els règims de “socialisme real”, sinó que a tot Europa s’ha produït una expansió abassegadora de la urbanització, la pràctica desaparició de les societats pageses, la integració del territori i la generalització de les formes de vida urbana. Tanmateix, els estereotips respecte el camp i la ciutat no només segueixen tenallant les nostres percepcions, sinó que són utilitzats reiteradament en les polèmiques polítiques, com evidencien les lectures dels conflictes agrícoles que aquests dies sotraguen diversos països europeus. No seria convenient arraconar aquests estereotips? No seria l’hora d’entendre que més que un “món urbà” i un “món rural”, hi ha persones i grups socials, amb els seus interessos i les seves pugnes? No hauríem de concloure que allò que posa en risc la continuïtat de tants agricultors europeus no és, genèricament, "la ciutat", sinó la pressió del capital i la financiarització de la producció? No seria aquesta una aproximació més útil per gestionar les aspiracions i el conflictes, personals i col·lectius?